Davant de la proliferació imparable d’assessors d’imatge que pobla tot tipus d’organitzacions, com es defineix vostè, com un assessor de la paraula?
Exclusivament com a assessor de la paraula. Sóc molt crític amb els assessors d’imatge, en general, perquè diuen moltes bestieses.
Com ara?
Una de tantes és la creença tan estesa que la por escènica no és només insuperable, sinó que és bona, i això no és així. Sense anar més lluny, avui es publica a la premsa una entrevista a un actor que diu: “El qui no sent nervis quan surt a escena, que es retire”. Aquest senyor, al meu parer, no sap el que diu. I jo pregunte: per a què em serveixen les pors escèniques inicials a mi, com a orador, polític, presentador, professor, capellà… Cal tenir en compte que qualsevol por distreu l’activitat central del professional, interromp el discurs.
I com es resol la por escènica?
Es resol treballant molt sobre una base humanista, elemental i simple. En aquests moments, vostè està parlant amb la persona més nerviosa, més acomplexada i amb més errors escènics a la seua esquena comesos al llarg dels anys. Aquest vaig ser jo. La porta que jo òbric és la de saber cadascú que som la persona més sagrada, més digna de respecte, que hi ha en aquest món. La por escènica és una gran falta de respecte cap a un mateix i com més m’estime jo a mi mateix, més estimaré la meua dona, els meus fills, els meus companys i, en el moment en què més m’estime a mi mateix, més que a res i més que a ningú, menys dependré del judici aliè, del què diran, sinó del meu propi judici.
Pel que diu, vostè sembla més un psicòleg que un assessor de la paraula.
No, realment no, encara que també he estudiat psicologia. Ara bé, que la meua tasca com a professor de tècniques de comunicació té una arrel psicològica, no en tinc dubtes. Em vaig passar tota la infància i l’adolescència observant com parlaven els altres i aprenent tot el que cal aprendre d’aquesta matèria per pura observació. Així que fa 46 anys vaig començar a ensenyar aquesta matèria amb por, i així vaig seguir amb una por tremenda durant 30 anys…
Parlar és un plaer?
Absolutament, cal arribar al plaer escènic, no n’hi ha prou de neutralitzar la por escènica. Però un plaer de vanitós.
Però això és molt fàcil de dir i molt complex de portar a la pràctica.
No és difícil, és laboriós. Quan arribes a aquest camp de la llibertat no fas marxes enrere. Jo estic segur que mai ningú no em farà tornar a sentir por escènica.
Perdre aquesta por escènica és una qüestió de setmanes, de dies, d’anys?
Depèn de la persona. No hauria de ser qüestió de gaires mesos, és qüestió de reflexionar, d’experimentar…
Però aquesta idea que vostè defensa d’estimar-se un mateix no pot portar a generar un cúmul de vanitats contraposades?
No, és tot el contrari, encara que reconec que aquesta pot ser la primera impressió. Jo he sigut vanitós, com tots els joves, però perquè no m’estimava prou a mi mateix. El vanitós, el superb, el dictador… és algú que, com que està insatisfet amb si mateix, ha d’anar pidolant lloances.
Això sona a llibre d’autoajuda.
Molts llibres d’autoajuda coincideixen amb la lògica, amb el sentit comú. És normal. Ara bé, aquests llibres no ajudaran a comunicar amb eficàcia. La diferència entre els qui ajudem a treure aquesta por de parlar en públic i aquests llibres és que a nosaltres ens veuen. Jo he tingut com a alumnes des de magistrats fins a avis analfabets, i tots m’entenen perfectament. El que faig és desenterrar de la ment el que està enterrat en la ment de qualsevol ciutadà. El nou taller de la paraula parlada no és a l’aula, sinó en la vida diària.
A l’escola s’aprèn a llegir i a escriure, però on s’aprèn a parlar?
Si ningú no li ha fet cas, potser es deu al fet que no té aquesta capacitat de convicció que li permet, en teoria, la seua habilitat amb la paraula.
És possible, jo no dic que siga Déu, sóc molt crític amb mi mateix i gràcies a això avance. Per fortuna, hi ha moltes persones i institucions que sí que em fan cas. Hi ha universitats que sí que tenen aquesta sensibilitat sobre la paraula parlada i que any rere any em criden per impartir aquesta matèria.
Poder expressar-se de manera adequada obre moltes portes i no fer-ho en tanca moltes altres.
Qui domina la paraula avantatja els altres, sens dubte. Per desgràcia, la gent parla molt malament: polítics, professors i locutors de ràdio i de televisió també.
En què es tradueix parlar malament?
En l’empobriment d’un mateix. Comunicar és transferir i si jo no domine la paraula no treuré el màxim partit possible de la meua preparació, dels meus estudis i de la meua experiència vital.
Per a parlar bé cal escoltar millor?
Per descomptat, un dels temes fonamentals és el diàleg. Aquí no dialoga ningú. La raó és que no se’ns ha ensenyat a dialogar i que el diàleg té unes exigències molt dures que la gent no està disposada a assumir.
Podria ser més concret?
Dialogar és un terme grec format per la paraula “Dia”, que significa “a través de”. Això significa que davant d’un assumpte qualsevol, globalització sí o no, crisi econòmica… jo t’entregue un paquet de les meues idees i tu l’analitzes, les compulses, hi veus punts forts, dèbils… i me les entregues a mi. I jo faig el mateix amb les teues. I al final cadascú descobreix certs aspectes en què és possible que l’un i l’altre estiguen equivocats, o en la veritat. Poder dialogar significa voluntat de dialogar, de buscar una veritat millor, més perfilada, tenir un criteri sobre les coses. Ara bé, aquests criteris, per simples que siguen, han d’estar coberts d’una capa d’or de 24 quirats, l’or d’una certa provisionalitat. El qui crega haver arribat a la veritat definitiva ha mort.
La falta de diàleg és una rèmora exclusiva dels polítics o afecta tota la societat?
No, no. La gent parla però no dialoga. Si ens hi fixem i veiem dos amics conversar ens adonem que no dialoguen: l’un tracta de col·locar el seu discurs complet a l’altre, i l’altre a l’un. Ens interrompem constantment en les converses perquè no ens importa el que ens diu l’altre. Les persones no volem dialogar perquè no ens treguen la seguretat, sobretot la intel·lectual, perquè així ens han educat: la parella segura, el treball segur, la caseta segura, etc., que està molt bé, però una persona que no combrega amb això fa tremolar moltes columnes, no interessa.
Per a parlar bé, quant hi ha de coneixement i quant d’estimar-se un mateix?
Arribar al plaer escènic és fonamental, aquesta és la gran base i després cal conèixer unes normes molt senzilles. La comunicació interpersonal, a més de ser un plaer, és ximple, el que passa és que l’han mitificada.
En què consisteixen aquestes regles?
Jo vaig començar ensenyant 30 regles per a parlar bé, sobretot en públic, del tipus cal vestir-se curiós, amb les sabates sempre netes, evitar l’halitosi… Les regles que ensenye ara, després de tants anys, són set: mai la paraula abans del pensament, no interrompre mai les frases de l’emissor, i ser breu; la quarta es refereix a la vista, mirada interpel·lant, i la segueixen el gest lliure (no sabem què fer amb els braços), el domini del silenci, qüestió fonamental perquè qui domina el silenci domina la paraula, i, finalment, juntament amb el silenci, la velocitat a l’hora d’emetre la paraula. Tots tenim una velocitat en cada moment per a emetre la paraula, igual que per a conduir un vehicle.
Parlar bé és equivalent a no avorrir el públic?
Per descomptat. L’orador ha de tenir en compte una sèrie de preguntes: qui sóc jo, de què sé parlar o per a què m’he preparat, a qui em dirigisc, quan parle o per què parle, on parle, de quins mitjans em valc… i en aquesta combinació és molt difícil avorrir. Perquè la comunicació siga eficaç és necessari basar-se en tres grans amors, que són: amor a un mateix, amor al destinatari del missatge i amor al missatge. I això s’aconsegueix amb molt d’esforç. Si falla algun d’aquests, parlaràs però no comunicaràs, o comunicaràs però en una mesura menor en què podries fer-ho.
La realitat mostra que una persona amb un gran bagatge cultural pot parlar malament. No obstant això, una persona que no llegeix i amb escassa formació pot parlar bé?
No es tracta de parlar sinó de comunicar. Parlar amb eficàcia és comunicar. El millor orador que he vist entre els meus alumnes va ser un xaval de 22 anys gairebé analfabet, que òbviament parlava malament, a penes tenia vocabulari i no coneixia la sintaxi. Ara, com es comunicava, com descrivia la vida en una presó, com ens va llegir la carta que un reclús li havia entregat la nit anterior per donar-la a la seua nòvia! Un altre exemple: el meu millor dia com a orador va ser en l’enterrament de ma mare, i no van ser les meues paraules. En un moment donat vaig agafar un tovalló de paper i li vaig escriure unes frases i, amb permís del capellà, em vaig dirigir a ella amb el que havia escrit. Què va comunicar més aquell matí, les meues paraules o els meus llargs silencis i les meues llàgrimes? Aquests últimes van ser les que més van comunicar, no les paraules.
Per tant, la paraula és només una part en la comunicació?
Exacte, una part fonamental, importantíssima, però la sola paraula no comunica. Pots parlar amb molta elegància, molt floridament… però si no hi ha amor en la paraula i plaer escènic, parlaràs, però no comunicaràs.
Ha comentat com de malament es parla en l’àmbit públic i privat. Si féssem una classificació dels qui parlen més malament, qui col·locaria en els primers llocs?
Home, jo aquí he de dir que els qui més parlem, parlem fatal. I en aquesta classificació posaria els polítics, clergues, professors i locutors i comentaristes. Donem un exemple molt dolent.
“En boca tancada, la mosca no hi farà entrada”, “el ruc callat, per savi és reputat”, “amo dels seus silencis i esclau de les seues paraules”… La saviesa popular no pregona precisament la loquacitat.
És clar, però aquests són missatges del poder per a callar-nos. Els refranys recullen la saviesa popular, el que passa és que també recullen disbarats populars. Tots els refranys tenen diverses lectures. És evident que qui té boca s’equivoca, però no cal portar-ho al límit, encara que està bé la crida a la prudència.
Què diferencia un bon orador d’un mal orador?
Comunica o no comunica. O m’omple o no m’omple, o l’entenc o no l’entenc.
Com distingeix un orador d’un xarlatà?
Això és molt fàcil. Les tècniques del manteniment de l’atenció són una qüestió fonamental en comunicació verbal. Si no mantinc atent el subjecte, per a què parle? Cal pensar que qui t’escolta és un lleó famolenc i astut, llavors o l’alimentes amb contingut intel·lectual o et menja. Amb contingut intel·lectual no em referisc a filosofia: pot ser un viatge de vacances, el problema sobre la malaltia d’un familiar, etc. El receptor no vol xerrameca buida, no vol llistes interminables de sinònims, tan utilitzats pels professors i polítics. No comunica millor el qui més parla. La paraula és una intermediació entre dos cervells, i no podem permetre que les paraules caiguen de la boca com unes monedes dels pantalons. Les paraules s’han d’entregar amb la màxima consciència i amb “gasiveria”, el que es puga dir amb quatre paraules, millor que amb vuit.
Qui sol·licita més els seus serveis?
Polítics, empresaris, actors, toreros i equips de futbol.
Perquè els futbolistes no es caracteritzen pel seu verb florit.
I tant, per això van a cursos específics de la paraula parlada, tenint en compte, això sí, que jo no faig miracles.