Actuar amb rapidesa és fonamental
Es calcula que cada any moren al nostre país al voltant de 16.000 persones com a conseqüència d’un infart de miocardi i sense rebre assistència especialitzada en els minuts immediatament posteriors a l’atac. En molts casos, la víctima d’un atac al cor mor precisament en aquest breu espai de temps, per la qual cosa és fonamental proporcionar-li assistència mèdica al més aviat possible. La gran majoria d’aquestes morts es deuen a la fibrilació ventricular, això és, el cor es contrau de forma molt ràpida, tant, que és com si no ho fés, ja que no pot expulsar sang. No obstant això, la parada cardiorrespiratoria pot deure’s també a altres causes: traumatisme, ofegament, intoxicació per drogues, asfíxia, intoxicació per monòxid de carboni, etc. Sigui quin sigui el motiu de la parada cardiopulmonar, quan una persona està inconscient, no respira i no té pols, cal sol·licitar ajuda. Però mentre aquesta arriba, cal intentar mantenir la víctima amb vida. I això s’aconsegueix aplicant la reanimació cardiopulmonar, la més simple de les mesures d’emergència immediates, que té com a objectiu principal restaurar la circulació de sang oxigenada.
- Cal col·locar la víctima ajaguda, cap per amunt, inclinar-li el cap cap enrere i aixecar-li la barbeta. Així, assegurarem que la via respiratòria queda lliure.
- La persona que realitza la reanimació ha de col·locar-se en angle recte al costat de l’espatlla del pacient, passar-li una mà pel bescoll i posar-li l’altra en el front, al mateix temps que amb els dits polze i índex li tanca les fosses nasals perquè l’aire que li insuflarà no surti per aquestes.
- Després cal inspirar profundament, posar la boca sobre la de la víctima i expel·lir l’aire.
- Després d’una insuflació, s’ha d’apartar la boca, aspirar novament i repetir l’operació. Les persones que tinguin inconvenients per a realitzar la reanimació poden col·locar un mocador o una gasa sobre la boca del pacient, ja que no impedeix el pas de l’aire.
Per a restablir la circulació sanguínia cal fer un massatge cardíac. Aquesta maniobra consisteix a comprimir el cor entre l’estèrnum i la columna vertebral, perquè expulsi la sang que conté.
- Cal agenollar-se al costat de la víctima, que ha d’estar ajaguda en una superfície dura, en posició perpendicular al seu pit.
- S’ha de buscar la base de l’estèrnum, en el centre del tòrax, on les costelles formen una V. En aquest punt es col·loca el taló d’una mà i a sobre l’altra mà, entrellaçant els dits.
- Després es pressiona amb força, descarregant tot el pes del cos per a fer-li abaixar el pit, sense por, ja que cal aplicar força perquè la maniobra sigui eficaç. Fer-ho amb temor i sense decisió pot no servir.
Combinar respiració boca a boca i massatge cardíac pot salvar una vida si es fa correctament.
El ritme òptim per a aplicar la reanimació cardiopulmonar és d’una insuflació boca a boca i cinc compressions cardíaques. També es poden aplicar dues insuflacions seguides i 15 compressions. El més important és efectuar 12-15 insuflacions potents i 60 compressions cardíaques en un minut. Però, durant quant de temps cal prolongar la reanimació? És difícil respondre aquesta pregunta; s’aconsella no desanimar-se. Alguns malalts han necessitat uns quants minuts fins a recobrar la respiració. Si el malalt no reacciona, es recomana practicar la reanimació fins que arribi l’assistència mèdica.
Una sola persona pot aplicar la reanimació cardiopulmonar, però és preferible que dues persones es rellevin, ja que de vegades cal prolongar la maniobra fins que arribi el servei especialitzat, i això pot ser cansat. Els principis bàsics de la reanimació són semblants quan la practiquen una o dues persones. En aquest segon cas, mentre una realitza la respiració artificial, l’altra se centra en el massatge cardíac. Per a fer-ho, qui ha d’efectuar el massatge cardíac s’ha de situar cama aquí cama allà en la capçalera de l’accidentat, i l’altra persona en perpendicular a l’altura de l’espatlla. Si la maniobra s’ha de prolongar durant alguns minuts, és convenient alternar-se per a evitar el cansament. Quan hi ha dues persones realitzant la reanimació s’aplica una insuflació potent cada 5-6 compressions cardíaques. Si hi hagués una persona més podria col·laborar elevant les extremitats inferiors de l’accidentat: d’aquesta manera s’aconsegueix que la sang que hi ha en aquestes es dirigeixi cap al tronc i s’augmenta el volum de sang disponible per a garantir una aportació suficient als òrgans vitals: cor i cervell.
El cervell és l’òrgan més sensible a l’anòxia o falta d’oxigen i sofrirà un dany irreversible en poc de temps: entre 4 i 6 minuts sense oxigen són suficients per a produir-hi lesions greus, per la qual cosa les mesures d’emergència han d’instaurar-se en aquest breu període de temps.
El que s’ha de fer en primer lloc és una triple comprovació:
- Comprovar el pols arterial: la millor zona del cos per a fer-ho és el coll, a l’alçada de la caròtida.
- Comprovar la respiració: col·locar l’oïda damunt de la boca de l’accidentat i observar si el pit puja i baixa en respirar.
- Examinar la boca: per a assegurar-se que no hi ha cossos estranys que obstrueixin les vies aèries.
Si no hi ha pols ni respiració cal actuar, ja que reaccionar a temps és fonamental. La reanimació consisteix a mantenir les funcions vitals alternant la respiració boca a boca i el massatge cardíac.