Manuel Cuenca Cabeza

"La vida actual no s'entén sense oci"

Director dels programes de postgrau d'Estudis d'Oci de la Universitat de Deusto i director acadèmic de la Càtedra ONCE Oci i Discapacitat
1 Juliol de 2004

L’oci com a matèria universitària. No sembla una mica estrany convertir en disciplina l’antítesi d’allò acadèmic?

L’oci és un dels pilars del segle XXI. Com a valor va començar a implantar-se el segle passat, i avui el podem considerar com un element d’identificació de les persones. La vida no s’entén sense oci. És a dir, sense televisió, sense música, sense sortir de passeig o fer un viatge; o sense esports per a practicar o per a veure. I és així perquè en el món actual de valors s’ha produït un canvi, i l’oci s’ha situat en els primers llocs.

Com un principi que cal seguir i complir?

Efectivament, com un valor vital. És una qualitat que mou les persones i les capacita per a viure experiències satisfactòries, més enriquidores o menys, però sens dubte transcendental en tant que ofereixen un sentit a la seva existència. Quan preguntem a la gent què és important o molt important en la seva vida, l’oci ocupa el quart lloc. Encara més, la joventut ha desplaçat el treball com a prioritat i l’ha posat en el seu lloc.

Això és positiu?

Com a mínim, no cal jutjar-ho de forma negativa. El jove troba en l’oci l’espai on està conforme. On fa les coses que li agraden, i el treball, generalment, no li possibilita desenvolupar-se amb satisfacció com a persona i ha deixat de ser el nucli de la seva vida. Abans, l’oci era temps de descans per a seguir treballant; ara, el treball és només un mitjà per a proporcionar oci.

Com s’ha arribat fins aquí?

És una de les conseqüències del canvi de la societat industrial a la tecnològica. En este moment, el treball ocupa només el 7% del temps total de vida, amb la qual cosa té un significat menor en el conjunt de la vida. N’hi ha prou de veure quan s’incorporen els joves al món laboral i quan l’abandona l’adult. Es comença més tard, i l’esperança de vida és molt més gran. Si a això se sumen els caps de setmana, les minivacances, els ponts… qüestions que ara veiem amb total normalitat però que no sempre ha sigut així, estarem parlant d’una conquesta que porta implícit una cosa que els joves han vist amb total claredat: el treball no és el més important. És cert que els seus treballs no són els que somniaven, que el món laboral és precari, però a més, no els interessa com a lloc per a realitzar-se. Els viatges, els concerts, el surf i compartir el temps amb la família i els amics és molt més satisfactori, per tant, s’esforcen a aconseguir-ho.

I l’actual sistema ho podrà suportar?

Precisament el món de l’oci és potentíssim. És la gran indústria del segle XXI. Fixem-nos en el turisme, sens dubte una font d’ingressos i un sector socioeconòmic clau. La Lliga de Campions mou l’1% del PIB. El cine, els parcs d’atraccions, els centres comercials, els festivals de música, les botigues especialitzades en esport… Tot això és origen i conseqüència de la implantació de l’oci, i de la nova manera de concebre la vida. A més, és una gran font de treball.

Reprenent l’anterior. Com conviuran les generacions amb valors tan distants?

Un estudi fet al nord d’Itàlia, que buscava precisament aquesta resposta, va concloure que no es produirà cap xoc. Es van analitzar tres generacions: avis, pares i fills. El treball com a primer valor, només es va trobar en els avis; en els pares es produeix un equilibri entre el treball i l’oci; i en la generació dels néts, l’oci preval. Això ens porta a ratificar que el canvi de valors és profund, conseqüència de la societat de benestar en què s’han criat les noves generacions gràcies a l’esforç de les anteriors, que perseguia precisament oferir-los un món millor. A més, els avis mantenen amb molt d’orgull el seu valor en el treball; els néts no ho senten així, però tampoc es produeix un desencontre.

De manera que els avis han treballat durament perquè els seus néts visquessin millor. I ells? Ara que disposen del seu temps, com aprenen a gaudir de l’oci?

De nou ens trobem amb un fenomen que, com que el tenim tan assumit, no ens adonem que és molt nou. Abans no hi havia jubilats. L’esperança de vida era menor, i a més, el treballador seguia treballant per a continuar vivint. En els anys 70 comença a aparèixer una nova classe social. Persones que no han de treballar, que tenen diners, que tenen salut i que tenen ganes de continuar descobrint coses. Però, què ocorre? Que no saben què fer fora del treball. La seva identificació havia sigut a través d’aquest, la seva presència social era pel treball. Quan deixen d’exercir el seu treball, si no han estat preparats, si no són creatius o persones dinàmiques, tarden 3 anys a emmalaltir. Per això, ara, la societat s’ha adonat que és important preparar les persones perquè gaudeixin i visquin la seva jubilació. És una qüestió econòmica: les persones que tenen una autonomia quan deixen de treballar, emmalalteixen menys i generen menys despesa. I és una qüestió social: al seu voltant creen un ambient positiu per a tota la família, i això, sens dubte, és beneficiós, per a ells, els primers.

Com s’educa, doncs, en l’oci?

Com en moltes altres coses, per a poder ensenyar ha d’haver-hi educadors d’oci. Especialistes que hagin sigut formats per a això, i formin els formadors. Però en aquest cas no és un tema només de l’escola, implica tota la societat. De fet, la societat està assumint el paper i crea clubs esportius, centres culturals o associacions. I igual que en el treball t’especialitzes, ocorre el mateix en l’oci. Busques i trobes allò que més et satisfà. Si augmentes el nombre de gusts, s’amplien les possibilitats de gaudir-ne. Per tant, com més aviat es formi les persones, millor. Es tracta de preparar-les perquè gaudeixin de l’oci des de la llibertat i des del coneixement. Això els allunya de la manipulació i del consumisme.

Però, fins a quin punt l’oci no és sinònim de consum?

La clau de gaudir de l’oci no són els diners, si no una sèrie de valors basats en el respecte de la persona humana i les seves potencialitats; per això, l’educació de l’oci tracta que la persona descobreixi tan aviat com pugui aquestes qualitats. És cert que en la societat actual s’ha fet de l’oci un sinònim de consum, perquè allò intangible l’ha convertit en producte. Però al final, l’oci és fer allò amb què et sentis bé; és una experiència gratificant que fas perquè vols, i ningú ni res t’hi obliga. No cal gastar-hi diners. No obstant això, i és un avantatge, darrere de l’oci hi ha una indústria que cada vegada serà més potent, i això es pot traduir en termes positius. Per a algú a qui agrada la música clàssica, per un mòdic preu té a disposició seva un bon equip i els millors directors del món. I això, fa 50 anys, era impensable. S’han democratitzat les possibilitats de disfrutar. Abans, les famílies compartien el treball, ara es troben en els moments d’oci, amb l’avantatge que el que és positiu uneix molt més que les tragèdies o l’obligació. Per tant, compartir l’oci en família és transmetre un món de sensacions i sentiments que no estan lligades a la raó. El mateix passa amb els sistemes de gestió en les empreses. Cada vegada tendeixen a tenir més en compte l’oci, perquè si no és així, tot l’element emocional falla, i aquest és fonamental per a la motivació.

No hi ha el perill que triomfi sense competència l’hedonisme?

L’oci, per essència, és egoista, però fent el que m’agrada no he d’oblidar els altres. En aquests moments, precisament, estem tractant de donar resposta fins a quin punt el voluntariat és oci. Compleix totes les seves propietats: és una activitat lliure, que gratifica i que si no agradés es podria deixar. Es tracta d’un oci madur, que arriba més enllà del jo. Per això, la meva pregunta següent serà: quina formació cal donar perquè la gent se senti bé en un oci madur?