Els experts nutricionistes d'EROSKI CONSUMER responen

1 Setembre de 2017
Img alimentacion 2 listado 386

Els experts nutricionistes d'EROSKI CONSUMER responen

Navalla o longueirón

Encara que el longueirón i la navalla són mol·luscos amb propietats nutricionals similars, hi ha diferències entre aquests mariscos quant a la forma i el sabor, encara que a primera vista no sigui fàcil distingir-los. S’alimenten de plàncton i nutricionalment destaquen per la gran aportació de minerals com ara ferro i sodi. A més, contenen calci i fòsfor i una quantitat important de ferro, iode i seleni. També són font de vitamina A, niacina i vitamina B12. Les navalles estan proveïdes d’una conquilla allargada que presenta una lleugera curvatura. Aquesta conquilla és d’un to més fosc i, a més, es trenca amb facilitat. Presenta un gust fi i suau de mar. El longueirón, en canvi, posseeix una conquilla allargada i rectangular, sense curvatura. Aquesta conquilla, d’un color més blanquinós, està oberta pels extrems i és més forta i robusta que la de les navalles. Pel que fa al sabor, és molt més fort i intens. Aquests mariscos habiten en zones sorrenques del litoral i passen la major part del temps enterrats en posició vertical. Són capaços d’excavar grans forats on s’amaguen dels possibles predadors. Per al seu consum en fresc és important conservar-los en aigua salada i en la foscor. Tant la navalla com el longueirón són idonis per a fer-los a la planxa només amb una mica d’oli d’oliva, all i julivert.

La texturització dels aliments

/imgs/20170901/hamburguesa-tofu.jpg

Els hàbits, gustos i demandes del consumidor han evolucionat, i això fa que calgui innovar contínuament. Cada vegada més s’espera que els aliments satisfacin diverses necessitats emocionals, i aquí la textura hi exerceix un paper important. Així, han aparegut els productes texturitzats, que recorden els productes frescos. El terme “texturització” significa el desenvolupament d’una estructura física que proporciona, en menjar-la, la sensació d’estar menjant carn. Un dels aliments més elaborats han estat les proteïnes texturitzades, aliments vegetals amb un valor proteic molt elevat. En la majoria dels casos es fan amb soia, ja que té un alt contingut en proteïnes. I s’obtenen productes vegetals amb aparença de càrnics, com les hamburgueses vegetals. Des de començament del segle XX es fa servir el seitan, una carn vegetal a base de gluten de blat. Però el descobriment dels tipus de procés de la soia ha fet que proliferin molts productes a base de soia texturitzada que poden enriquir-se i que no contenen blat. I és que les fibres de proteïna de soia són l’únic ingredient que emula les fibres de la carn.

Beure aigua quan es tingui set

En condicions normals en persones sanes, la set és la que marca quan cal hidratar-se. Però en algunes situacions es recomanen quantitats de líquid més grans, com en el cas dels nadons, els esportistes i les persones malaltes o ancianes. En tots ells cal augmentar les quantitats per necessitat i, amb els petits, oferir-n’hi, ja que no saben demanar-ne. Segons el professor Lluís Serra-Majem, director de la Càtedra Internacional d’Estudis Avançats en Hidratació (CIEAH) de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria i membre del Centre de Recerca Biomèdica en Xarxa (CIBEROBN), no hi ha uns litres d’aigua estrictes; tot depèn de la set. En definitiva, el que demani el cos serà la quantitat d’aigua exacta que s’hagi de prendre. No s’han de tenir en compte les teories no contrastades, que sorgeixen més dels interessos de les grans signatures comercials que no dels resultats d’estudis científics i que, a través de publicitat enganyosa, conviden a beure de dos a tres litres d’aigua diaris. I és important saber que els líquids que es consumeixen no venen només de l’aigua, sinó també d’aliments com ara verdures, fruites…

No substituir els sucs per peces de fruita

/imgs/20170901/fruta.jpg

Nombrosos estudis han deixat clar que un consum elevat de sucs de fruita en menors, sobretot si no són naturals, es relaciona amb el fet de patir obesitat, hipertensió o diabetis en el futur, entre altres patologies. Malgrat la informació, encara hi ha la creença que un suc substitueix una peça de fruita. Per això, l’Associació Americana de Pediatria va llançar fa uns mesos una guia amb noves recomanacions sobre el consum de sucs de fruita, en les quals aconsella no començar a consumir sucs fins a l’any d’edat; i això fa referència tant als sucs 100% naturals com als industrials. A més, s’ha de prioritzar el consum de fruita sencera, ja que té una aportació més gran de vitamines i nutrients, més quantitat de fibra. Aconsellen el suc natural amb moderació i que no superi mai el 50% de la fruita total diària. I és que, segons molts experts, el suc aporta més calories, menys fibra i menys sacietat. Alguns organismes, entre els quals hi ha l’Organització Mundial de la Salut, l’Associació Americana del Cor i la guia de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Harvard (EUA), coneguda com “Plat de l’Alimentació Saludable”, recomanen limitar la ingesta dels sucs de fruita.

Tothom diu que el sucre de canya és millor que el blanc, però quan he anat a comprar-ne he vist que n’hi ha de diverses tonalitats fosques i de diferents preus. Per què hi ha aquestes diferències? A què es deu aquest canvi de tonalitat i d’import en els sucres de canya?

/imgs/20170901/azucar-moreno.jpg

El sucre morè de canya integral s’extreu sempre de la canya de sucre. És el suc de canya evaporat per escalfament, de manera que conserva els minerals, els oligoelements i les vitamines de la canya de sucre. Però hi ha un sucre morè de canya integral que passa per refinament i que, com més refinat està, menys propietats té i menys fosc és. D’aquí ve el canvi de tonalitats. De vegades, el que es ven com a sucre de canya o sucre morè és sucre blanc refinat al qual s’afegeix extracte de melassa per donar-li un color i un sabor característics. Però els millors sucres morens de canya integral són el sucre moscovat i el sucre panela, ja que no sofreixen cap tipus de refinament que elimini les seves propietats. El seu procés de producció és similar, tret que el moscovat se sotmet a ebullició fins que acaba cristal·litzant-se. Així presenta un color una mica més fosc que el de la panela. Aquests dos tipus de sucre són els que més quantitats minerals contenen, en concret cinc vegades més que el sucre morè i 50 vegades més que el sucre blanc. Quant a la diferència de preus, ocorre que com més qualitat tingui el producte, menys refinat estarà i, per tant, més augmentarà el seu cost.

He decidit fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta, però tinc por que no sigui capaç d’aguantar sense menjar cinc vegades. A més de fruita seca, quin menjar he de portar? I com sabré si consumeixo les calories necessàries per a no desmaiar-me durant el trajecte?

/imgs/20170901/alimentacion-dxt.jpg

La pràctica d’exercici amb bicicleta és molt intensa per a l’organisme, per la qual cosa requereix moltes reserves de sucres (glucogen). Per això, s’ha de comptar amb aquestes reserves abans de l’exercici i consumir les calories necessàries perquè el cos no sofreixi. Si té la intenció de fer un trajecte llarg cada dia, necessitarà reserves, i aquesta energia es genera durant els àpats del dia anterior, que han d’estar compostos de fècules, lactis, fruites i cereals. El termini mínim entre l’últim àpat i el començament de l’esforç és de tres hores. Per a una digestió òptima, cal prendre un esmorzar fàcil d’assimilar, ric en glúcids, com ara fruita fresca o suc, cereals (musli, flocs de civada), lactis, proteïnes (ou, pernil) i una beguda (cafè o te). Durant l’esforç, per a tenir més energia el cos necessita aigua i sucre. Prendre una beguda energètica és més eficaç que els sòlids per a una hidratació adequada i més fàcils d’utilitzar o el consum de fruita dessecada, com ara dàtils o prunes seques. Quan acabi l’exercici, és recomanable aigua o una beguda energètica (suc, te), una barreta energètica o un lacti. De nit, l’ideal són fècules per a satisfer les necessitats en glúcids (arròs, pastes, sèmola), verdures cuites o en amanida i proteïnes (carn o peix i un lacti). Aquestes últimes contribueixen a la recuperació dels músculs, per això es recomana prendre’n en finalitzar.