TDAH, un trastorn amb tractament
Nenes que a les aules i a casa treballen com formiguetes sense que els llueixin els resultats escolars, molt oblidadisses i amb un problema que passa desapercebut fins a l’educació secundària. O nens molt moguts i amb conductes que alteren la classe, raó per la qual el seu trastorn se sol descobrir en l’educació primària. El trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) és tan freqüent que s’estima que a cada aula n’hi ha almenys un nen afectat. Per a diagnosticar-lo, tractar-lo i evitar el fracàs escolar és fonamental que pares, mares i professors estiguin atents als símptomes.
Tots no segueixen un mateix patró. Alguns afectats per TDAH es distreuen amb el vol d’una mosca, s’obliden dels deures de l’endemà i de donar els encàrrecs d’escola als pares. Són els reis de la distracció. D’altres, en canvi, es mostren extremadament inquiets i incontrolables en els canvis de classe, en una cua, al menjador i xisclen o llencen comentaris inadequats. Es podria dir que són els esvalotadors del curs. Aquest és, a grans trets, el comportament dels alumnes amb un trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH) a l’escola, el problema dels quals es pot sospitar pel baix rendiment acadèmic. Si no es tracta a temps, pot concloure amb un fracàs escolar estrepitós. En l’actualitat, el TDAH és el trastorn de l’aprenentatge més freqüent, després de la dislèxia. Afecta entre un 5% i un 10% de la població escolar, per la qual cosa s’estima que cada professor té a l’aula almenys un afectat, segons dades de diferents estudis epidemiològics. Per això, tant els pares com els educadors han de parar esment a la possible inatenció dels seus fills, la conducta i el baix rendiment acadèmic. De fet, l’escola pot ser un àmbit idoni per a detectar-ho. Per a aconseguir-ho, és clau conèixer les manifestacions dels diferents tipus de TDAH. Tres són les principals:
- La hiperactivitat o la incapacitat dels nens afectats d’estar quiets i callats a classe.
- La impulsivitat o la incapacitat per controlar els impulsos, esperar un torn i no interrompre una conversa.
- El dèficit d’atenció o la incapacitat per concentrar-se, organitzar-se i acabar les tasques que requereixen un esforç mantingut.
No tots els afectats per aquest trastorn tenen els mateixos símptomes. En funció del que predomini, patirà un tipus o un altre de TDAH. La comunitat científica els ha classificat així:
- Predominantment hiperactiu/impulsiu. El símptoma dominant és el moviment excessiu. Es diu d’ells que “no paren quiets” o que “parlen pels descosits”. És més visible en l’educació primària, encara que és molt difícil diagnosticar un TDAH amb plena seguretat abans dels sis anys, ja que en la primera infància tots els petits tenen enrabiades, es mostren inflexibles i incapaços de controlar la seva conducta sovint. En el TDAH, aquestes pautes de comportament pròpies dels més petits persisteixen en el temps i delaten que alguna cosa falla.
- Predominantment inatent. La manifestació més visible és la falta d’atenció, que es tradueix en la incapacitat per concentrar-se i organitzar-se i la tendència a oblidar els deures, els exàmens, les notes o qualsevol altre encàrrec per als pares. A diferència de l’anterior tipus de TDAH, no tenen conductes tan disruptives a classe, sinó que són com formiguetes que s’esforcen a estudiar, però sense obtenir-ne resultats. Quan se’ls parla, sembla que estan en un altre lloc i a classe sembla que escolten, però no comprenen res. Es diu d’ells que “somnien desperts” o que “estan als núvols”. Per les seves característiques, aquest trastorn sol passar més desapercebut. Els afectats -en la majoria, nenes- passen de curs i la seva inatenció, la incapacitat per organitzar-se i la tendència a l’oblit es fa evident a mesura que augmenten les exigències acadèmiques, per la qual cosa el diagnòstic del trastorn per dèficit d’atenció se sol fer en l’educació secundària.
- Combinat. És la combinació dels dos anteriors (hiperactiu/impulsiu i inatent) i el més freqüent de tots: trobar un TDAH del tipus hiperactiu/impulsiu o del tipus inatent pur és més difícil. Encara més, el TDAH també es pot acompanyar d’altres símptomes, com els tics, i s’associa a diferents trastorns de l’aprenentatge (sobretot la dislèxia) o a trastorns psiquiàtrics (la depressió infantil).
El TDAH és hereditari en el 80% dels casos i solament en el percentatge restant es deu a altres causes adquirides, com el consum de tòxics en l’embaràs. Els afectats hereten dels pares uns gens defectuosos que alteren la producció d’uns neurotransmissors o unes substàncies que hi ha al cervell (la noradrenalina i la dopamina). Aquesta alteració i la immaduresa de certes estructures cerebrals (el lòbul frontal) explica la varietat de símptomes d’aquest trastorn i també que els afectats tinguin menys desenvolupades les funcions executives, és a dir, les que es relacionen amb la capacitat d’autocontrol, la resolució de problemes (fet que es tradueix en una comprensió lectora baixa i en una dificultat per a les matemàtiques o per estructurar un text oral o escrit), la capacitat d’organització, la planificació, la fixació d’objectius i la presa de decisions.
Comprendre que el TDAH té una base neurobiològica és fonamental perquè els progenitors acceptin que el seu fill amb dèficit d’atenció no pot atendre millor per aquesta causa i no perquè “els pren el pèl”. Però, per desgràcia, amb molta facilitat se’ls adjudiquen etiquetes injustes com les d’oblidadissos, despistats, ganduls, etc. Tanmateix, ells no han triat ser així i, per tant, no han de ser considerats problemàtics, sinó nens amb un problema que s’ha d’afrontar i resoldre.
De fet, una vegada que entenen l’abast d’aquest diagnòstic, molts pares no solament se senten culpables per haver-los transmès aquests gens defectuosos, sinó que, per desgràcia, descobreixen que ells mateixos també sofreixen un TDAH que no se’ls va diagnosticar ni se’ls va tractar en la infància. Implicar aquests pares amb TDAH en el tractament dels fills és una missió doblement àrdua, però no impossible, que requerirà tractar-los també a ells.
Tractament a tres bandes
El tractament del TDAH és fonamental per a disminuir els símptomes d’aquest trastorn, evitar complicacions i millorar el rendiment acadèmic de l’afectat. Hi ha exemples de personatges públics amb aquest trastorn que han resultat números u en la seva professió, com el jugador de bàsquet Michael Jordan, el nedador Michael Phelps o el psiquiatre Luis Rojas Marcos. El tractament, que de vegades s’ha de seguir durant tota la vida, pot ser la clau perquè aquestes persones portin una vida normal.
Per a aconseguir-ho, s’ha d’abordar el problema a tres bandes: tractant l’afectat i implicant-hi els pares i els professors. El tractament es compon de dues parts: una de psicoeducativa i, quan no resulta efectiva, una altra de farmacològica (fonamentalment metilfenidat, encara que també s’administren altres fàrmacs com l’atomoxetina). El millor és dir-los que tenen un problema, amb un llenguatge comprensible per a la seva edat, i que per a resoldre’l necessiten prendre una pastilla, de la mateixa manera que uns altres necessiten portar ulleres per a veure-hi.
No obstant això, els pares es poden mostrar reticents a l’hora d’administrar pastilles als fills, però hi ha suficient evidència científica a favor d’aquesta mesura. El 85% dels nens amb un TDAH responen bé al tractament i aconsegueixen un bon control dels seus símptomes, mentre que una persona amb TDAH, sense ser tractada, sent com si portés un motor intern sempre encès, funciona de manera desorganitzada i se sent esgotada. Els casos de TDAH sense tractar i en un entorn marginal són com una bomba de rellotgeria. En l’edat adulta tenen més probabilitats de consumir substàncies tòxiques i de tenir problemes a la feina i en la vida afectiva i social.
Cal tenir en compte que la major part dels casos de TDAH no desapareixen amb l’edat. Diversos estudis epidemiològics assenyalen que el 75% dels petits amb el trastorn el sofreixen en l’adolescència i el 50% en l’etapa adulta. Per això, assentar unes bases terapèutiques i de conducta adequades des de la infància pot ser crucial per a ajudar a llaurar un futur al més normal possible per a aquests afectats.
- Crear unes normes familiars explícites i clares.
- Col.locar per escrit, en un lloc visible, com un suro, què s’espera d’ell quant a horaris, deures d’escola i a casa.
- Ajudar-lo a organitzar-se el temps i les tasques.
- Intentar crear un hàbit d’estudi.
- Mantenir un ordre a l’entorn del nen i en la rutina de treball.
- Explicar-li de forma breu i clara les conseqüències de desobeir una norma i deixar-lo escollir.
- Verbalitzar sovint tot allò positiu que fa el nen per a reforçar les conductes desitjades i la seva autoestima.
- Mirar-lo directament quan se li comuniqui qualsevol norma i mantenir el contacte físic (amb una carícia o un petó) quan es reconegui el seu bon comportament.
- Afavorir la seva autonomia.
- Convé asseure’ls en primera fila, prop del professor perquè pugui mirar-los i dirigir-se a ells quan doni explicacions i informi de les normes. Es recomana també situar-los prop d’alumnes tranquils i lluny de finestres, portes i altres elements que puguin distreure’ls.
- Quant a l’organització, cal ensenyar-los a fer llistes amb les tasques per ordre de prioritat i a ser conscients del temps. A més, és important fixar pautes per a tota la classe i específiques per a l’afectat.
- Si l’objectiu és captar i mantenir la seva atenció, se’ls ha d’avisar, formular preguntes durant el discurs, impartir classes entretingudes, variar el ritme de les exposicions, el to i el volum de la veu, i donar-los consignes molt clares i concises.
- Per a millorar la seva autoestima, s’han de reconèixer els èxits dels alumnes en públic i renyar-los sempre de forma assossegada en privat, donar-los responsabilitats que els permetin moure’s una mica a l’aula i vigilar i evitar els comportaments negatius d’altres nens cap a ells.
- Amb la finalitat de millorar el seu rendiment escolar, cal evitar els exàmens llargs i amb preguntes obertes on hagin d’organitzar les seves respostes de forma ordenada. En comptes d’això, fraccionar-los el treball i asseure’ls en un lloc tranquil i sense distraccions perquè puguin fer el control.
- No pretendre tenir un fill modèlic, sinó ajudar-lo a vèncer límits i aconseguir objectius.
- Visitar un neuròleg o un psiquiatre infantil en cas de sospita d’un trastorn d’aprenentatge.
- Informar el fill afectat que pateix el trastorn en lloc d’ocultar-li-ho, ja que això li generaria ansietat.
- Evitar la confrontació i la lluita amb l’afectat.
- En situacions límit, no cridar ni perdre el control, per no reforçar la seva conducta negativa, sinó retirar-li l’atenció, enviar-lo a un lloc avorrit i esperar que es calmi.
Font: Anna Sans Fitó, neuròloga de l’Hospital Sant Joan de Déu, de Barcelona, coordinadora de la Unitat de Trastorns de l’Aprenentatge Escolar i autora del llibre “Per què em costa tant aprendre? Trastorns de l’Aprenentatge”, d’Hospital Sant Joan de Déu i edebé.