"Tota relació entre animals i nens haurien de supervisar-la els pares"

Incrementar la família amb un animal és meravellós, però la decisió suposa una responsabilitat i no s’ha de prendre a la lleugera. Cal sospesar-ho i fer entendre al petit el canvi de rutina i les noves tasques que suposen l’arribada d’una mascota.

Visitar un conegut que ja convisqui amb un animal ens pot ajudar a prendre la decisió, servirà per a saber si per al nen la mascota és només un capritx o si es tracta d’un anhel més profund.

Compartir la vida amb un animal és una gran experiència per a un nen. El fet d’estimar un animal, de cuidar-lo, dormir-hi, acaronar-lo i jugar-hi implica una estimulació sensorial, mental, motora i emocional molt important en el desenvolupament infantil. L’animal també és una font de motivació per als petits: podem instar-los que facin els seus deures i, com a recompensa, els oferim jugar amb la mascota.

Inclou aquests ingredients: passejos, jocs, estimulació i vincle. Els nens han de ser partícips de l’educació de l’animal i responsabilitzar-se de la seva cura. Les criatures es poden apuntar a activitats de grup amb la seva mascota, com ara agilitat canina, recorregut en pista d’obstacles, que uneix esport i joc amb el gos. A més, la feina del professional és essencial per a prevenir i solucionar possibles problemes de comportament de l’animal a casa, ja que aquests són una de les causes fonamentals dels abandonaments.

Hi ha exercicis que ajuden els petits a identificar l’estat d’ànim de la seva mascota: esbrinar què diu quan mou la cua, quan posa les orelles cap endavant, cap endarrere, etc. Aquests jocs senzills ajuden el nen a desxifrar quan el seu animal està content o trist, quan vol marxar o quan vol jugar. Els pares han de fer entendre als nens quines són les necessitats de la seva mascota, explicar-los quines coses poden fer i quines no.

Sí, i com més es faci, millor. Malgrat això, les tasques dependran de l’edat del nen. Cal començar amb feines senzilles, com ara posar l’aigua o el menjar de la mascota, oferir-li els premis. També les sortides amb el seu animal són importants per als nens: hem d’ensenyar-los a gaudir-les i mostrar-los com han de passejar amb la corretja sense estrebades i sense fer-los mal.

No supervisar el contacte entre els seus fills i els seus animals. Ens refiem per complet de les nostres mascotes, però aquestes poden aixecar-se, espantar-se, fer que el nen caigui o pegar-li amb la pota sense voler i fer mal. Tota la relació entre animals i nens hauria d’estar sota la supervisió dels pares.

Sí, pot ser perillós. Per això és tan important la supervisió i la interacció guiada del nen amb la mascota. L’excés d’afecte d’un nen pot resultar molt aclaparador per a un animal, que pot tractar de defensar-se ensenyant-li les dents o mossegant. Els gossos avisen que estan molestos, però si els pares no saben llegir-ho, pot ser que al final mossegui com l’única forma d’alliberar-se.

Sí, però no tots els animals són tan afectuosos, ni a tots els agrada el contacte. Per això, no hem de deixar-nos portar per l’aspecte físic de l’animal, sinó fixar-nos en el seu caràcter i deixar-nos assessorar. A més, els gossos petits poden semblar més manejables per als nens, però tenen més activitat. Els gossos grans, en canvi, solen ser més tranquils i resisteixen millor les abraçades i el contacte dels petits.

Sí, sens dubte! Però tenint en compte tots els punts esmentats perquè, si no, hi ha moltes possibilitats que surti malament.