Federico Mayor Zaragoza, científic i exdirector general de la UNESCO

"L'esdeveniment més gran del segle XX va ser la Declaració dels Drets Humans"

1 Abril de 2001
Img entrevista listado 181

Per a què serveix l’educació i en què ens ajuda com a individus i com a societat?

L’educació és un procés a través del qual cada persona pot arribar a dirigir amb sentit la seva pròpia vida. És un camí en el qual som aprenents permanents d’acord amb la nostra pròpia experiència. Per a mi, és la solució de tots els grans desafiaments que avui tenim al món. El gran problema actualment és que vivim 6.070 milions de persones i cada dia arriben 270.000 passatgers més a la Terra. L’educació és l’única manera de poder compartir millor, eliminar aquestes asimetries que porten a la pobresa, a l’exclusió, a viure en condicions incompatibles amb la dignitat humana, i que al final són focus d’inestabilitat i fluxos migratoris. Cal educar-se per adquirir sobirania personal, per no estar sota les ordres de ningú i perquè tinguem les nostres pròpies respostes sobre les qüestions essencials. L’única bona notícia d’aquest principi de mil·lenni és el declivi progressiu de la població en els últims 10 anys. Havíem calculat que seríem 6.200 milions i en som menys, això ha estat possible perquè en països com l’Índia, Bangla Desh, Mèxic… han invertit més en educació. El resultat de tot això és que tenen més gent que actua en virtut de la seva pròpia reflexió.

Hi ha passivitat de la població dels països industrialitzats en aquestes qüestions?

Sí, i vull expressar la meva preocupació per la indiferència i passivitat de molts ciutadans (sobretot joves) dels països rics, que potser no tenen temps per reflexionar i es converteixen en receptors permanents d’informació de qüestions urgents com catàstrofes i escàndols. En realitat viuen, però no existeixen com a ciutadans, com a persones capaces d’expressar els seus punts de vista, de protestar i transmetre els seus criteris. Vull fer una crida perquè cadascú tingui els seus propis arguments i sigui capaç d’expressar-los. Que sigui un ciutadà que participi en la construcció de la democràcia genuïna, resultat d’una bona educació. Els ciutadans ben educats, i no només ben informats, són la millor garantia d’una democràcia que comparteixi millor, amb una més gran solidaritat i que s’enfronti als grans desafiaments mediambientals, socials i morals de la nostra societat.

L’educació, per tant, serveix per construir la pau, el desenvolupament i la democràcia?

El desenvolupament ha de ser des de l’interior dels mateixos països. El gran fracàs del desenvolupament internacional dels últims 30 anys és que s’ha establert sobre la base dels préstecs econòmics, que afavoreixen sempre el país prestador en la mesura que li permeten millorar les seves capacitats científica i tecnològica i participar en les empreses que operen als països receptors de les ajudes. I, per si això no fos prou, generen als països pobres una dependència encara més gran. A la dependència financera s’uneix la tecnològica, la científica, la cultural i l’administrativa. Mitjançant l’educació podem fer que els països pobres augmentin les seves capacitats, amb més tècnics, enginyers… i millors dirigents polítics i empresarials. Fins ara, hem aplicat mesures uniformes a països molt diversos i, sigui quin sigui el país, li hem dit, per exemple, que ha de disminuir el nombre de funcionaris, quan això per a alguns està bé però a d’altres els ha portat a la desaparició dels pocs mestres que hi havia. Els hem dit que han de privatitzar, quan és veritat que en alguns països així es redistribueix el poder econòmic, però en d’altres els porta a perdre l’última possibilitat d’explotar els seus recursos. Mitjançant l’educació se’ls ha d’ajudar perquè adquireixin la capacitat de ser ells mateixos els qui es desenvolupin.

Correm el risc de quedar-nos endarrerits en investigació científica respecte als Estats Units i el Japó?

No correm aquest risc, ja ens hem quedat endarrerits. El que cal fer és prendre mesures. El percentatge del PIB que dediquen el Japó i els Estats Units és del 3%, mentre que el d’Europa és només de l’1,8%. Europa ha de ser conscient que ha d’invertir més, si no inverteix més en investigació sempre patirà aquesta dependència dels Estats Units i el Japó. Hi ha països, com Finlàndia i Suècia, que inverteixen el 4,2% en investigació, però també d’altres que n’inverteixen menys, com Espanya, el 0,9%. La meva proposta és que a Espanya es faci un pacte d’Estat basat en un acord que estableixi que durant els pròxims 10 anys en cada exercici incrementem les inversions en investigació científica i tècnica un 0,08% del PIB. Això faria que en 10 anys ens situéssim en l’1,7% del PIB, la mitjana europea. A Espanya hi ha investigadors excel·lents que no podem desaprofitar perquè la investigació no només consta dels aparells. Ja ho deia un premi nobel amb el qual vaig tenir l’honor de treballar: investigar és veure el que d’altres també poden veure i pensar el que ningú ha pensat.

Aquestes xifres contrasten amb el que s’inverteix en armament…

Invertim a escala mundial la barbaritat de 2.000 milions de dòlars (370.000 milions de pessetes) al dia en armament. I no ens enganyem, quan s’inverteix en armament al final s’utilitza. Però, senyors… si abans tenim malalties que cal aturar i problemes mediambientals per resoldre! Cal buscar nous equilibris i invertir d’una altra manera. No podem invertir aquesta quantitat de diners per a la destrucció i la defensa militar, en aquest sentit m’espanta allò de l’escut antinuclear de Bush. És molt més prioritari protegir-nos dels raigs ultraviolats, o veure què fem amb el 83% de la població del planeta que viu en condicions inhumanes o ocupar-nos del que pot succeir amb la SIDA, que fins ara tenim la sort que tots els virus, les cinc variants, només es transmeten per la sang, però pot sorgir un mutant, per la qual cosa haurem de tractar tots els malalts del món, no només els dels països rics. Per tot això, que ara ens embarquem en una escalada militar em sembla aberrant.

Llavors, sobren els exèrcits?

No, jo no sóc un utòpic, els exèrcits són necessaris. En temps de pau han d’estar preparats per a d’altres activitats, com desplaçar-se ràpidament en grans avions on es produeixin les tragèdies en forma de terratrèmol, inundacions, etc. Ho hem vist a El Salvador, a l’Índia: com pot ser que els països més rics de la Terra no puguin enviar avions o tecnologia aplicada per a aquests casos, com perforadores, detectors, aparells per moure masses de formigó i envans esfondrats? Estem afrontant les catàstrofes com fa cent anys, amb una improvisació total. Però passa el mateix quan hi ha un foc als Estats Units, tampoc tenen dispositius preparats per a aquestes catàstrofes i s’acaba cremant mitja Califòrnia.

Què cal fer per implantar la cultura de la pau al món?

És la gran transició en aquest canvi de segle i de mil·lenni, la de la raó de la força a la força de la raó. De la llei del més fort a la comprensió, al diàleg, a l’escolta, al convenciment que parlant s’entén la gent. L’aplicació en la nostra vida quotidiana de la Declaració Universal dels Drets Humans és crucial: en el moment en què es tingui aquest convenciment, el món podrà canviar i oferirem als nostres fills un món diferent. Article primer: “tots els éssers humans són lliures i iguals”, fixi’s quina meravella. Per a mi l’esdeveniment més important del segle XX és l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Humans el 1948. Representen una pauta que ens pot unir a tots en els grans conceptes de llibertat, justícia, igualtat… Això és la cultura de la pau, convèncer-nos que la força està en l’esperit; és a dir, prou! amb un proverbi malèfic que tantes vegades va repetir Ciceró i que tant ha seguit la humanitat durant segles: “Si vols la pau, prepara la guerra”. Per això jo dic que cal preparar-se per a la pau i invertir diners en això, que ja hem pagat prou el preu de la guerra.

El verb compartir és la clau per a aquest nou segle?

Ho recolzo totalment, fins ara no hem sabut compartir, no només riqueses sinó tampoc coneixements, experiències… i per això es produeixen aquestes actituds tan arrogants dels països del primer món dictaminant que el que necessiten els països pobres és alfabetització i després educació. Doncs no, el primer que necessiten és educació i, després, una mica d’autoestima. El que cal fer és el que em recomanava una mestra africana “per què no ens escolten” i deixar-nos de consells. Cal que ens adonem que som tots al mateix vaixell, el món, i que hem de remar tots en la mateixa direcció. Ja ho va dir Leonardo da Vinci, en un vaixell quan s’està en bonança hi ha rics i pobres, homes i dones, negres i blancs, joves i vells… però en el moment en què es desencadena la tempesta a bord ja no hi ha aquestes distincions, només hi ha passatgers que comparteixen destí. Avui, a la Terra, amb totes les amenaces existents, som passatgers d’un mateix vaixell. Per això hem de compartir millor perquè els temps de bonança puguin continuar. Si a l’aldea global hi ha un barri molt ric i la resta són barraques pobres, un dia els necessitats envairan el barri dels pudents.

Què opina de la globalització?

Jo sóc partidari de la globalitat, que és una realitat, i tanmateix no estic d’acord en què hi hagi una globalització. He estat en totes les parts del món i l’únic que he vist globalitzat és la pobresa i la insatisfacció. Els països pobres no només volen que els deixin participar en aquesta cursa de la globalització sinó que els diguin “reequilibrarem el coneixement i els donarem l’oportunitat que es desenvolupin”. No només hem d’arribar a acords econòmics, per exemple, amb els països que tenen els caladors de pesca, cal signar convenis on aquests estats participin de recursos que, cal recordar-ho, són seus.