Des de la Declaració dels Drets Humans de 1948, es comença a avançar en la conquesta dels drets i llibertats fonamentals de les persones, un propòsit que la humanitat no s’havia plantejat mai. En quin lloc del camí ens trobem ara?
No hi ha dubte que s’ha avançat en el coneixement i en el respecte dels drets humans, com queda reflectit en els successius tractats internacionals que estableixen compromisos concrets. Un exemple: la pena de mort es troba en el camí de desaparèixer, són una minoria els països que la mantenen en les seves lleis penals i en són menys encara els qui la posen en pràctica. El camí cap a la seva abolició va començar fa 60 anys, i avui ja es veu en l’horitzó el dia en què se n’abolirà la pràctica, tot i que els Estats Units siguin un dels quatre països que aglutinen el 90% de les execucions de cada any al món. Però encara que sigui necessari valorar i reconèixer les conquestes, vivim en un moment crucial en la protecció d’aquests drets perquè per a milers de milions d’homes i dones els drets humans són només una promesa de futur. Encara que la societat és cada vegada més forta en la seva defensa, des de l’11 de setembre perillen èxits aconseguits després de molts anys i esforç. La lluita contra el terrorisme anomenat internacional, de vegades condueix a contemplar els drets humans com un obstacle per a la seguretat. Avui hi ha una zona a Guatánamo on els drets humans s’estan obviant, amb impunitat internacional. La situació actual, ho hem d’admetre, presenta una realitat amb què no comptàvem. La conjuntura és delicada i, si bé cal continuar avançant, hem de sumar un esforç extra per a no retrocedir en el que ja hem aconseguit.
Amnistia Internacional proclama la seva imparcialitat, no defensa cap ideologia política, ni religió ni interès econòmic. Com s’aconsegueix que la denúncia es limiti al respecte de la carta magna internacional, quan hi ha tants altres problemes que agredeixen la llibertat dels éssers humans?
La seva organització incomoda no només els règims totalitaris, ja que els informes anuals d’AI generen ressentiment en els governs de països amb règims democràtics consolidats.
Estem acostumats que aquests governs admeten les crítiques sobre altres països però els costa molt encaixar les que estan dirigides a les seves pròpies actuacions. Durant la guerra freda, quan AI va començar les seves activitats, per als països de l’Est era una organització imperialista, mentre que els d’Occident la titllaven de procomunista.
Com es conjumina la protecció dels drets humans amb el respecte a les tradicions culturals de cada país i grup ètnic?
És mes fàcil del que sembla. Els drets humans són universals, valen per a qualsevol persona de qualsevol país i han de ser respectats i aplicats en qualsevol lloc del món. Les tradicions o la cultura no poden convertir-se en excusa per a violar-los. Per a establir la frontera entre dret i tradició n’hi ha prou posant-se en el lloc de la víctima. Si es fa, no hi haurà cap justificació religiosa o cultural que deixi la víctima desemparada.
Quin és el perfil d’un col·laborador d’AI?
Són dones i homes de classe econòmica diferent, de diverses religions i creences; persones anònimes imprescindibles perquè Amnistia existeixi, perquè la investigació, les campanyes i les altres intervencions són finançades exclusivament per elles i per les persones que donen suport al seu treball. Amnistia no sol·licita ni accepta subvencions de cap govern. Amb això no volem menysprear la labor de les organitzacions d’ajuda humanitària o de desenvolupament que necessiten aquest tipus d’ingressos. Si no hi fossin, les trobaríem a faltar.
Si alguna cosa va caracteritzar AI des dels seus inicis, va ser la utilització de les cartes personals, enviaments urgents adreçats als dirigents de les presons en què es violaven els drets humans. Quina és la seva eficàcia real?
Es tracta de comprometre la ciutadania en temes concrets amb respostes concretes. Abans utilitzàvem el correu convencional, després el fax, i ara Internet. El correu electrònic és una eina molt útil per a mobilitzar milers de persones. L’eficàcia epistolar, abans i ara, la podem mesurar, i sabem que una tercera part dels casos seguits han obtingut resposta. Tenim testimonis que ho demostren, procedents de presos de consciència, de persones empresonades per la seva ideologia, religió o tendència sexual, i que mai no han exercit la violència ni han advocat per ella com a mitjà per a aconseguir un objectiu. El propòsit de les accions urgents és treure de l’oblit aquestes persones i la persecució que pateixen, i pressionar perquè les alliberin. Si les campanyes no aconsegueixen aquest objectiu, almenys quasi sempre s’aconsegueix que els presos rebin un tracte millor.
Van arribar milers de correus electrònics a Nigèria, però l’amenaça de les lapidacions a dones no cessa.
A Nigèria, el govern reconeix que les lleis de lapidació són contràries a la seva Constitució. De fet, es tracta d’un país que ha firmat lleis internacionals en què els drets humans en són la base.
Des que en 1973 començaren a enviar-se les primeres cartes, en defensa del professor brasiler Luiz Rossi, el món ha canviat i les fronteres de comunicació se salven en pocs minuts gràcies a les noves tecnologies de la informació. Es podria dir que aquesta és la cara amable de la globalització?
La globalització ens fa compartir problemes i permet globalitzar les respostes. En aquest aspecte, és una eina positiva per a la defensa dels drets humans. Ens fa conscients que vivim en un món interdependent, en què els governs es pressionen els uns als altres. Ja no val ser l’amo i senyor d’un territori.
Té Amnistia Internacional delegació a Iraq?
No, com tampoc la té a altres països, però allà hi ha activistes en defensa dels drets humans que serveixen de vincle amb la resta del món. Amb guerra o sense guerra, AI està vigilant perquè no es vulnerin els drets humans dels iraquians, igual que els dels cubans o el de qualsevol persona en qualsevol país.
Tot i els diversos convenis i declaracions internacionals que estableixen que la guerra només genera patiment, sembla que les intervencions bèl·liques mantenen la seva vigència com a via de solució dels problemes.
Efectivament, la guerra continua sent una alternativa tot i que està demostrat que constitueix la major vulneració dels drets humans. Davant de la possible guerra a Iraq, Greenpeace, Intermon, Metges sense Fronteres i Amnistia Internacional han unit els seus esforços per a oferir informació independent, constituir-se en canal de participació i procediment per a peticions davant del Consell de Seguretat de Nacions Unides i perquè es faci un debat sobre els recursos humanitaris necessaris per a mitigar les conseqüències d’una guerra.
Queda molt per fer, encara, després de mig segle de treball pels drets humans?
Sens dubte, s’ha avançat en l’eradicació parcial de la pena de mort, la protecció a la infància i la denúncia de la perversitat de la tortura. En termes institucionals, l’avanç més recent és la creació del Tribunal Penal Internacional que, tot i els seus defectes, és una lluita contra la impunitat dels delictes comesos per responsables gobernamentals als quals no serà tan fàcil com abans eludir un judici. Ja no serà només la història qui els jutgi. No s’han aconseguit moltes coses, però si Amnistia Internacional i altres organitzacions humanitàries no hi fossin, el món estaria pitjor.