Moda ràpida, planeta malalt
Vestir a l’última, amb dissenys elegants i per pocs diners. És el dogma de l’anomenada “fast fashion” (‘moda ràpida’), que ha dominat la indústria tèxtil les últimes dècades. Gegants com Primark, Zara o Mango són exemples perfectes d’una moda tan assequible, encertada i visualment atractiva com nociva i insostenible per al planeta, responsable del 20 % de la contaminació de rius i mars, del 2 % de les emissions de diòxid de carboni i d’entre el 6 % i el 8 % del consum d’aigua.
Organitzacions múltiples continuen denunciant les pobres condicions laborals dels seus treballadors. Es tracta, en definitiva, d’una pràctica amb costos mediambientals i socials alts que ha duplicat la producció de roba: de 50.000 milions de peces l’any 2000 a 100.000 el 2015, segons la Fundació Ellen MacArthur.
Cada espanyol inverteix en el seu vestuari una mitjana de 450 euros anuals. És un consum massiu, però el temps d’ús que donem a una peça s’ha reduït a la meitat els últims cinc anys, afirma Celia Ojeda, de Greenpeace Espanya. Els residus tèxtils també han augmentat: entre set i deu quilos per persona i any (en tota la Unió Europea, 16 milions de tones anuals). Amb prou feines en reciclem el 25 %, cosa que tampoc és fàcil per la barreja de fibres naturals i sintètiques.
La contaminació no es limita als químics dels tints i al tèxtil que llencem, ja que les peces amb polièster (no biodegradable) també desprenen residus en cada rentada que acaben al mar, i d’aquí entren a la cadena tròfica.
Davant d’aquest model insostenible ha sorgit amb força un altre tipus de moda més verda i solidària que defensa un consum conscient, ecològic i més responsable amb el planeta. És l’anomenada “slow fashion” (‘moda lenta’), un model d’economia circular que promou reutilitzar la roba, reduir la contaminació i fer servir matèries primeres sostenibles i de qualitat, garantint a treballadors i proveïdors (idealment locals) un salari i unes condicions laborals dignes.
El primer pas perquè el nostre armari sigui més sostenible és simple: cal comprar menys, i quan ho fem, “hem de reflexionar sobre les conseqüències que té la nostra compra, tant en la contaminació com en el treball digne”, sosté Gema Gómez, fundadora de Slow Fashion Next, plataforma professional de moda sostenible. “Ens hem de preguntar on s’ha fet aquesta peça de roba, amb quins materials…”, afegeix Natalia Castellanos, coordinadora de projecte de la cooperativa social Altrapo Lab. “Després, informar-nos; llegir les etiquetes, preguntar a les botigues. I finalment actuar per a sortir d’aquesta espiral de consum massiu i buscar opcions de segona mà, d’intercanvi de roba i, per descomptat, marques i botigues de roba sostenible”.
No ens oblidem de preguntar-nos: “Ho necessito de debò o només ho compro pel preu? Quantes vegades m’ho posaré? El material i la confecció són bons?” Si fem aquest exercici, ja ens situem en un lloc més crític i conscient a l’hora de comprar. Però garantir unes matèries primeres de qualitat, uns salaris justos i un respecte pel medi ambient provoca un augment del preu final, i això fa que el consumidor es mostri reticent. “És cert que som davant d’una opció més cara, però és el moment de substituir quantitat per qualitat”, explica Castellanos.
Per a Marina López, presidenta de l’Associació de Moda Sostenible d’Espanya (AMSE), el problema es troba en el preu de la moda convencional, que no és ètica: “Del que paguem per aquesta samarreta, la persona que cus a Àsia gairebé no s’emporta res. La moda sostenible és ètica perquè garanteix un salari digne”. Cal consumir menys i millor: teixits orgànics o reciclats, i si pot ser fabricats a Espanya perquè la petjada de carboni sigui mínima. “El que és sostenible no és car, el que és barat és explotar”, afirma Gómez. “Ens han fet creure que podem comprar deu samarretes al mes a 5 euros i que això no té cap repercussió”.
- L’any 2000, es produïen 50.000 milions de peces de roba. El 2015, 100.000 i continua pujant.
- 3,17 kg de CO2 és l’emissió de gasos que s’evita amb cada quilo de roba reutilitzada i no incinerada.
- Cada espanyol produeix almenys entre 7 i 10 quilos de residus tèxtils a l’any.
- La indústria tèxtil europea només recicla el 25 % de la roba que fabrica.
- El consum de polièster s’ha incrementat un 157 % de l’any 2000 al 2016 i les seves emissions de CO2 tripliquen les del cotó.
- La indústria tèxtil és responsable de gairebé el 20 % de les aigües residuals.
Armaris càpsula i altres idees
Una tendència que cada vegada té més adeptes és la dels armaris càpsula, un concepte de vestidor minimalista i multifuncional compost per un nombre limitat d’articles (normalment menys de 40, amb sabates o sense) que hem seleccionat perquè ens agraden especialment i perquè es poden combinar els uns amb els altres.
La dissenyadora francesa Justine Leconte ho explica al seu canal de Youtube, amb prop de mig milió de seguidors: “Comença buidant del tot l’armari i separa la roba en tres piles. A la primera, posa-hi el que t’agrada molt, que et pari bé i que et pots posar cada dia; en una altra, el que t’agrada però que no et pots posar en aquest temps; i finalment, el que fa molt de temps que no et poses”. La roba de la primera pila serà el germen del teu nou vestidor, al voltant de la qual veuràs si et fa falta comprar alguna cosa que et supleixi alguna mancança. La de la segona, et servirà per a un altre armari càpsula (d’estiu o d’hivern); regala o dona la de la tercera, perquè algú pugui continuar donant-li més ús.
L’últim que hem de fer amb la roba que no necessitem és llençar-la a les escombraries. Hi ha moltes opcions i totes protegeixen el medi ambient: intercanviar-la, prestar-la, llogar-la, donar-la o transformar-la en peces noves. Busca a la teva ciutat iniciatives d’intercanvi de roba entre particulars o associacions que imparteixin tallers de reciclatge creatiu com les de Bilbao, a través de l’associació Truca Rec; València, amb De armario a armario; Vigo, amb La Canalla; Madrid, amb Altrapo Lab; o Barcelona, amb mercats d’intercanvi a Sarrià, el Poble Sec o Sant Antoni.
Si hem d’anar a un esdeveniment especial i ens atreu la idea de llogar el vestit, hi ha webs que ens poden ajudar. Per exemple, La Más Mona, que ofereix més de 1.000 articles entre roba, tocats de noces i accessoris; o AltaCostura Online, que ofereix la possibilitat de vestir-se amb un disseny de Valentino, Versace o Dolce & Gabbana.
I aplicacions com Klamvi porten al mòbil un mercat de lloguer, compra i venda de roba per a particulars i professionals del cinema o el teatre. El mercat global dels armaris de lloguer per Internet va facturar 800 milions d’euros el 2017, i s’estima que arribà als 1.500 milions el 2023.
Donar la roba que no volem no només contribueix a reduir els residus tèxtils. Té, a més, el valor afegit d’ajudar persones en situació precària, tant si reben donacions directament com si ho fem per mitjà de llocs de treball generats per la gestió de residus. Organitzacions com la Fundació Humana o l’Associació Espanyola de Recuperació Econòmica Social i Solidària (AERESS), des de fa dècades i per mitjà de convenis amb ajuntaments i altres entitats, gestionen residus com a vehicle d’oportunitats de treball i vida digna a persones en risc d’exclusió.
Només el 2017, les 47 entitats d’AERESS van administrar 28.474 tones de tèxtil a Espanya, amb una taxa de reutilització del 50 %. I què passa amb la roba que donem? “El tèxtil és gestionat per les mateixes entitats mitjançant contenidors al carrer, a les escoles, parròquies o campanyes puntuals de recollida, i es transporta a les plantes de classificació i tractament. La part reutilitzable es classifica i es destina a alguna de les 93 botigues d’articles recuperats i de segona mà, la donació a persones derivades dels serveis socials o l’exportació a països en vies de desenvolupament. És un procés que serveix per a la inserció sociolaboral de persones en risc d’exclusió”, explica Raquel Haro, responsable de comunicació d’AERESS.
El 49 % de les 1.986 persones a qui donen feina pertanyen a aquest col·lectiu, i ho fan durant un període que va de tres mesos a tres anys, en el qual no només reben treball sinó també formació i ajuda psicològica. El 2017, 1.131 persones van aconseguir feina quan va acabar el procés d’inserció. La Fundació Humana, de la seva banda, recull anualment 18.000 tones de roba i calçat. El que es recicla s’exporta o va a parar a la seva xarxa de 46 botigues de roba usada a Madrid, Barcelona, Reus, Sevilla i Granada, i amb els fons recaptats es dona suport a programes de desenvolupament als països del Sud.
Cap a un canvi de mentalitat
Cada vegada hi ha més gent que es consciencia de la importància de la moda sostenible. Una tendència que potser té com a origen la tragèdia del 2013 quan es va enfonsar l’edifici Rana Plaza, a Bangladesh, on van morir més de 1.000 persones que produïen roba per a les principals marques del tèxtil. Allò va posar de manifest les condicions laborals precàries a les fàbriques que els distribuïdors tenen a Àsia.
Per a Gómez, “llavors vam començar a prendre consciència dels aspectes més socials de la nostra roba”, treball en el qual ha estat fonamental “la feina de molts professionals que han rebut suport per informes de diferents organitzacions o documentals com The True Cost“. Es tracta d’una responsabilitat compartida per tothom: “Per les escoles, que han de conscienciar i formar els alumnes en aquests temes; per governs i organitzacions, que han de donar suport a les empreses sostenibles; i per les marques i els dissenyadors”.
Però el canvi de paradigma d’una indústria que té un model basat en la producció a gran escala i en la reducció de costos sembla difícil, ja que el primer que hauria de fer és deixar de produir. Es necessita una mentalització social i ambiental, i en aquesta el paper dels consumidors és essencial, afirma López, d’AMSE. “Si aquests reaccionen, els distribuïdors hauran de canviar. La compra ha esdevingut un lleure, quan abans era una necessitat. Així ens carreguem el planeta”.
Reaccionen els grans de la moda? S’han fet passos, però pocs i lentament, sosté Ojeda: “Si la indústria volgués ser ètica, hauria d’alentir-se. Hi ha grans marques de moda ràpida que han creat línies sostenibles com Join Life, de Zara, o Conscious, d’H&M. Aquestes iniciatives fan un pas endavant i demostren que és possible una altra moda. Però en cap cas deixen clar qui fa aquesta roba, les seves condicions de treball, si tenen un salari digne…”.
El codi ètic d’Inditex, al qual s’adscriuen tots els seus fabricants i proveïdors, regula condicions de treball i salaris, prohibeix el treball infantil i qualsevol tipus de discriminació i explotació; fa seu “el compromís d’aconseguir el 2020 l’abocament zero de substàncies químiques perilloses”; ha instal·lat 961 contenidors de recollida de roba, la recol·lecta a domicili quan lliura comandes en línia i col·labora amb una recerca de les universitats de Vigo i Clermont (França) per a la separació de fibres sintètiques de les naturals.
Per a López, aquestes línies sostenibles són una simple rentada de cara, i sosté que “les grans marques no volen veure què passa a les seves fàbriques, perquè subcontracten. Diuen que les condicions de treball són dignes per als països en què viuen, però no per a nosaltres
Hi ha marques que els consumidors van reconeixent a poc a poc: Ecoalf, Skunkfunk… Tot i això, comprar moda sostenible no és tan fàcil. “La comercialització és el punt més feble”, reconeix López, encara que “totes tenen botiga en línia [se’n pot descarregar una llista a www.esmodasostenible.org”>Hi ha jornades de 12 o 15 hores; molts viuen a la fàbrica; no hi ha drets sindicals… Parlem d’esclavitud al segle XXI”.
Hi ha marques que els consumidors van reconeixent a poc a poc: Ecoalf, Skunkfunk… Tot i això, comprar moda sostenible no és tan fàcil. “La comercialització és el punt més feble”, reconeix López, encara que “totes tenen botiga en línia [se’n pot descarregar una llista a www.esmodasostenible.org
I no es queden aquí: Cabuya Surfbikinis i Wear Your Waste, per exemple, són dues marques espanyoles de roba de bany sostenible feta amb econil, un teixit elaborat a partir d’escombraries plàstiques recollides del mar. Reconèixer moda sostenible, a més, pot ser tot un repte, ja que hi ha moltes certificacions. Per a López, les principals són tres: “GOTS (Global Organic Textile Standard), una certificació bastant exigent que garanteix la traçabilitat des de l’origen de la matèria primera, i també unes condicions socials aprovades per l’OMS; Cradle to Cradle, enfocada cap a l’economia circular; i Fair Wear Foundation, per a les condicions socials”. Si encara tens dubtes, pregunta’t si potser vestir-te de manera sostenible, protegir el medi ambient i ajudar els més vulnerables bé valen unes poques molèsties.
Beatriz Valdivia, creadora de la plataforma Moda en Positivo, explica les claus d’aquest corrent de producció i consum.
- Respecta els treballadors, que han de gaudir d’unes condicions dignes de treball, i protegeix el medi ambient. A més, és econòmicament sostenible.
- Fa servir materials ecològics. Entre ells, fibres conreades sense pesticides ni herbicides, com el cotó orgànic o el cànem. També es tenen en compte els processos de producció, per a reduir el consum d’aigua i la contaminació, fent servir tints naturals.
- Produeix menys deixalles. La moda solidària té un vessant de reciclatge, o upcycling, un concepte basat en roba creada mitjançant el reciclatge de materials que d’una altra manera acabarien a les escombraries. Dona un valor nou als residus.
- És més democràtica, perquè facilita que tothom tingui la possibilitat de vestir bé amb pocs diners. D’altra banda, protegeix l’economia local mitjançant la venda de peces de roba de segona mà o de l’intercanvi de roba.
- Advoca pel consum responsable. Per a vestir de manera sostenible, el primer que cal fer és prendre consciència: compra només la roba que necessitis i fes-ho de manera que es pugui combinar fàcilment. Opta, si pot ser, per marques locals.
- És intel·ligent”’. La moda sostenible no es queda enrere en tendències. Hi ha roba antimosquits, antitaques o una que afavoreix la circulació sanguínia.