Un dia en una estació d'esquí
Per a agosarats muntanyencs als inicis i elitista en la seva confirmació, la pràctica de l’esquí és una opció d’oci hivernal cada any més popular. La temporada passada, prop de vuit milions de persones es van apropar a alguna de les vint-i-nou estacions d’esquí alpí distribuïdes per les muntanyes ibèriques a la recerca de diversió i de contacte amb la naturalesa. L’esquí és avui accessible econòmicament i, gràcies al fet que la seva tècnica bàsica és senzilla d’aprendre, any rere any guanya adeptes. S’apropen als cims nevats per servir-se d’unes estructures calculades al mil·límetre, una organització en què res no es deixa a la improvisació i amb un funcionament en el qual treballen centenars de professionals. En un dia qualsevol, l’estació que hem retratat del Pirineu d’Osca ofereix 137 quilòmetres esquiables, garanteix una capacitat de 36.860 esquiadors per hora, alberga 97 pistes i manté operatius els onzes telecadires, cinc telesquís i, si fossin necessaris, faria funcionar els 440 canons de neu artificial distribuïts per les quatre valls que ocupa.
Si el temps ho permet, i han de ser condicions molt extremes les que ho impedeixin, les màquines trepitgen la neu tots els dies. La preparació de les pistes verdes, blaves i vermelles obliguen a fer dos torns de treball. El primer ocupa des de les 5 de la tarda fins a mitjanit; el segon pren el relleu fins a les 8 del matí. La seva missió és compactar i condicionar la neu en l’espai definit per les balises que marquen l’ample i el llarg de la pista. A les cotes altes i els turons compromesos, les màquines s’hi dirigeixen en parelles, perquè s’enfronten a pendents que poden arribar al 100%, o dit d’una altra manera, a angles de 45 graus. Per preparar aquestes pistes d’inclinació elevada l’estació compta amb màquines equipades amb cabestrant.
Recollides les màquines als hangars, una hora abans de l’obertura de l’estació es posen en marxa els telecadires. Juntament amb el motor elèctric s’engega el d’emergència, que funciona amb gasoil com a mesura de comprovació per si fos necessari utilitzar-lo. Entre les condicions meteorològiques que condicionen l’obertura de les cadires, el vent és determinant. Ha de ser inferior a 20 metres per segon i han de descartar-se la possibilitat de ràfegues fortes. D’altra banda, pot nevar abundantment o aconseguir-se temperatures inferiors als 20 graus sota zero i no afectar el funcionament mecànic. De tecnologia desembragable, les cadires passen pel cable a una velocitat de cinc metres per segon i a la zona d’embarcament desacceleren per recollir l’esquiador a un 0,6 metres per segon.
Reconeixen l’estació en tota la integritat. Coneixedors de la previsió meteorològica i del risc d’allaus, arrenquen des de les cotes altes i arriben a les més baixes. Decideixen l’obertura, o no, de les pistes i informen de la qualitat de la neu i del seu gruix. Comproven que les balises estan col·locades: les de precaució (pals negres i grocs) i les del grau de dificultat (verd, blau, vermell i negre). Col·loquen els senyals de reduir la velocitat i els cartells d’encreuaments. Però aquest és només el començament del seu treball. Són ells els qui rescaten als accidentats i, si és necessari, els baixen en motos de neu i lliteres.
Dues vegades per setmana, en col·laboració amb AEMET, els pisters efectuen un tall de neu a fi d’interpretar, per l’estructura de les capes, la probabilitat d’allaus i determinen el risc d’allaus segons l’escala europea. També es fan tests ràpids si les condicions ho aconsellen per determinar el risc en situacions puntuals. Tota aquesta informació és enviada a AEMET, que s’ocupa de processar les dades i de determinar quin és el nivell de risc d’allaus. Cornises, tubs i pales més exposades o susceptibles que la neu es desprengui i arribi a les pistes són objecte d’explosions controlades, per mitjà de Gazex, Avalancheur o Daissybell. Aquest últim, suspès d’un helicòpter, permet fer el desencadenament en qualsevol punt de l’estació. El personal d’estació és qui millor coneix el risc i, encara que de vegades l’aparença innocent és enganyosa, els senyals d’allaus no són un capritx dels pisters.
Un mes abans de l’inici de la temporada es comença a fabricar de forma artificial la neu natural, que no porta cap additiu químic. Col·locats cada setanta metres, ocupen 30 quilòmetres, els canons serveixen per a conservar les pistes fins a la clausura de l’estació. Impulsen a una pressió de 70 bars (una aixeta domèstica oberta al màxim no arriba als tres bars) l’aigua i l’aire que viatgen en canonades soterrades a un metre de profunditat. Al nucli de cada canó es barreja l’aire amb l’aigua i crea la neu sempre que les condicions climatològiques ho permetin. Perquè l’operació sigui productiva, cal que la temperatura marqui un valor de dos graus sota zero o inferior en l’escala de temperatura humida, una variable que s’obté de la temperatura seca i la humitat relativa. Tots els canons es controlen des d’un programa informàtic i, depenent d’on es trobin (canvien els paràmetres segons la zona), s’engeguen uns o s’apaguen uns altres.
L’esquiador més apassionat, transcorregudes vuit hores, completarà una jornada d’esquí. Al llarg de tot aquest temps haurà trobat les pistes trepitjades, els encreuaments senyalitzats, les balises al seu lloc, les cadires funcionant i els panells informatius actualitzats. Podrà tornar l’endemà i trobarà l’estació en unes condicions semblants. Només canviarà el temps: nevarà, farà sol, vent, boira; i la neu estarà humida, serà en pols o dura. Però gràcies a un equip de desenes de professionals res més no dependrà de la improvisació.