Com podem distingir quines hem de llençar al vàter i quines no

Adéu al “monstre de les tovalloletes”

Aquesta mala pràctica suposa una despesa de milions d’euros cada any per a eliminar els embussos en desguassos i canonades. A més, pot causar estralls en la naturalesa.
1 Gener de 2021

Adéu al “monstre de les tovalloletes”

Els efectes que tenen les nostres accions sobre la natura i la resta de la societat van més enllà de l’evidència i fins i tot arriben fins al vàter de casa nostra. És el que passa quan llencem tovalloletes humides al vàter, una mala pràctica que genera greus problemes de caire ambiental, econòmic i de salut perquè embussem o contaminem el sistema sanitari de les ciutats. Un exemple il·lustratiu el van viure els veïns d’Eivissa el 2017, quan una bola de tovalloletes humides va bloquejar el sistema de depuració de l’illa i va acabar abocant les aigües fecals al mar. Un parell d’anys després també va saltar l’alarma a la ciutat de València, que va haver de destinar més de vuit milions d’euros a desembussar les canonades, farcides d’aquest producte d’higiene.

Una guia per al consumidor

L’absència d’una reglamentació clara sobre quins productes són biodegradables i desintegrables ha fet que s’utilitzin aquests termes sense un rigor precís i ha generat confusió en els consumidors. Per a lluitar contra l’anomenat monstre de les tovalloletes, batejat així per l’aspecte de massa greixosa, l’Associació Espanyola de Normalització, amb la participació de fabricants i empreses del sector dels sanejaments, va elaborar la norma UNE-149002:2019, que estableix els requisits per a distingir els productes d’un sol ús per al vàter dels que no ho són.

Aquests criteris es materialitzen en un logotip de dos colors, visible en els envasos i amb un disseny comú en tota la indústria.

  • El verd indica que és apte per a la correcta eliminació a través del vàter.
  • El vermell adverteix que en cap cas hauran d’acabar al vàter, sinó a la paperera.

“Aquests dibuixos ajuden els consumidors a identificar les tovalloletes aptes i així es poden evitar problemes mediambientals i econòmics greus”, explica Fernando Morcillo, director de l’Associació Espanyola de Proveïments d’Aigua i Sanejaments (AEAS).

Per a aconseguir el logotip verd, les tovalloletes han de superar cinc proves de laboratori (vegeu el requadre de l’esquerra), relacionades amb la composició, la dispersió, la desintegració, la sedimentació i la biodegradació. “Es pot resumir que aquests productes no continguin materials plàstics, no surin i que es puguin desintegrar, per a no embussar ni obstruir les xarxes de sanejament públic”, explica Judit Sisternes, responsable de Gestió de Productes per a la Salut i Higiene de l’Institut Tecnològic Tèxtil (Aitex), l’únic laboratori espanyol que fa aquestes proves. És important matisar que aquesta norma no és de compliment obligat, “però la nostra sensació és que molts fabricants l’assumeixen de manera voluntària”, matisa aquesta experta.

Biodegradable versus desintegrable

A més de servir de guia en la compra, aquesta norma també evita que els fabricants puguin fer servir reclams enganyosos en els productes i que creïn confusió en els consumidors. Si l’envàs diu que és biodegradable implica que és respectuós amb el medi ambient? No exactament. Aquest concepte tan gastat només indica que un material es pot desintegrar per l’acció biològica d’éssers vius, com microorganismes, fongs, plantes o animals. Encara que és una característica favorable, no indica una bondat absoluta del producte, ni que el procés sigui ràpid. Segons el director d’AEAS, perquè siguin biodegradables i que no donin problemes, s’han de descompondre en un termini de 5 dies i 30. Però quan la tovalloleta inclou materials sintètics per a aportar resistència, la degradació és molt lenta i es pot demorar fins a centenars d’anys.

Per això, és important diferenciar aquesta paraula d’unes altres molt utilitzades en aquest context. Per exemple, quan s’indica que un producte és desintegrable, vol dir que es dilueix ràpidament quan entra en contacte amb l’aigua. Si és d’un sol ús, està pensat per a utilitzar-se una única vegada i després llençar-lo, de vegades, al vàter i, unes altres, a la paperera. I en alguns envasos també es fa referència al terme anglès flushable, utilitzat per a indicar que es pot dipositar al vàter.

L’alt preu de la higiene

Si la simple fabricació de productes d’un sol ús ja deixa petjada al nostre entorn, quan es llencen al vàter els costos es disparen. El paper higiènic humit sol estar fabricat amb fibres naturals d’origen vegetal, per això es desintegra en l’aigua més ràpid que les tovalloletes higièniques. Aquestes també contenen fibres artificials, per això no desapareixen dels ecosistemes tan de pressa com ho fa el paper higiènic, i queden microfibres i microplàstics. Aquests trossets petits tenen un impacte ambiental considerable quan arriben a la naturalesa massivament per mitjà d’abocaments incontrolats. “Quan una canonada s’embussa, augmenta el risc d’un possible abocament d’aigües residuals als rius, rierols i al mar, i es pot trigar dies a descobrir-ho i posar-hi solució”, lamenta Morcillo, director d’AEAS. A això se suma que el desembús és un treball que normalment es fa a mà, per tant genera problemes d’higiene i salut als mateixos operaris, que han d’utilitzar una roba especial.

Però, a més, aquests mals passos causen danys en les xarxes de sanejament per valors milionaris. L’Associació Europea d’Empreses de Proveïment i Sanejament calcula que ocasionen una despesa de 500 i 1.000 milions d’euros anuals a tot el continent. A escala nacional, AEAS estima que les estacions depuradores d’aigües residuals recullen uns 10 quilos de tovalloletes per persona a l’any (inclosos els residus orgànics que es queden pel camí). Com a conseqüència, netejar i arreglar els trencaments en la xarxa de sanejament ens costa a cada ciutadà uns cinc euros a l’any. Una despesa pròxima als 120 milions d’euros anuals que acaba repercutint en els rebuts de l’aigua que paguen els usuaris com a part del cost dels serveis que reben. Per fer-ne un càlcul ràpid, en una ciutat d’un milió d’habitants s’inverteix vora cinc milions d’euros anuals per a aquesta comesa. I en un bloc de pisos on resideixin, per exemple, 60 veïns, es generarien 600 quilos anuals de tovalloletes i pagarien 300 euros a l’any per a solucionar els problemes de la seva disposició incorrecta.

A més, arran de la pandèmia de la covid-19 s’ha disparat la venda de les tovalloletes, segurament a conseqüència de la conscienciació amb la higiene. Durant els mesos de confinament, aquest creixement va pujar fins al 49%, una dada molt preocupant per a l’Associació Espanyola d’Operadors Públics de Proveïment i Sanejament (AEOPAS) i per a organitzacions ecologistes com Greenpeace. A Cadis, per exemple, ja han donat la veu d’alarma davant l’augment de les incidències relacionades amb la retirada d’aquestes tovalloletes de la seva xarxa de sanejament, un 15% més que abans de març, quan va esclatar la crisi. L’empresa d’aigües gaditana assegura que de les 650 tones de residus que retira a l’any de la seva xarxa de clavegueres, 450 són de tovalloletes humides no biodegradables.

“Els gestors temen que això pugui ser la punta de l’iceberg d’un problema que s’està generant avui en totes les xarxes d’evacuació d’aigües residuals del país. I arribat el moment, bé per embús com per avaries, col·lapse o avingudes d’aigua pluvials, pot generar dificultats molt importants en el sosteniment del sistema de sanejament de les aigües residuals de les nostres ciutats. Fins i tot provocar un problema de salut pública de primer ordre”, adverteix des de Greenpeace l’expert en tractament de residus Julio Barea.

Un altre dels problemes que generen els microplàstics de les tovalloletes són els danys greus que causen a la fauna marina. En l’actualitat, unes 700 espècies d’organismes marins es veuen afectats per contaminació plàstica. Cada any, més d’un milió d’ocells i més de 100.000 mamífers marins moren com a conseqüència de tots els plàstics que arriben al mar, entre aquests les restes de tovalloletes, cada cop més abundants.

Altres productes perillosos que no han d’acabar al vàter

Encara que les tovalloletes són un dels productes que més es llencen pel vàter, amb tots els problemes que això comporta, n’hi ha molts més. Com recorda l’Associació Espanyola de Proveïments d’Aigua i Sanejaments (AEAS), davant del dubte, els ciutadans s’han de guiar per la regla de les tres pes: pipí, popó i paper higiènic. Qualsevol altre element s’ha de dipositar en una paperera. Si així i tot persisteixen els dubtes, aquests són alguns dels productes que es llencen pel vàter de manera errònia i el lloc on s’haurien de llençar.

  • Productes d’higiene femenina, com les compreses o tampons, no haurien d’acabar mai a les canonades: s’han de dipositar a la paperera. Passa el mateix amb els bastonets de les orelles, els bolquers, el fil dental o els preservatius. Per fer-ho més còmode, es pot col·locar una paperera petita al bany amb aquesta finalitat.
  • Líquids com ara lleixiu, amoníac, pintures i dissolvents poden ser molt tòxics. S’han d’emmagatzemar i portar a un punt net.
  • Fàrmacs. S’han de portar al punt de recollida Sigre de la farmàcia.
  • Olis usats. Poden embussar les canonades i provocar males olors. Hi ha contenidors específics on cal dipositar-los per al reciclatge.
  • Menjar i altres residus orgànics. Totes aquestes restes han d’anar al contenidor d’escombraries corresponent.

5 PROVES que ha de passar una tovalloleta per a aconseguir el logotip verd i que es pugui llençar al vàter

  1. Anàlisi de composició. El primer requisit és que no porti fibres sintètiques, ja que no es biodegraden. En canvi, les naturals o de cel·lulosa es desintegren per acció natural de microorganismes.
  1. Assaig de dispersió o de disgregació. Amb un equip especial es crea un moviment semblant al de les ones del mar i que imita el que es produeix quan estirem la cadena. Si el producte és disgregable, per l’acció mecànica es dispersa en trossos petits, i per tant pot passar pels tamisos de la depuradora. En cas contrari, es queda d’una peça, i això fa que s’emboliquin i s’embussin.
  1. Sedimentació . Després, el producte s’introdueix en una columna d’aigua de dos metres i es mesura el temps que triga a dipositar-se al fons. Aquesta prova recrea el moment en què, després d’estirar la cadena, totes les restes passen a un pou comú. Si la fibra és sintètica, sura i es poden produir embussaments o plecs. L’ideal és que es disgregui i que es dipositi al fons.
  1. Assaig de biodegradació en llots aeròbics. En el camí des que estirem la cadena i fins que arriba a la depuradora, les restes orgàniques i les tovalloletes passen un temps en uns llots. Aquests poden ser aeròbics, és a dir, rics en oxigen i en microorganismes que viuen en aquestes condicions. Aquest pas serveix per a comprovar que la tovalloleta es desintegra en un 95% en 15 dies.
  1. Assaig de biodegradació en llots anaeròbics. En aquest pas es comprova un fet similar a l’anterior, però en llots sense oxigen i amb microorganismes que viuen en aquestes condicions. Així, es cobreixen tots els escenaris on es pugui dipositar una tovalloleta i s’assegura que es desintegraran d’una manera o d’una altra.

Quins són els punts que tenen més risc d’embús?

  1. Sortida de l’edifici. El primer lloc on es dirigeix la tovalloleta des que estirem la cadena són les canonades de l’edifici, verticals i més amples que el pas del mateix vàter. Un punt normal d’embotellament és la sortida d’aquestes canonades cap al sistema públic de sanejament; en concret, a l’arqueta, una caixa estanca on descarreguen totes les canonades.
  1. Punt de canvi de direcció o règim hidràulic. Des de l’arqueta, la tovalloleta continua cap als pous de registre; és a dir, aquelles tapes de fosa circulars que es veuen al carrer i que ja formen part del sistema públic de sanejament. Aquí tendeixen a embussar-se en els canvis de condicions hidràuliques; és a dir, quan varia la direcció, la velocitat o l’alçada d’algun punt del pou.
  1. Pous de bombament. En el camí, solen passar per bombes hidràuliques (encarregades d’impulsar l’aigua residual a la depuradora) que es poden embussar o fins i tot arribar a aturar-se per culpa de les tovalloletes.
  1. Entrada a la depuradora o desbast. L’últim punt on arriba és la depuradora. Durant el pretractament, totes les aigües residuals passen per una reixeta, d’aspecte semblant a un colador gran, on s’elimina la contaminació més grossa. Aquest és el punt on es retenen més elements i on es poden produir obstacles i abocaments d’aigües fecals sense depurar al llit públic, al riu o al mar.

Font: Associació Espanyola de Proveïments d’Aigua i Sanejaments (AEAS).