La desescalada de l’amor
En qüestió de setmanes, la pandèmia del coronavirus ha transformat les relacions socials arreu del món. El confinament ha passat factura psicològica a milions de persones a tot el globus i ha enfrontat les famílies a nous reptes, derivats d’una convivència intensa i prolongada en temps d’alarma sanitària, incertesa i crisi econòmica. A les cases, les parelles s’han vist obligades a passar més temps juntes, fet que en alguns casos ha reforçat les relacions i, en d’altres, les ha empeses al límit. L’aparició dels termes coronababies i covidivorci, utilitzats des de fa un parell de mesos, il·lustra aquesta doble tendència a l’amor i a la guerra que ha desfermat el virus.
Més processos judicials
El març passat, la ciutat xinesa de Xi’an va ser la primera a confirmar que el nombre de peticions de divorci havia registrat un augment sense precedents durant els primers dies en què es va relaxar la quarantena i es va poder accedir als jutjats.
¿Passarà el mateix a Espanya, on el 55% de la població –més de 20 milions de persones, segons les dades de l’INE– viu en parella? Alguns experts vaticinen que sí. “En acabar definitivament el confinament hi haurà una eclosió de judicis”, preveu Ana Clara Belío, advocada especialista en Dret de família i presidenta de la secció de Dret de Família del Col·legi d’Advocats de Madrid. “D’una banda, s’activen els processos que ja estaven en marxa i es van veure suspesos el 15 de març. D’una altra, les parelles que no havien iniciat aquests tràmits hauran d’acudir per primera vegada al jutjat”, assenyala la lletrada, que preveu un repunt degut a aquest “doble efecte”.
El patró estacional
Les dades del Servei d’Estadística del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) apunten que les peticions de divorci sempre sofreixen pics després de l’estiu i de Nadal. Ara bé, no és el mateix passar junts uns dies a la platja o visitar la família política que travessar una quarantena. Al contrari que unes vacances, el confinament suposa una convivència forçosa, per la qual cosa és possible que les conseqüències en l’àmbit familiar derivin en més ruptures. Els experts auguren un col·lapse després de l’aturada que ha suposat l’estat d’alarma als jutjats perquè encara no estan preparats per a continuar funcionant en remot.
Un efecte multiplicador
Ana García Mañas, psicòloga sanitària, sexòloga i directora de la formació Expert en Teràpia Sexual i de Parella de la Universitat Autònoma de Madrid, subratlla que encara no s’han recollit dades ni s’han fet entrevistes rigoroses a Espanya que permetin calibrar els efectes de la quarantena en les relacions de parella. Tanmateix, durant el confinament ha observat en les parelles que ja assistien a consulta que els comportaments i les actituds que es donaven abans s’han intensificat. “Si ja existia violència, ha augmentat; si hi havia ganes de tornar, han crescut. El tancament ha funcionat com un mirall potenciador”, exemplifica.
La casa, una olla de pressió
Durant els mesos a casa, García Mañas ha vist com augmentaven les sensacions d’invasió i de ràbia en funció dels metres quadrats disponibles per a cada família, cosa que també ha fet més visibles qüestions de classe social, subratlla. “Les parelles que viuen en cases molt petites ho han portat pitjor, perquè no han pogut aïllar-se i desconnectar, ja que es necessita un espai propi al qual poder retirar-se”, assenyala. Cal tenir en compte que, durant aquest temps, totes les emocions –ràbia, tristesa, por– s’han hagut de resoldre a casa i en convivència. Per tant, és important distingir si la nostra parella està enfadada perquè ha perdut la feina o perquè està espantada, per exemple, o perquè ens ha deixat d’estimar, recalca l’experta. “Les parelles amb tendència a enganxar-se en dinàmiques tòxiques han tingut menys possibilitats d’airejar-se i de distanciar-se de la situació per a agafar perspectiva, una qüestió necessària per a calmar la part emocional”, afegeix Pablo Quiroga, psicoterapeuta de parella. Sense poder anar a la feina ni veure els amics, la parella ha ocupat tot l’espai, i l’equilibri que havien establert entre els dos s’ha trencat.
Encoratjar-se davant les adversitats
Tanmateix, el tancament no ha anat malament a tothom. “Les persones amb molta sensació d’abandonament, per exemple, han deixat de tenir-la durant el confinament, ja que l’altre sempre era present”, indica García Mañas, que també ha observat com s’ha intensificat l’amor romàntic en parelles que han passat aquest període singular separades: jo en una localitat i tu en una altra. “Trobar-se tant a faltar ha generat alhora tristeses i enrabiades, però també estratègies creatives per a compartir en la distància les mateixes coses que abans es feien de manera presencial, des de l’erotisme fins a veure una pel·lícula plegats”, explica. Hi ha parelles a les quals viure junts una experiència tan intensa els ha fet enfortir-se. Per a alguns ha estat una prova de foc, que els ha dut a ser conscients que es porten fenomenal i que són un gran equip. Alguns conflictes, com la falta d’un projecte vital, potser s’han aturat durant la crisi, però en altres casos l’aturada ha servit per a adonar-se que es volia formar una família, per exemple.
Una discussió o una crisi
Diferenciar entre una discussió passatgera o una autèntica crisi de parella a vegades resulta complicat, però hi ha pistes que ajuden a detectar-ho. Després d’una discussió, sol haver-hi una fase de refredament i després una altra de resolució o reconciliació, que pot trigar des d’una hora fins a diversos dies. És interessant observar quant de temps passa normalment fins que la parella es reconcilia i si, quan ho fa, és capaç de restablir més o menys l’estat en què es trobava abans d’enfadar-se. Si poden tornar, sense demorar-se molt, a aquesta base prèvia en la qual hi havia afecte, benestar, confiança en l’altre i en la relació, no parlaríem d’una crisi forta. Si, per contra, cadascú comença a sentir desconfiança per l’altre, a pensar que la relació es podria acabar, i aquest estat s’allarga en el temps, sí que hi hauria un problema. Convé fixar-se en la freqüència i en la intensitat de les discussions. “Si s’ha discutit una vegada en un mes, encara que sigui de forma molt forta, però no és una cosa que acostumi a passar, en principi no hauria de ser motiu de preocupació. Si ja apareixen faltes de respecte, que fan mal a la integritat, caldria pensar-s’ho i fins i tot considerar demanar ajuda professional”, explica Lara Ferreiro, psicòloga experta en teràpia de parella.
Hem acabat?
Haver travessat durant molt de temps un procés d’assimilació de pèrdua o de dol també pot ser un indicador que ha arribat el moment de l’adéu, com també adonar-nos que no tenim ganes de solucionar-ho o no podem, que no tenim sentiments cap a l’altre i que el millor és separar-se. Abans de divorciar-se, els experts recomanen a les persones que vulguin salvar el matrimoni que facin una llista de dues columnes: quines coses creiem que necessitem per a salvar-lo i –molt important– què pot fer el nostre cònjuge per a intentar solucionar aquest problema. D’altra banda, cal que ens preguntem si som feliços de debò, si continuem sentint amor, si veiem l’altre com un company de pis on no hi ha cap mena de desig sexual o si seguim junts per por de la solitud o del futur econòmic.
En cas de ruptura, millor que sigui amistosa
“En aquest moment, les parelles han d’intentar reduir al màxim les escalades de tensió i arribar a acords, encara que sigui a futur, que els advocats podem redactar i presentar a ratificar un cop s’hagi aixecat aquesta situació excepcional”, recomana Ana Clara Belío. Si les diferències són irreconciliables i la decisió de separar-se està presa, també és important prendre’s un temps per a decidir com separar-se i fer-ho junts. Una separació brusca i abrupta pot generar molt de malestar a tota la família, però si es du a terme de forma conjunta, reflexiva i que atengui en la mesura possible les necessitats dels membres de la parella, pot donar lloc a una vivència diferent. L’ideal seria compartir una part del dol de la ruptura i dir-se adéu de manera cordial, sobretot en el cas en què calgui continuar gestionant fills o propietats en comú. “Encara que no estigui en el nostre imaginari, una parella es pot separar des de l’amor”, conclou Belío.
Qui estigui casat i vulgui deixar de conviure, pot optar per la separació o el divorci. “El primer no extingeix el vincle matrimonial; el segon, sí”, explica Ana Clara Belío, advocada especialista en Dret de família. Encara que el primer és reversible, en tots dos casos es produeix la dissolució de la parella, cessa el règim de béns compartits i es prenen mesures legals sobre la custòdia i la manutenció dels fills. La separació pot ser “de fet”, si la parella no passa pel jutjat per a legalitzar aquesta nova situació, o judicial, si sí que ho fa. En aquest últim cas, s’obren dues vies: la del mutu acord, que no exigeix la celebració de judici; i la contenciosa, que implica una demanda per part d’una de les parts al jutjat de família i una vista judicial. El divorci també preveu aquests dos camins. “Els tràmits per a iniciar la separació o el divorci són els mateixos: si és de mutu acord, se signa un conveni regulador de separació o de divorci, on s’estableixen totes les mesures que es considerin, i després es presenta al jutjat perquè es ratifiqui i es dicta una sentència de mutu acord, que en circumstàncies normals sol trigar 3 o 4 mesos”, assenyala. “Si no hi ha acord, cal fer una demanda, presentar arguments i proves, i és el jutge qui ho resol en sentència, fet que comporta un procés molt més llarg”, resumeix.
Efectes del temps de reclusió en els problemes de parella més habituals
Hem preguntat als nostres experts per les consultes més freqüents. La infidelitat sol ser el conflicte més habitual pel qual les parelles acudeixen a teràpia, però, lògicament, “amb el confinament ha disminuït”, reconeix la psicòloga Lara Ferreiro. Segons ella, l’obligació d’estar a casa ha dissipat les sospites.
Feines de casa. “La queixa que l’altre no fa res a casa és típica en consulta, però el confinament l’ha deixada en espera perquè ha col·locat tots dos membres de la parella en la mateixa situació, fet que en general ha equilibrat la càrrega de feines domèstiques o de criança”, relata el psicoterapeuta Pablo Quiroga. La cura dels nens, si tots dos teletreballen, també ha fomentat les friccions, subratlla Ferreiro.
Convivència. “La quarantena ha provocat més discussions i enganxades perquè hi ha hagut més temps per a estar junts i, sobretot, perquè s’ha acumulat més tensió individual”, assenyala Quiroga, qui destaca que la irritabilitat, la falta de paciència i la inflexibilitat s’han traslladat a la parella, una figura a través de la qual “lamentablement es canalitza de forma habitual l’estrès”. Unes vegades expressem com estem d’una manera funcional, donant l’oportunitat a l’altre perquè ens doni suport, “però d’altres només som capaços de fer-ho a través de l’enuig”.
Falta d’eròtica. “Trobar-se recloses en un mateix espai ha restat intimitat a les parelles, sobretot a les que tenen fills que, sense escola, avis ni cangurs, han vist afectades també les seves relacions eròtiques”, afirma Ana García Mañas, psicòloga sanitària i sexòloga. Però en altres casos, adverteix, s’ha produït l’efecte contrari i s’ha potenciat la creativitat i les atencions. La crisi sanitària, la incertesa o la defunció d’alguna persona estimada ha conduït a apagar el desig íntim de certes persones, fet que ha empès els cònjuges respectius a una mena de quarantena sexual que els ha generat dolor, indica d’altra banda la psicòloga Lara Ferreiro. Segons ella, som davant d’un altre problema habitual en teràpia.
Projectes. “Molts dels conflictes que apareixen tenen a veure amb la presa de decisions importants i amb el disseny d’un futur en comú”, explica Quiroga. “El confinament ha obert un parèntesi en tota mena d’assumptes i ha ajornat les grans decisions, com ara tenir fills o no”, indica. “En canvi, al mateix temps, la intensitat de les circumstàncies ha ajudat precisament a alguns a aclarir dubtes”, puntualitza Ferreiro.
Consells per a parelles que han sortit afeblides d’aquesta convivència forçosa
Fer-se càrrec de les circumstàncies
Hem de ser conscients que la nostra parella no es troba en el seu estat normal, sinó en una situació de crisi, en la qual pot haver tingut un trastorn d’estrès posttraumàtic o haver desenvolupat un trauma si ha perdut una persona estimada o s’ha quedat sense feina, per exemple. Travessem mals moments i hem d’estar com un equip, demostrant molta empatia, comprensió i paciència.
Concedir-se una oportunitat
Si els complicats equilibris d’una parella s’han trencat durant el confinament, abans d’optar per separar-se es recomana deixar les emocions a un costat i donar-se un temps per a intentar recuperar la normalitat i veure si aconsegueixen restablir l’amor i l’afecte. Una parella no és un sistema o una societat aïllats, sinó que està en relació amb l’entorn.
Equilibrar espais
Quan estem en parella, oscil·lem entre el desig de contacte i el de tenir un espai propi, per la qual cosa una de les claus per a una bona convivència, amb confinament i sense, consisteix a trobar moments per a totes dues coses. Cadascú ha de posar en comú què és el que l’atabala , què és el que vol i poder-ho demanar. Cal tenir en compte que l’altre no és com jo i que, a més, quan està en parella és “un altre diferent”.
Agrair el que tenim
Abraçar-nos abans d’anar al llit pot ser un petit ritual de benestar al qual abans potser no havíem donat importància. No hem de posposar les celebracions, sinó festejar-ho tot com puguem i agrair que no estem sols. A vegades perdem de vista com de valuós és tenir algú al costat que ens agafi la mà i ens ajudi.
Donar-se una treva
Si les coses han anat malament durant la crisi sanitària, els experts recomanen no prendre cap decisió important tant en aquest període com immediatament després. L’ideal seria reflexionar sobre el que està passant i fer-ho junts. Tret que hi hagi violència –perquè es tractaria d’un altre escenari–, en teràpia es recomana esperar i treballar-ho. Saber posposar la resolució de conflictes és un símptoma de maduresa.
Arribar a acords
Dues persones no encaixen a la perfecció; per això, si es vol mantenir una parella cal estar disposat a treballar i fer esforços per a pactar. En cas de xoc, es recomana posar els problemes sobre la taula, ser flexible i col·locar-se al lloc de l’altre.
Comunicació
És molt important que sigui molt oberta i sincera, no amb silencis castigadors que l’altre no entén o amb llenguatge indirecte. Resulta fonamental poder explicar el que a un li passa de bones maneres. En teràpia es recomana que cadascú faci una llista de tot el que necessita de l’altre: “que m’escoltis”, “que no em parlis d’aquest tema perquè em fa mal”, “que em diguis les coses amb més tacte”, “que quan t’escric un whatsapp no triguis hores a respondre…”.
Abordar els problemes a temps
En molts casos s’acudeix al psicòleg dos anys més tard del que es deuria. Un petit problema de parella, si no se soluciona des del començament, amb el temps es pot engrandir i acabar en divorci. A teràpia de parella a vegades acudeixen persones que tenen una relació morta, però no cal esperar fins a aquest punt.
Font: aplec de consells d’Ana García Mañas, Pablo Quiroga i Lara Ferreiro, experts en psicologia de parella.