El curs de l'aigua potable
Cada persona a Espanya consumeix una mitjana de 45 litres d’aigua potable al dia. Aquesta aigua, que procedeix de les deus, les preses i els embassaments, està sotmesa a un rigorós procés de potabilització. La necessitat del seu tractament es relacionava de forma directa amb la salut de la població. L’índex de mortaldat vinculat amb el consum d’aigua en males condicions es va reduir de forma radical quan es van posar en marxa les estacions de tractament. Aconseguit aquest primer repte, fa poques dècades es va entendre que el pas següent era tornar l’aigua utilitzada en les millors condicions possibles, és a dir, depurar també les aigües residuals per respectar la salut dels rius.
Cap al 1900 es comptabilitzaven al nostre país un total de 57 preses amb una capacitat de 106 hectòmetres cúbics. Cent anys més tard se n’han superat el miler i els 53.936 hectòmetres. Tots els rius principals tenen els llits regulats per embassaments i pantans. L’aigua que aporta una deu, un pantà o un embassament és canalitzada fins a una estació de tractament que té la finalitat de realitzar el condicionament per al consum humà gràcies a l’eliminació de tres tipus principals de substàncies no desitjables: la matèria mineral, els materials orgànics (fenols, hidrocarburs, detergents, residus de pesticides, etc.) i els contaminants biològics (microorganismes com ara bacteris, protozous, virus, etc.).
Estació de tractament d’aigua potable
A les estacions es converteix l’aigua natural o bruta en aigua potable. S’ubiquen entre les instal·lacions de captació d’aigua embassaments i els dipòsits i canalitzacions que la distribuiran per les llars. El tractament es fa per mitjà d’una sèrie de processos encadenats que comencen amb la preoxidació, en la qual s’introdueix en l’aigua un agent químic oxidant que reacciona amb les matèries orgàniques i inorgàniques que hi ha dissoltes, i que es poden eliminar per oxidació. Més tard és sotmesa a la coagulació i la floculació mitjançant l’addició de reactius (sals metàl·liques) i processos d’agitació ràpida i lenta, que aconsegueixen agrupar partícules molt petites amb càrrega elèctrica (col·loides) que no sedimenten mai. Són els responsables del color i la terbolesa de l’aigua. A continuació comença el procés de decantació, en el qual l’aigua circula a baixa velocitat i, per una acció de la gravetat, es dipositen al fons les partícules i les agrupacions de col·loides formades en el procés anterior. Les petites partícules que no aconsegueixen ser extretes es retenen amb un filtratge sobre arena, on sí que són aturades en els buits que hi ha entre els grans. L’acidesa de l’aigua s’ajusta mitjançant l’addició de reactius químics apropiats (calç o sosa) per evitar que corroïsca les canonades o genere deposició d’incrustacions a la xarxa de distribució.
Comprovació de l’èxit del procés
Culminat el procés, als laboratoris s’analitza l’aigua. A fi d’eliminar els microorganismes que hagen pogut sobreviure, s’hi afegeix una substància oxidant (clor o composts de clor) que, a més, garanteix la qualitat de l’aigua davant de possibles contaminacions accidentals en el seu recorregut per la xarxa de distribució. Algunes aigües, per la seua duresa, s’han de sotmetre a un procés químic d’afinament per a l’eliminació de les sals de calci i magnesi.
Anàlisi i controls
A Espanya, la norma que fixa els límits dels valors dels paràmetres analítics i la freqüència d’anàlisi és la Reglamentació tecnicosanitària per a l’abastiment i el control de qualitat de les aigües potables de consum públic (Reial Decret 1138/90 de 14 de setembre) que incorpora la Directriu 80/778/CEE de la Unió Europea. L’aigua potable ha de complir una exigència fonamental: absència de microorganismes patògens i de substàncies tòxiques. Però també ha de complir una altra exigència: absència de sabors, d’olors, de colors o de terboleses desagradables -propietats organolèptiques-, que provocarien el rebuig dels consumidors i consumidores.
Subministrament i canalització
Aconseguit l’aprovació del laboratori de l’estació, l’aigua s’introdueix en la complexa trama de xarxes d’abastiment, encara que el control continua. En diferents punts es prenen mostres per prevenir una possible infecció, o per actuar amb més precisió si es produís un focus contaminant. Un nucli urbà d’uns 300.000 habitants implica més de 1.200 quilòmetres de canonades, dipòsits i instal·lacions de bombament que, finalment, asseguren la disponibilitat d’aigua potable, en quantitat i qualitat, al conjunt de la població.
El final: tornar l’aigua en les millors condicions al seu curs natural
L’increment progressiu del consum d’aigua va tenir una repercussió directa en l’augment de les aigües residuals. Els rius van perdre la vida piscícola i les seues aigües es van degradar. La construcció de xarxes de col·lectors va ser el primer pas necessari per a iniciar la depuració de les aigües residuals. Es busca tornar l’aigua en les millors condicions possibles. A les plantes depuradores, mitjançant processos químics i mecànics s’eliminen els elements sòlids. A continuació es procedeix al desarenament i al desgreixament, la decantació primària, les basses d’aireig i la decantació secundària. Els llots resultants del procés poden fins i tot rebre un tractament per a ser utilitzats posteriorment en agricultura i jardineria i, fins i tot, el biogàs generat en el procés de digestió dels llots pot destinar-se a la generació d’energia tèrmica i elèctrica.