Per què té tanta importància la pèrdua del pit?
Al fet de patir càncer, que és ja de per si una situació molt dura de viure, se suma l’extirpació d’un pit o dels dos, una alteració externa i evident del cos que ens recorda la malaltia i que, en certa mesura, la mostra socialment. Però és que, a més, el pit és una zona molt íntima, no és una peça més de la figura. En aquesta zona resideix part de la sexualitat femenina, és un lloc en què s’identifiquen les emocions, la sensibilitat i la maternitat. Fins i tot quan es mostra en desfilades, a la platja o en l’art, es fa reconeixent-ne la importància i un significat especial.
Quan es va començar a percebre la necessitat d’atenció psicològica a les dones sotmeses a una mastectomia?
Es va valorar que, al final de tractaments mèdics immediats, les dones mastectomitzades sofrien episodis d’estrès, units a estats d’ansietat i depressió que no eren només conseqüència de patir càncer. El quadre clínic era molt concret en les dones que compartien la pèrdua del pit. Per això es va implantar una assistència especialitzada que reforcés el tractament mèdic i que detectés, igualment de manera precoç, símptomes d’una depressió més enllà del postoperatori.
Quines són aquestes alarmes?
Principalment, el plor, l’insomni, els canvis bruscos d’humor, la dificultat per a tolerar el reflex de la imatge en l’espill i la pèrdua de la libido, perquè, com hem dit, el pit és una zona molt sexual per a la dona. Els psicòlegs d’oncologia col.laborem amb el personal sanitari per fer front a aquests quadres i indicar-ne el tractament més adequat una vegada es rep l’alta clínica.
Per què en la gran majoria de les vegades es recomana a aquestes pacients que participen en associacions o acudisquen a grups de teràpia o de trobada amb altres dones mastectomitzades?
Atès que es viu l’alteració d’una part molt íntima de la dona, que li canvia la figura i l’estètica, i atès que es necessita l’acceptació d’aquesta nova imatge que s’oferirà, compartir l’experiència amb altres dones és una forma de trobar ajuda. En aquests grups s’observa altres dones que han passat pel mateix i es comprova que una mastectomia no és tan estranya i que no hi ha res de què avergonyir-se.
Tots coneixem casos en què s’ha extirpat totalment el pit a una dona amb càncer de mama quan potser no hauria sigut necessari.
Fins a quin punt recomanen una cirurgia estètica ulterior?
La conveniència correspon decidir-la a l’oncòleg i al cirurgià, juntament amb la pacient. Es comprova si la pròtesi i la intervenció són viables i innòcues, i, a partir d’aquí, la pacient decideix. Sens dubte, la cirurgia estètica pot ser una gran ajuda psicològica, i no tan sols per a dones joves. També qui ha complit 60 anys té dret que se li practique, perquè continua sent una dona que té un cos per a estimar i cuidar.
Precisament, encara que és l’edat adulta la que registra més incidència d’aquest tipus de càncer, la dona jove també hi està exposada. A més de la pèrdua del pit, el tractament ocasiona la pèrdua de la fertilitat. Una raó més per a l’assistència psicològica?
Com a conseqüència del tractament més que de l’operació, el més habitual és provocar una menopausa anticipada. I, efectivament, aquesta és una altra de les raons per les quals les dones mastectomitzades, encara que no estiguen en edat fèrtil, necessiten més atenció, més enllà del tractament oncològic.
Encara que representen només l’1% dels casos, també els homes pateixen càncer de mama. Per a ells suposa el mateix cop que per a les dones?
Les conseqüències psicològiques són molt menors per a ells, semblants a les que es poden derivar d’un altre tipus de càncer.
Com poden ajudar la família i els amics a una pacient?
Igual que amb qualsevol càncer o amb una malaltia seriosa, el primer que desitja i que necessita la malalta és respecte i espai per a poder reaccionar. S’ha de permetre que expresse les emocions, ja siguen amb plors o amb enuig. I encara que sembla fàcil donar-los suport, tendeixen a la condescendència i a l’engany piadós, i les persones necessitem que se’ns tracte des de la intel.ligència, que els familiars no es violenten en comprovar la debilitat de la malalta. A partir d’aquí, cal procurar donar-los suport i afecte.
La relació de parella també s’hi veu afectada. L’àmbit de les relacions sexuals, concretament, es pot veure alterat. Què s’hi aconsella?
Al principi, la persona malalta i, en menor mesura, la parella, queden sota un estat d’ansietat que desequilibra i provoca un període de desorientacions i més sensibilitat. També d’inapetència sexual, derivada del tractament farmacològic o de la situació psicològica. Això és normal. Ara bé, el que succeeix en el cas d’una dona mastectomitzada és que la inapetència es pot prolongar com a conseqüència de la pèrdua d’autoestima del seu cos. Si no es millora després d’unes setmanes de rebre l’alta mèdica, és aconsellable acudir al metge de capçalera o comentar la situació amb l’equip que s’ha ocupat de l’operació perquè recomane a la pacient anar a un psicòleg.
La pèrdua d’autoestima s’evidencia davant de la nova imatge que obté de si mateixa la dona davant de l’espill?
Cada persona és un món i reacciona com pot, per això totes les reaccions primàries s’han d’admetre com a correctes i comprensibles. Hi ha dones que decideixen al mateix hospital fer-se les cures elles mateixes, mentre que d’altres no suporten descobrir-se i necessiten un temps i un procés d’adaptació per congraciar-se amb el seu cos nou. Aquí és on la parella té un paper fonamental, perquè en la mesura en què accepta també aquest canvi, està consolidant l’altra, i sempre resultarà més senzill estar acompanyada en aquest nou repte. També pot ser la parella qui aconselle demanar ajuda per als dos a un especialista. Aquest detall és important, perquè moltes vegades un mateix nega el seu problema mentre que accepta el de l’altre, i generalment sol ser més eficaç resoldre els dubtes en parella, encara que també es faça de forma individual.
Una vegada en la consulta del psicòleg, què ocorre?
El mer fet d’acudir a un professional ja és un bon senyal dins del procés d’acceptació de la nova situació. He d’assenyalar que aquest pas sol ser més difícil per a la dona mastectomitzada que per a la parella, ja que no hi ha dubte que és ella la principal afectada. Per a explicar la pèrdua de l’apetit sexual, de vegades la dona posa com a excusa que ja no agrada als altres i, en especial, a la parella, quan això no és cert.
Ha pogut variar la idea que ella té de si mateixa i del seu cos, però no la que tenen els altres. Per això és tan important acudir a una teràpia si es tenen dificultats, perquè si bé en els casos d’aquest càncer la necessitat de suport psicològic és més gran, l’índex de superació és també molt elevat.