Les tarifes del taxi han pujat en un any quatre vegades més que l'IPC
El transport públic més còmode, el taxi, no ha estat mai econòmic, però cada any que passa es converteix en més car per als usuaris. Malgrat que l’IPC acumulat el darrer any ha estat de l’1,4%, les tarifes dels taxis espanyols han pujat de mitjana un 5,2%, gairebé quatre vegades més. En realitat, els preus que cobren els taxis varien molt d’unes ciutats a altres (0,65 euros costa cada quilòmetre recorregut en horari diürn a Bilbao i Sant Sebastià, mentre que surt a gairebé 1 euro a Madrid, Alacant i València), ja que cada ajuntament aplica tarifes diferents, a més que estableixen els propis criteris pel que fa a baixades de bandera (els extrems: 3,64 euros per a cada carrera diürna a Vitòria i 0 euros a Bilbao i Sant Sebastià) i carreres mínimes (la més cara, a Sant Sebastià, surt a 4,65 euros, mentre que en diverses ciutats no hi ha aquest concepte), o les dues alhora, i fixa així mateix diversos preus per a una sèrie de suplements (extres per equipatge, transport d’animals, recorreguts nocturns o en cap de setmana, viatges a estacions i aeroports) que, si és procedent, s’afegeixen al preu de la carrera. Les tarifes, per tant, no només s’han encarit més del desitjable, sinó que són un embolic per a l’usuari.
Així i tot, la professionalitat dels taxistes i el confort que ofereixen els seus vehicles semblen haver millorat. Així ho revela la comparació de dues proves pràctiques efectuades per CONSUMER EROSKI: una, la que s’inclou en aquest informe, i una altra, del 2005. El punt dèbil del servei continua sent la informació que, tal com passava fa quatre anys, és insuficient: gairebé quatre de cada deu taxis no exposen les tarifes en un lloc visible per a l’usuari, tot i que la llei obliga a fer-ho.
Aquestes són les conclusions de l’informe d’investigació d’aquesta revista sobre el servei de taxis a 128 ciutats: Alacant, Barcelona, Bilbao, la Corunya, Granada, Logronyo, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Santander, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria. La prova pràctica efectuada pels tècnics de CONSUMER EROSKI va consistir en 10 trajectes en cada ciutat, dos dels quals nocturns, amb vehicles diferents per a l’anada i la tornada. La prova es va fer en un dia laborable i en un altre de cap de setmana; en total, es van completar 180 recorreguts en taxi, sempre un dels cinc següents: del centre de la ciutat a un hospital, d’un hotel cèntric a l’aeroport i d’una parada cèntrica a una estació de tren o d’autobús i a un centre o zona comercial. A més, es va sol·licitar als ajuntaments de les 18 ciutats dades relacionades amb el servei de taxi (nombre de llicències, nombre de taxis adaptats a usuaris discapacitats, subvencions…), informació que els consistoris de Granada, Oviedo, Madrid i Santander es van negar a facilitar tot i la reiteració en la sol·licitud per part d’aquesta revista.
La valoració global del servei de taxi es queda en un acceptable, que només arriba al “bé” en els apartats de qualitat i netedat. Per ciutats, els taxis que van merèixer millor nota en la prova pràctica (amb un “bé” de mitjana), van ser els que es van agafar a la Corunya, Alacant, Barcelona, Granada, Madrid, Màlaga, Oviedo, Pamplona, Sevilla, València i Saragossa, mentre que els de Bilbao, Logronyo, Múrcia, Sant Sebastià, Santander, Valladolid i Vitòria es van quedar en la qualificació immediatament inferior, l'”acceptable”.
Comparativa de tarifes
Tot i que la pujada mitjana del preu (sempre referit al quilòmetre recorregut) a les 18 ciutats ha estat del 5,2% (gairebé quatre vegades superior a l’IPC), cada ajuntament -responsable de fixar les tarifes- ha aplicat el seu propi increment. Les ciutats on s’han constatat pujades més grans han estat la Corunya (8,8%) i Oviedo (7,7%), seguides de Sant Sebastià, Madrid, Bilbao, Barcelona i Vitòria (al voltant del 6%). En l’altre extrem destaca Múrcia, l’única ciutat de les 18 comparades que no ha registrat increments el 2009 en el cost del taxi. Les pujades més moderades s’han produït a Pamplona (3%), Logronyo (4,2%) i València (4,5%). El quilòmetre recorregut (en horari diürn) en aquestes ciutats costa de mitjana 0,8 euros, però a Madrid, Alacant i València es paga a gairebé 1 euro, mentre que el cost pràcticament no arriba als 0,65 euros a Bilbao i Sant Sebastià. Tarifa nocturna, baixada de bandera, carrera mínima i suplements canvien, també, de ciutat a ciutat.
A Barcelona, la tarifa nocturna s’aplica 12 hores (de 20 a 8 hores), mentre que en la majoria de les ciutats regeix vuit o nou hores (a Pamplona, set hores: des de les 11 de la nit fins a les 6 del matí). De mitjana, agafar de nit un taxi surt un 30% més car que fer-ho de dia, però aquesta diferència arriba al 50% si es fa a Logronyo, Múrcia o Valladolid. D’altra banda, la baixada de bandera (preu mínim que s’ha de pagar) durant el dia és de 3,64 euros a Vitòria, voreja els 2 euros a Madrid, Barcelona i Pamplona i a Sevilla es queda en 1,19 euros. Bilbao i Sant Sebastià no apliquen aquesta tarifa però exigeixen una carrera mínima, concepte implantat en 14 de les 18 ciutats (les excepcions: Vitòria, Pamplona, Madrid i Barcelona). La carrera mínima més cara és la de Sant Sebastià, on un taxi no presta servei que costi menys de 4,65 euros (en dies laborals i horari diürn) i la més barata, la de Saragossa, amb gairebé 2,5 euros. També és procedent comparar el temps d’espera (període en què el cotxe s’està del tot aturat, perquè espera el passatger o perquè s’ha quedat aturat pel trànsit). L’hora d’espera diürna més cara es paga a Oviedo (20,35 euros) i la nocturna, a Saragossa (29,53 euros). I les més barates, a Bilbao (hora d’espera diürna: 15,71 euros) i Madrid (la nocturna: 18,35 euros).
A més, excepte en cinc d’aquestes 18 ciutats (Vitòria, Sant Sebastià, Santander, Oviedo i Alacant), els taxis cobren suplements. En la meitat de les ciutats cal pagar per l’equipatge (1 euro costa l’extra a Barcelona, 35 cèntims a Múrcia); set ciutats han establert un plus si el recorregut inclou una estació de transport i vuit cobren suplement per portar l’usuari al port o a l’aeroport. La llista de suplements, no cal insistir-hi, és variada i, fins i tot, de vegades pintoresca: a Pamplona, trucar al taxi suma al rebut 0,93 euros en dia laborable i 1,54 euros en cap de setmana. I en algunes ciutats es cobra un extra per trasllats a la Fira de Mostres (Madrid, Barcelona i Saragossa) o per recorreguts durant les festes majors, per Setmana Santa o fires (Màlaga, Sevilla, Valladolid o Saragossa).
Bé perquè escassegen altres mitjans de transport públic o bé per comoditat, la veritat és que la carrera entre l’aeroport i el centre de la ciutat és una de les més demanades pels usuaris del taxi. Això sí, el preu que cal abonar varia notablement d’unes ciutats a unes altres, entre altres coses (que no només per això) perquè les distàncies entre els aeroports i les ciutats són molt diferents. A Oviedo, 50 quilòmetres separen l’aeròdrom més pròxim del centre de la ciutat, mentre que a Bilbao només hi ha 20 quilòmetres.
Les carreres més cares: Oviedo (52,60 euros de mitjana) i Múrcia (53 euros de mitjana). Comparat amb l’informe elaborat fa quatre anys, el cost s’ha incrementat en 12 i 8 euros, respectivament. Les més econòmiques: Pamplona (9,22 euros de mitjana), València (13,50 euros) i Alacant (14,70 euros). El 2005, els costs de les tres ciutats més barates per anar des del centre de la capital fins a l’aeroport i a l’inrevés (Pamplona i Alacant es trobaven entre aquestes) oscil·laven entre 9 i 12 euros. La diferència més gran en el mateix trajecte: a Alacant va haver-hi un 41% de diferència entre el preu del recorregut d’anada i el de tornada, que es van fer en taxis diferents. En la resta de ciutats, les diferències de preu van ser de tan sols un parell d’euros.
Tarifa fixa: les úniques ciutats de tot l’informe que compten amb un preu concertat per endavant per a fer aquest trajecte són Valladolid (20 euros en laborable i 22 euros en nits i festius), Logronyo (20 euros de dilluns a divendres, 23 els diumenges, festius i dissabtes a partir de les 15 hores) i Sevilla (20,70 euros durant del dia i 23,08 a les nits i els festius). A Màlaga hi ha un preu oficial per al recorregut de la ciutat a l’aeroport (20 euros) però no a l’inrevés. A Oviedo no regeix una tarifa fixa de forma oficial però, en la pràctica, es cobren uns 55 euros.
Qualitat, netedat i confort i informació
La qualitat és, juntament amb la netedat i el confort, l’apartat en què millor nota (un “bé”) han aconseguit els taxis en aquest examen. Els tècnics d’aquesta revista van tractar d’aturar un taxi al carrer (esperant durant cinc minuts entre 50 i 100 metres de la parada) i només ho van aconseguir en el 28% dels casos. El més habitual va ser que haguessin de traslladar-se a la parada (el 57% dels casos) i fins i tot demanar el servei per telèfon (en el 15% de les vegades).
Als punts clau de les ciutats (hospitals, estacions, hotels, centres comercials) el més habitual va ser trobar taxis a la parada, encara que de vegades, i en algunes ciutats, es va observar que en faltaven a les àrees específiques d’aquest servei. Quan se’n va sol·licitar un per telèfon, en el 85% dels casos la trucada es va atendre al primer intent, i a més amb correcció i amabilitat. Els cotxes van tardar de mitjana sis minuts a fer acte de presència.
Entre les mancances cal destacar que, tal com es va anotar en la investigació de fa quatre anys, en el 30% dels 180 recorreguts els taxistes van posar en marxa el taxímetre abans que l’usuari indiqués la destinació. Va haver-hi alguns casos (pràcticament no van arribar ni al 2%) en què el taxímetre no funcionava o no estava col·locat de manera que fos visible per als passatgers, i fins i tot es va observar que dos vehicles no en tenien.
Un dels temors dels usuaris, sobretot si no coneixen la ciutat, és que el taxista no esculli el trajecte més curt o més ràpid i, en conseqüència, la despesa es dispari. Tot i que en un 12% dels viatges es van registrar diferències de preu considerables entre l’anada i la tornada (d’entre el 25% i el 30% en nou recorreguts i del 50% en dos), aquestes diferències gairebé sempre es podien explicar per les circumstàncies del trànsit. Només en dos dels 180 viatges realitzats, un a Sant Sebastià i un altre a Vitòria, es va jutjar que el taxista va fer voltes innecessàries i va allargar el recorregut de manera conscient.
La immensa majoria dels taxistes que van traslladar els tècnics d’aquesta revista a les 18 ciutats es van comportar amb professionalitat, van proporcionar bon tracte els passatgers, els van ajudar amb l’equipatge i es van comportar amb prudència al volant. Tot i això, respecte de la manera de conduir, cal subratllar que encara que la velocitat de marxa s’ha reduït en relació amb l’anotada fa quatre anys, fet jutjat de forma positiva, les imprudències van augmentar: es van registrar avançaments perillosos en tres recorreguts, velocitat excessiva set vegades, pas de semàfors en vermell en quatre trajectes i respecte insuficient pels senyals de circulació en 12 recorreguts. És a dir, 26 incidències indesitjables, evidència d’escassa professionalitat, en 180 trajectes.
- Informació clara i visible. El número de llicència, les tarifes i el taxímetre han d’estar a la vista del passatger.
- Un servei professional. El taxista o la taxista no baixaran la bandera fins que l’usuari no hagi indicat la destinació. Seguirà el recorregut que previsiblement sigui més curt i lliurarà un rebut en talonari oficial. Només podrà negar-se a fer un trajecte si volen pujar-hi més passatgers dels autoritzats, si es tracta de persones perseguides per la policia o si preveu que poden causar danys; en aquest cas ha de justificar la negativa davant d’un agent de l’autoritat.
- Característiques del vehicle. Ha d’estar identificat amb cartells de “TAXI”, amb mòdul extern lluminós i plaques reglamentàries SP, disposar de taxímetre homologat, extintor d’incendis i algun sistema de climatització.
- Drets dels usuaris. Els passatgers poden obrir i tancar les finestres i sol·licitar que s’encengui o s’apagui l’aire condicionat o la ràdio. Ha d’exigir baixar del cotxe en llocs segurs; i que la conducció sigui correcta i segura.
- Deures dels passatgers. Pagar el preu del servei, no interferir en la conducció ni sol·licitar la baixada en llocs insegurs. No introduir en el vehicle objectes o materials que puguin afectar-ne la seguretat ni manipular, destruir o deteriorar cap element del taxi.
Fallen en informació i taules comparatives
L’apartat valorat més malament en l’estudi, en el qual pràcticament no es percep cap millora respecte del 2005, és la informació: obté un mediocre “acceptable”. El 39% dels vehicles que es van agafar per fer els 180 recorreguts no exposaven les tarifes vigents, tot i que la llei obliga a fer-ho (el 2005 van ser el 55%, els taxis que no facilitaven aquesta informació essencial). A més, en un de cada tres recorreguts no estava exposada la llicència del taxista a l’exterior del vehicle (va passar en la mateixa mesura l’any 2005) i en més de la meitat no s’indicava el nombre màxim de passatgers que poden pujar al vehicle (el 2005, la dada va ser molt semblant). I en el 48% dels taxis es van trobar a faltar cartells que avisessin els usuaris de l’obligatorietat de cordar-se el cinturó de seguretat. Pel que fa als elements identificadors dels taxis, gairebé tots portaven al sostre el sistema indicatiu de “lliure” i “ocupat”, a més del cartell de TAXI i SP (‘servei públic’). En tots els recorreguts es va lliurar un rebut, per bé que en la majoria dels casos va caldre demanar-lo. Tots els bitllets indicaven el cost de la carrera, però, malgrat ser obligatori, només un 13% assenyalaven l’origen del desplaçament i tan sols un 11% la destinació (l’any 2005, aquesta proporció arribava al 47%).
Els taxis espanyols són prou bons. Es va comprovar que un 95% lluïen un estat general bo o molt bo (millor que el 2005: llavors en van ser el 82%) i que els taxímetres es trobaven en bones condicions i sense indicis d’haver estat manipulats. Vuit de cada deu vehicles disposaven de finestres electròniques, tots tenien aire condicionat o climatitzador i gairebé sis de cada deu, GPS. El que encara no s’ha generalitzat és l’ús de sistemes electrònics de pagament amb targeta: en tres de cada quatre recorreguts només es pot pagar en metàl·lic i un 56% dels taxis ni tan sols compta amb impressora de rebuts.