La febre, amiga o enemiga?
Encara que poques persones definirien la febre com una cosa positiva, sobretot després de sofrir les molèsties que l’acompanyen, aquesta pot ser una gran aliada per a lluitar contra les infeccions. Malgrat aquesta afirmació, avalada pels experts, són nombrosos els dubtes que sorgeixen en les famílies davant de quadres febrils, des de com s’ha de mesurar i controlar de manera adequada fins a quins fàrmacs resulten més efectius. Per trobar resposta a algunes d’aquestes preguntes convé conèixer amb exactitud com s’origina la febre. L’home -i els animals de sang calenta- tenen una temperatura corporal determinada per protegir els seus òrgans vitals -cervell, cor i fetge- de les infeccions i altres agressions. Aquesta temperatura està regulada per un mecanisme similar a un termòstat que es troba en una part del cervell, l’hipotàlem, i que es dispara quan detecta algun factor que pot danyar òrgans vitals. Això significa que la febre, per molt molesta que ens resulti, no és una malaltia, sinó un mecanisme de defensa, un símptoma que alguna cosa no va bé en el nostre organisme. En el 99% dels casos, és una resposta enfront de les infeccions degudes a virus o bacteris, entre altres microorganismes. Però es pot originar per altres causes, com un sobreescalfament per estar massa abrigats, que pot conduir a un cop de calor, malalties de la pell, metabòliques, autoimmunes i, fins i tot, per determinats medicaments.
El cos humà s’ha de mantenir a una temperatura corporal determinada, al voltant de 36,8 ºC, quan es pren a l’aixella. A mesura que aquesta ascendeix, rep un nom diferent i augmenten les possibilitats que esdevingui perillosa per a l’organisme:
- Temperatura normal, entre els 36º C i els 37º C
- Febrícula o “dècimes”, quan la temperatura axil.lar se situa entre 37º C-38º C
- Febre, quan arriba a 38ºC o més.
- Febre alta, quan supera els 39ºC.
- Hipertèrmia, quan depassa els 40ºC, la febre es considera molt alta i perillosa.
L’elevació de la temperatura corporal s’associa, a més, a l’aparició d’altres símptomes acompanyants, que el metge també valora i que li donen una orientació sobre la gravetat de la febre i l’ajuden a decidir com actuar. Entre altres figuren els següents:
- Febre entre 38º C i 39º C. En aquest rang de temperatura axil.lar, l’organisme de la persona afectada pot respondre amb enrogiment (o rubor), augment de la freqüència cardíaca (taquicàrdia) i de la freqüència respiratòria (taquipnea).
- A partir de 39º C. Els nens més petits poden presentar convulsions.
- A partir de 40º C. Per si sola, és motiu suficient per portar els nens a urgències. Es poden sofrir marejos, nàusees, mals de cap i una sudoració tan acusada que condueix a la deshidratació.
- A partir de 41º C. Els afectats necessiten atenció urgent i poden sofrir confusió, al.lucinacions i somnolència.
- A partir de 42º C. Un adult amb aquesta temperatura corporal o més pot sofrir un coma, acompanyat d’hipertensió o hipotensió greus i taquicàrdia extrema.
- A partir dels 43º C. Els afectats no escapen del dany cerebral ni de la parada cardiorespiratòria.
La temperatura corporal s’ha de prendre almenys tres vegades en un mateix dia (al matí, a la tarda, entre les 16.00 i les 18.00 hores, i a la nit, abans d’anar al llit). Les localitzacions o parts del cos en què es pot mesurar són quatre:
- L‘aixella. El termòmetre es col.loca sota l’aixella i ha de romandre en contacte amb la pell fins que xiuli. Aquesta és la localització que s’ha universalitzat en els adults perquè ofereix uns valors més exactes de la temperatura corporal. Quan la temperatura axil.lar depassa els 38º C, es considera que una persona té febre.
- El recte. En nadons, la temperatura més fiable és l’anorectal i es recomana utilitzar-la també per a nens petits que no sostenen amb seguretat el termòmetre a la boca. L’anus està molt vascularitzat pel paquet venós hemorroïdal, per la qual cosa la temperatura anorectal és un molt bon reflex de com està la temperatura corporal. Per mesurar-la, es col.loca el nen de cap per avall, sobre una superfície plana o en la falda, se li separen els glutis i se’l subjecta fortament perquè romangui immòbil i així poder introduir-li el termòmetre 1,5 o 2 centímetres en l’anus; per facilitar-ne l’entrada, la punta es pot lubricar amb vaselina. Després, es deixa el termòmetre 2-3 minuts i, quan se sent el senyal acústic, es retira. En aquest cas, es considera que el nen té febre quan la temperatura és de 38,5º C.
/imgs/20111101/salud4.jpg
La boca. La temperatura oral o bucal-sublingual també és molt fiable, encara que és una localització que no sol utilitzar-se pel risc d’infecció que comporta si hi recorren més d’una persona. Un altre factor en contra és que sol donar xifres superiors a les axil.lars i, en alguns casos, interpretacions errònies quant a la presència real de febre. No obstant això, és una opció que es pot considerar en nens, a partir dels 4 o 5 anys, perquè ja poden cooperar més en el mesurament. Per prendre’ls la temperatura, es col.loca el termòmetre sota la llengua, se’ls demana que tanquin la boca, que respirin pel nas i que estrenyin els llavis (perquè el termòmetre no es mogui). Una vegada que sona el senyal acústic, es retira el termòmetre i, si la temperatura supera els 37,8 ºC, és que el nen té febre.- L‘orella. Un estudi recent publicat a “The Lancet” ha posat de manifest que els termòmetres per a prendre la temperatura a l’orella no són tan efectius. Es donen diversos aspectes que en limiten les possibilitats d’ús: no es poden utilitzar en presència d’una malaltia (com una otitis o infecció) i, si no es col.loquen en una posició adequada, poden oferir valors de temperatura incorrectes, sobretot en els nens més petits, amb canals auditius més petits. Un dels avantatges és que permet prendre la temperatura del nen mentre dorm.
La febre en nens
Els nens nounats i amb menys de tres mesos de vida han d’acudir a l’hospital quan se’ls detecti febre. És allà on els faran diverses proves per esbrinar-ne les causes. Després del primer trimestre de vida, la febre en el nadó, per si sola, ja no és un símptoma tan alarmant com per córrer a les urgències hospitalàries, excepte en alguns casos:
- Si la febre sola supera els 40º C o 40,5º C.
- Si la febre s’acompanya d’altres símptomes com erupció al cos, dificultat respiratòria, vòmits i/o diarrees o d’un trastorn de consciència (el nen està obnubilat i desorientat).
A més, en els nadons i els nens de poca edat és molt important controlar la febre perquè pot pujar molt, de forma sobtada i provocar-los convulsions febrils. I és que en l’etapa infantil la febre és un símptoma molt freqüent, a causa de la immaduresa del sistema immunitari, i la seva causa solen ser les infeccions. En canvi, en els adolescents, la febre és menys freqüent que en els nens més petits, però pot ser deguda a malalties més importants.
La febre es pot tractar amb dos tipus de mesures:
Les mesures físiques, amb les quals s’aconsegueix una baixada ràpida de la temperatura corporal. En els adults, es pot recórrer a l’aplicació d’esponges, gases o compreses mullades amb aigua i alcohol per tot el cos i, més en concret, en parts com el front o el clatell. En els nens amb febre molt alta es poden utilitzar banyeres amb aigua a una temperatura inferior a la seva corporal (no cal que estigui molt freda), on se’ls submergeix durant uns instants per a baixar-los-la.
Els tractaments farmacològics són crucials, intentar reduir la febre solament amb mesures físiques podria tenir un efecte contraproduent. Són medicaments amb efecte antitèrmic. I, entre els més utilitzats, figuren els següents:
- Paracetamol. És el tractament antitèrmic més usat, útil en qualsevol grup d’edat, fins i tot en lactants.
- Ibuprofèn. Es tracta d’un antiinflamatori utilitzat en nens a partir dels tres anys d’edat, encara que també és vàlid en adults.
- Àcid acetilsalicílic (Aspirina). Molt eficaç com a antitèrmic i antiinflamatori, però que ha d’evitar-se en els adults amb malalties gàstriques i en els nens.
Juntament amb aquest paquet de mesures, el descans és una altra peça fonamental per a aconseguir la recuperació de la persona amb febre. Això es deu al fet que el repòs permet que la sang faci “la seva feina”: dirigir tots els factors que constitueixen la defensa de l’organisme cap al focus de la infecció. De manera habitual, el repòs es produeix de forma natural, ja que els nens deixen de jugar i els adults redueixen l’activitat. A més, tots dos grups tenen menys gana, i això permet que la sang, en comptes de concentrar-se en els músculs i l’estómac, es dediqui més a aquest procés curatiu.
- En els nens, controlar la febre és molt important perquè són molt sensibles a les variacions tèrmiques i és fàcil que arribin als 40º C i això els provoqui convulsions febrils. En els ancians, també cal vigilar petits canvis de la temperatura corporal, perquè poden deteriorar molt el seu estat de salut general.
- Sigui quin sigui el mètode de mesura, quan la temperatura corporal superi els 38º C, de forma mantinguda, s’ha de consultar el metge.
- Cal consultar immediatament el metge d’urgències si la febre està per sobre dels 40º C o quan es té febre cada dia i durant un període prolongat (més de 2 setmanes).
- Quan el nen té febre, cal destapar-lo i desabrigar-lo perquè perdi calor.
- No s’ha d’abrigar ni el nen ni l’adult amb febre perquè suïn, perquè els pot pujar encara més la temperatura.
- En cas que la febre no baixi, es pot ficar el nen en una banyera amb aigua tèbia, a 28-29 graus perquè perdi calor.
- No s’ha de donar de menjar en excés ni al nen ni al malalt adult. Si no tenen gana, cal donar-los menjars lleugers, fàcils de digerir i líquid abundant.
- Permetre a la persona amb febre descansar, reposar i hidratar-la.
Fonts: Jordi Pou, cap de Pediatria de l’Hospital Sant Joan de Déu, de Barcelona, i Antoni Sisó, director d’Investigació d’Atenció Primària del Centre de Salut Les Corts, de Barcelona, i professor associat de Medicina a la Universitat de Barcelona.