Quin és la comesa de la institució que dirigeix, la Fundació Espanyola per a la Ciència i Tecnologia?
La FECYT és una institució pública independent, encara que els nostres fons procedeixen del Ministeri d’Educació i Ciència. Som una fundació que té com a objectiu fonamental ajudar a l’educació a Espanya, enfocat de manera específica cap a la investigació i la divulgació de la ciència i la tecnologia.
2007 ha sigut l’any de la Ciència, encara que sembla que ha passat prou desapercebut.
L’any de la ciència era més aviat un pretext per a intentar consolidar a Espanya una cultura científica. Per exemple, nosaltres hem tingut una convocatòria d’ajudes a la difusió científica especial de l’any de la ciència dotada amb set milions d’euros, i s’han finançat gairebé 300 activitats. Hem pretès crear estructures permanents de difusió i d’informació científica en universitats i centres d’investigació. Perquè tenim la idea que la societat desconeix el que es fa en aquest camp al nostre país. I aquest és un problema greu. Partim gairebé de zero, cal tenir en compte que Espanya comença a enlairar-se en investigació a partir de la formulació de la Llei de Ciència de 1986, són molt pocs anys. S’ha crescut molt en investigació, encara que en divulgació hem anat una mica més lents, tot i que tampoc hem anat tan malament si veiem la xarxa de museus que hi ha a Espanya, els museus de ciència i oceanogràfics, aquaris, planetaris… També tenim un projecte pilot que a mi m’agrada molt, que és “Ciència a les ciutats”, amb la idea de crear una xarxa d’agents locals de cultura científica per a municipis petits. Volem promoure activitats en aquestes petites localitats per crear una espècie de “Clubs de Ciències”.
De qui és la responsabilitat que la cultura científica a Espanya no siga la desitjable?
Jo crec que de tots una mica. D’una banda, els científics no saben comunicar bé i tampoc tenen per què saber-ho fer. D’altra banda els mitjans de comunicació se centren només en coses molt espectaculars. De totes maneres, volem posar en marxa un servei d’informació i de notícies científiques que oferirà notícies de primera mà no només als particulars, sinó també als mitjans de comunicació.
De què serveix promocionar i divulgar la ciència si, després, el percentatge del Producte Interior Brut (PIB) que destina Espanya a la recerca i el desenvolupament està tres vegades per sota de la mitjana dels països més desenvolupats?
Bé, ja estem en l’1,25% al 2006, o siga que tres vegades…..
Però es parla del 3% del PIB com a objectiu.
En canvi, el principal objectiu de bona part dels estudiants que fan les primeres passes en la carrera investigadora és quedar-se a la universitat en què han estudiat.
Sí, és una mica penós. És, a més, una curtedat de mires, però de totes maneres, el sistema ha posat mitjans perquè això no siga així. En l’actualitat és molt difícil que una persona puga tenir una plaça si no ha estat fora un parell d’anys. Amb el nou sistema d’acreditació, on s’avalua únicament per mèrits, és molt difícil que es done aquesta endogàmia, almenys ara es reduirà i per descomptat que no anirà a més. O això espere.
Tornant als objectius de la Fundació Espanyola per a la Ciència i Tecnologia, el foment i la divulgació de la investigació i la ciència a Espanya és un treball senzill, ardu o herculi?
És molt complicat perquè està molt atomitzat, perquè no tenim tradició de cultura científica.
Trobar les claus per a fer més atractiva la ciència és més complicat que desenvolupar la teoria de la relativitat?
Jo crec que no. Per exemple, en ensenyament mitjà tenim una riquesa infinita en aquest país. Hi ha professors d’ensenyament mitjà que fan autèntiques meravelles. Crec que hi ha una espècie de dicotomia entre el que s’ensenya a classe i la ciència divertida, dic ciència divertida, no gamberra, que és diferent. A mi em fa la sensació que el que s’ensenya a classe és una cosa molt àrida, molt formal, molt ajustada al que s’ha d’aconseguir al final de curs, als exàmens, a la selectivitat… I després hi ha la ciència recreativa, la ciència divertida on s’ensenya el mateix, però d’una manera més pròxima. La ciència està pertot arreu. Jo sempre deia als meus alumnes el primer dia de classe: “Exercici: Pensa des que t’alces fins que te’n vas al llit en quines coses intervé la ciència i quines coses no podries fer si no tinguesses la ciència i la tecnologia que tenim ara”.
Llavors hi ha més motius per a l’esperança que per a les llàgrimes.
Sí, sempre. Pitjor del que estàvem és molt difícil estar.
En canvi, no són pocs els docents universitaris que es queixen que el seu treball de divulgació no se li reconeix i que molts companys seus els veuen amb recel.
Sí, és cert, però va canviant. En els currículums, per a investigació, per exemple, sé que molts col·legues meus no incloïen les coses de divulgació que havien fet perquè segons qui el veiés podrien semblar demèrits. Però això canviarà perquè en el nou pla nacional la difusió i divulgació científica comptarà, i prou. També és cert que els científics no tenen per què saber fer-ho, perquè el que fan ells és investigar… però per descomptat que a qui sàpiga fer-ho, que se li reconega. I per descomptat, del que han de ser molt conscients els científics és que estan usant diners públics i que han de donar compte d’aquests diners públics no tan sols als gestors, sinó a la societat. Perquè jo considere que, en part, la societat no reconeix els científics perquè desconeix el que fan, i no ho saben perquè els científics no els ho expliquen.
I correspon als científics explicar-ho?
Correspon, si no als científics directament, sí als mitjans que cal posar als centres d’investigació i universitats perquè servisca de connexió entre els científics i la societat.
Quin creu que és la percepció del treball científic al nostre país?
Tenim una enquesta de percepció que es fa cada dos anys i l’última diu que “estan mal pagats, que són molt importants..”, és a dir, desconeixement. Per tant, el poc coneixement o les poques referències que puga haver-hi al nostre país del que és el treball científic es basen en estereotips i en el poc que pot sortir per televisió.
I el que surt per televisió no és fidel a la realitat
Bé, jo crec que surt una mica l’estereotip de científic, en masculí, una mica boig, “fliping”.
Què cal perquè es desenvolupe o es millore aquest coneixement de la tasca científica?
Més de tot. Trobe a faltar diners, mitjans, més gent preparada per a difondre i que els mitjans de comunicació s’ho prenguen seriosament. El problema és que només apareixen notícies de ciència quan són coses horribles i catastròfiques o quan són superdescobriments, i és clar, això només es fa un cada no sé sap quant de temps. No se sap quin és el procediment normal de la ciència, el que es fa quotidianament als observatoris, als laboratoris… La gent no sap molt bé què fan els científics fins que un dia… es descobreix el genoma, o es descobreix una nova galàxia i no saben tot el que hi ha enmig, fins a arribar aquí, molta gent a més del senyor científic que surt a la foto, molts tècnics, ajudants… persones que fan una tasca molt important dia a dia.
Però el sector econòmic al nostre país és conscient d’aquesta realitat?
Aquest és un problema, que el sector empresarial no hi acaba d’entrar, d’entendre-ho. A Espanya encara depenem molt dels diners públics i és un problema en el sentit que si l’empresa posés una quantitat semblant a la que posa l’estat en la ciència podríem arribar molt més lluny. Però jo no crec que tota la ciència, que tota la investigació científica haja d’estar en mans privades. El problema és que la inversió privada a Espanya en aquests moments és molt petita.
Està canviant també això, o no?
La meua impressió és que està canviant, però de forma més lenta que en la inversió pública.
Vostè és especialista en l’estudi de la presència de la dona en la ciència. A banda del gènere gramatical, què té de femenina la ciència?
La ciència té de femenina que el cinquanta i escaig per cent dels estudiants universitaris a Espanya són dones, que es llicencien el 65% de dones enfront del 35% d’homes. Però en té de poc en el sentit que les dones no ocupen els alts càrrecs, encara que això està canviant.
Sí, perquè de catedràtiques…
Un 13% en tot el país. I hi ha disciplines com l’obstetrícia i la ginecologia que no tenen ni una sola catedràtica, o pediatria, que tampoc en té, i en les enginyeries, que és un espai tradicionalment masculí passa el mateix, algunes no arriben al 30%.
Seria partidària d’una llei de discriminació positiva en la investigació?
Sí, però jo no l’anomenaria de discriminació positiva, sinó d’accions compensatòries, perquè el que fan és compensar desigualtats persistents. Sí. La idea és la següent: quan tens dues coses iguals, si tu actues i apliques el mateix a les dues coses en el mateix barem, et sortirà el millor… Però quan tens dues coses desiguals, si apliques aquestes mateixes mesures continuaràs mantenint la desigualtat, i per igualar-les has de fer alguna cosa.