José Ramón Carbajosa, director general de la Fundació Ecolec i president del WEEE-Forum

"L'obsolescència programada és una llegenda urbana"

1 Març de 2013
Img entrevista 2 listado

Creu que algunes empreses dissenyen els aparells perquè durin un temps limitat?

No. L’obsolescència programada és una llegenda urbana que no té arguments sòlids per sostenir-se. La màxima de tots els fabricants és crear nous aparells més eficaços, més eficients des del punt de vista energètic, amb la màxima durabilitat possible i al millor preu. Tot això es fa amb la finalitat d’aconseguir que els clients tornin a confiar en els productes de la marca respectiva la propera vegada que n’hagin de substituir un.

Es pot dir que hi ha una obsolescència excessiva, programada o no, avui en les TIC? Em refereixo al fet que la durabilitat dels aparells és cada vegada més curta.

En tot cas, el que ha canviat en alguns dels àmbits de les TIC són els hàbits de consum i, amb això, podem parlar de l’aparició de l’obsolescència funcional o tecnològica, però mai programada. En el terreny de la informàtica i les telecomunicacions en tenim un clar exemple. Comprem la videoconsola d’última generació i, un any després, la competència en presenta al mercat una altra amb noves funcionalitats que fan que “aparquem” la primera, encara que funcioni bé, perquè volem gaudir de les novetats.

És a dir, que ens pot l’ànsia de la novetat…

Els aparells no deixen de funcionar abans, som els amos els que, influïts per l’avanç continu de la tecnologia i els seus avantatges, canviem determinats aparells per uns altres de més nous, amb més prestacions o millor disseny. També hi influeixen, per descomptat, les modes. A ningú se li escapa que en el món de la telefonia són molts els qui es mouen per l’impuls d’estar a l’última i posseir l’últim enginy electrònic, fet que els dóna cert estatus, nivell o glamur.

Potser hi ha un desfasament entre ritme d’innovació i ritme de fabricació?

No. Només el necessari per comprovar que una suposada millora és real i funciona bé. La sinergia entre els departaments d’innovació i la incorporació dels seus desenvolupaments a les cadenes de muntatge és total. Una vegada que una millora ha estat aprovada, passa a verificar-se per comprovar que compleix les noves funcions que pretén i també la seva durabilitat. Una vegada superat aquest procés, s’incorpora a la producció de manera immediata.

No els preocupa que aquesta acceleració de l’obsolescència generi un excés de material reciclable?

Les xifres no ens donen aquesta percepció. En el cas de la microelectrònica i la telefonia, que és on pot haver-hi una obsolescència més gran -no programada- i, en conseqüència, un increment dels residus d’aquests aparells, la qüestió és conscienciar aquests usuaris del bon ús dels béns que adquireixen.

Alguns experts han llançat algunes propostes per evitar, o almenys frenar, l’obsolescència: podria ser una solució augmentar l’IVA, per exemple, a un 24% per a productes nous (que no innovadors) durant els 12 primers mesos després del seu llançament i tornar al tipus impositiu “normal” una vegada transcorregut aquest any?

Aquesta teoria només ens confirma que l’obsolescència programada no existeix. El que aquí es planteja és un intent d’allargar la vida útil dels aparells i penalitzar impositivament un possible consum irresponsable. Apujar l’IVA no impediria la suposada paralització programada d’un aparell electrònic; el que sí que aconseguiria és impedir que una part representativa dels consumidors tingués accés a uns productes que milloren la seva vida.

Per tant no creu en aquest tipus de mesures…

Aquesta en concret suposaria posar en dubte l’avenç que representa per a la indústria i l’economia el treball i els resultats dels departaments de R+D de les empreses fabricants. No es poden tancar les portes del desenvolupament i la innovació en nom d’un finalitat tan poc definida com la d’allargar la vida útil dels nostres aparells electrònics.

Què es pot fer, llavors?

Tothom advoquem pel consum responsable, però em pregunto si seria just penalitzar econòmicament algú que pretengui adquirir un aparell, per exemple un televisor amb tecnologia LCD, un producte amb una tecnologia consolidada que els fabricants ja han amortitzat i que els permet posar-la al mercat a un preu que el converteix en accessible a gran part de la població.

Quina part de responsabilitat té el consumidor a l’hora d’allargar la durada d’un aparell?

El consumidor s’ha de conscienciar que les seves decisions de compra o de marcar el límit de vida d’un aparell per sota del real comporten repercussions per a l’entorn, més enllà de satisfer els seus desitjos. En uns casos, aquestes conseqüències poden ser bones, per exemple quan comprem aparells més eficients des del punt de vista ecològic, però en d’altres es generarà un residu que potser es podia haver evitat contenint l’impuls consumista.