La família creix, com li ho expliquem?

Tot i la baixada de la natalitat que experimenta Espanya, els fills únics encara són minoria. Segons un estudi de Fundació la Caixa sobre natalitat a Espanya, 7 de cada 10 nens creixen, almenys, amb a un germà o germana: això vol dir que la majoria de persones té experiència a veure com els seus pares han de “dividir” el seu amor entre tots els fills. Els primogènits, a més, coneixen la sensació agredolça que produeix rebre un nou ésser humà amb qui han de compartir la vida, però també les atencions, que fins ara eren exclusives per a ells. La primera crisi emocional a què ens enfrontem tots a la vida és l’aparició del germà petit, o el que és el mateix: l’arribada del culpable que les atencions dels progenitors es dispersin i, en definitiva, el responsable que ja no siguem el centre de l’univers per a ells.

Hi ha un període de transició que, depenent de l’edat i el caràcter del nen o de la nena, pot ser més o menys traumàtica i provocar reaccions negatives, des d’enrabiades fins a comportaments regressius. En general, gairebé sempre és més dramàtic quan els nens són molt petits (menors de quatre anys), ja que encara no tenen desenvolupades les capacitats de comunicació i no poden expressar bé les emocions. Són sentiments que no es poden evitar, però els pares i les mares sí que poden intervenir, gestionar i atenuar la inevitable gelosia perquè no es faci crònica i s’acabin convertint en un problema que desencadeni en una mala relació fraternal futura.

La gelosia és normal

“Per què no es pot quedar el germanet a viure a l’hospital?”. És la pregunta que va fer Pablo (3 anys) als seus pares quan va veure que ho recollien tot de l’habitació de la maternitat, nadó inclòs, per tornar a casa després del naixement del segon fill. Per molt que havien explicat al primogènit que tindria un germanet per a jugar, només quan el nen va veure aquella escena va entendre que aquest nen ocuparia un territori que fins ara havia estat exclusivament seu. L’emoció inicial davant l’arribada del germà, encara que no havia desaparegut per complet, es va barrejar amb una certa sensació de confusió i, sobretot, de gelosia. “És por de perdre l’amor, l’atenció i les cures del pare i la mare, un sentiment completament normal, que a més no es pot evitar i davant del qual els progenitors ens hem de mostrar comprensius, empàtics i pacients; hem de procurar no negar-los, reprimir-los o castigar-los”, explica la psicòloga infantil Sara Tarrés.

S’ha de tenir en compte que l’arribada d’un germà no només afecta el nen; és un esdeveniment familiar que implica un canvi important a tots els nivells, sobretot pel que fa a l’estructura i les rutines familiars. L’arribada d’un segon fill sol estressar molt més els pares, ja que cuidar dos nens petits canvia considerablement les rutines i els hàbits.

“És una etapa on cada membre de la família s’ha de recol·locar al seu nou lloc i això implica també un nou paper per al nen o la nena que acaba de tenir un germà. Però a diferència dels adults, a ell ningú no li ha ensenyat a interpretar aquest un nou paper. Per tot això es pot sentir desplaçat o simplement desconcertat pel canvi. És natural, perquè com que es tracta d’un nen petit no ha hagut de gestionar mai una situació d’aquesta envergadura a nivell emocional”, explica Alexandra Sierra, psicòloga infantojuvenil i professora de l’Institut Superior d’Estudis Psicològics (ISEP).

Primers senyals de malestar

Per raons òbvies, un nen que acaba de néixer requereix una sèrie de cures, una dependència i una atenció especial de la mare o del pare. Només pel fet de donar-li el pit o el biberó, el germà gran pot sentir que aquest nen li està prenent temps amb els pares. És normal que estigui frustrat i trist, però tampoc no cal preocupar-se en excés, perquè aquesta gelosia té la seva funció. “Com la por, la ràbia o l’alegria, són emocions universals, i com qualsevol altra emoció, la gelosia té una funció adaptativa que ens ha ajudat a sobreviure com a espècie, ja que ens protegeix i ens ajuda a reclamar l’atenció dels adults”, explica Sara Tarrés. L’experta en psicologia infantil explica que quan apareixen els primers senyals de malestar hem d’ajudar els nostres fills a expressar les emocions, siguin del tipus que siguin, procurant que en parlin (si és que ja saben parlar) o que expliquin com se senten a la seva manera. Així, la gelosia ben conduïda mitjançant un entorn empàtic i respectuós amb les emocions anirà desapareixent gradualment a mesura que el nen més gran vagi entenent que no hi ha una amenaça real de la qual s’hagi de preocupar. Anirà situant-se, a poc a poc, en el seu nou rol dins de la família i anirà sentint-se més segur”, conclou l’especialista.

Conductes regressives

Hi ha moltes maneres diferents de manifestar aquesta gelosia. Fer-ho d’una manera o d’una altra dependrà del temperament del nen, del nivell de sensibilitat que tingui, del moment evolutiu en què es trobi, de l’estil de criança, de si el nou germanet necessita més atencions perquè té alguna discapacitat o perquè està malalt… Alguns nens ho expressaran amb una malenconia exagerada i estaran tristos sense cap motiu aparent; d’altres es queixaran que ningú no els estima, perdran la gana o tindran més capritxos amb el menjar (per exemple, poden començar a rebutjar aliments que abans eren els seus preferits). Desobeir i ser més tossuts, tenir enrabiades i plorar desproporcionadament sol ser comú en la majoria, i també tornar a tenir conductes que ja estaven superades, des de fer-se pipi al llit fins a demanar el xumet o voler beure llet en biberó; també començar a parlar com un nadó, voler dormir amb els pares quan ja ho feia a la seva habitació o despertar-se a la nit malgrat que ja dormia d’una seguida.

Precisament són aquestes conductes, que els professionals de la psicologia denominen regressives, les que més preocupen els pares. Deixar de controlar els esfínters quan aquesta etapa ja estava superada els desconcerta molt. Són crides d’atenció que fonamentalment es donen quan els nens perceben de manera errònia un cert abandonament per part dels progenitors; entenent que aquests, sobretot la mare, ja no passa tant de temps amb ells perquè està ocupada amb el més petit. “Però les conductes regressives, sobretot tornar als bolquers, són fets que també he observat en nens que han vist com la mare s’ha hagut de centrar a cuidar un familiar malalt (per exemple, un avi) o quan algun dels progenitors ha hagut d’absentar-se una llarga temporada per treball”, explica la pediatra d’atenció primària Rebeca Palomo.

Cal donar-los temps. “He vist casos de nens que ja no gastaven bolquer des de feia temps, però quan arriba el petit a casa comencen a fer-se pipi a sobre, i curiosament només ho feien a casa. A la guarderia o a l’escola, en canvi, ho feien al bany, una prova claríssima que és la manera que tenen de reclamar atenció i que no tenen un altre problema de salut”, matisa la pediatra. “També és cert que dins de totes aquestes actituds hi ha uns límits que no hem de permetre que superin, com ara fer mal al nadó. Com a mares i pares li hem de fer saber que per a nosaltres és molt important i que l’estimem molt, explicar-li que tot i que el seu entorn hagi canviat, el nostre amor per ell, no”, explica la psicòloga Alexandra Sierra.

I si el petit està gelós del gran?

Totes aquestes reaccions o sentiments es donen amb més intensitat quan el nen és el primogènit i arriba un altre nen a prendre-li el “tron”, però l’arribada d’un tercer o un quart germà també pot provocar aquestes actituds. “És cert que quan en la família només hi ha un fill l’impacte d’un germà és més fort que quan ja hi ha almenys dos germans, però això no implica que les conductes de gelosia o actituds de regressió no es donin quan la família és més àmplia, ja que cada nen viu els canvis de manera diferent i d’alguna manera; amb l’arribada d’un nou membre, tots els papers dins de la família s’han de refer una altra vegada i cadascú ocuparà un paper nou al qual s’haurà d’adaptar”, explica Sara Tarrés.

Una altra situació gens anecdòtica que es pot donar és que sigui el germà petit qui experimenti totes aquestes inseguretats i estigui gelós de les habilitats del gran. Normalment aquesta situació es produeix quan els pares o la resta dels familiars, sense mala intenció, comparen assoliments contínuament, repetint al petit que aprengui del gran: “Mira el teu germà, com s’ho menja tot, mira com es renta les dents, a veure si dorms tota la nit d’una tirada com el teu germà…”. “Però cada nen té el seu caràcter i la seva gestió de les emocions. El que pot necessitar un dels germans per a adaptar-se a la nova situació pot no servir a l’altre germà, per això hem d’estar atents a les necessitats concretes de cada nen i al propi ritme de gestió i d’adaptació al canvi”, explica la psicòloga.

Alerta amb les expectatives

Un altre aspecte que cal tenir molt en compte són les expectatives que generem en els fills grans sobre el germà que està a punt d’arribar. De vegades es cau en l’error de dir-los que serà un amic per a jugar, algú amb qui podrà compartir i riure. “Efectivament serà així en un futur, però la realitat és que quan el nadó arriba, ni juga, ni parla. Se sent enganyat i es decep, ja que el seu germà nou no és divertit i no juga amb ell. Al contrari, el percep com una competència. El que experimenta és que aquest nen li pren atencions de la mare o el pare”, relata Sara Tarrés. Per a mantenir unes expectatives adequades, li hem d’explicar:

Com són els nadons. Explicar-li que són petits, molt delicats, que no parlen ni tenen dents per a menjar. Pots visitar amics o familiars amb nadons perquè es vagi fent una idea o acudir a alguna revisió ginecològica amb ell i que vegi l’ecografia.
Explicar-li què és el que fan, que al començament sobretot dormen i mengen, i com es comporten, destacant que no juguen fins que són més grans.
Detallar què és el que necessiten (afecte i cures, paraules suaus) i com ho solen demanar (com que no saben parlar demanen les coses plorant i no paren fins que els hem calmat).
Involucra’l en els preparatius, deixeu-lo que ajudi a organitzar l’habitació i a pensar junts possibles noms.

El nen ja és a casa: implica’l en les seves cures

QUÈ PODEM FER

Quan conegui el seu germà és millor no tenir el nadó al braç per poder rebre el més gran amb una abraçada.
És important que impliquem al màxim el germà gran en la cura del petit: li podem permetre tocar-lo i fins i tot agafar-lo. És bo que pugui preparar el bany amb els pares, que el tapi al llitet, que li canti una cançó de bressol… A més d’involucrar-lo en totes aquestes rutines, també li podem donar un rol especial: per exemple, ser l’encarregat de rebre les visites.
Passar temps sols amb el germà gran: llegir contes (no cal canviar la seva rutina diària), explicar-li com era ell o ella quan era més petit, veure fotos del seu naixement, vídeos de quan era un nadó… Tot això ajudarà que se senti atès, estimat i no desplaçat.
Ajuda’l perquè pugui expressar-se amb llibertat i posa nom a aquestes emocions.

QUÈ NO HEM DE FER

No hem de mostrar favoritisme. Això no vol dir que constantment els hàgim de tractar igual, però almenys hem d’intentar que les coses semblin justes. Els nens més petits sovint noten els privilegis d’un germà gran, i això els fa mal, però aquest desequilibri es pot contrarestar destacant les responsabilitats addicionals que té ser el primogènit.
No catalogar-lo de gelós, no ridiculitzar mai els seus sentiments o renyar-lo per les conductes regressives que pugui mostrar.
No compensar el seu “mal moment” amb coses materials.
Evitar dir-li que ara ha de ser responsable, que s’ha de portar bé, que haurà de compartir les joguines…
No trencar-li les rutines, no li hem de dir que no podem anar al parc perquè hem de cuidar el nen.

L’edat és important a l’hora de preparar-lo per a l’esdeveniment

No hi ha fórmules màgiques: el que va bé per a alguns nens, no funciona en uns altres. Això sí, explicar-li la situació i que l’entengui dependrà de l’edat que tingui en el moment de l’arribada del nou membre. L’hem de preparar per als canvis que es produiran en la seva vida; per tant, partim que és imprescindible informar el fill o la filla gran des de l’embaràs. Però no és el mateix explicar-ho a un petit de dos o tres anys que a un altre nen que en tingui ja sis o set. La manera de fer-ho serà totalment diferent.

Si té entre 0 i 18 mesos

Els psicòlegs infantils estan d’acord a afirmar que fins als 18 mesos no sol haver-hi gelosia en els nens. És una edat en què el nen encara és molt petit i juga sol i, en general, mostra molt poc d’interès per interactuar amb altres nens. El germà no és una excepció i normalment al nadó li és indiferent. Això sí, fins que observen que la mare l’agafa molt al braç i passa molt de temps amb ell. Per exemple, per a aquests nens, el moment de la lactància sol ser una autèntica tortura. Més que amb bones paraules, l’han de convèncer amb fets: passar molt de temps sols, dedicar-li temps quan el petit dorm o alletar el petit amb ell present. El germà gran pot jugar al seu costat i la mare, mentre alimenta el nadó, pot lloar-li les destreses: “Quina construcció més bonica que has fet!”.

Si té entre 18 mesos i 4 anys

A aquesta edat comença a desenvolupar el llenguatge i el nen va prenent consciència de si mateix, es creu el centre de l’univers (és molt egocèntric: “jo vull”, “la meva mare”, “les meves joguines”) i li costa compartir. Però encara no té gaires recursos per a expressar els sentiments, no té les habilitats de comunicació desenvolupades. És l’edat de les enrabiades, ja que és la manera de descarregar el que sent. Així expressarà la gelosia que té davant de tantes atencions al seu germà. Aquesta edat és la més complicada, ja que és plenament conscient que ha estat destronat.

A partir de 4 anys

Els nens i les nenes grans tenen més possibilitats d’afrontar la situació amb l’arribada del nou membre, ja que solen ser capaços de controlar i comprendre millor les emocions. Els psicòlegs infantils asseguren que un infant gran de quatre anys serà capaç d’afrontar millor el canvi perquè haurà desenvolupat un sentit més clar de la pròpia identitat. A aquesta edat comencen a ser més independents, es preocupen per altres nens (és més fàcil que entenguin les necessitats del petit) i ja han començat la guarderia o l’escola, per això ja tenen amics fora del cercle familiar. Així i tot, no s’ha de descuidar i li haurem de dedicar temps en exclusiva.

Diferència d’edat més de 5 anys

Quan hi ha molta diferència d’edat, pot passar que el germà o la germana gran cuidi excessivament el nou membre i que es faci dependent i malcriat. També és important no carregar el nen amb la responsabilitat del germà petit. “En general, quan la diferència d’edat és més gran de cinc anys no sol haver-hi gaire rivalitat entre els germans, però tampoc gaire complicitat. El germà gran sol actuar més com un pare que ajuda i protegeix el petit”, explica la psicòloga infantil Alexandra Sierra.

I si el nou membre és adoptat?

Les reaccions d’un fill biològic a l’arribada del seu germà adoptiu solen ser les mateixes que es produeixen entre germans dels mateixos pares. Però de vegades la situació d’adaptació es complica i molts pares se senten culpables. Per a evitar-ho, haurem de preparar el terreny perquè el fill biològic no se senti desplaçat amb la incorporació del menor adoptat. Montserrat Lapastora, psicòloga clínica i especialista en adopció, avisa que el procés ni és tan bucòlic com es pinta ni molt menys fàcil, i ens dona els consells següents:

Cal fer que el nen biològic participi amb els preparatius previs de l’arribada del fill adoptat. Si hem d’anar a un altre país a buscar el menor, seria ideal que el germà gran anés amb els pares i estigués present en tot el procés. Durant el temps d’espera, el més important és que els progenitors estiguin atents a les seves pors i sentiments, i que li donin l’oportunitat d’expressar-se sense embuts.

Un error comú dels pares és sobreprotegir el fill adoptiu en un intent de reparar tot el que ha patit, però aquests privilegis només afavoreixen l’aparició de gelosia i rivalitat entre germans. Els pares han de tenir clar que els límits i les normes han de ser iguals per a tots els fills, respectant les edats de cadascun, però això no és gens fàcil. No és fàcil perquè la majoria dels fills adoptats arriben d’un passat d’abusos, de cases d’acolliments, d’haver patit bastant i amb l’autoestima destrossada. A un nen amb un trauma no pots cridar-li o aixecar-li la veu, ni castigar-lo com potser ho faries amb un fill biològic, i això genera conflicte.

El més comú és que el fill adoptat estigui gelós del biològic, ja que aquest últim té una cosa que ell no té: els pares. El malestar no comença immediatament després de l’arribada a la família, però la majoria dels nens adoptats no s’obliden de l’abandonament que van patir, tampoc que ells no han estat a la panxa d’aquesta mare, i això els fa sentir-se molt malament i els provoca gelosia dels germans.

La situació més temuda és quan el fill biològic li recorda al seu germà que no és un fill de debò. En aquest cas, els pares no han de renyar-lo ni dramatitzar, sinó afrontar aquesta situació amb tranquil·litat, parlar amb els fills, dir-los que els dos han estat desitjats i que estimen els dos, encara que cadascun ha arribat d’una manera diferent.

La família creix, com li ho expliquem?