L’escriptora és l’única dona membre de la Real Acadèmia de la Llengua (li correspon la butaca de la lletra “k”), i la tercera que, en els tres segles de vida de la institució, ha merescut tan alt reconeixement.
Per què escriu Ana María Matute?
Perquè és una activitat solitària. L’escriptor és un ésser solitari que viu acompanyat dels seus fantasmes i de les seues obsessions. Escriure és una aventura que es realitza en solitari, com la del lector. En el meu cas, quan escric m’enfronte amb el llibre: o acabe amb el llibre o acaba ell amb mi. Mentre dura esta titànica lluita cos a cos, jo no pense quants lectors tindré. Només pense en el llibre, en el que vull narrar o explicar. Els meus llibres es resumixen en una pregunta o en un dubte. Només que hi haja una persona que et llija i que dubte amb tu, ja n’hi ha prou. El que m’interessa és que algú replegue la meua crida, encara que reconec que allò bonic d’escriure és que pots arribar a infinitat de persones. Ara bé, els lectors entesos com a número, com fan els editors, no m’interessen. Cada dia este negoci s’està mercantilizant més. Molts autors escriuen per vendre i em sembla bé, jo no els ho reprotxe.
Quin paper juga la imaginació en la tasca i en la vida d’una escriptora?
La imaginació és fonamental, però no només per a escriure. Ho és també per a viure. Ha de tenir en compte que no es necessita la mateixa classe d’imaginació per a cada llibre, i cada escriptor és un món diferent. D’altra banda, la paraula és el més bell que s’ha creat, és el més important que tenim els éssers humans.
Se li poden exhaurir els temes a un escriptor?
Sempre hi ha coses per a explicar, per a reivindicar i per a protestar. Jo, alguna vegada, he manifestat que escriure és una forma de protestar. Tota la meua vida he protestat, des de xiqueta.
Què opina dels premis literaris?
Els premis no tenen importància, l’important és el llibre. Els premis vénen bé, són útils, quan ets joveneta. En els anys seixanta, ser escriptora era difícil i el premi Nadal de 1961 m’ajudà a ser coneguda. Els premis literaris no fan escriptors però creen lectors, i això també és important.
Va millorant, segons la seua opinió, la posició de les dones en la nostra societat?
Ser dona a l’hora d’escriure o de treballar sempre és difícil. Per desgràcia, la posició normal és que ens trobem davall de l’home. És ben cert que la situació està canviant moltíssim, jo no me’n queixe; tanmateix, sempre hi ha cosetes: en una mateixa circumstància, per exemple laboral, s’inclinarà normalment la balança cap a l’home. El més trist és que això encara ocórrega. Em dolen este tipus de coses. Encara que també pense que els jóvens estan canviant a millor.
L’actual imperi de l’audiovisual i de les noves tecnologies de la informació, està canviant la literatura, el procés de creació de l’escriptor?
La literatura va transformant-se lleugerament, però el fons continua igual. Agafem, per exemple, la novel·la Els germans Karamazov, de Dostoievski. El que hi importa són els sentiments, del que es parla ésde l’ésser humà, i per això enganxa la història que s’hi explica. La televisió i Internet fan un paper rellevant al nostre món, però si volen situar-se a l’altura de la millor literatura tindran que trasmetre de manera més autèntica la vida i les relacions humanes. El que importa a les persones és el sentiment: l’odi, l’amor, l’ànsia de poder, l’enveja…; això encara no ha canviat i d’ahí naixen les bones històries. Jo vaig escriure Pequeño teatro amb 17 anys, i la gent deia: “Però com una xiqueta (perquè aleshores encara es portaven calcetins a esta edat) té este desengany de la vida, este escepticisme davant l’ésser humà?”, i era perquè jo havia llegit molt Shakespeare, Cervantes, Dostoievski, els clàssics grecs… Més tard, estes experiències literàries, la vida me les ensenyaria millor, a base de bufetades.
Algun consell per a començar a divertir-se amb la lectura, per llegir?
¡Què lligen! Sobretot, els jóvens. Jo vaig començar a llegir perquè era tartamuda i les altres xiquetes es reien de mi, eren molt roïns, i també perquè el meu pare, que era un bon lector, tenia una biblioteca molt completa. I la meua mare també llegia, i per tant els llibres eren per a mi una cosa natural, no els veia com una cosa rara.
Continua sent una xiqueta?
Jo crec que encara no he passat dels 12 anys, encara que en altres aspectes, als 20, tristament, ja era una d’adulta. Jo vaig començar a escriure sent una xiqueta, amb 5 anys. És que per a mi escriure no és una professió ni una vocació, és una forma de ser, d’estar en la vida.
Els jóvens tenen pressa per a aconseguir la fama literària?
La gent jove son els meus grans lectors i tinc la sensació que connecte molt bé amb ells. Als xavals que comencen en això de la literatura, se’ls ha de dir que no es comença escrivint la Divina Comèdia. Però quan ets jove has de pensar que el que fas és el millor de la teua vida, amb el teu criteri, les teues pors i les teues censures… després ja vindrà el Tío Paco amb les rebaixes. ¡Hem d’aprendre tant els jóvens dels vells i els vells dels jóvens, fins i tot dels animals! És important dir als jóvens que no hi ha models sinó que hi ha experiències de vida. Els models ens porten a situacions espantoses que tots coneixem.
El llenguatge oral és més important que l’escrit?
El llenguatge escrit és el que queda. Però és fonamental explicar contes als xiquets, la meua tata basca em narrava històries i més tard me les llegia, allà vaig començar a descobrir el meravellós món dels contes. Després, jo me’ls vaig tornar a llegir i em deia: quan siga major vull escriure, escriuré per a venjar-me de les persones majors que ens amarguen la vida.
És algú conscient que li arriba la Tercera Edat?
Sí, n’ets conscient i no resulta tan dramàtic. Si quan era jove m’arriben a dir que em queden deu anys de vida, m’haguera agafat un batistot; ara, a la meua edat, no. Sents que has complit un cicle de vida que s’esgota. L’edat, tot el que et trau amb una mà -el temps- t’ho dóna amb l’altra: naturalitat i assossec per a afrontar estos últims anys de la vida. El que m’aterrix de veritat és el dolor físic, sóc molt poruga. Però si em muir una nit d’hivern somiant amb els cosacs, doncs ja està, s’ha acabat, he viscut la meua vida, he donat tot el que he pogut donar, i n’he d’estar satisfeta.
El seu discurs d’entrada a l’Acadèmia de la Llengua el va titular “Albosc”. Per què?
De menuda, a Mansilla de la Sierra, m’escapava al bosc i vaig descobrir que era fascinant, que allà la foscor resplendix i que el vol dels ocells escriu antigues paraules on han brotat tots els llibres del món. Mai havia experimentat, ni tornaria a experimentar en tota la meua vida, una realitat més propera, més viva. Al bosc pot ocórrer de tot, el més espantós i el més meravellós, allà la vida s’ompli d’espiritualitat, allà hi ha el contrast entre la ferotgitat i les figures lluents.
La fantasia s’oposa a la realitat?
La fantasia forma part de la realitat, perquè els nostres somnis, els nostres desitjos i la nostra memòria són part de la realitat. Per això em resulta tan difícil desentranyar, separar la imaginació i la fantasia de les històries més realistes, perquè el realisme no està exempt de somnis i de fabulacions.
L’edat mitjana és un altre dels seus llocs emblemàtics. A què creu que es deu l’apogeu del Camí de Santiago estos últims anys?
Sóc una dona fascinada per l’edat mitjana, en aquella època la gent vivia en un món de fantasia, creia profundament en les fades, les bruixes, el dimoni… És el meu món literari. Quant al Camí de Santiago, el seu èxit es deu al fet que és un camí europeu i iniciàtic. És l’eterna recerca del Sant Grial i la humanitat el continua buscant. Jo fa 74 anys que hi vaig al darrere.