Un fong oportunista

Càndida. Un fong oportunista

Las altes temperatures i la humitat atrapada en la pell –especialment en zones com els engonals, les axil·les o sota el pit– poden afavorir el creixement dels fongs. També l’ús freqüent de piscines o jacuzzis, els banyadors i la roba esportiva, combinats amb l’augment de la sudoració per la calor, poden crear condicions favorables per a multiplicar-se. Tots aquests factors poden contribuir a un risc més alt de candidiasi en algunes persones a l’estiu. Però la realitat és que aquesta infecció pot ocórrer en qualsevol moment de l’any, i no es relaciona específicament amb cap estació en concret. “Tot i la creença popular, no hi ha evidència científica que relacioni el contagi més alt de micosi en l’època estival”, assenyala Vicente Crespo, dermatòleg i membre de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV).

Viu a l’organisme

Per entendre-ho, ens hem d’acostar al seu origen: rere la candidiasi hi ha la càndida, un tipus de fong que es troba de manera natural a l’organisme. Encara que n’hi ha més d’un centenar d’espècies, és la Candida albicans la responsable de la majoria de les infeccions. En condicions normals, la pell, la boca, el tracte digestiu o la vagina estan colonitzats per aquest fong sense que això ocasioni cap molèstia: forma part del nostre ecosistema, de la nostra microbiota.

El problema sorgeix si creix de manera descontrolada: quan el sistema immunitari està debilitat, quan hi ha canvis en l’equilibri de la microbiota o quan es donen les condicions favorables perquè proliferi en excés. “Són el que coneixem com a fongs oportunistes, que ocorren en un 20% de les micosis que arriben al dermatòleg”, continua Crespo. Aquest adjectiu fa referència al fet que aquests fongs aprofiten qualsevol oportunitat en què estem més vulnerables per a créixer sense control. Com que el fong càndida forma part de la nostra microbiota, es dona per fet que tots, en algun moment de la nostra vida, hem tingut algun tipus de candidiasi. A més, és una infecció que es pot produir des del naixement fins a l’edat anciana.

En la pell de la canalla

Els tipus més comuns d’aquesta malaltia en l’etapa infantil són la candidiasi oral (muguet), que es caracteritza per la presència de taques blanques a la llengua, les genives, el paladar i l’interior de les galtes, i la dermatitis del bolquer, que provoca un enrogiment intens, descamació i erupció a la zona que cobreix el bolquer. També és freqüent la candidiasi cutània, una forma d’infecció que pot ocórrer en plecs de la pell –com el coll, les axil·les, els engonals i les àrees sota els pits en nenes més grans–, i que es manifesta amb enrogiment, descamació, picor i, de vegades, formació de butllofes. Però també hi ha casos de candidiasi genital, que pot ocórrer en nenes, especialment a la regió vulvar, i que causa picor, enrogiment i irritació.

“Als fongs els encanten els llocs humits i foscos. No és estrany que sigui freqüent la coneguda candidiasi del bolquer o la candidiasi oral, aquesta última relacionada amb els xumets i biberons”, explica Peter Olbrich, infectòleg i immunòleg pediàtric de l’Hospital Virgen del Rocío de Sevilla i responsable del Grup d’Infeccions Fúngiques Invasives de la Societat Espanyola d’Infectologia Pediàtrica (SEIP). “A més, quan es donen antibiòtics als petits, les càndides aprofiten el buit que deixen els bacteris per començar a créixer”, explica el doctor.

Totes aquestes candidiasis pediàtriques es gestionen bé a l’àrea d’Atenció Primària i es tracten amb antifúngics. Més inquietants són les que es donen en l’àmbit hospitalari. “Les que més veiem són les candidiasis invasives, que es donen principalment en pacients vulnerables. I els més vulnerable són els nadons de les UCI neonatals. El seu sistema no està ben desenvolupat i, a més a més, tenen una pila de dispositius –sondes, catèters, vies…– que afavoreixen el desenvolupament dels fongs”, afegeix Olbrich, que explica com prolifera aquest fong en l’àmbit hospitalari: “La càndida produeix una biopel·lícula (capa protectora on s’agrupen els fongs i s’adhereixen a les superfícies) que s’enganxa als plàstics i que t’obliga a canviar les vies o els tubs, una cosa molt complicada en nens tan petits”. Per això, a fi de prevenir-ne la colonització i el risc consegüent d’haver de canviar els dispositius, “és freqüent recórrer a un tractament preventiu, ja que aquesta candidiasi invasiva té molt mal pronòstic i compromet la supervivència dels nadons”, conclou Olbrich.

Un problema ginecològic

“Pràcticament totes les dones tindran algun episodi d’aquesta infecció al llarg de la seva vida”, explica María Jesús Cancelo, cap de Ginecologia i Obstetrícia de l’Hospital Universitari de Guadalajara i membre de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO). La presa d’antibiòtics, que altera la microbiota vaginal i disminueix la seva capacitat defensiva, és una de les raons per la qual les dones pateixen aquesta infecció. “Un altre factor que disminueix la immunitat són les rentades vaginals contínues o l’ús de roba de niló, que no permet airejar la zona”, afegeix Cancelo.

La candidiasi no és una infecció de transmissió sexual (ITS). “De fet, no tractem les parelles de les dones que la pateixen”, analitza Cancelo. A més a més, el fet de tenir una candidiasi en algun moment, continua, no implica necessàriament tractament: “De vegades la detectem quan fem una citologia, però, si no n’hi ha símptomes, no li donem gens d’importància. Fa anys es donaven antifúngics, però ara ja no”, explica.

Però si una candidiasi puntual no és inquietant, sí que ho són les recurrents. “Hi ha dones en què es repeteixen una vegada i una altra, i això afecta la seva qualitat de vida. En alguns casos –dones immunodeprimides, en tractament de quimioteràpia, amb diabetis…– sabem per què passa això, però hi ha dones en què no hem arribat a identificar-ne les causes”, explica la ginecòloga. “És cert que ara anem coneixent cada vegada més el paper de la microbiota vaginal i estudiant els patrons en dones que no tenen mai aquesta mena de problemes”, afegeix.

Què es fa en aquests casos? “Davant de dones que tenen una taxa de recurrència alta, és freqüent prescriure’ls un tractament antifúngic, de manera profilàctica, diverses vegades a l’any. De tota manera, quan la malaltia és molt freqüent solem mirar quin tipus de càndida és, perquè de vegades veiem fongs poc habituals i que potser no respondran igual al tractament”, explica María Jesús Cancelo. D’altra banda, si la pacient està embarassada, ha de seguir el tractament adequat que hagi prescrit el ginecòleg per evitar la transmissió vertical al nadó durant el part.

La vellesa: una etapa vulnerable

No hi ha una candidiasi específica de l’ancià, el que sí que hi ha és una vulnerabilitat més alta, ja que, a mesura que envellim, el nostre sistema immunitari pot anar debilitant-se. És important tenir en compte que la candidiasi en aquestes persones pot estar relacionada amb factors com l’ús de corticoides, la presència de malalties cròniques, la immobilitat, la diabetis i la mala higiene genital o oral. Així, per exemple, el risc de patir una candidiasi oral s’agreuja si porten pròtesis dentals, si tenen la síndrome de la boca seca o si fumen.

Recentment s’estan descrivint casos cada vegada més freqüents de Candida auris, un fong que pot causar infeccions invasives especialment en els pacients que tenen molts problemes mèdics i que estan internats. Això preocupa en el cas de les residències d’ancians, ja que aquesta població és un grup de risc clar. Una infecció per aquest fong és extremadament greu, ja que amb freqüència no responen als medicaments antimicòtics.

Resistents als medicaments?

Això ens porta al problema de les resistències. Quan es parla de la preocupació per un nombre més alt de candidiasi, cal tenir en compte que, fins avui, no hi ha cap evidència científica sòlida que aboni una tendència generalitzada d’augment d’aquesta infecció en la població general. Tanmateix, factors com el canvi en els patrons d’ús d’antibiòtics o l’augment de la resistència als medicaments antifúngics podrien contribuir a canviar la prevalença de les infeccions per càndida.

Quan parlem de candidiasi resistent ens referim a una infecció que no respon adequadament al tractament convencional, com els medicaments amb azoles o equinocandines. La resistència a aquests fàrmacs antimicòtics pot ocórrer de maneres diferents, incloent-hi canvis genètics en el fong que li permeten sobreviure o multiplicar-se malgrat el tractament. La formació d’un biofilm o biopel·lícula també pot contribuir a la resistència.

La Candida albicans és l’espècie més comuna i representa la majoria de les infeccions per càndida en humans. Es tracta d’un fong que respon bé als antifúngics habituals, per això el tractament no sol tenir complicacions. El problema consisteix en altres espècies. Així passa amb les infeccions per Candida auris, perquè el nombre de casos augmenta dia a dia i l’expansió, com es descriu en un estudi publicat recentment a la revista Eurosurveillance, és extraordinàriament difícil de frenar en l’àmbit hospitalari. Tant és així que l’Organització Mundial de la Salut va qualificar aquest tipus de càndida com un “patogen d’interès crític”.

Es tracta d’un fong que causa infeccions greus i que es propaga en centres d’atenció mèdica. Descoberta el 2009, la quantitat de casos ha augmentat ràpidament i ja és present en desenes de països. A més, s’han identificat ceps resistents a les tres classes principals de medicaments antimicòtics. Una altra dificultat per a identificar-la és que, si no s’utilitzen tècniques específiques de laboratori, és fàcil confondre-la amb altres tipus de fongs.

Càndides difícils de tractar

Una altra espècie, la Candida glabrata, cada vegada es fa més rellevant, especialment en persones amb sistemes immunològics debilitats o que s’han sotmès a tractaments prolongats amb antibiòtics. Una de les característiques que té és la resistència als antifúngics que s’utilitzen comunament, com els azoles, i això pot fer que les infeccions siguin més difícils de tractar en comparació amb les que estan causades per altres tipus de càndida. Una cosa semblant és el passa amb la Candida tropicalis, que causa infeccions en àrees tropicals i subtropicals. També ha mostrat una tendència més alta a desenvolupar resistència als antifúngics, igual que la Candida parapsilosis o Candida krusei.

Tractar la candidiasi resistent pot ser un desafiament i generalment requereix enfocaments terapèutics més agressius. Davant de qualsevol dubte, el millor és visitar el metge.