Fracàs escolar

Trobar l'origen del problema, primer pas per a superar-lo

El treball comú de pares i educadors és un element bàsic per a afrontar una realitat creixent i preocupant
1 Gener de 2005
Img informe listado 319

Trobar l'origen del problema, primer pas per a superar-lo

/imgs/20050101/img.informe.01.jpg
El fracàs escolar és un dels problemes més greus que sofreixen en l’actualitat els sistemes educatius. La transcendència de les seues conseqüències, que sobrepassen l’àmbit escolar, i la seua extensió, en major o menor grau, per tots els països desenvolupats, justifiquen l’interès d’institucions i associacions de docents i de pares per pal.liar-ne els efectes. Les dades avalen l’abast d’aquesta realitat. Així, el 72 % de la desocupació dels menors de 25 anys té relació estreta amb l’abandó dels estudis i el fracàs escolar. Segons dades de l’Institut Nacional de Qualitat i Avaluació (INCE), gairebé la tercera part dels alumnes adolescents del nostre país, estudiants d’ESO, obté qualificacions negatives. En l’ensenyament mitjà, un 32 % dels alumnes repeteix curs, un 35 % no acaba amb èxit 2n d’ESO, el 48 % no supera el batxiller i a la universitat l’abandó dels estudis voreja el 50 %.

Al nostre país un de cada quatre joves fracassa en els seus estudis, amb els problemes consegüents que això comporta, inclosos els psíquics. Matemàtiques, llengua i anglès són les matèries en què es registra un fracàs escolar més gran. Enfront de la mitjana europea (20 %), l’índex espanyol de fracàs, prop del 29 %, només és superat per Portugal, amb una mica més del 45 %. Les estadístiques oficials indiquen que la comunitat amb més fracàs escolar és Canàries, amb un 35,8 %, mentre que la d’Astúries és la més baixa amb un 14,4 %, seguida de Navarra, amb un 17,3 % i la Comunitat Autònoma Basca, amb un 17,5 %.

Aquestes dades, unides a les que reflecteixen l’elevat nivell d’absentisme escolar i d’abandó, mostren l’existència d’un alt grau de fracàs escolar que requereix una acció global allunyada de la creença que els alumnes en compromisos són «ganduls» o «ximples». El fet que hi haja escolars amb dificultats per a superar amb èxit les exigències del sistema educatiu implica no tan sols factors individuals, sinó també educatius, socials i culturals.

Trastorns emocionals i de l'aprenentatge

/imgs/20050101/img.informe.02.jpg
Podem parlar de fracàs escolar quan l’alumne no aconsegueix els objectius proposats per al seu nivell i edat i hi ha un desaprofitament real dels seus recursos intel.lectuals. Això sol tenir com a conseqüència una actitud negativa davant de l’aprenentatge. Moltes són les causes que poden originar un fracàs escolar. Les més ressenyables són els trastorns d’aprenentatge i els trastorns emocionals. Les xifres varien segons els diferents estudis, però es pot dir que només un 2 % dels fracassos és degut a factors intel.lectuals, mentre que al voltant d’un 29 % està originat per trastorns d’aprenentatge, entre els quals destaca la dislèxia. La mateixa proporció es deu a factors emocionals de tota classe, i un preocupant 10 % l’ocupa el trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH).

El fracàs escolar també pot donar-se com a conseqüència de les dificultats en l’aprenentatge acumulades pel xiquet al llarg de diversos cursos, i fins i tot pot ser un símptoma clar de la seua inadaptació al centre escolar, a causa de plans pedagògics mal concebuts, organitzats i orientats, amb exigències excessives i formes d’ensenyament ineficaç.

Causes del fracàs escolar

/imgs/20050101/img.informe.03.jpg

  • Intel·lectuals. Sorgeixen com a conseqüència d’un desajust entre l’edat cronològica i la intel·lectual, i es dóna tant en xiquets amb algun tipus de deficiència mental com en xiquets superdotats. També pot ser producte d’una falta de base sòlida en els cursos anteriors.
    El més comú és que es registren insuficiències en alguna de les dues àrees generals en què es divideix el mesurament de la intel·ligència: l’àrea verbal i l’àrea d’execució manual. La primera inclou, entre altres factors, la comprensió i l’ús del llenguatge, a més de formes específiques de memòria, judici social, pensament lògic, concentració i pensament associatiu. La segona abraça la coordinació vasomotora, l’organització de la percepció, l’habilitat per a planejar una acció i altres factors.
    Si hi ha una deficiència intel·lectual, per molt lleu que siga, el xiquet no podrà adquirir els coneixements necessaris i des del principi de l’escolaritat es retarda i es va distanciant dels seus companys. Aquest retard no és recuperable i el xiquet treu més partit d’una educació especial. També es pot tractar amb teràpia de la parla, amb teràpia ocupacional o amb teràpia educativa, segons corresponga.
  • Motivació. Encara que l’estudiant tinga una intel·ligència normal o per damunt de la mitjana, poden reproduir-se problemes seriosos d’aprofitament escolar si no se sent motivat a aprendre. A aquest fet també influeixen en l’estudiant, i actuen com a estímuls que el conviden a seguir mantenint el mateix nivell d’esforç, el reconeixement pels éssers estimats, l’acceptació social i l’èxit de metes a curt termini. Un altre motiu important de desmotivació és la correlació inexistent entre els continguts impartits a l’escola i les necessitats reals d’una societat tan canviant com la nostra. Els estudiants saben que molts dels seus esforços realitzats no els serviran de res en la vida real i que l’èxit acadèmic no els assegura en absolut l’èxit en la vida professional futura.
    La solució a aquest problema passa per esbrinar què ocasiona el baix grau de motivació. El pas següent és començar a treballar per a augmentar-lo. Aquest procés pot portar temps, i en molts casos esdevé necessària l’ajuda d’un professional per a aconseguir canvis satisfactoris.
  • Problemes orgànics. Altres vegades, el bon rendiment escolar es veu afectat per un problema físic que provoca cert grau d’absentisme escolar o per una malaltia crònica que genera algun grau de cansament en el xiquet. Entre aquests problemes que poden afectar el xiquet de manera física o sensorial i provocar un retard en l’adquisició dels coneixements elementals globals o parcials, es troben els visuals o auditius (miopia, hipermetropia, hipoacúsia, etc.), els problemes d’orientació espaciotemporal, la dislèxia, etc. També està comprovat que els infants que dormen poc o malament, i els que no s’alimenten correctament, especialment en el desdejuni, rendeixen menys del que seria desitjable.
  • Problemes emocionals. Solen donar-se tant en infants amb carències afectives com en infants sobreprotegits, i també en infants hiperactius, insegurs o amb excés de fantasia o algun sentiment d’inferioritat, infants que hagen sofert la perduda d’un pare o dels dos, infants amb pares molt severs, amb un mal ambient familiar, etc. Aquestes circumstàncies solen degenerar en trastorns de caràcter acompanyats d’inestabilitat, còlera i reaccions negatives enfront del professor i els companys, fet que comporta dificultats d’integració al col·legi greus.
    El xiquet també pot patir “fòbia escolar”, que s’origina en els primers contactes amb el col·legi i es manifesta amb la seua oposició contundent a la vida i a les tasques escolars.
  • Tècniques i hàbits d’estudi. Hi ha molts escolars que no saben estudiar. Ningú no els ensenya com han de treballar o estudiar. Cal aprendre a aprendre. Un gran esforç a intentar assimilar una matèria sense saber com fer-ho comporta un resultat pobre i el desànim consegüent per part de l’estudiant. Convertir l’estudi en un hàbit és una altra de les eines per a aconseguir l’èxit acadèmic. L’estudi és una tasca quotidiana, que requereix una pràctica constant, però que si no és reconfortant en si, la formació de l’hàbit és més difícil.
  • Programació inadequada. Algunes vegades s’exigeix al xiquet tasques molt difícils per al seu nivell de maduració intel·lectual. Es pretén que tots els alumnes del curs escolar rendisquen de la mateixa manera. A vegades també hi ha una falta de coordinació entre els distints cursos o cicles escolars, o discrepàncies manifestes entre els diversos educadors, o entre els educadors i els pares, que poden arribar a confondre el xiquet. I què hem de dir dels llargíssims temes que moltes vegades queden inacabats o, si més no, mirats de passada.
  • Els professors. Classes nombroses, falta de suport per part dels superiors o d’especialistes, fan que de vegades el professor transmeta a l’alumne sentiments d’inseguretat i infravaloració.

Els pares, peça clau per a superar el fracàs escolar

  • /imgs/20050101/img.informe.04.jpg
    Hem de reconèixer i acceptar que el nostre fill té dificultats. Estudiem el problema, localitzem on falla el procés educatiu i posem els mitjans necessaris per a superar-lo.
  • Demostrem-li que l’estimem no pels seus èxits, sinó per ell mateix.
  • Cal informar-se de tot allò relacionat amb el col.legi. No només de les notes, també són importants els seus problemes amb els companys o de relació amb els professors. El xiquet ha de sentir que els seus estudis són un assumpte que interessa.
  • Participem en les activitats escolars que impliquen la presència dels pares.
  • Mostrem predisposició i atenguem les seues necessitats i preguntes a casa, però mai no els fem el treball.
  • Cal que fem saber al nostre fill que nosaltres no coneixem la resposta a totes les preguntes, i li hem de proposar buscar junts aquelles que desconega.
  • Potenciem en el xiquet la confiança en si mateix. L’entusiasme es contagia.
  • Permetem-li que prenga decisions i assumisca responsabilitats d’acord amb la seua edat.
  • No el comparem mai amb els seus germans o amics.
  • No el fem sentir mai inútil o culpable.
  • Hem de ser coherents. Si el nostre fill veu que a casa llegim i nosaltres compartim amb ell coneixements, és més fàcil despertar el seu desig d’aprendre.
  • Creem una atmosfera que estimule la seua curiositat.
  • No assetgem el nostre fill amb la idea de l’estudi. Expliquem-li quins són els objectius i què és el que esperem d’ell.
  • Abans de decidir, cal que parlem amb el xiquet per a saber quin problema té i quin tipus d’ajuda podem oferir-li.
  • No amenacem ni castiguem. Apostem, sobretot, per la persuasió i l’estimulació.
  • L’estudi requereix unes tècniques. Ensenyem els nostres fills a estudiar.
  • Ensenyem-li també a no desanimar-se. Expliquem-li que cal ser tenaç i buscar alternatives.
  • No convé transmetre missatges negatius del tipus «ets un mal estudiant» perquè pot arribar a creure-se’ls i bloquejar el seu desenvolupament posterior.
  • Celebrem els seus èxits, per mínims que siguen.
  • Les classes particulars no sempre són la solució. Si en fa, hem de suprimir l’ajuda en el moment en què obtinga els resultats desitjats.
  • Enriquim el seu oci. Que no veja només la televisió. Ensenyem-li programes adequats, portem-lo a museus, contem-li històries, fem que tinga contacte amb la naturalesa…