El sucre, sota control

El 14 de novembre se celebra el Dia Mundial de la Diabetis, una patologia que no para de créixer: els últims 40 anys, el nombre de diabètics s’ha duplicat. Repassem quins tipus hi ha i quina causa té. Una pista: la de tipus 2 no és exclusiva dels 50 anys.
1 Novembre de 2020
GettyImages 1188431951 Org

El sucre, sota control

La diabetis és una malaltia crònica en la qual els valors de sucre en sang són anormalment alts. Al món, la pateixen més de 440 milions de persones –una de cada 11– i provoca la mort cada any de 3,8 milions. A més, causa complicacions a llarg termini en pràcticament tots els òrgans del cos.

Què és la diabetis?

Per a entendre de què es tracta, podem posar un exemple: igual que el motor d’un cotxe necessita energia per a poder funcionar, les nostres cèl·lules també en necessiten per a mantenir les funcions vitals (des d’un simple batec fins a la respiració), i també per a regular la temperatura corporal o els moviments musculars. Al cotxe, la font d’energia principal serà el carburant; al nostre cos, la glucosa (sucre) que obtenim amb els aliments. Però, perquè aquesta glucosa arribi a transformar-se en energia, cal que intervingui una hormona, anomenada insulina. La insulina actua com a clau de les cèl·lules del cos; una clau que, quan s’obre, permet transportar la glucosa a l’interior de les cèl·lules i alimentar-les. Així doncs, és una hormona imprescindible per a transformar els nutrients en l’energia que necessitem per a la vida diària.

La diabetis apareix quan l’organisme no produeix la quantitat d’insulina necessària perquè els nivells de sucre en sang (glucèmia) es mantinguin normals, o bé quan les cèl·lules no utilitzen adequadament la insulina per a introduir el sucre a l’interior. D’aquesta manera es produeixen nivells elevats de glucosa en sang (hiperglucèmia). Quan aquests nivells estan permanentment alts, encara que només sigui una mica i no hi hagi hagut pujades brusques, es van gestant complicacions i lesions en diferents parts del cos. Per això, es considera que la hiperglucèmia sostinguda és l’avantsala de la diabetis.

Un diagnòstic precoç

Les fases inicials d’aquesta malaltia són habitualment asimptomàtiques. Fins i tot durant anys. Per això, és essencial que la diabetis es detecti com més aviat millor i que, a partir del diagnòstic, el pacient se sotmeti a controls periòdics. Aquests controls, han de verificar que els nivells de glucosa en sang són els adequats, i també han de vigilar l’aparició incipient de complicacions en ronyons, ulls, extremitats, sistema nerviós i vasos sanguinis.

Quins tipus hi ha?

Quan parlem de diabetis, no ens referim a una sola patologia, sinó a diversos tipus: cadascun amb les seves causes, conseqüències i tractaments propis.

Diabetis de tipus 1

També s’anomena diabetis insulinodependent: en aquesta, la producció d’insulina és escassa o nul·la, pel fet que més del 90% de les cèl·lules productores d’insulina al pàncrees estan danyades. Com que l’organisme és incapaç de produir aquesta hormona, els pacients estan obligats a injectar-se insulina amb regularitat. Pel que fa a les causes, segons la Federació Espanyola de Diabetis, sembla que hi ha un cert component genètic en la predisposició a desenvolupar-la, “però pot ser que també sigui necessari un component ambiental perquè es desencadeni la reacció immune”.

Els símptomes (nàusees, vòmits, visió borrosa, necessitat freqüent d’orinar o sensació de gana o set extrema) solen aparèixer bruscament, per la qual cosa no passen desapercebuts i el diagnòstic és ràpid. Aquest diagnòstic es fa amb una anàlisi de sang en dejú o fent una prova de tolerància a la glucosa.

  • Relació amb la malaltia celíaca. Al voltant del 8% de persones amb malaltia celíaca (intolerància al gluten) pateixen també de diabetis de tipus 1, i aproximadament el 3,5% dels descendents de persones amb diabetis de tipus 1 desenvolupen la celiaquia. Encara que de moment es desconeix la relació directa que uneix aquestes dues patologies, sí que sembla evident que la clau està en el fet que les dues són trastorns autoimmunitaris, en què el sistema immunitari (les defenses de l’organisme) reacciona contra cèl·lules del mateix cos. En el cas de la malaltia celíaca, els anticossos es generen enfront de proteïnes del tub digestiu, mentre que en la diabetis els anticossos van dirigits a les cèl·lules productores d’insulina.

Diabetis de tipus 2

S’estima que entre el 85% i el 95% de les persones diabètiques pateixen aquest tipus de diabetis. En aquesta, el pàncrees sí que fabrica insulina, però l’organisme desenvolupa una resistència als seus efectes: els receptors d’insulina que tenen les cèl·lules no són capaços d’identificar l’hormona i, per tant, les cèl·lules es resisteixen a usar-la. Les causes principals, indiquen des de la Federació de Diabetis, “són la falta d’activitat física i l’acumulació de teixit adipós”. Així mateix, també existeix un component genètic, que ajuda a explicar per què són freqüents els casos de diabetis de tipus 2 en diferents generacions d’una mateixa família.

Diabetis gestacional

Com el seu nom indica, afecta dones embarassades. Es produeix en els casos en què l’organisme no és capaç de fabricar i utilitzar tota la insulina necessària per a la gestació. Aquest tipus de diabetis sol desaparèixer després del part, encara que tant la mare com el nen tindran un risc més elevat de desenvolupar diabetis de tipus 2 en el futur.

Diabetis de tipus MODY

És molt poc comú: s’estima que tan sols entre l’1% i el 5% dels casos de diabetis són de tipus MODY (Maturity-Onset Diabetis of the Young). Afecta persones menors de 25 anys i es deu a una única mutació genètica que produeix una alteració en la capacitat de generació d’insulina a través del pàncrees.

Diabetis de tipus LADA

Són les sigles de Diabetis Autoimmunitària Latent en Adults. Encara en investigació, es considera una malaltia autoimmunitària d’origen genètic en la qual el sistema de defensa dels pacients ataca de manera gradual, però progressiva, les cèl·lules productores d’insulina.

El que em passa pot ser diabetis?

Mentre que en la diabetis de tipus 1 l’absència total d’insulina fa que els símptomes apareguin ràpidament, cosa que en facilita el diagnòstic, en la diabetis de tipus 2 els símptomes van apareixent gradualment; per això, sovint, la malaltia passa inadvertida durant un temps. Fa anys, es considerava que els símptomes més habituals eren la necessitat d’orinar sovint (poliúria), i un fort increment de la gana (polifàgia) i de la set (polidípsia). Altres símptomes inclouen fatiga, visió borrosa, pèrdua de pes i cicatrització lenta de ferides i úlceres. Avui, com assenyala el doctor Martín López de la Torre, del Grup de Diabetis de la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN), “els especialistes en diabetis tenim clar que no es pot esperar que la diabetis doni símptomes. Cal identificar-la abans, per a evitar que pugui causar danys permanents en l’organisme. És fonamental actuar a temps i, per a fer-ho, serveixen les anàlisis periòdiques dels nivells de glucosa en sang”.

  • He de fer-me l’anàlisi del sucre? Temps enrere, la diabetis de tipus 2 era denominada “diabetis de l’adult”, ja que afectava de forma gairebé exclusiva les persones grans. Però, cada vegada més, es diagnostiquen casos en nens, adolescents i joves (probablement perquè, entre ells, cada vegada hi ha més obesos). Per tant, no només les persones d’edat avançada s’han d’efectuar controls, sinó també els qui tenen obesitat, historial familiar de diabetis, historial previ de diabetis gestacional i inactivitat física. Quan parlem d’obesitat, explica López de la Torre, el que importa és la distribució del greix i si s’acumula en l’abdomen. “No és tan important l’índex de massa corporal [pes (kg) / alçada (m2)] com que hi hagi obesitat central. Perquè aquest tipus d’obesitat és la que més ens predisposa a malalties associades a la diabetis, com ara hipertensió arterial o alteracions en els lípids”.

Quins nivells de glucosa són normals? La diabetis de tipus 2 es diagnostica mesurant la quantitat de glucosa en la sang (glucèmia). Es considera normal quan és inferior a 110 mil·ligrams per decilitre (mg/dl). S’estima que hi ha diabetis quan la xifra en dejú en plasma venós és superior o igual a 126 mg/dl almenys en dues ocasions. En els casos en què el pacient té els nivells de glucosa entre 110 i 126 mg/dl, es considera que està en prediabetis. Aquest és el millor moment per a començar a actuar.

Cirurgia de l’obesitat

Una drecera per a eliminar la malaltia?

La denominada “cirurgia de la diabetis” va ser una troballa inesperada: en la dècada dels vuitanta, els cirurgians que practicaven la cirurgia bariàtrica –és a dir, l’orientada a combatre l’obesitat mòrbida– van comprovar que molts dels pacients a qui s’havia fet un bypass gàstric semblaven curats de la diabetis. I no era per la pèrdua de pes propiciada per la intervenció: molts normalitzaven en uns dies els nivells de glucosa, abans de perdre pes de manera substancial. A partir d’aquí, es van succeir les investigacions i es va comprovar que un efecte secundari de la cirurgia de l’obesitat, especialment si l’operació es feia sobre el duodè, era que la diabetis desapareixia.

Avui, una vegada estudiats els mecanismes hormonals pels quals es produeix aquesta reacció, i tot i que encara queda molt per investigar, cada vegada són més freqüents les cirurgies de l’obesitat orientades al pacient amb diabetis de tipus 2. En aquestes cirurgies, l’objectiu final no és tant que el pacient s’aprimi com que el seu duodè reposi. Això sí, aquesta cirurgia no està indicada per a totes les persones diabètiques:

  1. Han de ser diabètics de tipus 2, en cap cas està indicada per als qui pateixen diabetis de tipus 1.
  2. S’orienta als qui, tot i estar en tractament farmacològic, no aconsegueixen controlar la glucosa.
  3. Com que el bypass produirà una pèrdua d’almenys 10 o 15 quilos, no s’aconsella aquesta intervenció a les persones amb diabetis que no tenen un sobrepès marcat.

Com es pot prevenir

Els dos factors més importants que propicien el desenvolupament de la diabetis són l’obesitat i el sedentarisme. L’adquisició d’hàbits saludables de nutrició i d’exercici són clau, tant per a prevenir la diabetis com per a evitar complicacions si ja l’hem desenvolupat. No es tracta de seguir una dieta d’aprimament, sinó de fer un canvi crònic dels hàbits de vida. “De vegades només cal perdre un 5% o un 10% de pes per a aconseguir prevenir la diabetis i millorar els paràmetres associats (com ara hipercolesterolèmia o hipertensió arterial)”, explica López de la Torre. “Encara que en no sigui una gran quantitat, si s’aconsegueix mantenir en el temps aquesta pèrdua de pes pot ser molt beneficiós”.

  • Alimentació. Si el pacient té obesitat i necessita reduir pes i greix, la indicació és canviar del patró occidental d’alimentació (pobra en fibra, molt calòrica i plena de sucres) a un de dieta mediterrània. Els puntals són:
    • Incrementar el consum de fruita i verdura.
    • Menjar llegums.
    • Reduir la ingesta de carn vermella.
    • Incrementar el consum de peix.
    • Cuinar amb oli d’oliva.
    • Incloure fruita seca en  la dieta.
    • Reduir el consum d’ultraprocessats.
  • La importància d’un pla nutricional. Per les característiques d’aquesta malaltia, en la qual són tan importants els nivells de sucres a cada moment, és indispensable que la persona amb diabetis tingui en compte “què ha de menjar de cada grup de nutrients, quant i quan”, expliquen des de la Federació Espanyola de Diabetis (FEDE). L’objectiu és tenir sota control els nivells de glucosa en sang i evitar que s’elevin massa, però també que baixin en excés. “Per exemple, consumir més hidrats dels requerits pot provocar una hiperglucèmia, però no consumir-ne els suficients pot implicar la situació contrària, una hipoglucèmia”. Aquest pla nutricional serà individualitzat i s’haurà de consensuar amb el metge.
  • Activitat física. No només s’ha de perdre pes, sinó que també s’ha de millorar la distribució del greix i evitar que s’acumuli en l’abdomen. En aquest sentit, l’exercici físic juga un paper molt important. Però, a més, l’activitat física millora la sensibilitat de l’organisme a la insulina i, en conseqüència, el control glucèmic. En persones amb diabetis, la pràctica diària d’exercici és una gran eina per a prevenir la hiperglucèmia.
  • Hi ha un exercici millor que un altre? En general, es considera més adequat fer exercicis aeròbics, com ara córrer, nedar, anar amb bicicleta o practicar en l’el·líptica, ja que són els que consumeixen més glucosa. Perquè siguin eficaços, és important que es facin diàriament (amb uns 30 minuts n’hi ha prou).

Pautes per a evitar el tractament

La intervenció inicial en diabetis sempre passarà per controlar el pes corporal, modificar la dieta i augmentar l’exercici físic. En molts casos, especialment quan estem en prediabetis o en una fase inicial de la diabetis, aquesta intervenció podria ser suficient per a reduir els nivells de glucosa en sang i revertir la situació. No obstant això, sovint els pacients solen acabar necessitant un tractament farmacològic.

Aquest tractament, en general, comença amb fàrmacs que augmenten la sensibilitat de l’organisme a la insulina. Amb el temps, és freqüent que calgui fer servir altres medicaments que actuen augmentant la secreció de la insulina. Així mateix, un percentatge important de pacients acaba requerint l’ús d’insulina injectada.

Quan els símptomes s’estenen

La diabetis no representa només tenir la glucosa alta. Quan no està controlada, és a dir, quan els nivells de sucre són massa elevats i aquesta situació s’allarga en el temps (hiperglucèmia crònica), poden acabar apareixent complicacions en diferents òrgans del cos. Això és perquè les concentracions elevades de sucre en sang acaben lesionant els vasos sanguinis, els nervis i altres estructures internes. La disminució de la circulació sanguínia, tant pels vasos grans com pels petits, pot provocar alteracions fisiològiques en el cor, el cervell, les cames, els ulls, els ronyons i la pell, a més de demorar la curació de les lesions.

Afeccions

  • Vista. La retinopatia diabètica en la diabetis del tipus 2 és la causa principal de ceguesa en adults. Quan apareix, ja sol ser tard per a actuar. Per això és fonamental que tota persona amb diabetis vagi a veure l’oftalmòleg per fer-se periòdicament estudis de fons de l’ull.
  • Cor. El risc de patir un accident cerebrovascular és de 2 a 4 vegades més alt en les persones diabètiques, i els índexs de patologia cardiovascular són de 2 a 4 vegades més elevats en adults diabètics.
  • Cervell. Una diabetis mal controlada afavoreix la deterioració cognitiva dels pacients i es considera un factor de risc per a la demència vascular. Amb la finalitat de reduir aquest risc és essencial prevenir la diabetis o, si ja s’ha desenvolupat, controlar-la de manera eficaç.
  • Nervis. Un control inadequat de la glucosa en sang pot afavorir l’alteració de les fibres nervioses. Els símptomes de la neuropatia diabètica són: pèrdua de sensibilitat en les extremitats, digestions lentes i pesades, síncopes i hipotensió arterial, així com percepció incorrecta de frecs de la pell.
  • Ronyons. La nefropatia diabètica en la diabetis de tipus 2 és la causa principal de malaltia renal terminal. No dona símptomes durant les primeres fases, per això és important fer-se controls periòdics. I, com que el tabaquisme provoca lesions nervioses i alteracions en els vasos sanguinis que afecten negativament la funció renal, és imprescindible que el pacient amb diabetis deixi de fumar.
  • Extremitats. El peu diabètic és una ulceració dels teixits en pacients amb diabetis mal controlada. Per això és molt important que es revisin diàriament els peus, i així detectar qualsevol problema des de l’inici.