Quan coincideixen a casa l’escola i el pati

Adaptar-se a una quarantena com la que acabem de viure ha exigit reorganitzar la vida en família. Per als nens resulta especialment difícil: l’obligació d’estudiar, jugar i fer exercici dins de casa ha pogut desestabilitzar l’harmonia domèstica i tenir efectes negatius en el terreny emocional. Però d’aquesta circumstància inèdita cal extreure lliçons que ajudin de cara el futur.
1 Juny de 2020
Young girl looking out of window on a rainy day

Quan coincideixen a casa l’escola i el pati

A Espanya hi ha 6.885.528 infants menors de 15 anys, segons l’Institut Nacional d’Estadística. D’ells, més de sis milions i mig van o anaven cada dia als centres on cursen educació infantil, primària i ESO (fins als 6 anys, l’escolarització és de caràcter voluntari). En condicions normals, la seva rutina de dilluns a divendres es limitaria a anar de casa a escola i d’escola a casa, si exceptuem les activitats extraescolars i l’estona de jocs al parc. Però davant d’una situació de confinament, les condicions normals deixen de ser-ho. Aquests gairebé set milions d’infants s’han vist obligats a romandre a casa, convivint amb pares i germans les 24 hores del dia, durant setmanes: un panorama nou al qual no ha estat senzill adaptar-se.

Quarantenes com la que hem viscut alteren el ritme de la unitat familiar i priven els nens del contacte necessari amb l’exterior, fet que redunda en “experiències educatives de qualitat, que influixen en la motivació i l’entusiasme dels nens sobre l’aprenentatge i l’escola”, segons la psicòloga i educadora Gabriela Bento, de la Universitat d’Aveiro (Portugal). Les activitats a l’aire lliure també tenen beneficis per a la salut, per la despesa energètica que impliquen i l’absorció de vitamina D del sol, el dèficit de la qual pot provocar problemes ossis d’adults.

No tots els confinaments són iguals

A Espanya, la quarantena ha estat dràstica per a persones de totes les edats; també a Itàlia i a Portugal. A Itàlia, després de tres setmanes d’aïllament complet, el Govern va consentir que els pares sortissin a fer passejos curts amb els fills menors d’edat. En altres països, les mesures han estat més laxes. A França i Bèlgica es van permetre “sortides indispensables per a l’equilibri de la infància”. El govern belga va animar fins i tot a fer exercici a l’exterior. A Alemanya, nens i adults han pogut sortir al carrer, sempre que mantinguessin amb els altres una distància de seguretat d’un metre i mig i en grups de dos, excepte en famílies. Al Regne Unit es van permetre des del començament els passejos amb nens, encara que es va prohibir el seu accés a parcs de jocs, per a evitar aglomeracions i pel risc de contagi a través del contacte amb metall o plàstic, on el virus aguanta fins a tres dies. Aquestes mesures buscaven un equilibri entre la seguretat i el benestar.

En aquesta línia es va pronunciar el Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, que va demanar “prioritzar les sortides al carrer de forma gradual d’infants i adolescents”. Cridava a no descurar l’atenció “sobre les seves necessitats evolutives, emocionals i, en definitiva, psicològiques”, perquè el confinament pot generar problemes d’aquesta mena, “especialment, en infants i adolescents”. I, entre aquests, enumerava alteracions de l’estat d’ànim, estrès, alteracions del son, trastorns de conducta alimentària, símptomes d’ansietat, també psicosomàtics, problemes de conducta o problemes relacionats amb l’addicció a la tecnologia i al joc.

Els experts han estat a favor d’aquesta flexibilitat sempre que es garantís prèviament la seguretat dels infants. Així, per a l’Associació Espanyola de Pediatria (AEP) era “prudent i desitjable” que s’instaurés un període previ de confinament rigorós que protegís la població, i que la població infantojuvenil el complís igual que la resta dels ciutadans. Un cop garantida la seva salut en aquesta fase preliminar, l’AEP va creure convenient “prioritzar una desescalada organitzada del confinament d’infants i adolescents, mantenint les sortides controlades i vigilades per un adult”. Del mateix parer és la psicòloga infantil Silvia Álava: “En tot moment, el que cal buscar és el mal menor. I fins que la situació no estigui controlada del tot, el mal menor  ha estat que els nens es quedin a casa. Quan s’aconsegueix aquest control, és el moment de sortir amb cura i sentit comú”.

Els efectes psicològics

En el terreny emocional, el confinament pot produir estrès causat per un canvi tan fort en l’entorn, com advertien investigadors xinesos en un article publicat a The Lancet també al març de 2020. Durant el tancament “és possible que es donin alteracions de son, episodis de rebel·lia, enrabiades, canvis d’humor i baralles entre germans”, posa en relleu Silvia Álava.

Després de la quarantena, en aquests dies poden manifestar-se seqüeles: “Emocionalment, alguns nens poden experimentar més ansietat, por, trastorns obsessius o depressius”, adverteix Álava. “En el terreny de la conducta es poden tornar reptadors, tenir enrabiades o regressions: per exemple, tornen a fer-se pipi al llit quan ho havien superat”. Són indicadors que els ha passat alguna petita factura. Si veiem que no concilien bé el son, tenen por, perden la gana o tenen una gana voraç, criden l’atenció… “Potser és moment de demanar ajuda professional”.

No dinamitar les rutines guanyades 

Aquests conflictes deriven en gran manera del caos que ha suscitat la nova realitat. Álava subratlla la importància d’establir horaris i rutines en els petits, perquè “els dona seguretat”. També ho afirma Carmen de Andrés, doctora en Ciències de l’Educació i professora de la Facultat de Formació del Professorat i Educació de la Universitat Autònoma de Madrid: “Tots necessitem aquestes rutines, també els adults. És primordial establir-les, perquè els petits sàpiguen quan és hora d’estudiar, de jugar, de menjar, de fer exercici o de dormir”. Com més organitzada estigui la jornada com en una situació normal, menys probabilitats hi haurà que es produeixin els problemes esmentats més amunt.

De cara a aconseguir la desitjable harmonia, mai no és tard per a elaborar un quadre d’horaris en família “on programem què fem cada hora”, assenyala Silvia Álava. “Si els fem partícips de la planificació, els nens no ho veuen com una imposició, sinó el resultat de la seva pròpia iniciativa, i serà més fàcil que ho compleixin”.

Sufocar insurreccions és possible sense recórrer a renys o càstigs, que elevaran la tensió en una atmosfera poc relaxada per si mateixa. “Quan sorgeixen conductes disruptives que volem que desapareguin, el millor és deixar de parar-hi atenció”, explica la psicòloga. “Per contra, hem de premiar i encoratjar aquelles accions que volem perpetuar”. Hi coincideix UNICEF, que recomana fer servir un llenguatge positiu per a dir als nens el que han de fer. “Si us plau, recull la roba”, en comptes de “No ho deixis tot fet un embolic”.

Educar a casa requereix rituals

L’activitat docent ha tingut i té l’espai principal al domicili. En aquesta circumstància, ha estat tasca dels pares assegurar-se que els fills s’asseguessin a estudiar; que ho fessin en un espai adequat, i de supervisar els avanços. En definitiva, el confinament ha requerit més implicació per part dels adults.

Per a l’estudi a casa, els experts continuen recomanant programar les feines, destinar un lloc específic per a l’estudi ordenat i amb claror, alternar treballs que requerien més esforç cognitiu (memoritzar, assimilar, comprendre) amb activitats menys intenses (fer lectures, notes marginals, esquemes i resums…). Però, encara que aquesta és la teoria, en la pràctica moltes famílies no han pogut dedicar l’atenció requerida als fills, bé per desconeixement, bé perquè no ha estat possible, perquè els pares no s’han sentit “capacitats”, o bé perquè les cases no han afavorit disposar d’un lloc per a fer-ho.

Però això és educació domèstica?

Aquesta forma d’estudi casolà remet inevitablement al concepte de home schooling o educació domèstica, una opció educativa en la qual els pares decideixen instruir els fills pel seu compte, fora de les institucions. Tanmateix, Carmen Urpí, professora del departament d’Educació de la Universitat de Navarra i doctora en Pedagogia, hi troba diferències notables. “Estar tancat a casa no és una situació habitual d’educació domèstica, sinó un tràngol obligat per l’alarma declarada”, explica. En el cas de la quarantena, el paper dels adults “seria no tant convertir-se en docents, sinó, sobretot, en pares, donant suport moral i afectiu”, afegeix Urpí.

Els experts suggereixen aprofitar el temps extra que els pares passen ara amb els fills per portar a terme activitats que els estimulin la creativitat. “Fer un dibuix, cuinar, ballar, són tasques que canalitzen moltes emocions i els fan sentir bé”, afirma Carmen de Andrés. En qualsevol cas, no convé dramatitzar; no haver pogut portar a terme aquest conjunt de recomanacions no tindrà un efecte notable en els nens menors de 15 anys. “A aquesta edat, tot és recuperable; seria més complicat en adolescents a punt d’entrar a la universitat, pel nivell d’exigència de les matèries”, afirma De Andrés. El pla d’estudis ha d’assumir que aquest curs no ha estat un curs normal. “De debò es poden donar per apreses les matèries corresponents? Doncs no. Caldrà fer una reestructuració de les matèries el curs següent, de manera que es comenci amb un repàs de l’anterior”, indica Álava.

Temps de lleure i de jocs

Però no tot ha de ser estudiar o dibuixar; els nens han de jugar. El joc aporta molt en el desenvolupament cognitiu, social, emocional i en la formació de la personalitat. Mitjançant el joc els nens enriqueixen la ment, estimulen la fantasia, creen situacions i els troben solució. Avui, part de l’oci infantil està lligat a l’ús de dispositius electrònics. “Aquestes setmanes, tots ens pengem més de les pantalles. Els pares no han de culpabilitzar els nens perquè veuen més televisió o juguin amb les maquinetes”, diu De Andrés.

Amb alguns límits, això sí: la Societat Espanyola de Pediatria Extrahospitalària i d’Atenció Primària recomana en nens més grans de dos anys que el temps de pantalla no superi l’hora i mitja els dies de classe i les dues hores els caps de setmana i en vacances. Els menors de dos anys no han de veure la televisió: “És l’etapa de màxim desenvolupament psicomotor i el temps davant la pantalla és un temps perdut en aquest procés important”. Perquè no s’hi passin el dia enganxats, “hem de pactar per escrit el temps que dedicaran a la tauleta, al mòbil o els videojocs”, assenyala Silvia Álava.

D’altra banda, les hores en família propicien el lleure conjunt. Potser la resta de l’any la manca de temps impedeix de veure pel·lícules junts, preparar amb els fills una coca o competir en jocs de taula.

Aprendre del temps junts

Es poden extreure beneficis d’aquest temps junts? La resposta és sí. Els pares poden aprofitar els períodes de convivència estreta per a infondre valors als fills. “Si els petits han vist els pares concentrats en la feina, ells es concentraran en l’estudi; la disciplina és un concepte que se’ls pot transmetre”, diu Silvia Álava. I afegeix: “Aquesta situació ens pot ajudar a educar en la corresponsabilitat. Compartir tasques és el millor camí per a aconseguir-ho. No perquè els pares s’estalviïn treball, sinó perquè d’aquesta manera fomentaran l’autonomia i la responsabilitat dels fills”. Com suggereix UNICEF, també podem “involucrar els nens en les feines de casa, d’acord amb la seva edat i les seves habilitats. Desenvolupen el sentiment de ser necessitats”.

És temps, en definitiva, de rescatar l’esperit de grup fomentat, fet que reforçarà llaços afectius. Com explica la psicòloga Álava, “cal inculcar-los la idea que els integrants de la unitat familiar formen un equip i les feines s’han de repartir entre tots”. Mantinguem aquesta pinya.

Com cal actuar en situacions tan anòmales com la viscuda

“Per què no puc sortir de casa?”. Aquesta pregunta ha sortit de llavis de molts nens durant la quarantena. Com els podem explicar una cosa tan complexa sense generar-los por? UNICEF va publicar una sèrie de pautes útils.

Dedica temps a resoldre els seus dubtes i inquietuds, en un llenguatge adaptat a la seva capacitat de comprensió, però no enganyós. Si sents que et falten recursos per a transmetre informació, pots recórrer a alguns dels contes que s’editen cada any sobre salut i malalties, ja que permeten als infants processar l’impacte emocional mitjançant la imaginació.

Evita que s’exposin molt de temps a notícies sobre el problema, encara que el tractament sigui adequat: l’estona que dediquem a un tema també pot transmetre inquietud, fins i tot sense fer servir el to alarmista.

Evita involucrar-los en converses d’adults sobre la situació, especialment si són acalorades o inclouen bromes i dobles sentits: encara que no estiguem parlant amb ells, saben de què parlem i treuen les seves pròpies conclusions.

Dedica un temps extra a detectar els malentesos que poden afectar la seva percepció de la salut i la malaltia, perquè poden establir les bases d’estereotips i prejudicis duradors.

Mantingues la higiene, reconeix les circumstàncies quotidianes que posen en risc la salut i inculca el respecte per l’entorn. Són mesures a l’abast dels infants des de ben petits i els permeten desenvolupar el sentit de l’autoeficàcia i la seguretat en si mateixos.

La bretxa digital

En situació de confinament, l’aula és una habitació de casa i la pissarra, l’ordinador familiar. Això pot generar desigualtats, segons els recursos dels pares, l’orografia o el traçat de la xarxa. No a tots els domicilis es disposa de bona connexió a Internet, tauletes o impressora. “Aquesta bretxa és real –diu Carmen de Andrés–, però els docents estan fent un autèntic esforç per ajudar les famílies amb aquestes mancances”. Una altra diferència rau entre els infants d’escoles on està estès l’ús de tauletes i els d’aquells on no està normalitzat. “Aquests últims seran més dependents dels pares en aquest sentit”, afegeix la doctora de Ciències de l’Educació. En qualsevol cas, aquestes disparitats no tindrien efectes notables en els nens menors de 15 anys. “A aquesta edat, tot és recuperable”, conclou l’experta. I com que d’un gran mal en surt un gran bé, les limitacions tecnològiques poden tenir una part positiva. Com apunta Carmen Urpí, els alumnes, a part d’estudiar i divertir-se, han de buscar “moments i espais per a conversar i ajudar a casa. En aquest sentit, aquelles cases amb pitjor accés tecnològic poden ser paradoxalment més avançades en termes d’humanitat, si donen cabuda a més moments de relació familiar genuïna”.