Prestacions acceptables per a un usuari poc exigent
Per això, el seu preu és relativament modest: costen entre 8.400 i 10.950 pessetes. Dels resultats de l’anàlisi es dedueix que les vuit càmeres compleixen la seva funció, ja que obtenen fotografies acceptables per a les condicions d’ús habituals d’un usuari no expert, si bé no satisfarien les expectatives d’un aficionat a la fotografia o de qui necessita fer fotos de qualitat artística o especialitzades: esportives, paisatges, animals…
Destaca per les millors prestacions que ofereix Canon Prima AF-8, que és precisament la més barata de les comparades. D’altra banda, la informació al consumidor, les instruccions d’ús i la garantia eren correctes en totes les càmeres estudiades. En resum, són càmeres adequades per captar imatges de família o grup i per guardar un record d’un esdeveniment, un viatge o una excursió. Però no se’ls pot demanar el rendiment d’una càmera reflex, més cara i complexa de fer servir. Els punts febles d’aquestes càmeres econòmiques i senzilles de manejar són el visor (que no reflecteix fidelment el que es fotografia) i el flaix, del qual ens en podem oblidar si en males condicions de llum fotografiem objectes o persones situats a distàncies superiors als 2,5 metres.
Quant a qualitat, aquestes càmeres se situen a mig camí entre les càmeres d’enfocament fix i les que inclouen zoom. Disten en preu de les més barates les càmeres no recarregables, que costen al voltant de 1.000 pessetes; però encara més lluny de les càmeres reflex, per les quals haurem de pagar des de 40.000 fins a mig milió de pessetes, segons el nostre nivell d’exigència i caprici.
En general, les càmeres compactes que s’han estudiat compleixen amb els modestos resultats esperats, tant per a les fotos en exteriors com en interiors i per als primers plans. Són fàcils d’utilitzar i presenten una informació i garantia suficients. En el conjunt de proves realitzat va destacar, com ja s’ha avançat, Canon Prima AF-8 que, en ser la més barata (8.400 pessetes) mereix el guardó de millor relació qualitat-preu de l’anàlisi. La mostra amb resultats menys satisfactoris, encara que acceptables en general, va ser OlympusTrip XB41AF, que costa 9.900 pessetes.
El mercat ofereix càmeres no recarregables (d’aparició recent i que es llancen una vegada s’ha lliurat la càmera junt amb el rodet a la botiga de revelatge), compactes (amb o sense zoom), reflex (les més cares i només per als aficionats realment a la fotografia) i digitals, aquestes últimes amb aplicacions informàtiques i prestacions específiques.
En aquesta anàlisi es van comparar 8 càmeres compactes autofocus sense zoom. Això significa que no es pot ajustar manualment la distància, la velocitat d’obturació ni l’obertura del diafragma. Les vuit inclouen autofocus, o el que és el mateix, els objectes s’enfoquen automàticament. Es distingeixen així de les d’enfocament fix, més rudimentàries i que enfoquen tot el que es trobi entre un o dos metres i l’infinit, independentment de la seva distància i amb menys precisió que les càmeres autofocus. Com que no tenen zoom, no es pot modificar l’angle de presa de la imatge: en una panoràmica, no podrem fotografiar un monument en concret.
El visor d’una càmera compacta no té la precisió d’una reflex, en la qual l’usuari veu a través de l’objectiu tot el que sortirà reflectit a la fotografia i, per tant, l’enquadrament es correspon exactament amb el que apareix a la fotografia. A les càmeres compactes, com més a prop es trobi l’objecte que volem fotografiar, més gran serà la diferència (el que s’anomena error de muntatge en paral·lel). En qualsevol cas, el que es veu a través del visor de la majoria d’aquest tipus de càmeres és generalment menys que la imatge que sortirà a la fotografia, la qual cosa evita la possibilitat de mutilar l’objecte principal de la fotografia. Això no obstant, moltes càmeres inclouen al seu visor una indicació dels límits reals de la fotografia i proporcionen un millor enquadrament. Els enquadraments del visor es van valorar com a bons, excepte a Konica i Nikon. En la primera, per disposar només d’enquadrament central i no de limitador; a Nikon, per ser poc visible l’enquadrament limitador i no disposar d’enquadrament central. El visor més precís va ser el de Canon. Els menys fiables, amb un “regular” a la prova, van ser els de Samsung, Olympus, Konika i Pentax.
Diafragma i obturador són fonamentals a l’hora de fer una fotografia. L’efecte de la llum sobre la pel·lícula depèn de la lluminositat de la imatge i del temps al que exposem el negatiu a aquella llum concreta. La llum que entra a la càmera es controla amb el diafragma, mentre que el temps d’exposició es regula mitjançant l’obturador. A les càmeres compactes, aquests dos aspectes es controlen automàticament i vénen fixats de fàbrica, però s’han comprovat diferències entre uns i altres models. Les velocitats d’obturació van d’un segon a un centèsim de segon, excepte a Samsung -la seva velocitat va ser d’1/125 segons- i a Minolta, que arriba a 1/250 segons. Cal saber que com més alta és la velocitat d’obturació, millor és la capacitat de fotografiar moviments ràpids. D’altra banda, una càmera amb bona lluminositat permetrà de fer fotografies en pitjors condicions de llum sense necessitat de recórrer al flaix. En aquest apartat, les pitjors van ser Konika i Olympus amb una obertura màxima de diafragma de 6,3. Són “més fosques” que Canon, Samsung o Ricoh, que tenen diafragmes de 4,5.
Malgrat que aquestes càmeres tenen enfocament automàtic, no es pot fer la fotografia a la distància que un vol, perquè hi ha una separació mínima a la que cal situar-se per fer la fotografia: si ens apropem més, la fotografia sortirà borrosa. A Samsung, aquesta distància era d’1,3 metres, la pitjor de la prova. Les de Canon, Pentax i Olympus permeten al fotògraf d’apropar-se fins a 80 centímetres de l’objecte o de la persona que s’ha de fotografiar. La resta situa aquesta distància a un metre. Només si la càmera compta amb l’opció de fotografies macro (funció que permet d’apropar-se encara més) es podran fer fotografies a una distància més petita.
Si no hi ha llum suficient per fer la fotografia, caldrà fer servir el flaix. Les càmeres compactes ofereixen prestacions molt inferiors a les del flaix d’una càmera reflex, que normalment es ven com a element independent de la càmera. A més de la manca de potència (només Pentax i Konica asseguren il·luminar objectes a una mica més de 3 metres, i no ho fan bé) solen fallar a l’hora d’il·luminar l’escena, ja que il·luminen en excés la part central de la imatge i deixen a les fosques la resta. En aquest apartat, només Samsung obté un bon resultat, si bé recomana la distància més petita (2,4 metres), juntament amb Olympus. Per tant, és necessari ponderar els resultats tenint en compte la distància. Els pitjors resultats de Konika i Pentax es produeixen a 3,7 metres. Però aquesta és la distància proposada per aquestes marques i haurien de fer bones fotografies a aquesta distància. La càmera que va oferir resultats acceptables amb una distància més gran (3,4 metres) va ser de nou Canon.
Si fem la fotografia amb poca llum, correm el risc que la foto surti moguda, ja que la velocitat d’obturació és massa lenta. Per evitar-ho, el flaix s’ha de disparar a una velocitat més alta o avisar, si escau, que la foto sortirà malament. També pot passar que vulguem fer servir el flaix (per destacar una escena o congelar una imatge) amb llum suficient. Nikon, Samsung, Canon i Minolta ofereixen també el mode manual, que és una prestació interessant perquè permet de fer servir el flaix encara que les condicions de llum no ho facin indispensable. Nikon i Olympus, per la seva part, incorporen una funció de desactivació del flaix quan no hi ha rodet.
En fer servir el flaix, la pupil·la no té temps de contreure’s i el fons de l’ull s’il·lumina de color vermell, pels vasos sanguinis de la retina. Per evitar-ho, aquestes vuit càmeres disparen el flaix dues vegades seguides, una vegada per provocar el tancament de la pupil·la i la segona per il·luminar la foto. Aquesta funció es coneix com “antiulls vermells”. També es van provar les càmeres en condicions de foscor absoluta. Es van fer fotografies a un objecte situat a un metre i mig en una foscor absoluta i posteriorment es van comparar els resultats. Les millors van ser Samsung, Nikon i Minolta. La resta es va qualificar d’acceptable.
La millor manera de comprovar si les càmeres permeten de realitzar bones fotografies és provant-les en diferents escenaris. Es van comprovar els resultats prenent primers plans i fotografiant tant exteriors com interiors. En primers plans, les millors van ser Canon, Samsung i Ricoh, que també van ser ben valorades en exteriors i interiors. Konika, Nikon i Minolta només van assolir un acceptable en interiors. Olympus i Pentax es van quedar en acceptable tant en interior com en exterior. A les fotografies en exteriors van destacar de nou Canon i Samsung, i tant en objecte fix com quan es trobava en moviment. Per la seva part, Pentax, Nikon i Minolta només van assolir l’acceptable en alguna de les dues proves, encara que Minolta va ser la millor amb l’objecte en moviment, la qual cosa és coherent amb la seva velocitat d’obturació, la millor de les vuit càmeres.
Els models de Konika, Ricoh i Olympus es van qualificar només d’acceptables a les dues proves. Finalment, les fotografies d’interior amb flaix (objecte fix a 5 i 10 metres) no van sortir perfectes amb cap de les vuit càmeres. De fet, a les instruccions els fabricants recomanen distàncies màximes per a les fotografies amb flaix d’entre 2,4 i 3,7 metres. Amb l’objecte en moviment a 2 metres, sis càmeres van obtenir un bé. Només Konika i Olympus es van considerar únicament acceptables.
En fotografia s’utilitzen tres sistemes: 35 mm o pas universal, APS (Avanced Photo System) o compacte, i el digital (permet de guardar les fotos en disquet, CD o memòria flaix, i en format digital). El de 35 mm (negatiu de 24 x 36 mil·límetres) és el més estès. L’APS es diferencia de l’anterior perquè té un negatiu més petit (17 x 30 mil·límetres) i permet càmeres més petites però el revelatge és més lent i més car i la qualitat d’impressió és menor (es nota més a les ampliacions). Tots els models fan servir rodet de 35 mm. El transport de la pel·lícula, passar a la fotografia següent, és automàtic en totes les mostres. En canvi, el rebobinatge és automàtic només a Canon, Nikon, Minolta, Ricoh i Olympus. Els models de Canon, Minolta, Richo i Olympus compten amb la funció de disparador automàtic als 10 segons, la qual cosa permet al fotògraf d’aparèixer a la foto ja que té temps d’incorporar-se “en escena”.
Les vuit càmeres requereixen per al seu funcionament dues piles alcalines d’1,5 volts (tipus LR6). Llevat de Samsung, totes ofereixen opció per a trípode. Així mateix, totes inclouen corretja per transportar-les i, excepte Canon, totes tenen funda. Així mateix, la funda ofereix la possibilitat de penjar-se al cinturó, excepte la de Ricoh. El model de Minolta és l’únic amb pantalla d’informació digital on s’indica el següent: comptador de fotografies, ajust del flaix, estat de càrrega de les piles i estat del disparador automàtic. Només Minolta inclou un dispositiu contra l’obertura accidental de la tapa del rodet quan no està rebobinat.
En síntesi
En síntesi
- S’han analitzat 8 càmeres fotogràfiques compactes automàtiques, el preu de les quals oscil·la entre les 8.400 i les 10.950 pessetes.
- Totes compleixen la funció d’obtenir fotografies acceptables per a les condicions d’ús habituals d’un usuari poc exigent. Serveixen per captar imatges de família o grup i tenir un record d’un esdeveniment o viatge, però no se’ls pot exigir el rendiment d’una càmera reflex, més cara i complexa d’usar.
- Va destacar a les proves, per les seves millors prestacions, Canon Prima AF-8, la més barata i la millor relació qualitat-preu.
- Informació al consumidor, instruccions d’ús i garantia, correctes en totes les càmeres.
- Els punts febles d’aquestes càmeres són el visor (que no reflecteix fidelment el que es fotografia) i el flaix, del qual ens en podem oblidar per fotografiar en males condicions de llum objectes o persones situats a distàncies superiors als 2,5 metres.
- Rebobinatge automàtic, només a Canon, Nikon Minolta, Ricoh i Olympus. L’única amb pantalla d’informació digital és Minolta, i totes compten amb la funció antiulls vermells quan es dispara el flaix.
Una per una
Vuit càmeres compactes, una per una
Canon prima AF-88.
- 400 pessetes La millor i la més barata. Per tant, la millor relació qualitat-preu. El visor més precís. Una de les quatre que tolera una distància més petita de fotografia (80 centímetres). Té disparador automàtic. Aconsegueix bones fotografies en primers plans i en exteriors. Rebobinatge automàtic. Bona lluminositat (obertura màxima de diafragma: 4,5).
Samsung Fino 30 S9.
- 900 pessetes En general, bons resultats. La precisió del visor, només regular. La distància mínima, una mica excessiva (1,3 metres). És l’única que il·lumina realment bé les escenes amb flaix (a una distància de 2,4 metres). Bons resultats en primers plans i fotografies d’exterior. Bona lluminositat (obertura màxima de diafragma 4,5).
Minolta AF50 Big Finder
- 10.950 pessetes, la més cara La tercera millor a les proves pràctiques. La més completa en accessoris, té una pantalla digital amb informació interessant. La més alta velocitat d’obturació i, en conseqüència, el millor resultat a les fotografies a objectes en moviment. Compta amb disparador i rebobinatge automàtics.
Pentax PC
- 5509.900 pessetes Resultats acceptables. Bé a les fotografies en moviment. Distància mínima, bona. El flaix no assoleix la distància anunciada. El seu visor no és gaire precís.
Konika AF2008
- 490 pessetes, la segona més barata Resultats acceptables. Distància mínima, bona. El flaix no assoleix la distància declarada. És la més lleugera (152 grams). El visor, poc precís. No té rebobinatge automàtic ni disparador automàtic. Obertura del diafragma, escassa (6,3): poca lluminositat.
Nikon AF 240 SV
- 10.290 pessetes Resultats acceptables. Bona precisió del visor. Una de les que menys pesa. No té disparador automàtic. El rebobinatge del rodet és automàtic. Distància mínima, un metre
Ricoh AF77
- 10.500 pessetes L’única amb dos tipus de visor (el té també panoràmic). Bons resultats en primers plans. La resta, acceptable. La segona distància millor de flaix (3 metres). Bona obertura de diafragma (4,5).
Olympus XB41AF Trip
- 9.900 pessetes Resultats només acceptables en totes les proves. Una distància mínima bona (80 centímetres). El visor no és gaire precís. Diafragma poc lluminós (6,3).