Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa >

Aquest text ha estat traduït per un sistema de traducció automàtica. Més informació, aquí.

Ángel Gil. Catedràtic de Salut Pública i Medicina Preventiva de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid : “Hem d’estar preparats com si el pròxim virus hagués d’arribar demà”

La irrupció de la COVID-19 ha posat a prova la capacitat dels països per a prevenir una pandèmia d’un virus emergent i, un cop ha arribat, d’atendre les persones infectades. Els coronavirus han passat a formar part del vocabulari de milions de persones arreu del món i, segons els experts, cal estar alerta perquè els pròxims que puguin venir no tinguin les conseqüències que ha ocasionat la COVID-19.

Per què periòdicament ens afecten virus procedents d’animals i per què la majoria provenen de països del sud-est asiàtic?

Té a veure amb models de comportament cultural, amb els mercats tradicionals de venda d’animals que hi ha a la zona i faciliten el salt interespècie de virus. En un país com Espanya és més difícil que un virus passi d’un animal a l’home perquè, encara que tenim fires de bestiar, el control de la salut animal és molt ampli i rigorós.

La COVID-19 és més o menys greu que uns altres coronavirus que ja ens han afectat, com la MERS (síndrome respiratòria d’Orient Mitjà) o la SARS (síndrome respiratòria aguda greu)?

Els coronavirus produeixen habitualment un catarro de vies altes i els efectes no van més enllà. En el cas de la SARS i la MERS tenien taxes de letalitat més elevades que la COVID-19. El que diferencia aquest virus és que la seva capacitat de transmissibilitat és més gran. Cada malalt pot contagiar amb rapidesa dues o tres persones del seu entorn. En societats envellides com la nostra, amb molts malalts crònics, el problema s’agreuja perquè és una població més vulnerable.

La capacitat de transmissió i propagació dels coronavirus és més gran que la d’altres malalties infeccioses?

Els coronavirus es troben en la franja més baixa, hi ha moltes malalties víriques que tenen un potencial de transmissibilitat molt més alt. Per exemple, una persona amb xarampió en pot infectar unes altres vint.

Aquesta característica va fer que s’abaixés la guàrdia enfront de la COVID-19?

Vam pensar que seria el seu comportament habitual i després hem vist que el seu risc és molt més alt. Això de la Xina ens agafava molt lluny i quan ha arribat a Itàlia ens hem adonat que ningú estava exempt del perill.

En relació amb la velocitat amb què s’han adoptat mesures, s’ha protegit massa el mercat i no tant a la salut pública?

Crec que no. És molt difícil prendre decisions i cal tenir en compte que tot el que es faci en benefici de l’economia és molt important. D’aquesta crisi la població en sortirà més empobrida, i la pobresa és una causa important de problemes de salut. Nosaltres hem estat una mica més lents en la presa de decisions, però indirectament hem ajudat altres països: a l’Amèrica Llatina, amb pocs casos de COVID-19, han estat molt restrictius.

Que cada país prengui les seves pròpies mesures i a diferent ritme influeix en l’avanç de la pandèmia?

L’important és que els sistemes de vigilància siguin eficients. El que passa és que la salut és cada cop més global, i cal tenir-ho en compte. No hem de pensar només en el que passa al nostre país, sinó en el que pugui passar a la resta del món. És imprescindible treballar coordinats amb l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i amb els Centres de Control i Prevenció de Malalties dels EUA. D’altra banda, la comunitat científica ha de ser oberta i compartir tot el coneixement perquè es puguin adoptar decisions ràpides en qualsevol punt del món.

El virus deixarà de circular amb l’arribada de la calor?

No ho sabem. La calor pot reduir de vegades la transmissibilitat d’aquest tipus de microorganismes. El que s’espera és que aquest potencial es redueixi, encara que el virus continuï trobant-se entre nosaltres.

Per què no es pot tractar de manera eficaç amb antivirals? Aquesta malaltia requerirà desenvolupar un principi actiu específic?

Els coronavirus tenen una capacitat mutagènica important (muten fàcilment) i això dificulta que un fàrmac es pugui fer servir amb una diana terapèutica adequada per a aquest virus. En alguns assajos està funcionant millor aplicar dos antivirals que permeten atacar des de diversos angles la COVID-19.

És previsible que emergeixi de nou cada hivern, com la grip?

Tampoc no ho sabem, però cal pensar que en un moment donat acabarà passant la infecció un gran nombre de persones amb més o menys gravetat. La sort és que, si torna l’hivern que ve, en un percentatge molt important de la població la capacitat de resposta immunològica serà molt millor. El que és previsible és que l’ona epidèmica no sigui tan summament alta com ara.

Què costa més, el desenvolupament de les vacunes o la seva fabricació?

No són productes químics, sinó biològics, i això fa que resulti més difícil obtenir-los. Els assajos clínics s’han de fer en poblacions molt àmplies. Per exemple, en la del rotavirus es va incloure 75.000 nens. Hem d’estar segurs que el producte que surti al mercat serà segur i no produirà reaccions adverses. L’avantatge, en aquest cas, és que hi estan treballant diversos laboratoris de manera coordinada amb el lideratge de l’OMS, i això alleugerirà el procés. La vacuna no estarà disponible abans d’un any.

Alguns virus com el Zika es coneixen des de fa més de mig segle i, tanmateix, no hi ha vacuna. Per què?

Sobretot, perquè no s’havia produït cap alerta que despertés interès a desenvolupar-la. La recerca sorgeix quan una epidèmia té una magnitud important i això fa que hi hagi interessos comercials perquè la indústria farmacèutica es posi en marxa.

Hauria d’impulsar el sector públic aquestes recerques?

Amb el coronavirus hem après que la recerca en vacunes no la podem deixar només als laboratoris farmacèutics, sinó que les administracions com l’OMS han d’alertar i exigir a la indústria un treball més actiu. L’estudi i el desenvolupament de noves vacunes no s’ha d’abandonar mai.

L’OMS esmenta entre les infeccions emergents dues que tenim al costat de casa: el dengue i el chikungunya. Quina probabilitat hi ha que arribin a països com Espanya i quin perill comporten?

Insisteixo en la importància del control epidemiològic per a aquests riscos i per a d’altres que ens pugui oferir el futur. En el cas del dengue, un vell conegut, ja s’estan desenvolupant vacunes; per al chikungunya, de moment, no hi ha tractament. Als especialistes ens preocupa aquesta espècie de globalització de la salut que ens porta a mirar molt els animals com a font de possibles infeccions. Hi ha més coses que poden venir, que no coneixem, i a la mà tenim preparar-nos tan bé com puguem.

Persisteix la probabilitat que emergeixin malalties que no procedeixen de virus, sinó d’altres patògens, com la crisi de les vaques boges que vam viure l’any 2000?

La salut veterinària és molt important i a vegades ens n’oblidem. Al nostre país tenim professionals formidables, no només en l’atenció clínica sinó també en la recerca. Espanya és pionera en aquest camp, a Salamanca disposem d’un laboratori de producció de vacunes per a animals. A més, és important que els veterinaris s’incorporin als comitès de control internacionals, perquè els virus que hem sofert en les últimes dècades procedien d’animals.

Factors com el canvi climàtic ajuden a la difusió de patògens?

L’escalfament del planeta i la destrucció d’hàbitats és clau perquè es propaguin, sobretot, bacteris i paràsits. Per exemple, la desforestació en algunes àrees ha fet que els animals que les habitaven hagin hagut de desplaçar-se i, amb ells, les infeccions que sofreixen.

Com que moltes de les infeccions emergents procedeixen d’animals, hauríem de pensar a recórrer a altres fonts de proteïnes?

El que cal assegurar és una bona traçabilitat de l’aliment: garantir d’on ve, saber quina alimentació i quins tractaments han rebut els animals i quins processos i conservació ha seguit aquesta carn. L’important és que els estàndards de qualitat es cuidin. També pot passar amb un producte vegetal o amb altres fonts de proteïnes.

A propòsit de l’alimentació, quina repercussió té en el sistema immunològic? Es podrien fer servir determinats aliments per a reforçar-lo, per exemple, en els ancians, més vulnerables a la COVID-19?

No hem de pensar en un producte en concret, sinó a seguir una dieta variada i equilibrada. Una bona alimentació ajuda sempre que el sistema immunològic estigui preparat i tingui una capacitat de resposta més gran davant del coronavirus i de qualsevol altra malaltia infecciosa.

Es diu que el pròxim virus ja es troba en un mercat d’animals a la Xina. És cert?

No ho saben ni els xinesos ni nosaltres ni ningú. Si es mantenen els mercats tradicionals que veiem a la Xina i en altres països tal com estan ara, podria tornar a ocórrer el que ha passat.

Podríem estimar la freqüència amb què apareixeran nous virus?

Fa uns anys va haver-hi qui deia, en referència a la grip, que cada 20 anys tindríem una pandèmia com la de 2009. Les sèries temporals i els models matemàtics ens poden ajudar a estar alerta i a preparar-nos, però no podem preveure si un virus emergent es propagarà amb més o menys rapidesa, quina letalitat pot acollir o quan pot irrompre. L’important és no estar de braços plegats esperant que vingui una nova pandèmia, cal estar preparats per a actuar com si hagués de venir demà.

El món està segur i preparat? Quines coses hem de canviar?

Situacions com la del coronavirus ens han de fer reflexionar sobre la importància d’invertir més a cuidar la salut. Espanya, que ha desenvolupat un gran sistema sanitari, té llacunes susceptibles de millora. No disposar de molts llits de cura intensiva és un problema que pot passar factura en situacions com aquesta. Les cures intensives garanteixen una resposta ràpida davant una epidèmia per una malaltia infecciosa. Des de diverses instàncies s’ha exigit que la quantitat de diners del PIB que es dedica a sanitat estigui al voltant del 8% o el 8,5%, com recomana l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE). En canvi, a Espanya ha arribat com a màxim al 6,9%. Cal tenir clar que la salut no és una despesa, és una inversió.

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions