Les dades evidencien que al nostre país es consumeixen molts medicaments i que la seua ingesta no es fa tan bé com caldria. Quin grau de coneixement atorga al consumidor?
En general és alt, sobretot pel que fa als medicaments bàsics. El problema és efectivament l’ús que se’n fa. Primer, recorrem amb massa facilitat als fàrmacs, sobretot per a automedicar-nos, i a més som molt anàrquics a l’hora de seguir un tractament. La majoria de pacients no prenen els antibiòtics durant el nombre de dies prescrit. Quan s’acaben els símptomes del malestar abandonen el tractament i això en disminueix l’eficàcia. Així mateix, hi ha una infravaloració del farmacèutic com a professional sanitari capacitat per a exercir l’atenció al pacient. És una anella en la sanitat que no s’utilitza degudament. S’oblida que hi ha patologies lleus que no fan necessari el pas per una consulta i que el farmacèutic pot oferir un assessorament gratuït o bé derivar a una consulta d’Atenció Primària un pacient que no dóna importància a un símptoma i podria tenir-ne.
Aquesta infravaloració, no pot ser deguda al fet que en les farmàcies comparteixen espai medicaments i productes generals?
Tots els productes que s’hi venen, inclosos els que no són medicaments, tenen un permís concret i són sotmesos a un control estricte perquè puguen ser comercialitzats en una oficina de farmàcia. A això s’afegeix que qui entra en una farmàcia no ho fa com si ho fes en un comerç general, sinó amb l’expectativa de rebre assessorament del professional que l’atén, que coneix allò que ven i que té llicència per a vendre-ho.
Permeta’m que insistisca. Com poden les farmàcies vendre productes aprimadors o contra la calvície, per citar només dos exemples, quan la seua eficàcia científica és, si més no, dubtosa?
Si es dispensen és perquè és legal fer-ho. Convertir la farmàcia en un comerç més heterogeni depèn de cada u.
Es destinen molts diners a la investigació de cremes anticel.lulítiques o píndoles per a la disfunció erèctil, mentre que la penicil.lina és un producte de luxe en alguns països. Quin paper té en això Farmacèutics sense Fronteres?
Precisament denuncien que és a les duanes on troben més problemes. Per què?
Per la seua mala política i per la corrupció que hi ha. No és rara la vegada que retenen contenidors a les duanes, només per haver d’abonar-los més aranzels. Això demora l’entrada al país d’una partida de medicaments que està admesa i amb tots els papers en regla, però aquesta tardança a donar el permís d’entrada reporta beneficis abundants als qui administren les duanes. Altres vegades ens trobem que han canviat la llista de medicaments que admet el país sense esgrimir raons per fer-ho, amb la qual cosa s’embarga determinat fàrmac, que es perd. Encara que coste dir-ho, les majors dificultats ens les imposen els governs dels països a on volem arribar.
Una vegada dins, no ensopeguen amb interessos de les pròpies indústries o amb els despatxos de medicaments?
El nostre radi d’acció no són les grans ciutats. En totes aquestes hi ha oficines i laboratoris. Les nostres aspiracions són més modestes, volem arribar a comarques en què la població ha de recórrer molts quilòmetres per poder aconseguir un fàrmac bàsic. La manera d’actuar consisteix a recórrer zones amb el que anomenem una farmaciola, és a dir, un petit contenidor ben assortit i accessible a l’economia de la societat a la qual ens dirigim. Precisament, el cost econòmic dels medicaments és la seua principal dificultat. Atenent la seua pregunta, li diré que un dispensari social no sol tenir problemes d’actuació si es limita a oferir el més bàsic de tot, i a evitar entrar en competència amb farmàcies particulars de la zona.
En aquesta línia, les ONG advoquen per involucrar el nombre més gran de persones autòctones en les seues activitats. Troben la manera de fer-ho?
En alguns països es mantenen paràmetres de caritat. Però així no s’aconsegueix el propòsit final d’abastiment autònom, l’únic que possibilita un repartiment real i just. La nostra forma d’actuar va encaminada a atendre la població que ho necessite, però intentant en tot moment dotar-los de mitjans i de la infraestructura necessària perquè la gestió del repartiment siga autònoma.
No és estrany que una persona que viatge a Àfrica o a Sud-amèrica es plantege la conveniència de portar medicaments per a donar-los allà. Què li sembla?
Si es tracta d’un particular, li diria que, seguint les instruccions de l’OMS, és millor que no ho faça. A més d’estar introduint un producte sanitari sense posar-ho en coneixement de les autoritats, fet que li pot generar un problema seriós, el turista rarament arriba a connectar amb els qui aspira a ajudar. D’altra banda, quin fàrmac porta, en quina llengua està escrit el prospecte i per a què és? Quan fèiem recollida de medicaments entre particulars havíem de seleccionar els productes, perquè trobàvem alguns contra el colesterol, per exemple, inútils en llocs en què la pandèmia és la fam o la desnutrició. De totes maneres, és més habitual que un col.lectiu tinga la iniciativa d’enviar medicaments. Llavors oferim la nostra ONG com a via. Si prefereixen ser ells els qui gestionen la donació, els posem en contacte amb grans laboratoris de medicaments genèrics, sense ànim de lucre i especialitzats en Cooperació al Desenvolupament i Emergències, amb els quals nosaltres treballem. És la manera més econòmica de portar endavant el tema perquè la burocràcia a què t’enfrontes és enorme. Un contenidor val molts diners, per això s’aprofiten altres enviaments per a esprémer al màxim els comptes.
Si del que es tracta és de pal.liar una crisi fruit d’una tragèdia o una catàstrofe, com actuen?
L’experiència ens diu que el més eficaç és treballar amb altres ONG. En el cas del tsunami asiàtic, nosaltres ens vam posar en contacte amb Missatgers de la Pau, que ja estaven treballant en la zona, i va ser a ells a qui vam enviar les donacions que vam gestionar.
Serveixen els mateixos medicaments en qualsevol lloc del món?
En termes generals, sí. Ara, als països desenvolupats necessitem antibiòtics de tercera generació, més forts i, per cert, amb més efectes secundaris. Però la medicina de prevenció, que és la més eficaç, serveix igual a tot arreu. Són cada vegada més els països en disposició de posar en marxa campanyes infantils de vacunació amb les quals protegeixen la seua població.
Precisament se sent a dir els últims temps que a causa de la immigració i el major moviment de persones pel món, s’estan important malalties, o reapareixen patologies que es pensaven superades. Tenen constància d’això?
Excepte les malalties tropicals o exòtiques que es pot emportar un viatger, és molt difícil afirmar que s’importen o s’exporten malalties.
És també una llegenda urbana allò que determinades comunitats no saben usar profilàctics?
És cert, encara que el problema també és cultural i de mala informació. Sobretot quan l’ús del preservatiu es lliga a la SIDA, una malaltia entesa de vegades com un càstig diví, la qual cosa li confereix la naturalesa d’inevitable. A més, a algunes poblacions se’ls ha portat el missatge que és el preservatiu el que produeix la SIDA, per tal que no l’usen. Si a aquests missatges mentiders els sumes una cultura en què les relacions sexuals no tenen l’estigma maligne que algunes tradicions volen imposar, i que el seu gaudi és molt més natural, no és estrany que el monstre de la malaltia siga cada dia més gran.
Tornant a la nostra societat, per què no s’advoca amb major força per la investigació de remeis per a malalties poc freqüents?
Aquest és un camp que per a la indústria pot no ser rendible, per la qual cosa hauria de ser cobert pels estats perquè a aquests els correspon servir tota la població, també la minoritària, i haurien de ser els equips científics d’investigació d’un país els qui haurien de trobar-ne els remeis. De totes maneres, les caramboles en la investigació fan que moltes vegades s’aconseguisquen objectius que no es buscaven, i així pot succeir amb alguns fàrmacs. Des del punt de vista del professional farmacèutic, s’està intentant col.laborar perquè es puguen desenvolupar aquest tipus d’investigacions.