Doctor Carlos Casabona, pediatre expert en nutrició infantil, autor de 'Tú eliges lo que comes'.

"És injust culpar els menjadors escolars de l'epidèmia de sobrepès infantil del nostre entorn"

1 Setembre de 2014

Qui tria el que mengen els nens a escola?

Les empreses que presten el servei de menjador escolar (registrades i homologades) compten amb dietistes-nutricionistes titulats que són els qui dissenyen els menús.

Han millorat aquests menús?

Sí, en qualitat i varietat. Aquestes empreses saben que se les mira amb lupa a causa de la sobrealimentació que regna actualment en la infància i segueixen amb més fidelitat que mai les recomanacions dels experts en nutrició i dels organismes oficials. La majoria dels menjadors es preocupen per oferir aliments amb menys sal, cuinar i amanir sobretot amb oli d’oliva, adaptar els menús a les estacions, incloure plats regionals o tradicionals i evitar l’abús de postres massa ensucrades.

Com valora aquest menú escolar real? De dilluns a divendres: dos dies, llegums; altres dos, hidrats de carboni (arròs i pasta); un dia a la setmana, sopa; un altre, peix; un altre, salsitxes; un altre, hamburguesa; i un altre, mandonguilles. De postres, fruita i iogurt en dies alterns.

Regular, tirant a malament. Un menú setmanal ha de tenir verdura o amanida completa com a primer plat, almenys, una vegada. A més, és recomanable que les guarnicions que acompanyin la carn o el peix en els segons plats siguin verdura, amanida o hortalisses. Un dia a la setmana, s’aconsella un segon plat que porti ou (per exemple, truita de carbassó). La carn amb elevat contingut en greix (com ara salsitxes, hamburgueses i mandonguilles) només es recomana una vegada a la setmana. Finalment, la fruita fresca de temporada ha d’estar present 4 o 5 dies a la setmana, i deixar l’opció làctia només un dia per setmana i de manera opcional. Aquestes recomanacions no es compleixen en aquest menú.

Aquest menú costa 102 euros al mes; què li sembla?

El cost diari seria de 4,63 euros, en la mitjana. Els preus varien molt entre les comunitats: les més econòmiques són Canàries i Astúries, que voregen els 3 euros, i les més cares són Aragó, Navarra i Catalunya, amb preus entre 6,10 i 6,80 euros.

Com s’elaboren els menús?

La confecció mensual o trimestral dels menús es fa d’acord amb unes directrius molt detallades que provenen de les agències o conselleries de Salut Pública de cada comunitat autònoma. Després, els revisa l’organisme oficial corresponent, que pot exigir-ne modificacions. Les guies són minucioses: detallen des de la durada mínima del temps que han de dedicar els nens a menjar, 30 minuts, fins als colors que ha de tenir el menú per a captar la seva atenció, 3 com a mínim.

Els pares tenen prou informació sobre alimentació?

Manca informació sobre la voluminosa quantitat de quilocalories i el desequilibri en la proporció d’hidrats, greixos i proteïnes que presenten centenars de productes oferts per una indústria alimentària, més pendent dels seus balanços econòmics que no de la nostra salut nutricional.

Com s’expliquen les elevades taxes de sobrepès i obesitat infantil?

Són de les més altes del món. És descoratjador que això passi en un país que ha estat un model nutricional avalat per la comunitat científica per tenir les fruites, les hortalisses i els llegums com a base de l’alimentació diària. Actualment, la disponibilitat contínua de productes amb sabors intensos (per tenir molt de sucre, sal o greixos), amb alta densitat calòrica i el baix preu amb què s’ofereixen, unit a una publicitat eficaç, ubiqua i agressiva, ha provocat un canvi dràstic en les pautes d’alimentació. La sobrealimentació és un signe dels nostres temps.

Qui té més responsabilitat en l’alimentació infantil: el menjador escolar o la família?

En un any, només un 9% de les preses alimentàries d’un nen tenen lloc al menjador escolar. Això implica que la resta de les ingestes (un 91%) les “gestiona” la família. Per això, la responsabilitat final de l’estat nutricional d’un nen recau sobre aquesta. L’escola només ha de complementar la tasca educativa de l’entorn familiar i, en les coordenades actuals de millora dels menjadors escolars, és injust culpar-los de l’epidèmia de sobrepès infantil del nostre entorn. Si la mateixa lupa que utilitzen molts pares i l’Administració amb els menjadors escolars, la utilitzessin amb l’alimentació dels caps de setmana de molts nens, hauríem d’imposar milers de “multes familiars” per excessos d’aliments i productes replets de sucre, greixos i sal.