“La violència no neix per generació espontània”

Té una mica de simptomàtic, no són fets puntuals. Són agressions que cometen grups violents on hi ha nois conflictius, alguns amb antecedents, i qualsevol excusa els serveix per a explotar la seva violència. A més, solen gravar l’agressió i després la pengen a les xarxes. Això banalitza una violència que sol ser extrema, sense límits. D’alguna manera em recorda la pel·lícula La taronja mecànica, on el més psicòpata colpeja i, a continuació, la resta del grup actua, de manera que la responsabilitat queda així diluïda. Tot això és preocupant, però això no identifica de cap manera la joventut. No hem d’oblidar que els joves també són les víctimes.

La meva hipòtesi és que venim d’una etapa en la història on la religió tenia molt de pes i el concepte del pecat tenia un paper destacat. Una societat, més o menys religiosa, on la caritat i la compassió eren valors importants. Alguns d’aquests aspectes avui s’han diluït. En general, la societat confia en l’ètica, en la moral, en l’empatia. Però fa l’efecte que hi ha famílies que no eduquen els fills en la compassió, en la responsabilitat individual, en l’autodomini. Aquesta última paraula és important. La vida es caracteritza per l’autodomini i, si a aquests joves no se’ls educa en aquestes aptituds, criarem éssers que s’agrupen per confirmar la violència com una forma de reivindicació i fins i tot d’autoafirmació.

Ho fan perquè tothom els aplaudeixi. I alguns cometen aquests delictes precisament perquè els poden gravar. Banalitzen la violència de tal manera que pensen que no els passarà absolutament res. Si són menors d’edat poden creure que la resposta penal és escassa, i en cap cas és així. Un jutge els pot privar de llibertat durant molts anys. És important que la societat sàpiga que, amb fets d’aquest tipus, la llei preveu sancions molt dures. La clau passa per la prevenció, i aquí l’educació és primordial.

No, en absolut. Els qui ataquen són joves que ja estan malament i que tenen algun tipus de patologia. Aquests agrupaments violents neixen perquè la violència els agrada. Però cal plantejar-se preguntes que van més enllà. S’avergonyeixen? Tenen sentiment de culpabilitat? Els pares dels agressors demanen perdó als de les víctimes? Quina és la reacció de les seves famílies una vegada s’ha comès el fet? Això és interessant conèixer-ho per a saber de quin tipus de gent parlem. L’endemà del crim de Samuel Luiz a la Corunya, els agressors es van reunir per esborrar empremtes i no ser incriminats, no per un sentiment de compassió cap a la víctima. Surten a beure, i perquè beuen i prenen drogues cometen aquestes accions? O, com jo penso, surten directament a agredir i, per a tenir gairebé una coartada, beuen i es droguen? És tot una mica més complex del que sembla.

En absolut. La joventut comet avui menys delictes, encara que sí que comet més agressions sexuals, de vegades en grup. Caldria veure per què ha passat això: si les xarxes socials transmeten imatges que són més agressives, si el consum de pornografia molt violenta per a nens d’11 o 12 anys influeix en la seva percepció de què està malament o què està bé… L’última dècada, també s’ha disparat la violència filioparental [de fills a pares].

El sistema, en general, funciona. Sí que és cert que, en alguns casos, les xarxes socials poden ser símptoma d’alguna cosa. És interessant veure quins missatges emeten els nois a casa, com actuen, quines famílies tenen… Els comportaments violents no neixen per generació espontània. Normalment sol haver-hi errors en les estructures educatives en aquestes cases.

En l’essencial, s’educa igual que abans però amb altres instruments. Internet és una autopista de coneixement i de relació interpersonal interessant, però té els seus riscos. Per exemple, és un espai on massa vegades hi ha poca reflexió i diem el que pensem sense reflexionar gaire sobre el que hem dit. Podem trobar webs molt útils i enriquidors i, al mateix temps, pàgines nocives, perilloses, amb missatges temibles que en determinades personalitats poden arribar a fer mal. Per això, com hem de treballar correctament amb aquestes noves eines dependrà de molts factors: de l’atenció que posin els pares, de com gestionin determinades situacions, de l’interès que dediquin als fills, de si aquests tenen relacions socials més enllà de la pantalla…

Els pares no podem ser analfabets tecnològics. El primer pas és estudiar com funcionen aquestes eines. Per edat, criteri i experiència, sabem quins són els límits i els riscos. És important que els pares ens preparem, llegim i coneguem quins sistemes tenim per a protegir els fills. I, per descomptat, hem de formar-los. Això vol dir estar prop d’ells, conversar, saber quines amistats tenen, els seus gustos, com és la seva vida.

Aquesta nova llei és una actualització de la que va entrar en vigor el 1996. El que passa és que han passat els anys i era el moment de retocar alguns aspectes. Espanya té un sistema legislatiu que està bé, com demostra aquesta llei. Tenim una bona xarxa de centres de protecció de menors i, en general, les comunitats autònomes disposen de suficients mitjans per a fer-se càrrec de la custòdia dels nens, sempre que es donin les circumstàncies legals. Dit això, hi ha un tema en què estem malament, que és el dels menes [menors estrangers no acompanyats]. Aquesta és una qüestió molt sensible, perquè hi entren en joc altres factors essencials per a Espanya, com és la convivència amb el Marroc. Els menes són l’assignatura suspesa de la protecció del menor a Espanya. I la seva gestió és complicada, perquè a aquests nois no els pots tancar en un centre per a protegir-los, perquè en principi no han comès cap delicte. Si surten al carrer, es prostitueixen o roben i no els detens, generen una gran alarma social. És un tema que té un cost econòmic i social enorme, perquè quan compleixen la majoria d’edat, moltes vegades no tenen feina i acaben al carrer. Això és molt dolent per a ells i també per a la resta de la societat.