L’interès mediàtic que ha despertat la seua persona ho atribueix a la concessió del premi Príncep d’Astúries o respon a la satisfacció de poder dir que hi ha un físic espanyol referent mundial d’una cosa tan estranya com la física quàntica?
Sens dubte, el fet de rebre el guardó em va posar en primera línia, però crec que la mateixa física quàntica resulta molt atractiva. És una cosa rara, té un punt d’esotèrica i la seua existència, sabuda però desconeguda, inspira curiositat. Que dins d’unes dècades puga haver-hi un ordinador que funcione per partícules és fins i tot divertit d’imaginar.
Què té de material la física quàntica?
El 80% de la física quàntica és experimental. L’afirmació que les propietats no estan definides per una única forma respon a fórmules reals. La partícula sembla que està en molts llocs alhora, que el temps defineix propietats, que aquestes propietats apareixen i desapareixen. Això es veu tots els dies als laboratoris. És molt real.
Des de la bomba atòmica sobre Hiroshima, la població es pregunta per què es descobreix una cosa com l’energia nuclear, l’ús de la qual pot arribar a ser tan pervers.
El mal ús d’un avanç científic pot ser efectivament pervers, però això no fa l’invent pervers. Per seguir amb l’exemple, l’energia nuclear pot servir per a matar gent, però també serveix per a salvar vides. Ara mateix es curen tumors aplicant física nuclear, i s’entreveu, en això es treballa, que la fusió nuclear, una energia atòmica neta, diferent de l’actual, ajudarà a solucionar la dependència del petroli i d’altres fonts d’energia brutes i no renovables.
Segons un estudi europeu, Espanya és el país amb el nivell més baix de Secundària en coneixement de matemàtiques. Vostè era molt llest o va tenir sort amb els professors?
Vaig tenir molt bons professors, sobretot a la Universitat, encara que mai vaig tenir problemes amb les matemàtiques, una matèria de la qual ma mare era professora a l’institut. No sé quina és la
Resulta curiós observar que formula les respostes com si es tractessen de teoremes, amb un ordre i una precisió que no deixa res fora de lloc. És defecte professional o és la seua manera de comunicar-se?
És defecte professional, sens dubte, la meua família també m’ho diu, i va a pitjor. Els científics discutim molt entre nosaltres i estem en contacte constant, i ens comuniquem a través de raonaments encadenats i sustentats en teoremes i fórmules, i això, al final, fa raça.
Amb quantes persones realment pot compartir coneixements sense necessitat de rebaixar el seu llenguatge o simplificar les idees?
En el camp de la física quàntica devem ser 2.000 persones al món. Ampliant el criteri arribaríem a les 20.000, però no en devem ser més. De vegades jo mateix pense que els científics som una mica rars.
Aquest estiu es va celebrar a Madrid el Congrés Internacional de Matemàtiques i es va reconèixer que el rus Perelman havia convertit en teorema la conjectura de Poincaré. Sap de què es tracta?
El problema que va resoldre el conec perquè té molta relació amb la física i serà útil per a la nostra disciplina. Moltes vegades, la física pregunta, les matemàtiques resolen i la física aplica. Dit d’una altra manera, el pensament abstracte del matemàtic porta el físic a poder resoldre problemes o a seguir el seu camí.
Se li desperta el caràcter científic quan les pel·lícules de ciència-ficció cometen errors de pes o deixa que l’enganyen?
Algunes vegades me n’adone. Recorde un professor que en col·leccionava i de tant en tant ens els explicava. Era divertit, però cada vegada hi ha menys errors. Les pel·lícules estan realment ben fetes, i sospite que els guionistes estan molt ben assessorats per científics. Després hi ha invents o accions que s’escapen a la ciència: la màquina que transporta un ésser descomponent-lo i que de manera instantània el recompon en un altre lloc és fantasia.
És qüestió de temps que es puga fer o és físicament impossible?
És impossible. Les lleis de la naturalesa no permeten enviar matèria de manera instantània. Hi ha teories com el forat del cuc que envia micropartícules, però la naturalesa mana.
Als últims anys s’han conegut alguns fraus en les publicacions científiques de prestigi, descobriments que no ho eren. Falta rigor?
Afortunadament han sigut pocs i relacionats amb articles experimentals. No pot haver-hi frau quan es demostra una teoria, perquè es tracta de l’evidència del compliment de normes que es pot reproduir seguint tots els passos. Tot i això, si un equip assegura que ha fet un experiment i ha arribat a una conclusió i la dóna com a bona, pot passar que no hi haja cap altre equip al món que hi estiga treballant, per la qual cosa es tarda temps a comprovar-ne la veracitat. Potser l’equip va modificar una gràfica per aconseguir resultats més importants, i cal arribar a aquesta gràfica. Però excepte els casos que s’han conegut, no en sé de cap altre. És un fet extraordinari.
Vostè és el que es coneix com a “cervell escapat”. Què cal fer perquè els investigadors no marxen d’aquest país?
També hi ha alemanys als Estats Units, nord-americans al Japó i japonesos a la Gran Bretanya. És inviable, i gens útil, que en cada país hi haja equips científics de primera fila dedicats a la investigació de cada disciplina. L’important per a Espanya no és recuperar cervells sinó importar-ne. Centrar-se en una disciplina o en diverses i ser punters, cuidar aquest equip, fitxar els millors i convertir-se en referents.
Fa escasses dates va sortir publicat un estudi de la Unió Europea que assenyalava que gairebé el 50% dels investigadors europeus són dones. Què passa amb aquelles teories que asseguren que el cervell femení té menys aptituds per a la comprensió matemàtica que el masculí?
No les crec. Conec dones inteligentíssimes en matemàtiques i en física. Sí que crida l’atenció l’escassetat de dones dedicades a la investigació als països del nord, a Alemanya, als països nòrdics, la Gran Bretanya i els Estats Units. Això no és la idea que a priori tenim sobre la igualtat en aquests països. Al contrari, el nombre de dones dels països del sud d’Europa i d’Amèrica dedicades a la ciència és equiparable al dels homes.
Quan encara és difícil de comprendre el sistema binari d’uns i zeros per a transportar informació, com podem entendre que en el futur se’n prescindirà?
Un podria pensar que al zero i l’u actual afegirem un dos. Però no és això. Usem un símil per a intentar explicar-ho. Imaginem que juguem als escacs i que canviem les regles del joc, i quan el rei es mou una casella, es converteix en dos reis; i l’alfil, quan es menja una peça, pot saltar al color invers. S’instauren regles diferents. Amb els ordinadors passa una cosa semblant. En comptes d’utilitzar les lleis actuals que els fan funcionar, canviarem les lleis per a fer informàtica. Els uns estan en tres llocs al mateix temps, els zeros canvien de lloc i es despleguen, es fan sumes en paral·lel. Es formularan lleis i respostes que amb les regles del món macroscòpic és impossible, no per falta de desenvolupament, sinó perquè es tracta d’un altre joc.
Falta molt?
Falta, encara que en certa manera ja s’ha desenvolupat una aplicació quàntica en sistemes de comunicació vinculats amb la criptologia. Hi ha ordinadors quàntics que fan càlculs, però estan encara en base embrionària.
Però les preguntes estan formulades?
Moltes sí, ara és qüestió de millorar la tecnologia i és qüestió de temps i diners. També falten altres preguntes per fer. Si no, se’ns acabaria el treball. Hem de qüestionar-nos com aconseguir que l’ordinador quàntic siga més eficient, o com construir els repetidors quàntics.
Quan no pensa en termes impossibles per a la resta dels mortals, a què dedica el seu temps?
Sóc molt normalet. M’agrada sortir amb els amics a prendre cerveses, estar amb les meues filles i la meua dona. Llegir.
La primera paraula seria: superposició o la possibilitat de tenir dues propietats diferents, i al mateix temps, en un mateix objecte. Una cosa pot ser de color groc i verd al mateix temps en universos diferents o superposats. O el que és el mateix, un àtom pot estar en dos llocs al mateix temps, en un estat de superposició. La segona paraula seria entrellaçament: per a això es necessiten dos sistemes i l’estat d’aquests dos sistemes ha de ser una superposició. Un exemple: tens dues monedes. Cada moneda pot estar en cara, en creu o en estat de superposició, és a dir, en cara i creu al mateix temps o ni en cara, ni en creu. Si tens les dues monedes en cara, tens un estat entrellaçat. Però en mirar una d’aquestes monedes, ella decideix si vol estar en cara o en creu. La tercera paraula seria mesura o observació perquè quan observes l’objecte, aquest canvia. En mirar-lo el modifiques. Quan el mires el veus sempre en cara o en creu.