En el seu nou llibre, “Les escoles que canvien el món”, assenyala alguns exemples destacats a Espanya. Què tenen en comú?
El primer que tenen en comú és que són a Espanya. Als centres que he visitat es fan coses meravelloses des de fa molt de temps, cal valorar també el que fem aquí. En aquestes escoles conviden els nens a participar en el seu centre i en la societat, se’ls escolta i es té en compte la seva opinió perquè comencin a ser agents de canvi. Quan som adults, tot sembla que ens costa més; quan som nens, tenim la possibilitat que ens convidin a mirar al voltant nostre i a intentar millorar-ho.
Abans es deia que els professors tenien autoritat i, ara, que no pinten res. És cert?
No crec que s’hagi passat d’un extrem a l’altre, encara que hi ha casos en què pot passar. Jo no ho he viscut, ni els meus companys tampoc. Encara que no es pot generalitzar, abans es confonia respecte amb por. Fa anys hi havia mestres boníssims, tots en recordem algun que ens ha marcat per bé. També vull destacar la lluita absurda creada per alguns entre escola tradicional i innovació. Hi ha coses de fa 40 anys que funcionaven abans, ara i d’aquí a 50 anys. Qualsevol canvi ha de portar millores en els nens i nenes com a individus i des del punt de vista social. La paraula “innovació” està una mica gastada.
Què hauria de fer un professor per deixar petjada, per bé, en els seus alumnes?
Per sobre de la vocació hi ha l’actitud. Pretenem que els nens sàpiguen moltes coses, que siguin respectuosos, que controlin les emocions, que vinguin amb il·lusió, etc. Tot això és la definició de mestre. Només pots exigir als nens el que puguis donar-los.
Tots els anys, l’Informe PISA deixa Espanya en mal lloc. Com podríem millorar?
La meva opinió, que comparteixo amb moltes persones, és que quan surten els seus resultats l’educació esdevé una competició. L’informe mesura unes competències importants, però n’hi ha moltes altres que no es mesuren. Si volem educar éssers íntegres hem de pensar que l’empatia, el respecte al medi, les relacions socials, etc., també hi haurien d’entrar, però no per a convertir l’educació en una competició, sinó per a millorar i aprendre els uns dels altres.
El nivell socioeconòmic intervé com la variable més rellevant en el fracàs escolar?
Tot hi influeix. Hi ha un expert, John Hattie, que va mesurar els factors que influïen en l’èxit acadèmic. En primer lloc, l’autoconcepte i les expectatives que es tenen de tu. Jo diria que el pes de les paraules influeix molt. He fet i seguiré fent moltes coses malament, però intentaré no repetir-les. Com ara, dir a un nen, i a un adult, “ets un desastre”, no ets conscient de com els queda marcat, quan pots dir-li “jo confio en tu”. La unió família i escola és vital. Si el nen veu que els seus pares treballen braç a braç amb els seus mestres, educativament els fa feliços.
En què consisteix “La nova educació”, el títol del seu anterior llibre?
És una toc d’atenció. No parlo de res d’extraordinari, ni invento res, només parlo d’escoltar, de comptar amb l’opinió dels nens, l’autoestima és fonamental en l’educació. I aquesta no depèn només de l’escola o les famílies, sinó de tota la societat. Un mal gest d’un esportista és repetit pels nens en milers de patis l’endemà. I també parlo de la necessitat òbvia de treballar en equip, entre pares i professors.
Què opina de la reforma educativa, la LOMCE?
Tota la societat ha reaccionat, ha de canviar. Si de debò els polítics volen parlar d’un pacte educatiu, que recordin que representen tota la societat i que les decisions que prenen concerneixen cada ciutadà. Han de tenir una visió global perquè les ideologies escurcen la visió. També m’agradaria preguntar si la societat està preparada per a aquest canvi, perquè volem que eduquin els nostres fills com nosaltres ho vam ser.
Sobre els deures, s’està exagerant amb aquest tema?
No tot és blanc o negre. Hi haurà moments en què es posarà alguna tasca per reforçar o per complementar i, sobretot, per estimular la curiositat que els nens porten de sèrie. Paradoxalment, uns pares que volen anar amb els fills a una llibreria o simplement gaudir d’ells no poden perquè han de fer deures, i això passa a milers de nens. No tenen la culpa que el currículum sigui tan llarg. Quan acabes a la feina vols desconnectar i dedicar-te a la família, als teus hobbies, etc. Els nens han de gaudir de la infància i els pares, dels seus fills. El temps vola i en un obrir i tancar d’ulls deixaran de ser nens.
Quina és el ràtio ideal d’alumnes a l’aula? I en els grups de treball cooperatiu, tan de moda ara?
No sóc expert, sóc mestre. Treballar amb grups grans et permet fer coses interessants, però amb grups petits, et permet conèixer-los millor.
En alguns col·legis estan substituint els llibres de paper per tauletes. Què en pensa?
La tecnologia és una eina més. No es poden substituir els llibres per fer coses semblants, sinó que cal donar a aquesta tecnologia un ús diferent per a aprendre moltíssimes coses i per a compartir. Cal invertir en tecnologia, però també en el tema humà. Els nens no són mers recipients que hem d’omplir. I ara et pregunto jo: et sents més a gust a la feina si t’escolten?
Sí, és clar.
Doncs els nens, igual. A més d’escoltar, un altre dels verbs clau és compartir, com també ens passa als adults. Si participes, et sents més a gust. I hem d’acabar amb frases com: “No heu acabat el llibre”. La informació és a tot arreu, també al cap dels nens, d’aquí ve això de compartir. Els nens poden aprendre entre ells i jo d’ells també. És genial convidar-los a mirar per la finestra i que pensin què poden fer per millorar. Amb aquest objectiu es pot necessitar un llibre en algun moment, una tecnologia en un altre…
Els nens fan servir massa el mòbil?
Ho diem als nens i després vas per la vorera esquivant adults amb la vista enganxada al mòbil. Cal aprendre a donar un ús positiu, moderat i amb respecte. Un telèfon o una tauleta són la prolongació de la persona. Si dius alguna cosa a algú per aquesta via, és com si l’hi diguessis als ulls.
Per a què serveix repetir conceptes com a lloros?
Fa anys que ho fem així. Cal convidar-los a buscar informació, contrastar-la, compartir-la, opinar, reflexionar… En una de les escoles que vaig visitar, el centre Padre Piquer de Madrid, quan acaben cada dia els pregunten en un paper què han après i per a què ho faran servir. M’ha passat moltes vegades que pregunto als nens i em responen que no saben per a què serveix. Han de tenir molt clar què estudien i per a què.
Com i a quina edat es pot inculcar la lectura a un nen?
A mi m’encantava llegir, però quan m’hi obligaven ho odiava. Caldria associar llegir, almenys els primers anys, a plaer. Ficar-te en una història, imaginar… Els nens aprenen per imitació. Si ens veuen llegir a nosaltres, ells també. I cal crear espais que convidin a llegir, com unes cadires en una tenda de campanya en una biblioteca, a casa en una caixa de cartró gran, fer una nit de llanternes…
Fer-ho tot divertit fa que els nens no assumeixin responsabilitats, com suggereixen alguns?
Hem d’educar perquè els nens vagin contents l’endemà i això no significa que muntin una piscina de boles a classe. És com amb els adults, si vas amargat a la feina no rendeixes. Educar en la felicitat també ho és en l’exigència i l’autoexigència, en la frustració, en la gratitud, en el respecte a un mateix i als altres, en el compromís, etc. Et faré una altra pregunta: si busques un company, ja sigui de feina o sentimental, t’agradaria que treballés amb tu en equip, que fos respectuós i que plantegés reptes en comptes de problemes?
Sí, m’agradaria.
Doncs així com t’agradaria que fos la societat, també l’escola. El coneixement és molt important, però no és l’única cosa que hem de tenir en compte a l’escola. Hem de convidar-los a buscar aquest coneixement o a compartir-lo amb ells perquè millorin el seu voltant.
L’assetjament escolar és en boca de tots. Es parla del programa finlandès KiVa, que estan introduint en algunes escoles, però alguns experts diuen que no és la panacea. Com es pot combatre, llavors?
Intento mirar-ho tot sempre de forma positiva. Si serveix per a algun nen, està bé. Hi ha molt de moviment per a eradicar-lo. Si els toca als teus fills, és el més important del món. A l’escola ha de ser un tema prioritari. I no solament per a eradicar-lo, sinó sobretot per a prevenir-lo. Per a aconseguir-ho ens han de donar eines i temps per a crear tutories, dinàmiques de grup, perquè es coneguin, es respectin, aprenguin de les diferències, què es pot aprendre de l’altre, etc.
Sembla que vivim una reculada en la igualtat de gènere. Com podem educar en aquest aspecte?
He sentit lletres d’algunes cançons que escolten els nens i adolescents i criden l’atenció. Hem d’educar la responsabilitat social. Cada paraula repercuteix en les persones del teu voltant, més com a famós.