Vacunes en edat adulta: la injecció que salva més vides

No hi ha cap tractament que hagi contribuït tant a augmentar l’esperança de vida com les vacunes. Rino Rappuoli, un dels investigadors en vacunes de l’Escola de Medicina de Harvard, sol il·lustrar-ho dient que “sense vacunes tornaríem a teniruna esperança de vida de 50 anys o menys”. Però, què és exactament una vacuna? “Parlem d’un medicament amb unes característiques molt singulars perquè habitualment no és una substància química, sinó un producte biològic, i en conseqüència està sotmès a controls de seguretat, estabilitat, eficàcia… El seu objectiu és generar immunitat contra una malaltia estimulant la producció d’anticossos”. L’explicació la dona Ángel Gil, catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la Universitat Rey Juan Carlos, de Madrid, que diferencia dos tipus de vacunes segons la seva classificació microbiològica i clínica:

Les atenuades o vives, elaborades amb microorganismes o els seus derivats, l’activitat dels quals està disminuïda. Per exemple, les vacunes del xarampió, la rubèola, la varicel·la o el rotavirus. Es poden administrar a tota la població, tret de les persones immunocompromeses, perquè en aquestes poden induir la malaltia.
Les inactivades, en les quals aquesta matèria primera (bacteris, virus o les seves subunitats) és morta. Per exemple, les vacunes de la grip, l’hepatitis A o el virus del papil·loma humà (VPH). Es poden administrar a tota la població, fins i tot a embarassades. Són més segures,però solen requerir més d’una dosi de record

No només per als nens

Just acabat de néixer, un nadó rep la primera dosi d’una vacuna, la de l’hepatitis B, i a partir d’aquí unes quantes més contra aquesta malaltia (dosi de record) i contra d’altres a dos mesos de vida, a quatre, a 11 i a 12. És un tractament molt lligat a la infància, però no exclusiu d’aquesta etapa de la vida. Els adults també han de vacunar-se, per tres motius:

Molts adults tenen malalties, com ara la diabetis, que van acompanyades d’immunosupressió. Això vol dir que són més vulnerables a l’atac d’agents infecciosos externs.
A partir de 60 anys d’edat es produeix un fenomen conegut com immunosenescència, pel qual el nostre sistema immunitari es va afeblint i l’organisme respon pitjor davant les malalties infeccioses.
La protecció que teníem quan ens van vacunar de nens tendeix a desaparèixer amb el temps i, en algun cas, cal reforçar-la amb una dosi de record.

Per què són necessàries?

Un adult ha de vacunar-se perquè és la millor manera de protegir la seva salut i la del seu entorn atès que es redueix la probabilitat d’emmalaltir i de transmetre certes patologies. En el cas de les vacunes contra malalties ocasionades per bacteris, és una altra manera de lluitar contra la resistència bacteriana als antibiòtics. L’ús inadequat d’aquests medicaments ha fet que perdin la seva capacitat antiinfecciosa, fet que constitueix un dels reptes de salut pública més importants. La vacunació, per tant, redueix la necessitat de la població de recórrer als antibiòtics i, en conseqüència, disminueixen les probabilitats que els bacteris hi desenvolupin resistències. “És un efecte indirecte que té aquest tipus de vacunes, sobretot, les utilitzades enfront de la pneumònia pneumocòccica, la principal causa de mort per una malaltia infecciosa”, apunta Ángel Gil. L’streptococcus pneumoniae ocasiona entre 9.000 i 10.000 morts per pneumònia a Espanya cada any, sobretot entre els ancians.

Un dels problemes per a fer-hi front és que aquest microorganisme s’ha fet resistent als antibiòtics convencionals i la vacunació ha ajudat a invertir aquest procés: “Hi ha un 20% de pacients als quals donem antibiòtics i no hi responen. Disposar d’una vacuna que redueix la circulació del bacteri ha tingut com a efecte col·lateral que aquest torni a ser sensible a aquests tractaments”.

Tipus d’immunitat

Els dos grups de vacunes es diferencien també en el tipus d’immunitat que proporcionen. Les elaborades a partir de microorganismes atenuats indueixen una immunitat molt semblant a la natural, però tenen la limitació de no poder-se fer servir en tota la població. “La immunitat natural sempre és més forta i més duradora en el temps”, explica Ángel Gil. De tota manera, això no justifica l’argument dels que defensen prescindir de les vacunes. “Passar una malaltia de manera natural comporta uns riscos innecessaris, no sembla la forma lògica de protegir-se”, afegeix Gil.

Les vacunes inactivades, com la del tètanus, es diferencien de les anteriors pel fet que la seva immunitat inicial no és tan potent, “però gràcies a les dosis de repetició que s’administren, aconseguim un alt nivell de protecció contra el patogen”, puntualitza el catedràtic de la Universitat Rey Juan Carlos.

Un temps per a cada dosi

Des del 2019 totes les comunitats autònomes administren les mateixes vacunes. El Consell Interterritorial de Salut, l’òrgan de coordinació dels serveis de salut autonòmics, va aprovar el calendari de vacunació al llarg de la vida. Pot variar la modalitat de vacuna que s’aplica, però les malalties contra les quals es protegeix són les mateixes. L’objectiu és de salut pública; es tracta de protegir tots els ciutadans, independentment del lloc d’Espanya on resideixin. Totes les comunitats tenen, a més del calendari convencional, un d’accelerat destinat a grups de població específics, com els immigrants, per a posar al dia les vacunes que no hagin rebut al seu país d’origen. Aquest programa s’aplica tant als nens com a la població adulta. D’aquesta manera es minimitza el risc de transmissió de malalties.

El calendari està subjecte a modificacions periòdiques en funció de les aportacions de l’evidència científica. Un dels canvis més freqüents tenen a veure amb les dosis de record. La que es posava contra el tètanus en l’edat adulta cada deu anysara s’ha espaiat, explica Ángel Gil: “Si una persona ha rebut cinc o sis dosis de la vacuna durant la infància, n’hi hauria prouque se’n posés una de record abans dels 35 anys, una altra abans dels 60 i l’últimadesprésd’aquesta edat”. El nombre de dosis també ha variat en la vacuna contra el virus del papil·loma humà (VPH). Quan va començar a aplicar-se el 2008,se’n posaven tres dosis i ara en són dues.

Son obligatòries?

La vacunació a Espanya és una recomanació. No obstant això, pot fer-se obligatòria davant un brot epidèmic. Les autoritats sanitàries recorren a aquesta circumstància de la Llei general de salut pública que estableix que en aquesta matèria ha de prevaler sempre el bé de la col·lectivitat. “En el cas del xarampió, el calendari preveu, fins i tot, que en situacions de risc el tractament s’administri a sis mesos (ara es posa a 12 mesos), sempre prevalent el bé del grup”, apunta Ángel Gil. Les sentències dels jutges, recorda el catedràtic, sempre s’han mostrat a favor de protegir la salut pública, la jurisprudència és clara. Tot el cos legislatiu a Espanya està orientat en aquesta direcció. Per aquest motiu la vacunació pot ser forçosa davant el perill d’una epidèmia. Avui dia no hi ha res de decidit, però quan estigui disponible la vacuna contra la covid-19, podria fer-se obligatòria basant-se en aquest criteri.

Per a evitar que els pròxims mesos els efectes del coronavirus puguin sumar-se als ocasionats per altres virus i arribar a col·lapsar el sistema sanitari, algunes comunitats autònomes han apuntat la possibilitat d’avançar aquest any la campanya de vacunació contra la grip. Ángel Gil explica que vacunar-se contra la grip i contra la pneumònia pneumocòccica sempre és positiu, però aquest any que coexistiran amb el coronavirus, encara més.

Alguns efectes col·laterals d’un tractament segur

Les vacunes, com qualsevol medicament, poden ocasionar efectes adversos que, la majoria, són lleus i passatgers. Es localitzen a la pell (envermelliment, inflamació), al sistema respiratori, al cardiovascular (taquicàrdia, hipotensió, arrítmia) o al digestiu. Un mateix símptoma pot ser habitual després d’algunes vacunes i estrany en unes altres. La reacció més comuna és la febre. En la tos ferina, per exemple, apareix en la meitat dels pacients. En canvi, aquest símptoma només es dona entre l’1% i el 6% de les persones que reben la vacuna de l’hepatitis B.

Les reaccions greus de les vacunes són un fet extraordinari, però es donen perquè la seguretat absoluta no existeix. En la vacuna triple vírica s’han registrat convulsions febrils en un pacient cada 3.000 i reaccions al·lèrgiques greus en un cas de cada milió de persones tractades. El més freqüent és que les seqüeles apareguin en les primeres hores o dies després del tractament, però també es poden donar, en casos excepcionals, fins a un any després.

Les reaccions es poden produir pel contingut de la vacuna (a un dels seus components o a diversos). Per exemple, després de posar la de la diftèria, el tètanus i la tos ferina pot aparèixer envermelliment, dolor i inflor a l’espatlla. Encara que les vacunes, abans d’aprovar-se, han passat per controls de seguretat exhaustius, excepcionalment es dona alguna reacció ocasionada per un defecte en la qualitat del producte o en els dispositius per a la seva administració. També es poden produir errors en la prescripció, en la manipulació o en l’administració del tractament. S’han donat casos de transmissió d’una infecció per haver fet servir un vial contaminat, una possibilitat gairebé nul·la ara per l’ús de material d’un sol ús.

Abans, durant o després de rebre la vacuna algunes persones tenen brots d’ansietat. Els símptomes més freqüents que presenten són: hiperventilació, desmai, vòmits i convulsions, a més de marejos, cefalea i formigueig de mans i boca. A vegades també apareixen reaccions, com una febre ocasionada per una infecció precedent, que no tenen res a veure amb la vacunació, només coincideix en el temps amb el tractament.

Com se’n garanteix la seguretat i l’eficàcia?

Igual que passa amb els medicaments, les vacunes han de superar una fase 0 prèvia al seu testatge en humans. Aquesta etapa preclínica inclou proves in vitro i en animals. Una vegada conclosa, passa per altres quatre estadis.

Fase 1. Es prova en un grup reduït de persones, entre 20 i 100, per a descartar riscos, identificar els possibles efectes secundaris i demostrar l’efectivitat. També serveix per a fixar la dosi pertinent.

Fase 2. Es prova en centenars de persones i se centra a valorar dos aspectes: quins efectes adversos apareixen amb més freqüència a curt termini i com reacciona el sistema immunitari davant la vacuna.

Fase 3. En milers de persones, es compara l’evolució de les que han estat vacunades respecte de la resta. La mostra d’individus és molt més gran i, per tant, permet perfilar més els efectes secundaris detectats en la fase anterior.

Fase 4. Superades les tres etapes anteriors, la vacuna obté l’autorització de l’Agència Europea del Medicament per a ser administrada. En aquesta fase, com ocorre amb els fàrmacs, es recull més informació provinent del seu ús massiu, sobretot, relacionada amb efectes adversos.

Calendari de vacunació per a adults

Cinc vacunes incloses en el Calendari comú de vacunació al llarg de tota la vida, del Ministeri de Sanitat, s’administren completament fins a 18 anys: poliomielitis, hepatitis B, virus del papil·loma humà (VPH), malaltia meningocòccica i HIB (haemophilus influenzae tipus B). En canvi, en altres cinc, el tractament es prolonga durant l’edat adulta: varicel·la, grip, malaltia pneumocòccica, DPT3 (diftèria, tètanus i tos ferina), així com la triple vírica (xarampió, rubèola i galteres).

El primer calendari de vacunació es va implantar el 1975 i, des de llavors, s’ha anat ampliant a mesura que apareixien noves vacunes. Els especialistes consideren que, ateses les taxes de vacunació, la població espanyola està àmpliament protegida. Si un adult desconeix quines vacunes li falten, perquè no es reflecteixen en la història clínica o per un altre motiu, amb una anàlisi de sang es pot determinar si té anticossos o no (perquè ha estat vacunat o perquè ha passat la malaltia). És el mètode que es fa servir amb persones procedents d’altres països per a poder administrar-los les vacunes que els falten.

A més d’aquest calendari, el Ministeri de Sanitat estableix unes recomanacions concretes de vacunació als grups de risc, com ara treballadors sanitaris, personal de serveis públics essencials,embarassades, immunodeprimits o malalts crònics, que es poden consultar a la seva pàgina web (www.mscbs.gob.es).

Diftèria, tètanus i tos ferina (DtP3). Es va incorporar en el primer calendari vacunal que es va aplicar a partir de 1975. Abans de procedir al tractament d’una persona adulta cal verificar l’estat de vacunació previ documentalment o per mitjà d’una serologia, l’estudi amb què es comprova la presència d’anticossos en la sang. Entre 19 i 64 anys. En les persones que no hagin rebut les cinc dosis fins a 19 anys, les han de completar en l’edat adulta. A partir de 65 anys. Es recomana una dosi de record en els ancians.

Triple vírica (xarampió, rubèola i galteres). La vacuna es va incorporar al calendari el 1978. Es recomana que es vacunin les persones nascudes a partir de 1970 que no sàpiguen si van ser vacunades en el seu moment. Totes les persones han de rebre cinc dosis durant la vida.

Varicel·la. Han de rebre dues dosis les persones sense evidència d’immunitat a la varicel·la. Es considera que hi ha immunitat quan s’hanrebut dues dosis de la vacuna. Si es desconeix, es farà una determinació serològica de l’existència o no d’anticossos.

Malaltia pneumocòccica. A partir de 65 anys. La taxa d’incidència de la malaltia augmenta a partir de 65 anys i, sobretot, a partir de 75 o 80 anys. Per això està indicat vacunar-se a aquesta edat.

Grip. Entre 19 i 64 anys. Les embarassades s’han de vacunar. Poden fer-ho en qualsevol trimestre de la gestació. Està indicada en malalts amb trastorns crònicscardiovasculars, renals, hepàtics, neurològics, hematològics, metabòlics (diabetis) i pulmonars (MPOC, asma…). Les persones immunodeprimides (malalts de càncer, VIH) també se l’haurien de posar. A partir de 65 anys. Es recomana a partir de 65 anys perquè, a aquesta edat, el risc de complicacions greus per grip és més alt.