Montxo Armendáriz, Director de cine

"Hem d'apreciar les pellícules pel seu valor cinematogràfic i no pel seu pressupost"

1 Setembre de 2001

Estima el cine. Li emocionava veure pellícules assegut a les dures butaques dels cines de Pamplona fins que va decidir que ell volia explicar les seves pròpies històries. Va abandonar la seva carrera docent i es va anticipar a la recerca de si mateix, tal com va fer el personatge encarnat per John Wayne a la pellícula del seu admirat John Ford. Sean Thornton era El hombre tranquilo en una Irlanda rural, i Montxo Armendáriz ho podria ser del cine espanyol del moment.

Malgrat que el seu cine no s’ajusta a cap gènere, la temàtica que aborda a les seves pellícules deixa traslluir un fil conductor: la quotidianitat de la vida, la infrahistòria que diria Unamuno. Encara interessen al públic les petites històries?

Sempre han interessat al públic, perquè s’hi reconeix i s’hi identifica. A les grans produccions, l’espectador es pot divertir amb el risc, les aventures o els problemes dels protagonistes, però és en les històries petites, quotidianes, on veu reflectides les seves vivències i illusions i, per tant, aquest tipus de narracions tenen i tindran un públic que les demandi. Aquestes pel·lícules són les que m’han fet emocionar i estimar el cine, i les que m’han encoratjat per explicar històries de personatges propers i recognoscibles del meu entorn.

És un pamplonès que es posa a rodar, a explicar històries a través del cine ¿entrava en els seus càlculs arribar a Hollywood, com va passar amb Secretos del Corazón?

Quan rodo una pellícula no ho faig perquè es vegi a Amèrica. Un intenta fer el que li emociona i sedueix, amb l’esperança que l’espectador sigui còmplice d’una història que al seu torn el sedueixi i emocioni. Quan això s’aconsegueix, tan és on transcorri la història, perquè a tots ens mouen les mateixes coses: l’amor, l’ambició, etc. comuns a qualsevol ésser humà.

És possible avui rodar una pellícula amb baix pressupost que tingui èxit?

Gràcies al vídeo digital, es poden rodar pellícules amb pressupost molt baix. En aquest sentit, resulta paradoxal que puguem trobar a les nostres pantalles les produccions més cares de la història del cine i les més barates. Però és molt difícil competir amb els grans pressupostos de màrqueting i promoció de les superproduccions, i són aquestes les que més espectadors porten al cine. Ara bé, sempre hi ha pellícules fetes amb quatre duros, com Full Monty o Nacional 7, que gaudeixen del suport del públic i confirmen que cal alguna cosa més que diners per fer bon cine.

Al nostre país amb prou feines es poden veure pellícules en versió original…

El doblatge altera substancialment el contingut d’una pellícula, perquè canvia un dels seus principals elements: la veu dels personatges, el seu timbre, la cadència de les frases i dels diàlegs. La interpretació d’un personatge depèn no només del que diu, sinó de com ho diu. I amb el doblatge s’escamoteja aquesta peculiaritat interpretativa. Al nostre país, la pràctica del doblatge, des que es va instituir com una forma de controlar i censurar els continguts ideològics de les pellícules en l’època franquista, s’ha convertit en una necessitat per a qualsevol film que vulgui accedir al gran públic. I els criteris de mercat s’imposen a qualsevol altra consideració. Els espectadors estan habituats a les pellícules doblades i canviar aquest costum és molt complicat. En països com Portugal passa el contrari: la gent està habituada a veure les pellícules subtitulades, tant en cine com en TV.

Les grans produccions americanes formen part del Setè Art o són només una indústria més?

No són els diners el que determina la qualitat cinematogràfica d’una pellícula. Algunes superproduccions són magnífiques pellícules, com Doctor Zigandul o Salvar al soldado Ryan i algunes pellícules de baix cost no superen els mínims professionals. I moltes pellícules de pressupost mitjà o baix es fan només amb finalitats comercials. Per tant, crec que s’han de considerar les pellícules en funció del seu valor cinematogràfic i no del seu cost.

“Ja no es fan pel·lícules com abans”. Estem davant d’un altre tòpic o hi ha alguna cosa de cert en aquesta asseveració tan habitual en els crítics especialitzats?

És un tòpic. Les pellícules, com la literatura, la música, etc. són el resultat d’una època, i d’una forma de pensar i viure dels qui fan les pellícules en aquella època. La immobilitat, l’estancament, és el pitjor que ens pot passar en qualsevol parcel·la de la vida. El cine, per mantenir-se viu, ha de canviar i modificar-se igual com ho fem les persones. L’enyorança de millors temps, tant en el cine com en el que és personal, és una forma d’evadir-se i no afrontar el present que a un li ha tocat viure. Una altra cosa és la valoració d’èpoques, moviments o cineastes, el treball dels quals és un referent en la història del cine.

Hi ha pellícules pensades per a Internet i altres rodades per a la TV. I algunes sèries televisives són petites pellícules. Són vàlids els nous mitjans per a l’art cinematogràfic o pertanyen a un altre gènere diferent?

Les noves tecnologies i sistemes de distribució audiovisual estan en continu canvi, i la seva utilització i implantació dependrà de molts factors. Tot el món coincideix a assenyalar que Internet i la TV per cable seran la base de les comunicacions, però ningú s’atreveix a pronosticar com seran. No em preocupa el suport que s’utilitzi per explicar una història, qualsevol és vàlid si la història val la pena.

Es defensa la necessitat de subvencionar el cine europeu o establir quotes de pantalla per protegir-lo davant la indústria dels Estats Units. Què n’opina?

Si volem tenir una cinematografia pròpia cal buscar els mitjans per establir-la i per recolzar-la davant el cine americà. No es pot parlar de llibertat de mercat i de llibertat d’elecció de l’espectador quan hi ha pellícules americanes la campanya de promoció de les quals costa dues i tres vegades el pressupost total d’una pellícula espanyola. És la llei del més fort, i si no es posen els mitjans adequats la nostra cinematografia desapareixerà.

Què li suggereix la substitució de les grans i tradicionals sales pels multicines?

Aquest salt respon a una adequació als temps actuals, a una forma diferent de veure el cine, i crec que ha estat encertat, ja que les grans sales de cine no responen al tipus de demanda cinematogràfica que existeix avui.

Com és el procés de creació d’una de les seves pellícules?

És complex i depèn de cada pellícula. El director disposa d’un equip de professionals que planteja i presenta les seves propostes en localitzacions, vestuari, fotografia, decoració, música, etc. Una pellícula és el resultat del treball de tot un equip de tècnics i actors-actrius, i la missió del director és encarrilar el treball de tots ells en funció de les necessitats de la pellícula, ja que és el responsable del resultat final.