Som a Espanya més solidaris amb el Tercer Món que amb els marginats que viuen a prop de nosaltres?
El que és difícil és ser solidari tots els dies, però és veritat que actualment les persones estan més motivades per donar suport a situacions dramàtiques en altres països que en el seu propi. Fa 15 anys, la majoria dels que ens dedicàvem a aquest món estàvem en associacions que lluitaven contra la pobresa a Espanya. Ara, la conjuntura econòmica ha millorat i la gent veu més necessitat a l’exterior, encara que a vegades això no sigui exactament així. Va ser a partir de les grans crisis produïdes per la sequera a l’Àfrica, en concret a Etiòpia i Somàlia, i gràcies a un suport mediàtic, quan va sorgir aquest boom de les ONG que actuaven al Tercer Món. Tanmateix, una persona solidària ha de ser coherent en la seva actitud social, aquí i allà.
Quina és la valoració d’Intermón sobre els acords de Seattle (els Estats Units) respecte a la globalització del comerç mundial?
Ens trobem en un món globalitzat, sobretot a nivell econòmic. Això per definició no és bo ni dolent, depèn de com beneficiï o perjudiqui les persones. Nosaltres creiem que la globalització perjudica els països pobres, però no només ho afirmem nosaltres, sinó que fins i tot Bill Clinton ha dit el mateix a la conferència de Davos. La globalització amplia el desequilibri entre els països i el comerç es converteix cada vegada en menys equitatiu per als països del Tercer Món. Si els estats industrialitzats no han corregit aquesta tendència durant els anys de bonança econòmica, difícilment ho aconseguiran quan arribin temps pitjors. El que va passar a Seattle va ser que una sèrie de qüestions propugnades pels països rics no va prosperar. Es van poder escoltar les veus dels països pobres i això ens satisfà. A Seattle van expressar els seus problemes des d’un camperol de l’altiplà de Bolívia fins a un refugiat angolès. Nosaltres pensem que hi ha d’haver una Organització Mundial del Comerç perquè si no tornaríem a la llei de l’Oest o de la jungla. El problema és a qui ha de servir aquesta organització, als que ja tenen molt o ha de promoure aquest comerç anhelat amb els països subdesenvolupats i d’aquests mateixos països.
Però, què es pot fer per trencar aquesta tendència tan perjudicial per al Tercer Món?
Nosaltres intentem pressionar els governs i els organismes internacionals perquè el comerç sigui cada vegada més just, encara que sabem que no ho tenim fàcil. Però, què es pot fer quan en aquests moments hi ha 125 milions de nens i nenes que no van a l’escola i 250 milions que sí que ho fan, tot i que ho deixaran abans que aprenguin a llegir i escriure? I tot això, convivint amb 900 milions d’analfabets. Aquestes persones no podran accedir a Internet ni a d’altres possibilitats que obre el món actual. Si no invertim en millorar aquest món cada vegada més globalitzat, estem creant un món més dividit.
Quin és el grau de col·laboració de la societat espanyola amb les ONG?
Hem avançat molt en els últims deu anys. Per exemple, nosaltres tenim avui més de 150.000 socis i col·laboradors regulars. Abans, la gent responia molt bé a les situacions d’emergència però després no es convertia en col·laborador habitual. Tot i així, si comparem el cas d’Espanya amb el de la resta dels països europeus estem per sota, tant quant a voluntariat estable com pel que fa a la quantia de la contribució per ciutadà, encara que el creixement anual és superior al d’aquests països. En altres paraules, ens trobem per sota perquè comencem molt més tard. Fa 20 anys, ens trobàvem en plena transició democràtica i els problemes eren uns altres. Aquesta conjuntura va frenar l’impuls de les ONG. Quant a la col·laboració actual, ens emocionem quan diem que Espanya és el país que més ha col·laborat en els desastres de l’Amèrica Central, però oblidem que pels nostres telenotícies i butxaques han passat desapercebuts altres desastres com el d’Orissa, a l’Índia. Ajudem més el que sentim més pròxim. Però, en definitiva, ens hem de sentir satisfets: la societat espanyola és cada vegada més partícip en qüestions de cooperació internacional.
Quina ha de ser la relació entre l’Administració i les ONG?
En primer lloc, els ciutadans volem que les diferents administracions funcionin i els partits polítics promoguin qüestions que de veritat interessin i afectin aquests ciutadans. Les ONG han de ser un ingredient fonamental de la societat civil i, al mateix temps que desenvolupen activitats pròpies, han d’exigir a l’Administració i als partits polítics que realitzin les seves respectant les persones.
Creieu que les ONG substitueixen, en certa manera, els partits polítics en la funció de representar el conjunt de la societat?
Tant ONG com partits polítics tenen el seu propi àmbit d’actuació, encara que puguin col·laborar en moltes coses. Però jo tinc clar que perquè els partits duguin a terme iniciatives que beneficiïn a la gent hi ha d’haver una societat civil que no només voti, sinó que conegui el que es fa i exigeixi responsabilitats. Per exemple, nosaltres vam criticar el Govern espanyol per la manera en què va ajudar l’Amèrica Central quan l’huracà Micht la va arrasar. En aquesta ajuda hi havia massa crèdits (dos terços del total) que han provocat un deute extern més gran. A més, aquesta ajuda no s’ha destinat a les persones més necessitades, sinó que ha anat a parar a zones amb interessos de les empreses exportadores espanyoles. Això va provocar que un any després del Micht només s’hagués executat el 4% de l’ajuda, i no precisament a les zones més afectades.
Segons l’enquesta de CONSUMER sobre les ONG, un de cada quatre ciutadans creu que aquestes organitzacions es queden fraudulentament amb part dels diners solidaris que gestionen. Com es podria demostrar l’honradesa de les ONG?
Sempre m’he preguntat si això és una excusa per no col·laborar amb les ONG, però suposem que no ho és. Les ONG porten una llarga trajectòria realitzant tasques d’ajuda i de cooperació i el nombre d’escàndols ha estat mínim. Si Intermón i d’altres organitzacions tenen tantes persones que col·laboren amb elles és perquè confien en el nostre treball i perquè reben la informació suficient que els seus diners són ben aprofitats. En concret, nosaltres som auditats cada any des de 1986 per una empresa externa. A més, podem ser auditats pels organismes públics que ens donen diners i, el que és més important, rebem mensualment el suport dels nostres col·laboradors el qual desapareixeria, sens dubte, si veiessin alguna cosa sospitosa. Depenem absolutament de la confiança de la gent, que s’aconsegueix durant els anys i que es pot perdre en una setmana. És cert, i en som conscients, que un escàndol en una ONG afecta directament la imatge de la resta de les ONG.
Què s’ha de fer als països desenvolupats respecte al treball infantil als països pobres?
Aquest és un tema molt fronterer i amb matisos. Hi ha infants que van al col·legi i després ajuden els seus pares a obtenir més ingressos treballant en activitats agropecuàries; aquesta, no és, de moment, la nostra prioritat. El veritable flagell és que el treball infantil hipotequi la futura vida (salut, educació, viure amb la seva família…) d’un nen o d’una nena. Hi ha més de 100 milions d’infants que viuen en condicions d’extrema duresa provocades pel treball infantil. Això és el que nosaltres denunciem, per exemple, amb la Marxa contra el Treball Infantil que vam organitzar a nivell mundial l’any passat. Les formes extremes de treball infantil són com el peix que es mossega la cua: com que les famílies viuen en una pobresa colpidora, necessiten qualsevol ingrés i accepten que els seus fills treballin en condicions infrahumanes sense que rebin cap educació. Com que renuncien a l’educació acadèmica dels seus fills, aquests mai no podran sortir de la pobresa i lamentablement es tornarà a repetir el cicle.
I com es pot trencar aquest cercle viciós?
Per millorar aquesta situació, a Intermón posem èmfasi en dos factors: d’una banda, el comerç just i el consum responsable (que la gent tingui un salari que li permeti de viure dignament i que nosaltres aquí adquirim aquests productes elaborats en condicions de justícia) i, de l’altra, l’educació. Els països rics han d’invertir en educació els diners de la condonació del deute extern, i els pobres haurien de destinar més partides a l’educació i menys a d’altres, com l’armament. Si aconseguim això, moltes més persones podran accedir a una educació i a condicions dignes de vida.
A més, s’han d’evitar les mesures proteccionistes dels països rics perquè els països subdesenvolupats puguin col·locar els seus productes als nostres mercats. En aquest aspecte, hi ha una xifra impressionant: els diners que deixen d’ingressar els països del Tercer Món per mesures proteccionistes comercials són 14 vegades superiors a l’ajuda oficial que els països rics destinen al desenvolupament d’aquests mateixos països pobres. Una dada que ens ha de fer reflexionar a tots.