Parts a la carta: qüestió de gustos i d'economia

A més del part natural i la cesària, hi ha moltes altres variants relacionades amb les tècniques mèdiques, la postura triada per la mare i el lloc on fer-ho
1 Març de 2012
Img bebe listado

Parts a la carta: qüestió de gustos i d'economia

/imgs/20120301/bebe1.jpg
Una cosa és néixer i, una altra, la manera com es ve al món. Ho saben bé les dones que han estat mares i també les que es preparen per viure l’experiència del part. Encara que la finalitat sempre és la mateixa -tenir un fill en les millors condicions possibles per als dos-, la forma com es doni a llum pot canviar molt aquesta vivència. No és el mateix un part natural que un per cesària, ni és igual parir a casa que fer-ho a l’hospital. Si bé no sempre es pot triar, els últims anys ha agafat força la tendència a decidir de quina manera, en quin moment i en quin lloc es volen tenir als fills.

Com, quan i on

Les últimes tres dècades han representat un canvi notable quant a la maternitat. Les noves tècniques de reproducció assistida han permès que milers de parelles amb problemes de fertilitat poguessin realitzar el somni de ser pares. No només això: també han ampliat els límits d’edat per a tenir un fill. A Espanya, segons les últimes dades de l’INE, l’edat mitjana de la maternitat és una mica superior als 31 anys. Així mateix, l’edat mitjana de les dones que van als centres de reproducció assistida voreja els 36 anys, de manera que hi ha un alt percentatge de “futures mares” que en tenen més de 40.

Però aquests progressos científics -i les seves implicacions socials- no són els únics que marquen el present. N’hi ha més, i molts tenen a veure amb el part. En l’actualitat, els avanços mèdics -com les cesàries o l’anestèsia epidural- es donen la mà amb antigues tradicions -com la decisió de tenir el fill a casa- i, fins i tot, amb costums molt antics que encara perviuen en altres cultures, com ara parir a la gatzoneta. D’aquesta manera, la diversitat per a donar a llum és, avui dia, amplíssima. A més de la distinció entre part natural i cesària, hi ha moltes altres variants relacionades amb l’ús (o no) de les tècniques mèdiques disponibles, amb la postura triada per la mare per a parir i amb el lloc on decideix fer-ho.

Part natural o vaginal

És el que es produeix de manera espontània, sense cap tipus de medicació o intervenció quirúrgica sobre la mare o el nadó. No obstant això, a Espanya -on la taxa de cesàries és alta- se sol utilitzar aquesta expressió per a referir-se al part per via vaginal. Per això, es distingeix al part natural en dos grans grups: l’eutòcic, on no intervenen els elements mèdics (més que per controlar que tot va bé), i el distòcic, on sí que hi ha intervenció mèdica.

/imgs/20120301/bebe2.jpg
En el part eutòcic, quan s’apropa el moment del naixement, el cos de la gestant comença a patir canvis. Un o dos dies abans, el coll de l’úter comença a dilatar-se. La sensació de pressió en la bufeta i el recte, la disminució dels moviments fetals i les contraccions preliminars indiquen a la dona que ha entrat en la fase premonitòria del part.

Aquestes contraccions de Braxton Hicks, que es poden notar durant l’embaràs, s’incrementen en freqüència i intensitat. Quan són doloroses i es produeixen cada 20 minuts o menys, indiquen que el part ha començat. Comença la fase de dilatació, es perd el tap mucós i es “trenca aigües”, és a dir, es produeix el trencament del sac amniòtic on es troba el nadó envoltat de líquid.

La funció de les contraccions és dilatar el coll de l’úter per a permetre la sortida del nadó. Així, a mesura que el treball de part progressa, les contraccions duren més temps, són més fortes i, també, més seguides. Però quan s’aconsegueix l’obertura completa (que arriba als 10 cm), l’objectiu de les contraccions canvia: la meta és ajudar el nadó perquè s’obri pas a través del canal de part. En la fase d’expulsió, el primer és el part fetal, el moment en què el nadó és expulsat cap a les vies genitals. El següent és l’infantament, és a dir, quan s’expulsa la placenta.

La durada d’un part natural varia molt, ja que depèn, entre altres qüestions, de la dona, del nadó i de la quantitat de parts previs. Així i tot, es calcula que la durada mitjana és de nou hores per a les dones que ja han tingut fills, i de 14 hores per a les primerenques.

Part distòcic

/imgs/20120301/bebe3.jpg
S’anomena part distòcic el que comporta algun tipus d’intervenció mèdica, ja sigui per provocar-lo, per atenuar el dolor de la mare o per ajudar al nadó a néixer. Entre els procediments més habituals es troben:

  • El part induït. Consisteix a desencadenar el procés de manera artificial. Per fer-ho, hi ha tres vies, que unes vegades s’apliquen per separat i d’altres es combinen. Són les següents: l’administració de prostaglandines (que ajuden a madurar el coll de l’úter), l’administració d’oxitocina (l’hormona responsable de provocar les contraccions uterines) i el trencament de la bossa amniòtica, per al qual cosa s’utilitza una llanceta (un instrument allargat, amb forma de ganxo, que s’introdueix al coll de l’úter). La inducció del part s’utilitza, sobretot, quan la gestació es prolonga en excés (més de 41 setmanes) o quan la continuació de l’embaràs comporta riscs per a la salut de la mare o el nadó.
  • L’anestèsia epidural. La seva funció principal és minvar el dolor del part, però, al seu torn, permetre que la mare estigui desperta i conscient durant el procés. L’anestèsic s’injecta entre les vèrtebres L-2 i L-3 per a adormir la part inferior del cos, però sense insensibilitzar-la del tot. La idea és mantenir una sensació lleu de les contraccions perquè la futura mare pugui empènyer en el moment adequat.
  • /imgs/20120301/bebe4.jpg
    L’episiotomia. És un tall que es practica al perineu, en el moment final del part, per facilitar la sortida del nadó. La incisió es pot fer amb bisturí o amb tisores i requereix de punts de sutura. L’objectiu és engrandir l’obertura de la vagina per a abreujar la durada del part i prevenir esquinçaments. Si bé és una pràctica habitual, hi ha opinions oposades sobre els seus beneficis. Sobre aquesta qüestió, l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el Ministeri de Sanitat i les societats de Ginecologia i Obstetrícia recomanen limitar-ne l’ús al mínim imprescindible.
  • La cesària. Es practica quan el nadó és massa gran per a la pelvis de la mare, quan no està ben col.locat per a néixer de manera natural, quan hi ha placenta prèvia o, també, quan l’embaràs és múltiple o s’adverteix d’alguna possible complicació. És una intervenció quirúrgica bastant habitual (de vegades, sol.licitada per les mares), però no per això de poca importància. La cesària implica dos talls: un d’extern, a l’abdomen, i un altre d’intern, a l’úter. El procediment, en si mateix, és indolor, ja que la futura mare rep anestèsia (general, epidural o raquídia). No obstant això, la recuperació és més llarga i difícil que la d’un part vaginal. A les molèsties habituals del puerperi, se sumen les pròpies d’una operació abdominal: dolor en la incisió, dificultat per fer determinats moviments, necessitat de cuidar i higienitzar la ferida amb regularitat perquè cicatritzi al més aviat possible… i la importància de prevenir un segon embaràs en els mesos següents, ja que cal una cicatrització uterina completa abans de procrear de nou.

Més intimitat i comoditat

/imgs/20120301/bebe5.jpg
Quan l’embaràs transcorre amb normalitat, si no hi ha risc per a la mare o el fetus, hi ha la possibilitat de triar un lloc diferent de l’hospital per portar al nen al món. Cada vegada són més les dones que es decanten pel part a casa, una opció més còmoda, íntima i agradable que donar a llum en un entorn mèdic. La decisió implica, entre altres coses, optar pel part natural i prescindir de certes ajudes, com l’anestèsia epidural. Per aquesta raó, la futura mare ha d’estar en condicions òptimes de salut, el part no pot ser prematur ni postterme i la casa ha d’estar prop d’un centre de salut per a efectuar un trasllat àgil en cas de qualsevol imprevist.

El mateix es pot dir del part en l’aigua, una modalitat que també guanya seguidors. En aquest cas, és imprescindible que la mare no tingui problemes de salut, que estigui relaxada i decidida a viure un part sense calmants ni episiotomies. L’avantatge principal és que l’aigua, a 37ºC, incideix sobre dues hormones fonamentals en el part: disminueix la producció d’adrenalina, cosa que facilita la relaxació dels músculs i la dilatació, i augmenta la generació d’endorfines, fet que genera un efecte analgèsic natural.

Els últims anys, s’ha incrementat el nombre d’hospitals privats i públics que ofereixen a les futures mares la possibilitat de viure un part natural, no medicalitzat, i amb més autonomia per a prendre per si mateixa algunes decisions crucials. Entre aquestes, la posició corporal que adoptarà en el moment del part, ja sigui dempeus, agenollada, asseguda o a la gatzoneta. Aquesta última posició -predominant fins al segle XVII- té nombrosos avantatges físics: la força de gravetat actua en favor de la mare, per la qual cosa l’esforç per empènyer disminueix en un 30%; la dona utilitza també la musculatura de les cames i el dolor és inferior, ja que no es comprimeix tant el sacre. En el pla emocional, permet que la dona marqui el ritme del part i situa el personal mèdic i sanitari en un paper d’assistència i ajuda.