David Byrne, polític comunitari

1 Març de 2001

A Espanya molta gent va viure en els anys 80 la tragèdia de l’enverinament massiu per consum d’oli de colza desnaturalitzat. En aquest context, problemes sanitaris com la malaltia de les vaques boges creen por i desconfiança vers la seguretat dels aliments i exigeixen la intervenció urgent de les autoritats públiques i els productors per restituir la confiança dels consumidors. Es plantegen així les coses a Brussel·les o s’aborden aquests problemes a mesura que van sorgint?

Puc assegurar que, des que el 1996 va esclatar la crisi de l’encefalopatia espongiforme bovina, Brussel·les ha abordat aquest problema amb tota serietat. A la Comissió la crisi ha provocat una profunda reestructuració de responsabilitats i hem establert nous dispositius interns per garantir que els responsables de la presa de decisions disposin d’assessorament científic independent sobre l’EEB i les altres qüestions que afecten la salut dels consumidors.

A més, des de 1996 hem adoptat, en resposta a aquesta crisi, més de 40 mesures legislatives concretes destinades a protegir la salut dels consumidors davant els riscs identificats pels científics. I a mesura que anem sabent més coses sobre la malaltia, actualitzem i millorem les disposicions de gestió del risc que fan al cas. Així, al Regne Unit, les mesures adoptades per iniciativa tant del Govern nacional com de la comunitat estan començant a donar els seus fruits i l’EEB ha entrat ja en una fase descendent.

Comprenc la inquietud dels consumidors espanyols. Ens ha costat bastant temps convèncer les autoritats espanyoles que l’EEB no es detindria a la frontera. A Espanya, l’atenció pública no ha començat a centrar-se en les mesures necessàries per protegir la salut dels consumidors fins que no va quedar provada l’existència de casos d’EEB després de la introducció de nous assaigs d’anàlisi ràpida. Però els consumidors espanyols haurien de saber que a nivell comunitari hem adoptat un conjunt de mesures que tenen per objecte protegir-los del risc derivat de l’EEB.

Vull destacar, en particular, com a element clau de la nostra estratègia de gestió del risc, l’obligació que tenen els escorxadors de retirar de la cadena alimentària tots els materials bovins que poden plantejar un risc real de transmissió de l’EEB. A més, continuem proposant incessantment millores en les disposicions relacionades amb l’EEB i, en general, en la legislació sobre seguretat alimentària de la UE. La Comissió Prodi ja va adoptar el gener de 2000 un pla ambiciós destinat a revisar tota la legislació alimentària de la UE i a crear una autoritat alimentària europea independent.

Com es convertirà l’Autoritat Alimentària Europea (AAE) en la peça fonamental de la nova política de seguretat alimentària? Aconseguirà garantir la seguretat des de la granja fins a la taula del consumidor? Es parla d’un pressupost de 40 milions d’euros anuals i d’una plantilla de més de 300 persones per a l’AAE. Per a què s’utilitzaran aquests mitjans?

La funció principal de l’AAE serà proporcionar assessorament científic sobre les qüestions relacionades amb la seguretat alimentària i amb la salut dels consumidors. Establirà les bases científiques sobre les quals la Comissió, el Parlament Europeu i el Consell de Ministres adoptaran les decisions relatives a la gestió del risc. A més, comunicarà directament a la població informació relativa al seu assessorament científic. La Comissió ha proposat que sigui també l’AAE la responsable del funcionament del sistema d’alerta ràpida per a aliments i pinsos. La raó és que cada alerta ràpida d’un problema en la cadena alimentària ha de ser objecte d’una avaluació científica el més ràpida possible. Així mateix, l’AAE prestarà a la Comissió suport científic i tècnic en la gestió de les crisis alimentàries. L’Autoritat Alimentària es mantindrà summament atenta davant de tots els riscs que vagin sorgint perquè casos com els de l’EEB es puguin detectar en la seva fase inicial. L’Autoritat disposarà de pressupost propi per emprendre estudis científics destinats a omplir els buits existents en els coneixements científics quan això sigui necessari per complir la seva missió o per afrontar alguna crisi. Així doncs, tindrà un dret independent a investigar problemes no investigats en cap altra banda.

Per garantir-ne la independència, l’Autoritat Alimentària Europea es finançarà amb fons públics amb càrrec al pressupost comunitari. Tindrà 255 empleats durant els tres primers anys.

A Espanya es crearà l’Agència de Seguretat Alimentària per coordinar les actuacions de control dels aliments i oferir suport tècnic a l’Administració. Creu que aquest reforç dels controls serà suficient perquè els consumidors recuperin la confiança i tornin a consumir aliments sense temor a emmalaltir? No caldria adoptar també mesures que impliquin directament els productors d’aliments i els sistemes d’elaboració que apliquen?

L’existència de controls adequats de l’aplicació de les mesures de seguretat alimentària és essencial per a una estratègia que tingui per objecte garantir la seguretat dels aliments. En conseqüència, aplaudeixo els esforços que les autoritats espanyoles duen a terme per millorar els controls dels aliments i establir una millor coordinació.

A nivell comunitari, la Comissió presentarà aquest any una proposta legislativa per reforçar els controls oficials d’aliments i pinsos i per corregir les deficiències existents en els sistemes nacionals de control de la seguretat dels aliments. Ens proposem d’harmonitzar els sistemes de control establint criteris operatius per mitjà dels quals l’Oficina Alimentària i Veterinària de la UE auditarà les autoritats nacionals competents. A més, elaborarem directrius comunitàries perquè, a nivell nacional, s’estableixin estratègies de control coherents, prioritats basades en el risc i procediments de control eficaços.

Aquesta és una de les propostes del Llibre blanc sobre seguretat alimentària de gener de 2000. En aquest llibre blanc la Comissió va presentar un ambiciós programa de reforma de tota la legislació alimentària de la UE que inclou, en particular, una revisió de la legislació per aclarir la responsabilitat dels productors d’aliments en matèria de seguretat alimentària. Les propostes presentades el juliol de 2000 relatives a l’establiment de noves normes sobre higiene en la producció d’aliments, per exemple, ja tenen en compte aquest nou enfocament.

Així doncs, sí que és necessari adoptar mesures, i de fet ja ho estem fent, tant pel que fa als controls com pel que fa a la millora de la legislació sobre producció d’aliments i responsabilitat dels productors d’aliments. Esperem que la nostra actuació en aquestes dues àrees serveixi perquè els consumidors recuperin la confiança en la seguretat dels aliments.

Què ens pot dir de la seguretat dels aliments modificats genèticament? No crearan, més tard o més d’hora, problemes sanitaris als consumidors?

No hi ha proves científiques que indiquin que els aliments modificats genèticament que han estat objecte d’avaluació adequada i aprovació per part de les autoritats competents amb vista al seu ús en els productes alimentaris hagin tingut efectes negatius imprevistos en la salut dels consumidors. Per ara, el debat científic se centra sobretot en l’impacte mediambiental del cultiu de productes modificats genèticament. A més, el debat sobre la modificació genètica ha d’abordar també els aspectes ètics relacionats amb el tema.

Sóc partidari que l’aprovació de la comercialització d’aliments modificats genèticament es realitzi sobre bases científiques per garantir que es comercialitzen únicament productes segurs. I m’inclino per donar als consumidors la possibilitat d’escollir, comptant amb l’etiquetatge correcte dels aliments modificats genèticament, de manera que puguin decidir per si mateixos si volen comprar aliments modificats genèticament o no. En l’actualitat la Comissió està estudiant diferents opcions per adoptar, a escala comunitària, normes sobre etiquetatge i traçabilitat. Espero que durant el primer semestre de 2001 puguem avançar en l’elaboració d’un conjunt de propostes en relació amb els organismes modificats genèticament.

Quin hauria de ser el paper de les associacions de consumidors en les crisis alimentàries? Quin és també el seu paper pel que fa a l’assegurament de la qualitat dels aliments?

Crec que les organitzacions de consumidors han d’exercir un paper fonamental pel que fa a la seguretat dels aliments ja que són els principals representants dels interessos dels consumidors en la societat civil. Podrien actuar com gossos guardians, exercint una vigilància crítica de les accions de les autoritats i dels productors. Sempre que sigui possible, haurien de demanar i difondre de forma independent informació sobre els problemes de seguretat alimentària, tant en contacte directe amb els consumidors com, per exemple, a través de la realització de proves i comparacions dels productes tal com fan moltes organitzacions de consumidors i revistes.

Penso que la cooperació entre les organitzacions dels consumidors, tant a escala nacional com internacional, contribueix realment a fer més eficaç la feina sobre aquests temes complicats que exigeixen gairebé sempre disposar de coneixements tècnics. Veig la cooperació entre les organitzacions dels consumidors, tant en cas de crisi com en la seva feina quotidiana de lobby en favor de normes alimentàries més segures, com el millor mètode per augmentar la seva influència en els polítics i fer arribar un missatge coordinat als consumidors.

Quan va a un restaurant o fa la compra, pren les decisions en funció de l’àmplia informació de què disposa en matèria de seguretat alimentària?

No crec que es necessiti un coneixement a fons sobre seguretat alimentària per prendre decisions en un restaurant o en un supermercat. Escullo habitualment el que més m’agrada. I, com tots, vaig amb compte.