El sabor del Nadal al voltant del món
Als dies de Nadal se’ls posa música; a les creences, imatges; i als moments, sabors, campanes, ciris, avets, regals…. Aquest conjunt de símbols són compartits per les persones, separats per milers de quilòmetres, de credos i situacions diferents, i fins i tot antagòniques. Les costes del Pacífic estrenen els dies i a les Filipines són els primers de gaudir d’unes postres típiques nadalenques. Es diuen “halo halo” i barregen llet, mongetes vermelles i blanques, nata i tires de coco, melmelada, cigrons, trossos de plàtan i l’ingredient secret de cada casa. Encara que la recepta sorprengui, qui la tasta afirma sense dubtar que resulta molt més refrescant que un gelat, i és que el 25 de desembre a Manila se superen els 30 graus. Al nord, i amb més fred, els japonesos han inventat un pastís de nata i maduixes, blanc i vermell nadalenc, per sumar-se a les tradicions que els són molt alienes però audiovisualment molt quotidianes.
Al voltant de 130 milions de xinesos celebraran el Nadal. Encara que sembli una xifra considerable, solament representa el 10% de la població del país. La majoria se suma a la festa i, com que saben que és estrangera, la Nit de Nadal mengen pizza per sopar. Una mica més prop d’occident, a l’Índia, el Nadal va ser “dipositat en herència” pels anglesos i, tot i sense tenir fe cristiana, avui no falta a les taules el púding, a l’arbre els regals del Pare Noel i als carrers les actuacions sacramentals. Però si hi ha un continent nadalenc aquest és Europa. Cada país, cada regió, cada comarca, cada família tenen i salvaguarden les seves tradicions, i comparteixen i lleguen les seves receptes i costums al voltant de la taula.
A Grècia, la gastronomia és un art que per Nadal es multiplica i es representa en diversos plats. El menú del 25 de desembre és interminable: entre les moltes i variades receptes no falta el gall dindi farcit de castanyes i panses de Corint, el garrí rostit al foc lent i el tortell de nous i xarop de mel. A Bulgària, el menú també és excels però no hi ha lloc per a la carn ni per als lactis, que es reserven per a l’endemà. Fruita seca, mandonguilles de verdures, amanides i llegums conformen el menú del 25 de desembre. A Polònia, esperen que passin les festes per menjar carn, i les neules de pa amb dibuixos bíblics antecedeixen un menú en el qual s’elaboren sopes de llegums i peix al forn. Dolços i xocolates posen el punt final a la trobada familiar, que comença quan es veu el primer estel al cel de la Nit de Nadal.
El vals marca els compassos austríacs per Nadal. Les coques, els pastissos, els rotlles… tota mena de dolços protagonitzen les taules adornades per composicions artesanals de ciris i fulles perennes preparades durant tot el mes de desembre. Les salsitxes no falten a la taula alemanya, però són només un element més. Galetes singulars, de múltiples formes i colors, pastissos de gingebre, pomes farcides i massapans sostenen el pes d’aquestes jornades tan especials. Als països escandinaus, el sabor del Nadal és fumat. És freqüent cuinar salmó, areng, halibut, bacallà o abadejo sempre assecat amb sosa i aromatitzat amb clau, llorer i canyella. Però encara queda gana per a menjar pernil, formatge casolà i amanides de fongs. Les postres són vermelles i morades, de groselles i nabius.
A les ribes del Mediterrani, Itàlia exemplifica el sentit familiar de les festes. A la seva taula no falta un assortiment important d’entremesos, els “antipasti” que antecedeixen el plat d’espaguetis amb cloïsses o qualsevol altra suculenta recepta tradicional. Les llenties que tanta literatura nadalenca han inspirat es reserven per a la darrera nit de l’any, i els italians comparteixen amb Espanya la conservació del dolç heretat dels àrabs, els torrons. Al sud de França també es degusten i elaboren, però sobre els gals recau el títol de ser el país inventor del tortell de Reis. El foie-gras i tota mena d’excel.lències procedents de la matança tardorenca del porc tampoc no hi falten. El Nadal abandona el vell continent per Anglaterra i Irlanda. Comparteixen aquests dos països el ritual d’elaborar en família i amb temps el púding de fruites per a les postres del dinar del dia 25, basat en pastissos salats i saborosos purés.
A Amèrica
A l’altra banda de l’Atlàntic, just quan el dia de Nadal arriba a la fi a terres europees, comencen a adornar-se i col.locar-se els àpats a les taules americanes. De nord a sud, el nou continent reserva les millors gales culinàries per celebrar el dinar més important de l’any. Al Canadà, el país dels arbres mil.lenaris, no hi falten les mandonguilletes de porc, ni les verdures d’hivern, ni les salses casolanes. El gall dindi i els dolços completen el menú d’un dia en què se celebra que les baixes temperatures canadenques obliguen a recollir-se a la calor de la llar. Als Estats Units és més difícil decantar-se per un sol costum, però sí que és generalitzat que el dia de Nadal es reuneixin les famílies al voltant dels regals, encara que no al voltant de la taula. La cultura culinària casolana es viu de manera diferent en cada família i tant a Vermont, on la neu cau sobre els boscos, com a Califòrnia, on el temps convida a anar a la platja, el gall dindi i les llaminadures adornen els moments de lliurament de regals, igual com ho fan el vesc i les nadales. Res a veure amb Mèxic on el Nadal és sinònim de color, de festa, d’olors i sabors irresistibles.
El nopal, el maguei, el blat de moro, el frijol, el xili i l’alvocat són productes comuns entre els mexicans que conformen una part significativa de la gastronomia nacional. En les taules nadalenques es gaudeix de delícies heretades dels avantpassats indígenes: mols amb romeritos, tamal (panades farcides) i sobretot, el guajolote (gall dindi). A aquesta tradició culinària se suma la cuina mestissa. El resultat és un menú farcit d’amanides nadalenques, galls dindis dels pastors, manchamanteles, bunyols, capirotada (carn amb blat de moro) … Les receptes es compten per desenes, cadascuna més saborosa i més nadalenca que l’altra.
Els països de l’istme americà comparteixen el talent amb el fang i els colors. Els seus pessebres domèstics i sense pretensions són petites obres d’art, com ho són les receptes humils i discretes, molt terrestres i agràries, amb tocs d’espècies i originals barreges que les fan genuïnes, i en les quals no falta mai el tamal de porc elaborat amb massa de blat de moro sobre fulles de bananer farcit de carn, fesols, arròs i xili. Cada poble té el seu secret que comparteix, o no, i que el fa més dolç o més salat, més calent o més fred.
A Argentina, si durant tot l’any els rostits i les graellades són sinònim de gran menjar, ho són amb més motiu per Nadal. S’acompanyen d’amanides fredes i es culminen amb postres refrescants a base de saborosos gelats o dolces cremes que acompanyen exòtiques fruites. A Xile, el plat estrella és l’amanida de betarraga; és a dir, de remolatxa, un plat molt refrescant.
Amb independència que sigui gall dindi, colomí, pularda, pollastre, capó o pintada, del que no hi ha dubte és que a la taula nadalenca sobrevolen les aus. A les illes del Pacífic, el plat estrella és el pollastre en adob; a la República Dominicana, el gall dindi rostit amb arròs dolç i fulla de plàtan; i a Mèxic, el capó farcit amb ametlles, filet de vedella i peix sec. A Austràlia, celebren les festes amb un gall dindi amb pernil i a Bèlgica, la Nit de Nadal és sinònim de gall dindi farcit. Al Brasil, en canvi, es pren fred en rodanxes o amb castanyes dolces. I a les sofisticades taules franceses s’opta per la pularda farcida o la pintada; és a dir, la gallina africana, un descobriment molt benvolgut a Europa. Finalment, i com mana la tradició, molts països s’acomiaden del Nadal com en els contes: menjant perdius i anissos per ser feliços.