La llegenda d'un torró amb nom propi
Ocorre amb les vertaderes llegendes que el seu origen es perd en la nit dels temps. L’absència de la dada objectiva de les dates confirma amb més força una rondalla llunyana, tan llunyana que és història i és cultura. Ocorre que a Agramunt els arxius i documents escrits de la vila lleidatana van ser incendiats en les guerres napoleòniques. Així ho van explicar pocs anys després al literat Serafí Pitarra, que va escriure el drama antic de Dida, una filla de la comarca que no podia ser res més que torronera. Ocorre que per als agramuntins, el seu torró és la seva història i la seva cultura, i la seva recepta és llegenda.
En un olla es barregen, al bany de Maria, mel i sucre. Calen cinc hores de cocció a dos quilos de pressió, que es trenquen passats els primers 120 minuts per afegir-hi clara d’ou batuda. La mestria artesana és la que aconsegueix que durant aquest procés el color daurat no perdi les aromes de taronger o de romaní, depenent de les flors que contingui la mel.
Es torren les avellanes al foc. Calen quaranta-cinc minuts perquè l’avellana negreta aconsegueixi el punt de torrada. Les clofolles es posen vermelles i cal esperar que perdin calor per procedir a pelar-les. Es netegen fins a l’extrem que un vidre es mantingui net al seu contacte.
S’afegeixen a la mel tantes avellanes com calgui, guardant una proporció homogènia. Ni més ni menys. La massa característica, irregular, protuberant i viscosa s’aconsegueix respectant les quantitats. Aquestes es remenen a un ritme lent però sense pauses.
Sobre una pel·lícula fina de farina, mai d’oli, es rescata de la massa la porció que, pesada en la romana, serà la desitjada. La contundència de sabors es reserva pel fet que la manipulació es fa a poc a poc. A l’olla espera el seu torn, a la temperatura justa que no cristal·litza ni endureix, el resultat melós d’avellanes, sucre i clara.
Quan es mossega un pa d’àngel farcit de torró d’Agramunt s’entén allò que els catalans, des de ben antic, asseguren: trencarà com a vidre. Enganyarà qui es pensi que el seu bon gust de mel el converteix en apegalós i complaurà els qui degustin sense força la duresa de l’avellana i s’assegurin un bocí carregat de matisos.
El torró fa gust de Nadal. Els tres reis amb Denominació d’Origen protegida arriben de Xixona, d’Alacant i d’Agramunt. Ofereixen bocins calòrics dels quals no s’ha d’abusar, però tampoc privar-se sempre que no estigui contraindicat per a la salut. Són rics en sucres, en greixos i en fòsfor, i també ho són en autenticitat garantida per la qualitat de les matèries primeres naturals i el procés artesanal de la seva elaboració. A Agramunt, els pans d’àngel de 30 i 50 grams arriben al mig quilo per l’Advent, temps en què tots els membres de la família abandonen durant unes setmanes les seves feines quotidianes per convertir-se en torronaires.