Rafael Santandreu, Psicòleg i autor de "L'art de no amargar-se la vida"

"Si ens deixem deprimir per l'atur tindrem dos problemes i, el segon, pot ser molt pitjor"

1 Desembre de 2013
Img entrevista listado 925

La persona optimista, hi neix o se’n fa?

En un 25% naixem optimistes o pessimistes, però en un 75% ens eduquem en un sentit o un altre. Per tant, tenim un gran marge de millora. En el meu llibre “L’art de no amargar-se la vida”, del qual s’acaba de publicar una nova edició, cito el cas de l’actriu María Luisa Merlo, que va assegurar haver estat una persona molt desgraciada i infeliç fins a 50 anys. A partir d’aquesta edat, gràcies a una teràpia intensa, es va transformar. Va aprendre a ser feliç. Tots podem educar-nos per ser persones fortes.

I com s’aconsegueix aquesta felicitat?

El filòsof Epictet va ser esclau durant bona part de la seva vida i va ser feliç. Diògenes vivia dins d’un barril, sense casa ni béns, i era un home harmònic i savi. No ens afecta el que ens ocorre, sinó el que pensem sobre això. La major part de les adversitats són nimietats, però si ens diem “Quin desastre! No ho puc suportar”, ens ho creurem i això ens farà infeliços. Necessitem molt poc per a estar bé.

Es pot deixar d’escoltar aquest diàleg interior?

Hem d’intentar-ho. Cal canviar el diàleg negatiu per un de positiu, el que ens diem a nosaltres mateixos quan ens succeeixen les adversitats. Això és el que provoquen les emocions. Quan diem que alguna cosa “ens posa dels nervis”, el que ocorre és que ens sembla “intolerable”. Les persones fortes i felices no exageren mai i tenen emocions moderades.

Ens matem molt?

Moltíssim! Mai abans la gent no s’havia exigit tant com ara. Per ser una persona decent hem de ser guapos, prims, intel.ligents, tenir carrera, un bon treball, una parella, fills, ser extravertits, estar en forma, saber idiomes, haver viatjat… I mil coses més! Si no complim una sola d’aquestes condicions, som menys especials. Fa només 30 anys, els nostres pares i avis no s’exigien tant i eren més feliços. La superexigència ens torna eixelebrats.

Vostè afirma que també ens fa patir “terribilitis”. En què consisteix aquesta malaltia?

La “terribilitis” és la mare de totes les dèries, de la depressió i de l’ansietat. Consisteix a avaluar com a terribles aspectes que no ho són. Sovint ens diem que si perdéssim la feina o ens deixés la nostra parella seria terrible. Dir-nos això ens omple d’ansietat. La “terribilitis” es cura si ens convencem, amb arguments, que pràcticament res és terrible en aquesta vida. Si el pitjor que ens pot passar és morir i això està garantit, de què hem de tenir por?

A la “necessititis”?

És l’altra cara de la “terribilitis”, és dir-nos que necessitem absolutament això o allò per a ser feliços perquè, en cas contrari, som un fracàs. Torno a les persones fortes: tenen poques necessitats. Si tenen parella, genial; si no en tenen, no és la fi del món.

Millor així, perquè la vida en parella sembla estar en crisi.

/imgs/20131201/entrevista2.jpg
Cada vegada hi ha més separacions perquè no sabem conviure, perquè exigim. Mai no hauríem d’exigir res, encara que tinguem raó. Les relacions són una barreja de renunciar, suggerir i veure què passa. Si actuem així, la nostra parella tindrà ganes de complaure’ns i tot fluirà.

Aguanta una parella sense posar límits?

Sí. En teràpia, ensenyo a les parelles una nova forma de comunicar-se basada en l’amor i la tolerància total. Això els transforma i tornen a enamorar-se com dos adolescents.

Està bé, fem teràpia. Li dic un problema i em dóna una solució: tinc estrès a la feina.

Adona’t, a un nivell profund, que la vida és per a gaudir. Gaudint es rendeix més. Els errors no importen; la productivitat, tampoc. Treu-te la pressió en cada minut de la teva vida i, si perds la feina, mala sort. Ja veuràs que rendeixes més i en gaudeixes sense estrès. Cal pensar així: és l’única forma d’eliminar l’estrès.

M’ha deixat la meva parella.

Pots ser feliç. Ningú no necessita una parella per a ser-ho, tret que es digui el contrari. Si algú pensa que sense parella serà desgraciat, llavors ho serà.

M’han detectat una malaltia greu.

Tots hem de morir, no hi ha res de dolent en això. És part de la naturalesa. Mentrestant, intenta ser el millor malalt i curar-te de la millor manera possible: segueix les directrius del teu metge, fes esport, menja bé i ajuda altres malalts. Si guanyes aquesta competició, genial. Si perds, no et preocupis.

Estic en l’atur i tinc fills al meu càrrec.

L’única cosa que necessitem per a ser feliços és el menjar i la beguda del dia. Tota la resta és supèrflua. Els teus fills necessiten exactament això i només això. Si els eduques així, es convertiran en persones fortes i felices. Busca feina amb il.lusió, sense por. Si no en trobessis mai, encara podries ser molt feliç.

Com pago les factures?

Si estàs en l’atur, tens un problema. Si et deixes deprimir per això, tindràs dos problemes i el segon pot ser molt pitjor que el primer. Una persona realment forta a nivell emocional soluciona els seus problemes bastant ràpid i bé. Cal cuidar la ment.

Però llavors, no cal preocupar-se per res?

No! Per a ocupar-se no cal preocupar-se. En el meu llibre, parlo de la filosofia personal de Stephen Hawking. Fa quaranta anys que està completament paralitzat. Ni tan sols pot parlar i, malgrat això, és un dels millors científics de tots els temps i, sobretot, una persona molt feliç. Als qui ho estan passant malament, els recordaria el que diu Hawking: “Hi ha sortida de qualsevol forat negre perquè no hi ha un forat més gran que aquest on visc jo… i sóc feliç”.

En època de crisi, els psicòlegs treballen més?

De cap manera. Des de fa 40 anys existeix una síndrome creixent de malaltia emocional que no para de créixer, tant en època de bonança com de crisi. Aquest problema és independent de la situació econòmica. Els qui tenen “terribilitis”, que abans esmentàvem, en tenen sense diners i amb diners. Qui és fort a nivell emocional és feliç sense diners i amb diners. Els antidepressius són el segon medicament més venut d’Espanya, però ja ho eren fa deu anys.

“Sigues el més hàbil”, “sigues el millor”, “sigues el més llest”… Així fem més forts els nens?

Així els fem neuròtics. L’única cosa que fa falta per a ser feliç és estimar la vida i els altres, saber gaudir de les coses petites, de fer alguna cosa bella. Si aprenem a posar el valor de l’amor per sobre de tots els altres, ens trobarem amb la millor versió de nosaltres mateixos, però sense competir.

A propòsit, conec un sociòleg que afirma que els llibres d’autoajuda sempre acaben culpant la víctima.

Més que culpables, jo diria que som responsables, perquè nosaltres tenim la clau per a deixar de ser “neuròtics”. És com estar obès o fumar. La societat no hi ajuda perquè fabrica menjar insà i ven cigarrets per tot arreu, però l’última paraula, la tenim nosaltres. Som els qui hem de mobilitzar-nos per canviar. Això sí, necessitem una guia per a fer-ho.