Carmen Jiménez Fernández, doctora en Filosofia i Lletres, catedràtica de Pedagogia Diferencial

"Els infants, per estudiar, necessiten amor, suport i estímul"

1 Setembre de 2000
Img entrevista listado 171

En els infants es comença a detectar cert estrès. Perquè es produeix aquest fenomen?

L’estrès escolar és propi dels països desenvolupats i té a veure amb les normes de convivència familiar; el model de relacions socials i professionals imperant; el sistema d’horaris, les exigències, els premis i els càstigs, instaurats en els ambients intencionadament creats per educar, com és el cas de l’escola i el tipus de relació existent entre el centre escolar i la institució familiar, fonamentalment. Per exemple, l’escola pot quedar lluny de la llar i s’ha d’agafar l’autobús o anar-hi amb cotxe; els infants han pogut dedicar massa temps a veure la televisió i menys temps a dormir, jugar i desfogar-se amb amics i familiars; a classe, l’alumne s’ha de fer el seu lloc a l’ombra; aprendre és important per ser volgut i valorat però per voler aprendre, i aprendre bé, cal ser centre d’atenció, assajar, rebre aprovació per l’esforç (no només ni en primer lloc per l’esforç que porta a l’èxit) i la correcció afectiva i efectiva per l’error, i veure confluència (escolar, familiar i social) en un petit nucli de valors i normes que donen poques pautes, però clares, per orientar la conducta infantil.

Quina influència tenen en tot això la televisió i les noves tecnologies?

Falten principis sòlids i confluents; la televisió i Internet ofereixen un món fàcil i badoc que més aviat afebleix la ment en lloc d’estimular la recerca i el treball gratificant; els pares estan ocupats; els professors eviten comprometre’s en responsabilitats “no docents”… l’infant es pot convertir en carn de canó. L’estrès tendeix a rabejar-se en els més febles i en els que se senten menys compresos i recolzats.

Vostè és especialista en alumnes superdotats, quina ha de ser l’actitud dels pares davant d’un fill amb aquestes característiques?

La mateixa que amb un altre fill però adaptada a la singularitat del cas. Tot fill necessita amor, suport i estímul. S’ha de perdre la por de ser desbordats pel fill (o l’alumne) o a que siguin desgraciats per ser diferents. La persona superdotada té gran intel·ligència però no té l’experiència ni la perspectiva de l’adult; hi hem de confiar, respectar les seves necessitats de temps personal, la seva manera singular d’aproximar-se al coneixement i recolzar-los. Donar-los oportunitats de conèixer i de fantasiejar, vigilar-los amorosament perquè desenvolupin bons hàbits de treball i de relació amb els altres, fomentar interessos com la lectura, la música, el col·leccionisme, la informàtica… Mirar les coses de cara i amb naturalitat i prevenir els problemes. Si en sorgeixen, afrontar-los. No aclaparar-los amb desigs adults no aconseguits ni amb metes massa elevades. Tenen dret a l’error.

L’atenció més personalitzada en aquests alumnes i en tot alumne s’ha d’entendre com a igualtat d’oportunitats i com a educació per a l’excel·lència personal i social. Els alumnes amb mitjans privilegiats tenen oportunitats per compensar les manques de l’escola i per fer aflorar el seu talent; el desenvolupament de la capacitat dels menys afavorits depèn, en gran part, de la qualitat de l’escola. Una educació de qualitat és la que promou l’excel·lència de l’alumne.

Però és problemàtic que un infant sigui superdotat?

En principi, no. Són nens i nenes normals amb un desenvolupament cognitiu més precoç, que afavoreix el fet que aprenguin a un ritme superior, amb més profunditat i amplitud que els seus companys i germans d’edat similar, sobretot si treballen en temes que atreuen el seu interès i troben en professors i pares el suport i l’estímul adequats. Que puguin aprendre amb bon ritme i qualitat no vol dir que ho aconsegueixin. L’educació és un assumpte complex. Els superdotats són nois i noies amb menys problemes que la majoria, el que passa és que no és un grup homogeni i alguns d’ells han arribat o poden arribar a tenir problemes de divers tipus i gravetat. Parlar de superdotats i normals és una primera forma de diferenciar entre les característiques que concorren en aquests dos grans grups i té el seu fonament i sentit. Tanmateix, és massa simple. L’alta capacitat inclou manifestacions múltiples i complexes que no són fàcilment observables en tots els casos. Hi ha alumnes molt creatius; d’altres mostren alts interessos científics i intel·ligència; d’altres destaquen en un àmbit particular. Alguns manifesten molt aviat la capacitat i l’interès, d’altres la manifesten més tard i alguns no arriben a manifestar-la i s’evidencia arran d’algun estudi per fracàs escolar, per exemple. A més, el ritme i el nivell del desenvolupament pot ser més o menys homogeni en les diferents facetes o pot aparèixer amb forts alts i baixos. N’hi ha amb una intel·ligència tan extrema que estan exposats a problemes socials i emocionals; solen ser poc estimats per companys i professors; no aprenen a desenvolupar hàbits de treball i la seva trajectòria escolar pot ser difícil i fins i tot desastrosa.

Hi ha diferències entre nois i noies?

A vegades es produeixen fenòmens que propicien l’aparició de comportaments curiosos. Per exemple, en l’adolescència les noies molt capaces tendeixen a retirar-se de la primera fila i s’estimen més gaudir d’un bon passar social abans que ser objecte d’enveges i rebuigs ocults o manifestos. En ocasions, prenen decisions irreversibles per al seu futur. Durant la seva joventut, les noies viuen amb especial sensibilitat la qüestió de la seva dedicació absorbent al treball o, si és el cas, a la família i a la maternitat, com millor es pugui.

Els superdotats obtenen millors qualificacions acadèmiques?

Com a grup treuen millors notes que els nois normals i són bons alumnes. Però hi ha subgrups que fracassen a l’escola i altres que aconsegueixen un rendiment mediocre per la capacitat que tenen. Les diferències humanes són una realitat i l’escola ho ha de considerar en les seves previsions docents. Atendre la baixa capacitat no és compassió sinó previsió i és exigible a una societat avançada i democràtica; atendre la capacitat mitjana i alta és atendre el dret de tot alumne a ser educat d’acord amb les seves necessitats específiques. No és elitisme. És educar per a l’excel·lència personal i social, perquè es tracta d’ensenyar-los a col·laborar, a comprometre’s amb els altres, a ser exigents amb si mateixos i a passar-s’ho bé amb el treball. No són els més aplicats quan l’estudi es converteix en una cosa avorrida i repetitiva. Estudiar per aprovar no té sentit per a aquests alumnes, encara que els agrada que es reconegui la seva capacitat. Estudien per saber, comprendre, dominar, crear i projectar. El fracàs es produeix perquè se’ls acostuma a que visquin de les rendes, es castiga la seva originalitat i capacitat, no se’ls exigeix d’acord amb els seus recursos. Alguns centres i pares entenen que ser exigent i sobresortir és sinònim de falta de solidaritat amb el que destaca menys. Assumir la diferència i respectar-la ha de ser vàlid per a tots.

Com s’ha d’afrontar l’educació dels nens i nenes superdotats, han d’anar avançats en els cursos, necessiten professors especials…?

No hi ha un model únic. Necessiten la mateixa educació que l’alumne ordinari però a un nivell més avançat, ja que el seu desenvolupament és superior. Una educació estimulant, que fomenti l’aprenentatge autònom i els plantegi reptes intel·lectuals, que fomenti l’establiment de relacions entre els conceptes, el treball cooperatiu i l’esforç individual; que els ensenyi a pescar perquè els mostra el nucli i els nervis del coneixement i les estratègies per elaborar-lo i crear-lo. Es parla de tres models: acceleració, enriquiment i agrupament per capacitat amb diferents variants. Fora d’això, els propis alumnes varien i canvien les seves necessitats al llarg del desenvolupament. A preescolar i primària el més estès és l’enriquiment del currículum (contingut que cal ensenyar, mètode d’ensenyament i producte que s’ha d’exigir) ja sigui a l’aula ordinària o en una aula especial; l’agrupament per capacitat, els grups d’interès, el treball independent, l’acceleració parcial o la tutoria entre iguals són formes complementàries. Però sempre hi haurà excepcions. L’acceleració total del curs n’és una i des de 1996 està regulada en el nostre sistema i s’utilitza bastant.