Analitzats 160 aparcaments públics de pagament i rotació en 18 capitals espanyoles

Pàrquings: s'han encarit el doble que l'IPC però la seva qualitat amb prou feines millora

Els últims quatre anys, el preu mitjà d'una hora d'aparcament ha augmentat un 33%, quan l'IPC acumulat és del 14%.Un de cada cinc pàrquings suspèn en qualitat, a causa de mancances en serveis, informació i seguretat
1 Gener de 2009
Img tema listado

Pàrquings: s'han encarit el doble que l'IPC però la seva qualitat amb prou feines millora

/imgs/20090101/tema1.jpg
Prestacions de suspens a preu d’excel·lent. Els aparcaments públics continuen arrossegant mancances en serveis (la impossibilitat de pagar amb targeta de crèdit, en un 40% dels casos, és una de les principals), en informació (en un de cada quatre no indiquen els horaris i s’han constatat deficiències en la senyalització) i en seguretat (en 8 de cada 10 no hi ha vies de seguretat per a vianants), fet que, però, no obsta perquè les seves taxes creixin de forma notable. Tant és així que, els darrers quatre anys, el cost mitjà d’una hora d’estacionament ha pujat un 33%, més del doble que l’augment de l’IPC en el mateix període (un 14,1%). Així ho ha constatat CONSUMER EROSKI en l’estudi realitzat en 160 aparcaments públics de pagament i de rotació (no exclusius per a residents o abonats) de 18 capitals espanyoles. Els millors es van trobar a Barcelona, Màlaga, Múrcia, Saragossa, Sevilla i València, i els pitjors a la Corunya i Còrdova. La capital catalana també encapçala el llistat amb les tarifes mitjanes més cares (2,7 euros per una hora), seguida de València (2,5 euros), Bilbao i Madrid (2,2 euros). Entre els més econòmics, els d’Alacant (1 euro per una hora), Almeria (1,2 euros), la Corunya i Valladolid (1,4 euros).

Actuant com a clients, els tècnics d’aquesta revista van visitar pàrquings d’Alacant, Almeria, Barcelona, Bilbao, Còrdova, la Corunya, Granada, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria. Tres de cada quatre es trobaven al centre de la ciutat i gairebé el 80% eren subterranis. La prova es va fer durant tres dies laborables (dilluns, dimarts i divendres) i en dissabte, tant en hores sense gaire trànsit (10.00 hores) com en hores punta (13.30, 18.00 i 20.00 hores). Durant l’observació, es va aparcar durant una hora a fi de comprovar si la informació a l’usuari era completa, si es complien les normes de seguretat i accessibilitat i si les instal·lacions es trobaven en bon estat. A més, es va efectuar un estudi comparatiu de les tarifes.

Un de cada cinc aparcaments va suspendre la prova i la nota mitjana dels 160 analitzats es va quedar en un ‘regular’, que no arriba a l’aprovat. La proporció de suspensos ha disminuït (passa d’un 40% a un 20%) respecte dels resultats de l’estudi realitzat per CONSUMER EROSKI l’any 2005 i la qualificació mitjana ha millorat (d’un ‘malament’ a un ‘regular’), però l’evolució és, de totes totes, insuficient.

Les mancances principals s’han constatat en els serveis, que reben un ‘malament’. La informació i la seguretat que s’ofereix a l’usuari van superar l’examen d’aquesta revista, però amb un pobre ‘acceptable’. Les millors valoracions es van registrar en netedat (un ‘molt bé’) i en accessibilitat (un ‘bé’ davant del ‘regular’ del 2005).

Recomanacions als usuaris
  • No deixeu el tiquet dins del vehicle i, per descomptat, intenteu no perdre’l.
  • En el cas que es cobri per hora o fracció, sol·liciteu el llibre de reclamacions (d’existència obligatòria) per fer-hi constar la queixa pel cobrament d’un temps superior al realment utilitzat.
  • Per a reclamar indemnitzacions per danys i perjudicis contra el propietari de l’aparcament, la Llei estableix la possibilitat de sol·licitar la mediació de les Juntes Arbitrals de Consum. Es tracta d’una mesura apropiada, ja que l’usuari té la possibilitat de resoldre la seva reclamació sense necessitat d’acudir als tribunals de justícia, amb el consegüent estalvi econòmic i de temps.
  • Pregunteu, si no està indicat clarament, l’horari d’obertura i de tancament del pàrquing.
  • No deixeu objectes de valor dins del vehicle: l’aparcament no es fa càrrec de la seva reposició.
  • Alerta a l’hora de pagar en les màquines de pagament automàtiques: no accepten tots els bitllets, de forma que cal procurar portar canvi en moneda o en bitllets de 5 i 10 euros.

Els preus no entenen de crisis

/imgs/20090101/tema2.jpg
Des de l’1 de setembre del 2007 tots els aparcaments, ja siguin públics o privats, han de cobrar per minut d’estacionament i renunciar als abusius arrodoniments a l’alça. Tot i això, aquesta nova llei no ha impedit que els preus, en alguns casos, s’hagin doblat en quatre anys, o que en altres aparcaments s’apliqui el conegut com a “minut d’or”. Sota aquesta expressió s’amaga un preu més elevat pel primer minut d’estada, una pràctica comuna en els estacionaments seleccionats a Vitòria (costa de mitjana 0,50 euros). Juntament amb Vitòria, les instal·lacions estudiades a Valladolid, Oviedo i València (0,20, 0,18 i 0,16 euros) són les més oneroses per aquest primer minut. En canvi, aquests 60 segons inicials resulten més econòmics en els pàrquings triats a la Corunya i Alacant, només 2 cèntims d’euro.

El preu mitjà per estacionar una hora voreja els 2 euros (1,9). Aquest desemborsament representa un increment de mig euro, prop d’un 33%, respecte de la mitjana del 2005. Els increments més grans respecte del 2005 es van trobar als aparcaments estudiats a Vitòria (0,75 més, un 79%), a Saragossa (80 cèntims més, un 62% d’increment), a Pamplona (0,72 euros, un 52% més) i a València (77 cèntims d’euro, un 45% més que el 2005). En l’extrem oposat es troben Madrid i Almeria, amb pujades de 0,19 euros (9%) i 0,25 euros (26%). Ara bé, el preu a Madrid per aparcar el cotxe 24 hores és el doble de car que el que es pagava fa quatre anys (34,4 euros per dia complet de mitjana enfront dels 17,12 del 2005). Barcelona i Sant Sebastià repeteixen els llocs més cars (igual que el 2005), amb 32,4 i 22,7 euros per 24 hores.

El desemborsament mitjà més baix es va constatar a Alacant (10,9 euros) i a Oviedo (12,8 euros), la meitat del que es paga pel mateix temps en els estacionaments més costosos. En quatre anys, el preu per aparcar el cotxe un dia complet s’ha incrementat una mica menys de 5 euros: de 15,26 euros s’ha passat a 20 euros, un augment semblant en termes percentuals al registrat per una hora d’aparcament. A més dels preus per hora, en alguns aparcaments cal sumar-hi la taxa d’accés. Aquest sobrepreu s’aplica en la meitat dels aparcaments estudiats a Pamplona (amb preus entre 0,05 i 0,25 euros) i en sis dels vuit analitzats a Valladolid (el cost per accedir al garatge se situa en els 0,14 euros de mitjana). Així mateix, en tots els pàrquings analitzats a Oviedo i en sis dels vuit d’Alacant es cobren entre 5 cèntims i 20 cèntims d’euro encara que no s’hi aparqui el vehicle i el conductor surti només un parell de minuts després d’haver-hi entrat.

En gairebé un de cada tres pàrquings visitats s’obligava l’usuari a pagar la tarifa màxima diària en cas de pèrdua del bitllet. Per evitar aquest abús, l’estacionament hauria de comptar amb càmeres d’identificació de matrícules a fi de conèixer el temps exacte que ha estat aquest vehicle aparcat i cobrar únicament la fracció corresponent. Ocorre en tots els garatges públics analitzats a Barcelona, Granada i Pamplona, en els quals, malgrat perdre el tiquet, l’usuari no ha de desemborsar més diners dels que caldria. Quan el conductor entra en un aparcament de rotació, és fonamental que conegui totes les dades sobre la instal·lació. De fet, la legislació exigeix que s’indiqui “per qualsevol mitjà” i de forma “perceptible” (en llocs visibles) els preus, els horaris i les normes d’ús i de funcionament de l’aparcament. Obliga, a més, a disposar de fulls de reclamacions.

Malgrat les normatives, la informació que s’ofereix a l’usuari només va obtenir un mediocre ‘acceptable’, una nota inferior al ‘bé’ aconseguit el 2005. En sis dels 160 pàrquings estudiats no s’exposen clarament les tarifes a la vista dels usuaris. El més encertat és que aquests senyals amb els preus vigents se situïn a l’entrada del garatge, a la taquilla o en les màquines on s’efectuï el pagament del servei, igual com a les escales, als ascensors o als accessos de vianants a les instal·lacions, tal com ocorre en la meitat dels pàrquings estudiats.

Els horaris no eren visibles en un de cada quatre aparcaments. La senyalització també hi era insuficient: en gairebé la meitat no hi havia un senyal de ‘enceneu els llums’ i en el 28% ni tan sols es limitava la velocitat, recomanada a 10 o 20 quilòmetres per hora. A l’entrada era molt comú assenyalar l’altura màxima permesa. Només en el 46% dels casos es va veure una barrera oscil·lant pintada amb franges vermelles i blanques o una barrera de llum que controlés l’altura dels vehicles. La senyalització de les places lliures tampoc és la idònia: en un 84% dels casos no es disposava de cap sistema que guiés els conductors cap a aquestes places (poden ser senyals lluminosos) a l’interior del recinte.

És fonamental dirigir el trànsit de vehicles i el de vianants per diferents llocs per a evitar possibles atropellaments. Tanmateix, un 10% dels pàrquings no disposaven d’una senyalització completa de les sortides per a vehicles i vianants. Moltes vegades, el client necessita situar-se en el pàrquing, especialment en aquells que són molt grans, però només en un de cada quatre es va veure un cartell amb el plànol de la instal·lació, i en el 18% ni tan sols guiaven els usuaris cap a les màquines de pagament. Una altra de les normes és comunicar l’existència d’un llibre de reclamacions, però en un de cada tres casos no es feia. Només un 10% indicava un número de telèfon d’atenció al client.

Obligacions i responsabilitats del titular de l'aparcament
  1. Facilitar un espai adequat perquè l’usuari pugui aparcar amb total comoditat.
  2. Lliurar un resguard o justificant en paper o en un altre suport durador on aparegui la data i l’hora d’entrada de l’usuari al pàrquing, la identificació del cotxe i si es lliuren les claus del vehicle.
  3. Restaurar en el mateix estat en què va ser lliurat el vehicle, els seus components i accessoris. No s’inclouen en aquesta norma els accessoris no fixos i extraïbles (aparells de música i telèfons mòbils), dels quals no es responsabilitzen els propietaris de l’aparcament en cas de robatori o deteriorament. El més adequat és que sigui el mateix usuari el qui els retiri.
  4. Els aparcaments que compten amb servei de custòdia (consignes o taquilles) es responsabilitzaran de la restitució dels accessoris dipositats, sempre que hagin estat declarats per l’usuari a l’entrada de l’aparcament i que respecti les mesures de seguretat que li indiqui el personal encarregat de l’aparcament.
  5. Els aparcaments podran establir preus i tarifes diferents per als serveis de consigna, en el cas que en disposin.
  6. Els aparcaments hauran d’indicar clarament les tarifes de preus, els horaris i les normes d’ús de l’aparcament i disposar de fulls de reclamacions a disposició dels clients.
  7. El propietari de l’aparcament tindrà dret de retenció sobre el vehicle com a garantia de pagament del preu de l’aparcament.
  8. També podrà procedir a la retirada del vehicle quan estigui aparcat de forma continuada durant més de sis mesos en el mateix lloc de l’aparcament i quan, pel seu estat, se’n presumeixi l’abandó.
  9. El titular de l’aparcament respondrà dels danys i perjudicis causats per l’incompliment de la llei.

Mancances en els serveis i la seguretat, però millora la netedat

Falta de serveis

Vuit de cada deu estacionaments eren oberts les 24 hores del dia, el 43% indicaven que obrien els diumenges i festius, un 7% assenyalaven que no ho feien i en la resta no se n’informava (quan és obligatori). Dels 160 aparcaments inclosos en l’informe, en 20 no hi havia màquines de pagament i els usuaris havien de dirigir-se a la taquilla. Només l’11% d’aquests dispositius admetien tot tipus de bitllets, mentre que en la resta no acceptaven els més grans de 20 euros. A més, en dos de cada cinc aparcaments no es podia pagar amb targetes de crèdit i en un de cada tres ni tan sols hi havia cobertura de telefonia mòbil. En la meitat dels aparcaments no hi ha espai per a les motos i només era possible llogar una bicicleta en algun dels estudiats a Madrid, Vitòria i Saragossa.

La netedat millora

En un aparcament, el client espera netedat i un estat de manteniment correcte. Segons els resultats dels 160 aparcaments analitzats, és habitual que sigui així. Els millors pàrquings en aquesta matèria es van trobar a Barcelona, Granada, Màlaga, Múrcia, Sant Sebastià, Saragossa, Sevilla, València, Valladolid i Vitòria (amb un ‘molt bé’). Els pitjors: els d’Alacant, Almeria, Bilbao i Còrdova (un mediocre ‘acceptable’) i els de la Corunya (un ‘regular’).

El manteniment de les instal·lacions era molt bo, tot i que les marques vials del terra necessitaven una mà de pintura en el 14% dels casos. La netedat també era correcta i el terra estava brut només en l’11% dels aparcaments. En el 14%, els lavabos necessitaven reparacions i netedat.

Les mesures per a garantir l’accessibilitat d’aquests espais públics s’han incrementat i han millorat, tot i que encara queda molt per fer. Es van observar places d’aparcaments específiques per a persones en cadira de rodes en 3 de cada 4 garatges visitats (el 85% estaven perfectament localitzades al costat dels accessos de vianants que donen al carrer i en els ascensors); la meitat dels 160 pàrquings comptaven amb lavabos adaptats i, en idèntica proporció, es van trobar ascensors de dimensions adequades i botons a baixa altura per a persones en cadires de rodes. No obstant això, les màquines de pagament només estan adaptades en un de cada cinc aparcaments públics examinats.

Vianants sense protecció i taula comparativa

En vuit de cada deu estacionaments no es va veure ni rastre de carrils protegits per al pas de vianants, en el 57% no es van trobar voreres i el 56% no tenien passos de zebra per a ús i seguretat dels transeünts. En canvi, en el 90% les màquines automàtiques de pagament estaven perfectament protegides del trànsit rodat. No es van trobar càmeres de videovigilància a l’interior del 20% dels estacionaments ni tampoc es van veure cartells que avisessin de la seva col·locació.

No obstant això, la dotació és generalitzada als accessos dels pàrquings. Aquestes mesures es complementen amb personal de vigilància, encara que en sis de cada deu garatges no es va trobar ningú. Finalment, l’equipament de sistemes antiincendis es va catalogar com de satisfactori: en el 98% es van veure extintors, detectors de fum o foc en 3 de cada 4, mànegues en el 90% dels garatges públics i llums d’emergència en el 78%.