Els peus, grans víctimes de l’epidèmia

Les restriccions a la mobilitat han provocat un descens en el nombre de passos que fem cada. Aquest sedentarisme forçós, unit al fet que durant la pandèmia hem relegat els peus a un segon pla, ha tingut conseqüències negatives: dolor, ferides i problemes a la pell. Descobrir què hem fet malament ens ensenyarà a no menysvalorar-los i a prevenir molèsties que poden degenerar en alguna cosa més seriosa.
1 Desembre de 2020
Los pies

Els peus, grans víctimes de l’epidèmia

Arribem al desembre superant els nombrosos obstacles que la pandèmia ens ha anat posant pel camí. Una d’aquestes traves ha estat la dificultat d’aconseguir els famosos 10.000 passos diaris recomanats per l’OMS. El repte de fer aquests 7 km al dia ha estat especialment complicat de dur a terme durant els mesos més durs del confinament, en què vam haver d’estar tancats obligatòriament entre quatre parets. L’aturada ens va convertir de cop en una població sedentària, malgrat el desig imperiós que tenia molta gent d’activitat. En concret, segons un informe de la Fundació Podoactiva, d’una mitjana de 7.409 passos el 2019, hem passat a fer-ne uns 3.829, i això suposa una baixada del 49% respecte de l’any anterior. Queda clar que els nostres peus s’han mogut poc, però també s’han mogut malament. Amb això volem dir que hem caminat massa temps descalços i que hem abusat més del compte de la xancleta i de la sabatilla d’anar per casa. Tampoc no ens hem tallat a l’hora de practicar running al passadís, crossfit al menjador o de ballar zumba a la terrassa. Tot això, sense el calçat adequat. A més, la impossibilitat d’anar a la revisió del podòleg ha acumulat i ha empitjorat dureses, ungles encarnades i ulls de poll.

Tot això és el que han observat els especialistes després de l’obertura gradual de les clíniques. “La consulta s’ha omplert de persones afectades per problemes biomecànics (els que estan relacionats amb la marxa del peu, com la fasciïtis plantar) i dèrmics (papil·lomes, berrugues plantars, fongs)”, enumera la presidenta del Col·legi Oficial de Podòlegs, Elena Carrascosa. “Però també hem rebut pacients amb ferides i cops accidentals, com ara esquinços o fractures del cinquè dit (el dit petit del peu), o casos d’empitjorament de patologies més serioses i degeneratives, relacionades sobretot amb el peu diabètic i reumàtic”. L’especialista afegeix que aprendre tot el que hem fet malament amb els peus, “ens ensenyarà per fi a cuidar com es mereix l’extremitat que ens permet caminar i que suporta el pes del cos”.

Com han de ser les sabatilles d’anar per casa?
  • Han de tenir subjecció posterior i, si no en té, almenys, ha de tenir una bona subjecció o cobertura de la zona de l’empenya.
  • Han de tenir un folre interior sense costures, que estigui encoixinat en el cas dels peus delicats, com el cas del peu diabètic i el peu reumàtic.
  • Sense sivelles o elements decoratius que puguin fer mal al peu.
  • Les xancletes no són un substitut de les sabatilles d’anar per casa. Són causants de caigudes, esquinços i traumatismes del cinquè dit (el dit petit del peu).

Com podem prevenir el peu diabètic

  • Ens hem d’observar diàriament amb un mirall i buscar qualsevol petita rascada, ferida, butllofa, hemorràgia o enrogiment. Hem de controlar, sobretot, la punta del dit gros, la base dels dits petits i mitjans i el taló, i la part exterior del peu i la planta.
  • Hem de mantenir els peus sempre nets: els hem de rentar cada dia amb aigua tèbia i sabó i eixugar-los amb cura, aturant-nos entre els dits.
  • No hem de caminar mai descalços.
  • No hem de fe servir bosses d’aigua calenta o mantes elèctriques per a escalfar-los, ni acostar-nos a les estufes, ja que la sensibilitat tèrmica pot estar alterada en els diabètics.
  • No s’han d’utilitzar mitjons sintètics o amb costures gruixudes i triar fibres naturals (cotó, fil o llana).
  • Les sabates, millor de pell. Que siguin còmodes, que subjectin bé i que siguin amples, perquè cada dit tingui espai i una amplària suficient.

Fasciïtis plantar: la seqüela d’una mala elecció del calçat

Què és. Dolor a la planta del peu. Aquesta és la definició de fasciïtis plantar, que deu el nom a la fàscia, una mena de segona pell que envolta tot el nostre cos. És una banda de teixit molt gruixuda i resistent que penetra i embolcalla tots els nostres òrgans, ossos, músculs i fibres nervioses, i manté el cos interconnectat, donant-li forma, elasticitat, suport i protecció. Al seu pas per la planta, aquesta banda elàstica, que baixa des del taló fins a la zona inferior dels dits, suporta l’arc del peu, amorteix els nostres passos i ens dona l’impuls que necessitem per a caminar. Quan la zona s’inflama, apareix un dolor punxant i molt molest quan caminem o ens recolzem sobre el peu.

A qui afecta. Es produeix amb més freqüència en persones que tenen excés de pes, ja que durant la marxa el peu se sotmet a unes forces pels impactes amb el terra que poden arribar a ser 2 o 3 vegades el pes corporal, i la fàscia i l’arc del peu s’encarreguen d’aguantar tots aquests quilos. Però també ho pateixen els esportistes, sobretot els corredors de llargues distàncies, les persones amb el pont del peu alterat (tant els peus buits com els peus plans), i també quan abusem d’un calçat inadequat. “És el que ha passat aquests mesos. Hem observat més casos de fasciïtis perquè, de sobte, hem passat de portar una mica de taló (el que aconsellem els podòlegs per a la vida quotidiana, d’uns 3-4 centímetres) a la sabatilla d’anar per casa o a caminar descalços tot el dia, de manera que hem obligat el bessó a treballar més. Aquest sobreesforç és el que fa que se sobrecarregui i s’inflami la musculatura de la planta del peu”, explica Carrascosa.

Com la podem prevenir. Per a evitar la fasciïtis és important triar unes bones sabatilles d’anar per casa. Aquest tipus de calçat està dissenyat per a portar-lo un temps determinat (de 30 minuts a un màxim de 3 hores), no les 12 hores que s’han utilitzat durant el confinament i el teletreball. A més, quan comencen a desgastar-se les hem de substituir per unes altres, cosa que no solem fer. Anar descalç tampoc no és una bona opció, segons la podòloga. Una hora al dia pot ser recomanable, molt més si caminem per la sorra, la gespa o la catifa, ja que ens ajuda a alliberar la pressió que ocasiona la forma de la sabata i la humitat que es genera. Però anar sense calçat per casa durant llargs períodes de temps i en superfícies dures, a més d’exposar el peu a bacteris i fongs (papil·lomes), suposa sobrecarregar la planta i podem ensopegar o tenir accidents casolans que desencadenin lesions o fractures. “Només ho recomanem, i no tot el dia, als nens que comencen a caminar, perquè està comprovat que caminar descalç és beneficiós per al seu sistema psicomotriu i cognitiu, però sempre amb mitjons o algun tipus de protecció”, matisa Elena Carrascosa.

Com es tracta. Només el podòleg pot diagnosticar la fàscia, una patologia que gairebé sempre es resol així:

  • Disminuir la sobrecàrrega del peu. Per a fer-ho, es recomana perdre pes (si és necessari), evitar el calçat no apropiat i no estar drets durant molt de temps.
  • Aplicar un automassatge en la planta, fent servir gel i pomada o fent alguns exercicis específics d’estiraments per a la fàscia (vegeu el requadre de la pàgina 37).
  • Només en cas que l’especialista ho consideri adequat es recomana fer servir taloneres toves, falques de silicona o plantilles per a reduir l’arc del peu.

Ungla encarnada (onicocriptosi): tot comença amb una ferida petita...

Què és. Quan la vora de l’ungla del peu penetra en la pell del dit, aquest reacciona com si fos un cos estrany amb un envermelliment i inflamació que provoquen dolor.

Què la provoca. Les causes són nombroses, des d’una malformació genètica de les ungles fins a la manera de caminar (que molt sovint afecta la part lateral de l’ungla), tallar-les malament o un calçat petit i estret. El problema arriba quan l’ungla que s’ha clavat en la pell fa una ferida, ja que és fàcil que s’acabi infectant i que provoqui un abscés (pus) que pot ser extremadament dolorós, per això és imprescindible tractar-la per a evitar-ho. L’onicocriptosi es pot agreujar per l’envelliment (l’ungla tendeix a fer-se més gruixuda i a corbar-se) o la diabetis. Aquesta malaltia, com que afecta els nervis de les cames i produeix una disminució del reg sanguini, pot provocar el que es coneix com a peu diabètic. Aquesta patologia consisteix en una disminució de la sensibilitat al peu (neuropatia) i de la circulació de la sang (isquèmia).

Com es pot prevenir. És clau tallar-se bé les ungles.

  • No s’han d’utilitzar mai tisores de punta afilada (fins als dos anys es poden fer servir tisores de punta rodona o tallaungles de nadó), sinó un tallaungles o unes alicates rectes.
  • Fer servir una llima de cartró.
  • S’ha de fer amb bona llum i, si cal, amb una lupa i mirall. Després del bany o dutxa, ja que les ungles estan més toves. S’han de tallar rectes i evitar tallar els costats (que es poden llimar lleugerament amb la llima de cartró).
  • Després s’han d’hidratar per a prevenir esquerdes.

Dureses i ulls de poll: pedra tosca i molta hidratació

Què són. Les dureses (hiperqueratosi) són l’engruiximent (emmagatzematge de queratina) de la capa més superficial de la pell del peu per l’augment de cèl·lules mortes i escamades. Quan aquesta lesió creix cap a capes més profundes de la pell i té les vores més definides rep el nom d’heloma plantar o ull de poll.

Què els provoca. Pressió en la trepitjada, manca d’hidratació, calçat inadequat (sobretot talons alts), sudoració, rascades…

Com es poden prevenir. Amb una cura diària:

  • Tres vegades a la setmana, cal fregar la zona amb pedra tosca. S’ha de fer amb els peus nets (després d’haver-los tingut uns minuts en aigua tèbia i sabó o després de la dutxa) i s’han de fer moviments circulars, de forma superficial, al voltant dels talons o on solen aparèixer les dureses o els ulls de poll. La pedra tosca s’ha de rentar amb aigua i sabó després de fer-la servir i, de tant en tant, bullir-la uns 5 minuts. No s’ha de compartir mai amb altres membres de la família.
  • Hidratar diàriament els peus amb cremes específiques.

Com els hem de tractar. Les dureses i els ulls de poll no són greus, però moltes vegades es poden confondre amb altres patologies, com una berruga plantar, causada per una infecció a conseqüència del virus del papil·loma humà. Per això, abans de fer un tractament, el podòleg les haurà de diferenciar. A la consulta, el més comú és fer una deslaminació de les dureses, però si són recurrents el podòleg també podrà considerar un estudi biomecànic de la trepitjada per a conèixer els punts que tenen més pressió o fins i tot recomanar plantilles perquè no tornin a aparèixer. “El que desaconsellem els especialistes són els callicides. Principalment perquè els pacients no saben al 100% si la lesió que estan veient és un ull de poll, una duresa o una berruga (o qualsevol altra patologia), però també perquè no són la solució definitiva al problema, ja que no eliminen la causa que l’ha generat (trepitjada, mal calçat…), sinó que simplement generen una ferida que cicatritzarà i, un cop la pell estigui reparada, tornarà a aparèixer la duresa o l’ull de poll. A més, el seu mecanisme d’acció és mitjançant agents químics com l’àcid salicílic, que produeix una cremada que també afecta la pell sana i provoca més irritació i dolor”, explica la podòloga Carla Lanuza.

Exercicis per a enfortir-los

Hi ha una sèrie de rutines recomanades per a reduir el dolor i millorar la flexibilitat del peu, però també per a prevenir futures molèsties i fractures. No hi ha un temps concret d’estiraments ni de repeticions. Els especialistes aconsellen guiar-se per les sensacions que es vagin experimentant mentre es fan, ja que cada dolor i molèstia és diferent. Així es poden tonificar els peus sense sortir de casa.

Extensió del dit. Asseguts, col·loquem el peu a la cuixa contrària, agafem els dits dels peus amb una mà i els estirem cap al turmell fins que sentim un estirament a la part inferior del peu i a la zona del taló (ho mantenim durant uns 10 segons) i ho repetim unes quantes vegades. Durant aquest estirament, amb l’altra mà, fem un massatge a l’arc del peu.

A la paret. S’ha de recolzar el peu afectat o adolorit en una paret o en una altra superfície vertical, fent pressió en posició de flexió dorsal del peu (és a dir, estirar els dits del peu cap a la canyella), tensionant tota la musculatura posterior de la cama. Si podem, col·loquem tots els dits del peu en extensió, per a incidir més en l’estirament de la fàscia plantar.

Agafar la tovallola. Col·loquem una tovallola a terra, davant nostre, hi posem els dits d’un peu a l’extrem, els arruguem per a portar la tovallola cap a nosaltres i ho repetim unes quantes vegades.

El peu al graó. Posem un peu sobre un graó, recolzant només la zona del metatars (els dits de davant) i deixem caure el pes del cos per l’acció de la gravetat per a fer un estirament de la fàscia plantar.

Separació dels dits. Asseguts, separem tots els dits dels peus fins on puguem o ens sigui més còmode i els mantenim oberts durant 5 segons. Intentem repetir-ho unes quantes vegades.

Roda la pilota. Col·loquem una pilota de tenis (també podem fer servir una ampolla d’aigua molt freda) a terra, hi posem el peu a sobre i la fem rodar, augmentant o disminuint la pressió segons ho necessitem, i anem canviant de peu.

Recollida d’elements. Posem a terra, davant nostre, 20 bales de vidre o altres objectes de mida semblant i un bol. Anem recollint les bales d’una en una amb els dits dels peus i les fiquem al recipient. Una altra variació és recollir un bolígraf del terra amb els dits dels peus i deixar-lo anar.

Compte amb l’abús de l’esport a casa

La tendència d’entrenar a casa va començar després de l’anunci del confinament i, malgrat l’obertura dels centres esportius, és una pràctica que s’ha estès entre la població. És positiu per a la nostra salut, però també és veritat que els traumatòlegs i podòlegs s’han trobat amb malalties i fractures per l’abús de l’exercici domèstic. Juan Arnal, especialista en cirurgia ortopèdica i traumatologia, confirma que “en el cas de la carrera de fons, aconsella fer exercici en superfícies d’entrenament i calçat adequat a l’activitat que s’hagi de fer. A les cases, sol haver-hi una superfície molt més dura de la recomanada. A més, per les petites dimensions que solen tenir les terrasses i els passadissos, l’exercici que s’hi pot fer requereix un procés constant d’acceleració, desacceleració i girs, i així es forcen molt més les articulacions.

Quines són les conseqüències d’entrenar a casa? Des del desenvolupament de patologies menors, com pot ser la fasciïtis plantar, la metatarsàlgia (dolor a la part del davant de la planta, just a l’arrel dels dits dels peus) i les sobrecàrregues tendinoses, fins a lesions molt més greus, com les fractures d’estrès (petites esquerdes en l’os que es produeixen per microtraumatismes repetits o per una càrrega al peu excessiva i contínua) o sobrecàrrega dels metatarsians, una inflamació de la planta del peu a l’altura dels dits. Per això, tant per a fer exercicis de salts com per a córrer s’han d’utilitzar les sabatilles adequades, amb les característiques d’amortiment i d’adherència per a cada pràctica esportiva.