El divulgador científic té una mica de predicador?
Al nostre país, el divulgador científic sí que té molt de predicador. En una societat en què, per a la majoria, la ciència no forma part de la cultura, i en la qual, des del punt de vista institucional, les deficiències són enormes, insistir, com ho he fet jo amb freqüència en els meus llibres d’historiador, en articles d’opinió i en ressenyes científiques, que la ciència és divertida, la ciència és important… té una faceta molt clara de predicador.
De predicador al desert?
Home, si considerés que predico al desert tancaria i em dedicaria a altres coses. Als deserts també hi ha oasis. No sóc capaç de considerar si, en això que jo predico, Espanya és un desert. Crec que s’hi acosta en alguns àmbits que són especialment importants, com és el polític o el governamental. Els governs, els parlaments i les institucions que representen la ciutadania i tenen el poder d’implementar novetats haurien de tenir assessors o departaments científics. I això és l’excepció més que no la regla. Ara bé, jo me n’escapo amb molta facilitat perquè trobo molta satisfacció en el que faig, i em satisfà més trobar una persona al carrer que he pogut ajudar per a comprendre, per a estimar la ciència, que en qualsevol altre lloc.
La situació no ha millorat?
Bé, la situació quant a producció científica està millor. Faltaria més. La qüestió no és que hagi millorat, que indubtablement ha estat així. La qüestió és, en primer lloc, si els joves científics tenen les oportunitats per a desenvolupar tot el seu potencial, i, en segon lloc, la ciència no és només coneixement com a cultura, és una competició, és una carrera. En la mesura en què és una qüestió d’Estat, és una cosa que implica arribar el primer, produir i implementar-ho en el teixit industrial productiu, i amb la idea de ser els primers, els més originals. És a dir, que no només es faci ciència, sinó la millor ciència del món. No està clar que això passi així a Espanya. Jo tendeixo a pensar que la resposta és negativa. No està clar si la distància relativa que ens separa d’aquells països que produeixen ciència i que creen riquesa per als seus països hagi minvat. Aquesta és la qüestió, allò altre és demagògia.
Li hauria agradat néixer en un altre país?
No. Sóc fill del meu país i m’agrada viure-hi. No me n’agraden moltes coses però seria infeliç en un altre lloc. He viscut alguns anys a Anglaterra, als EUA, admiro la cultura anglesa però no m’agradaria viure-hi. Als EUA m’agrada com la gent del meu entorn es comportava, però la cultura dels diners, la lluita per la vida… no m’agrada, la noció exagerada d’Estat-imperi.
En vista d’aquest panorama que dibuixa i que no és precisament idíl·lic per a la ciència a Espanya, què es pot fer? Esperar generacions?
No és una qüestió de canvi ràpid. Per això és tan important el que sempre s’ha dit, un pacte d’Estat, que formi part de la cultura política comuna. Jo crec que en la ciència no és difícil. Caldria mantenir-se ferm en aquest projecte, que no és tan ràpid i que necessita temps. No crec que es fabriqui un Premi Nobel tan ràpid com un campió olímpic. En canvi, quan ha interessat s’han establert projectes que han produït campions olímpics. És absurd. Això, que és un joc, no té a veure ni amb la salut, ni amb la cultura… mentre que la ciència té a veure amb la riquesa, amb el benestar intel·lectual, de ser més lliures des del punt de vista del nostre coneixement del món, amb l’economia, amb la salut pública, i no s’ha fet. La ciència s’ha d’introduir en la cultura i això és responsabilitat dels governants. De vegades s’ha fet, però des del meu punt de vista no s’ha fet amb la mateixa intensitat amb què es fa a un escriptor, a una artista o a centenaris del cinema… Es diu que la ciència és més avorrida i més difícil, per descomptat que sí, és més difícil, però no més avorrida. Es necessita, això sí, un entrenament. Insisteixo, la ciència és divertida i, per descomptat, més divertida que les declaracions que ens fan els futbolistes, perquè sempre diuen el mateix, és clar.
I els científics no tenen també la seva part de responsabilitat?
I tant. El científic s’ha de mostrar a la societat, s’ha d’esforçar, entre altres coses, a ser un ciutadà com un altre qualsevol i ha de tractar al mateix temps que la seva veu se senti en fòrums culturals i polítics. La situació ha millorat, però no n’hi ha prou. La presència pública ha de ser més gran. Per a aconseguir-ho cal tenir alguna cosa a dir, al marge d’un laboratori, i això és complicat. Cal potenciar habilitats, que jo crec que no és demanar gaire, com ara escriure o expressar-se amb claredat o gràcia, etc. Els científics s’han d’introduir en el teixit social, com ho fan en altres països, i també caldria demanar-los honestedat, i això va més enllà dels científics espanyols. Quantes promeses s’han fet i després quantes s’han complert? Cal ser més honests i honrats en la presentació del que es fa.
Com a conclusió, la ciència a Espanya té futur?
Jo ho diré d’una altra manera. No estic segur que Espanya, com a país, tingui el futur que almenys jo voldria. Sense utilitzar la ciència per a millorar la capacitat industrial i econòmica, tindrà un futur diferent al que a mi m’agradaria. Tindrà un futur que cada vegada és més complicat mantenir, que és el d’un país de serveis.
El futur que li agradaria el veu poc probable?
Sí, el veig molt difícil. Diuen que el nombre de cites de científics espanyols és més alt en les revistes internacionals, però això és trampa. És millor que abans, però això no es fa així. Una cosa és la ciència com a cultura, i una altra la ciència en la producció competitiva.
Què hauria de fer un ciutadà per a considerar que el seu coneixement científic és acceptable?
Tenir uns rudiments, uns coneixements generals. Si una persona no sap dir res de Newton, de Lavoisier, de Maxwell, d’Einstein, i no només de les seves teories, sinó dels llibres que van produir… cal pensar que alguna cosa coixeja en la nostra cultura. Les persones haurien de pensar que, llavors, la seva formació no és completa. Aquest problema es resol en l’ensenyament secundari, en l’ensenyament mitjà. Aquí és on es marquen les baralles, les cartes de la cultura d’un país.
Vostè és membre de la Real Academia de la Lengua Española. A quina part de la llengua aplica això de netejar, fixar i donar esplendor?
Des que vaig entrar-hi he treballat amb altres científics, sobretot en una comissió de vocabulari científic i tècnic. Dubto molt que un país, una cultura, vulgui viure al marge de la tecnologia i la ciència. És impossible, encara que no se n’adonin. La societat canvia de la mà de la ciència i la tecnologia i també s’hi introdueixen termes científics i tècnics, i no només aquells que són patrimoni d’uns pocs, fem servir tota mena de termes. Només si es té en compte el món de la informàtica… L’acadèmia espanyola es preocupa de recollir-ne en el seu diccionari la major part, aquells termes més generals (només amb la descripció de les parts d’un avió n’hi hauria prou per a escriure un volum), els que formen part del llenguatge més quotidià… i aquí es creen més termes que en qualsevol altra àrea de la vida. Aquesta és una part, però d’una altra cal tenir en compte que la RAE va néixer el 1713 i que complirà 300 anys d’existència. El primer diccionari, anomenat Diccionario de Autoritades, va aparèixer el segle XVIII. I el diccionari, l’última edició, és un producte heterogeni. És tan ric, tan ampli que corregir-lo, adequar-lo en tots els aspectes de les definicions, però en particular en les científiques i tècniques és un treball ímprobe.
La ciència, a Espanya, parla un anglès espanyolitzat?
És evident que els anglicismes penetren per totes bandes, fins i tot en el nostre diccionari. És un fet imparable en un món en què la llengua franca és l’anglès. També és veritat que de vegades és difícil, però possible, defensar-se en castellà en àmbits científics. A més, el científic s’ha d’adonar no tan sols que té un deute, sinó una necessitat de reforçar les seves posicions amb la societat en què viu i ha de tractar d’involucrar-s’hi, i això ho ha de fer per mitjà de l’idioma que parla la seva comunitat. Cal cuidar el castellà, en el nostre cas, i parlar-lo amb la màxima noblesa possible. Si no es fa així és per la manca de personalitat que hi ha i que s’hauria de combatre perquè el científic també va al teatre, llegeix literatura, diaris… Ha de saber distingir amb claredat els escenaris en què es mou. Si no, serà una figura ridícula quan s’expressi d’aquesta manera.
Els científics, parlen o perpetren el castellà?
N’hi ha de tot, però en general crec que no utilitzen el castellà amb la cura que haurien i que poden fer. No demano la lluna en un cove, ni demano que publiquin els millors resultats en espanyol.
Aquest nivell de coneixement científic, al qual hauria d’aspirar a tenir tot ciutadà, l’ha trobat entre els seus col·legues acadèmics?
El que he trobat en ells és una simpatia per la ciència i per estar oberts a la ciència, a adonar-se de la importància de les seves limitacions que, amb tota sinceritat, no trobo en altres llocs. Parlem d’un col·lectiu en què hi ha filòlegs, lexicòlegs, novel·listes, poetes. A més puc oferir un exemple: el meu penúltim llibre és amb Antonio Mingote, que té una educació científica molt reduïda però que va encertar a participar en aquest projecte amb una amplitud de mires, amb interès…
És curiós, però vostè ha entrat abans a l’Acadèmia de les lletres que en la de les Ciències. A què és degut?
En primer lloc he d’aclarir que jo no sóc un científic, i si sóc acadèmic corresponent és com a historiador que escriu, que fa la història de la ciència. En aquest sentit no n’hi ha hagut gaires. Que jo sàpiga, només ha tingut un acadèmic de número que fos historiador.
El fet que entrés abans a l’Acadèmia de les Lletres i després en la de les Ciències, no és un reflex que en la comunitat científica es veu la persona que vol acostar la ciència a la ciutadania com un científic de segona?
Sí. Jo ara no sóc un científic, i qualsevol que aspiri a abordar amb professionalitat la història, la filosofia o la sociologia de la ciència no ho pot pretendre. Entre els científics, i no ho dic per mi, que vaig començar com a simple aprenent, sorgeix de vegades un cert menyspreu per aquells que s’ocupen de la ciència i no fan ciència, bé a través de la història, com és el meu cas, de la filosofia, etc.
I és un error.
Sí, perquè no hi ha cap competició. La història de la ciència aporta molt a la ciència i no només en el sentit que sigui més ben compresa, sinó perquè els mateixos científics comprenguin millor la seva disciplina.