Quines portes obre la psicologia?
Com a ciència l’arrel de la qual s’entronca en la filosofia, aprofundeix en el coneixement de la psique. El psicòleg s’ha convertit en un facilitador de processos, que posa a disposició de les persones metodologies científiques d’acostament i coneixement d’elles mateixes mitjançant l’escolta, l’observació, l’anàlisi, la interpretació, la confrontació, l’assenyalament i l’orientació. És un especialista que té la funció d’ajudar les persones perquè la seva relació amb la realitat sigui més satisfactòria.
Com s’expliquen les reticències, o la por, d’anar a la consulta del psicòleg o psicòloga?
Per fortuna, la por, els recels i la desconfiança cap al psicòleg han disminuït. Amb el temps, cal reconèixer-ho, la nostra professionalització ha augmentat, cosa que genera que estiguem cada vegada més presents en la vida quotidiana. Els àmbits en què la disciplina s’ha fet útil s’han ampliat. No només hi ha la psicologia clínica, que abraça el diagnòstic, l’etiologia i el tractament d’un comportament alterat, sinó que també s’ha involucrat en institucions socials, com poden ser els conflictes en les relacions de parella o entre familiars, o en els problemes escolars, i fins i tot en metodologies aplicades a l’empresa en el camp dels recursos humans a fi d’aconseguir prosperitat econòmica i humana, o en la psicologia jurídica, un camp en què cada vegada està més present el diagnòstic professional.
L’activitat, cada vegada més comuna, dels psicòlegs infantils, podria donar a entendre que els pares i els educadors han acabat delegant en especialistes part de les seves responsabilitats en la tasca tradicional d’ajudar i orientar els nens en el seu creixement personal. Necessiten els nens d’avui en dia la feina especialitzada d’un professional de la psicologia?
Com podem saber quan necessitem o ens convé visitar el psicòleg?
L’acció del psicòleg està canalitzada a ajudar les persones que tenen problemes emocionals o conductuals que de vegades seran puntuals, com la pèrdua d’un ésser volgut, i unes altres vegades no. També passa que quan la persona es troba en un moment de crisi o confusió, demana col·laboració a un especialista per a tornar a la tranquil·litat i a l’equilibri. Parlo de col·laboració perquè el primer pas en aquest retorn és que l’adult reconegui el problema i la necessitat d’ajuda.
La incorporació de la dona al treball implica forçosament menys atenció a la vida familiar i a l’atenció dels nens, i més estrès per a la parella, especialment -encara- per a la dona. L’home s’està adaptant a la nova situació?
Segurament, sí. En les relacions familiars i de parella no hi ha una pauta que s’hagi de seguir que serveixi de fórmula infal·lible, perquè cada família té les seves particularitats, encara que en el temps que es destina als fills val més la qualitat que la quantitat. La dona ha treballat sempre, fora o dins de casa, i el temps que estava amb els seus fills es trobava igual de condicionat. El problema sorgeix quan tant el pare com la mare sofreixen d’un complex de culpa per la falta de contacte amb els seus fills o d’atenció cap a ells. Però si les condicions en què s’està -encara que sigui poc de temps- amb els fills tendeixen a l’excel·lència, el valor d’aquesta relació serà major que el de simplement dedicar cada dia moltes hores a estar amb ells.
Les dificultats per a comprar una casa, la precarietat laboral, la vida despreocupada, el mite creat per la moda i la publicitat de la joventut quasi eterna… el nostre context social propicia que l’adolescència es prolongui fins ben superada la trentena. Pot vincular-se aquesta conjuntura a una maduresa menor en els adults joves?
Al marge que l’adolescència sempre serà una etapa difícil de la vida, no podem parlar d’adolescents perpetus. És cert que ara les responsabilitats s’adquireixen més tard, però també la necessitat d’assumir-les arriba després. Fa no tant de temps, a partir dels 20 anys et feies adult, formaves una família i quasi triaves el treball del qual acabaries jubilant-te. Això ha canviat molt, però no podem generalitzar i afirmar que els joves d’avui són més immadurs que els de dècades passades. Insisteixo en la idea: ara som conscients que podem anar a un professional que ens ajudi a superar problemes emocionals, o conflictes mal resolts. No és que siguem més dèbils que abans, és que admetem amb més naturalitat les nostres debilitats i volem superar-les.
La tercera edat és, en el terreny psicològic, una etapa difícil, però sembla que pensem “total, em queden tan pocs anys de vida…” o “no canviarem de forma de ser a aquestes edats”. Amb l’elevada esperança de vida del nostre país, no hauríem de superar aquest plantejament tan conformista i resignat?
Se suposa que tots volem arribar a vells i que aspirem que la nostra vellesa sigui confortable. I no em refereixo només al fet de tenir una pensió, sinó també que la nostra qualitat de vida sigui òptima. La psicologia de l’ancià és un dels camps que està experimentant més desenvolupament, es tracta d’invertir en nosaltres mateixos. Si deixem a un costat patologies i tractaments intrínsecs a l’edat, que mereixen un tractament específic, com el cas de l’Alzheimer, i aparquem el prejudici de relacionar vell amb malalt, ens adonarem que preval la seva capacitat de decisió, i que els seus problemes psicològics són igual d’importants i necessiten d’un intent de cura igual que en qualsevol altre moment de la vida.
Molts ens continuem preguntant les diferències que hi ha entre un psicòleg i un psiquiatre. És que, quan ens trobem malament, no sabem si hem de dirigir-nos a uns o als altres.
Som complementaris. Igual com nosaltres detectem problemes que han de ser curats per mitjà de medicació o tractament mèdics, el psiquiatre pot determinar que aquest problema està millor atès per un psicòleg, o que la continuació de la cura passa per una teràpia psicològica. La diferència fonamental és que el metge psiquiatre és un coneixedor profund del sistema nerviós i del cervell humà des dels punts de vista biològic i bioquímic, per la qual cosa pot posar en marxa tractaments farmacològics. Els psicòlegs, en canvi, no som metges i treballem amb tècniques psicològiques que serveixen també per a resoldre problemes mentals.
Què opina dels llibres d’autoajuda, que cada vegada estan més en voga?
En la mesura en què la persona coneix les preguntes, aquests llibres poden ajudar-la a aprofundir en les respostes. Aquestes obres reforcen creences i resolen dubtes, i sempre és bo estudiar o acostar-se a l’epistemologia, però no s’ha de pensar que poden substituir un especialista.
Nadal és un període emocionalment delicat per a algunes persones: records entranyables, relacions quasi obligatòries amb familiars i amics no molt apreciats, notòria absència d’éssers volguts, soledat aclaparadora…
Efectivament, les dates significatives, siguin de caràcter personal o social, poden resultar delicades. Seria fàcil convidar al diàleg, a la tolerància de l’altre i a la fortalesa d’un mateix, però de vegades gastem una quantitat d’energia brutal per a tractar de canviar el que és immutable. Potser seria més eficaç utilitzar-la per a acceptar la realitat tal com és. Moltes frustracions vénen per no assumir el que és impossible de modificar.