Ni capritxosos ni egoistes... només fills únics
Poc o res queda ja d’aquelles fecundes famílies que rebien premis en concursos de natalitat envoltats ja en boires de càmfora. Amb el canvi de segle, el fill únic s’ha erigit en protagonista de més del 30% de les llars espanyoles. Les estadístiques no enganyen: segons dades de l’Institut de Política Familiar (IPF), les llars espanyoles tenen cada vegada menys membres, 2,9, i les famílies amb cinc o més membres han passat de representar el 29% el 1980 a no superar el 7% l’any 2007, amb una caiguda del 75% en una mica menys de tres dècades. En la societat actual, una de cada cincs llars és formada per parelles sense fills, seguides de les famílies formades per una parella i un fill. Per contra, les parelles que tenen tres fills amb prou feines voregen el 4%. Les causes d’aquest encongiment familiar i de la supremacia del fill únic s’han de buscar en un ritme de vida que quasi no deixa temps per a compatibilitzar família i treball, una maternitat tardana, els matrimonis que es trenquen cada vegada més aviat i les despeses que implica tenir un fill. Tot això ha contribuït que, a Espanya, els fills únics hagin deixat de ser una raresa des del punt de vista sociològic. Són més, per tant, els pares i mares que s’enfronten a diari a l’àrdua tasca d’educar uns fills catalogats tradicionalment d’egoistes, malcriats i capritxosos.
Quan fa 30 anys es preguntava a una parella quants fills volien tenir, les respostes més habituals eren: “els que Déu vulgui” o “els que vinguin”. Tres dècades més tard, la majoria dels futurs pares consideren que “amb un n’hi ha prou”, encara que també n’hi ha que s’atreveixen a buscar la “parelleta”. Segons la macroenquesta “Fecunditat i valors a l’Espanya del segle XXI”, del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) de març del 2007, el nucli familiar ideal dels espanyols és el format per un matrimoni i dos fills, encara que són cada vegada més els condicionants i els obstacles per a aconseguir aquest objectiu, i els estudis demostren que en la pràctica s’imposa la tendència al fill únic. Les últimes dades de què disposa l’Institut Nacional d’Estadística (INE) indiquen que un 57% de les dones que ja han estat mares rebutgen la possibilitat de tenir més descendència.
El retard en l’edat de la maternitat -les espanyoles (30,9 anys) són, al costat de les italianes (30,8) i les holandeses (30,6), les dones de la UE que més tard tenen el primer fill-, els problemes econòmics, les dificultats per a conciliar vida personal i laboral, els matrimonis que cada vegada duren menys, l’individualisme i l’augment de les famílies monoparentals han aconseguit a Espanya el que a la Xina ha costat 30 anys de mesures dràstiques de control de la natalitat. Segons es desprèn de l’Informe Evolució de la Família a Europa 2008, de l’Institut de Política Familiar (IPF), la baixa natalitat a Espanya, 1,39 fills per dona (2007), és un dels índexs més baixos de la Unió Europea, amb un 1,5 de mitjana, i està molt per sota del nivell de reemplaçament generacional (2,1 fills per dona).
Com són els fills únics i com cal educar-los
Malcriats, consentits, capritxosos, egoistes i retrets. Són molts els tòpics i estereotips que hi ha sobre el fill únic. En canvi, la realitat és molt diferent. El simple fet de no tenir germans no determina ni el futur ni el caràcter del menor, i la seva evolució i personalitat vénen marcats per l’educació i els valors que rebi dels seus pares, igual com passa amb qualsevol altre nen o nena voltat de germans. Psicòlegs i educadors coincideixen en el diagnòstic: ser fill únic no comporta en si mateix avantatges ni inconvenients, i si bé són nombrosos els estudis que demostren que els germans influeixen en la sociabilitat de l’infant, també abunden les investigacions que han demostrat que els fills únics són tan sociables com el que més. Sempre que s’afavoreixin les conductes socials des de la primera infància, els fills únics no tenen més problemes que els fills de famílies nombroses per a integrar-se en la societat amb normalitat.
El risc principal dels pares amb un fill únic és caure en la sobreprotecció. Ja sigui pel sentiment de culpabilitat per no ampliar la família o per la por exagerada que, al fill, no li passi res, és habitual que els pares caiguin en l’error de protegir en excés el fill o la filla, per al qual creen un món artificial ple de comoditats que l’impedeixen créixer com un ésser independent. Aquest zel exagerat també pot arribar a aclaparar fins a tal punt el menor que només actuarà per acontentar els pares, o bé es convertirà en una persona temorosa, insegura i dependent. A més, un menor sobreprotegit pot no desenvolupar les habilitats necessàries per al seu desenvolupament, com ara l’autonomia, fet que l’impedirà mesurar els seus propis límits o prendre decisions sense l’aprovació contínua dels pares. No es tracta que els pares es desentenguin del que fa, però tampoc no l’han de protegir de manera desmesurada, anticipant-se a les seves necessitats abans que el petit demani ajuda. Els pares han de contenir els seus temors i proporcionar oportunitats i recursos que facilitin el desenvolupament de les habilitats dels seus fills perquè aquests puguin madurar en els aspectes emocional i social.
És fàcil caure en la temptació de malcriar o protegir en excés els fills, ja siguin únics o no. Per això convé tenir en compte una sèrie de recomanacions que ajudaran que la seva integració en la societat sigui al més natural possible i que la sobreprotecció no suposi un problema, sinó una ajuda que els proporcioni seguretat. Ara bé, cap consell no supera el d’aplicar el sentit comú en totes les situacions.
- La relació amb altres nens i nenes és primordial per al fill únic. Com que creixen sense germans i conviuen la majoria del temps amb adults, els pot resultar més difícil compartir, relacionar-se i integrar-se amb els seus iguals. Procuri que comparteixi temps i jocs amb cosins i amics perquè es diverteixi, competeixi, es baralli i discuteixi amb ells.
- Animi’l a participar en activitats esportives i lúdiques perquè pugui desenvolupar les seves habilitats fora de la sobreprotecció dels pares, i enforteixi-li l’autoestima.
- No el protegeixi en excés ni el controli durant tot el dia perquè el convertirà en una persona poruga, covard i fràgil.
- Estableixi normes i obligacions d’acord amb la seva edat, a fi que adquireixi responsabilitats i sàpiga on són els límits.
- Estimuli el menor perquè s’esforci a aconseguir el que desitja, així aprendrà a apreciar les coses. Valori els seus èxits, però no l’elogiï en excés.
- Comparteixi els seus jocs perquè no se senti sol i aprengui regles socials (esperar el torn, saber guanyar i perdre…).
- Limiti el temps que passa davant la televisió o amb els videojocs. Com que són jocs individuals és fàcil caure en l’excés.
- Els progenitors d’un sol fill aspiren que sigui perfecte i el millor a tot hora perquè tenen totes les expectatives dipositades en la seva persona. Accepti i respecti els seus defectes i errors. Deixi’l que s’equivoqui de tant en tant i que comprengui el valor de l’encert i com arribar-hi.
- Faciliti la seva relació amb altres familiars perquè sigui més independent.
- No intenti compensar-lo per no tenir germans concedint-lo amb tots els capritxos que tingui.
Avantatges i inconvenients de ser fill únic
- Als fills únics se’ls pot dedicar més temps i recursos.
- El fill únic gaudeix en exclusivitat de l’afecte incondicional dels seus pares, i això fa que se senti valorat i estimat, molt segur de si mateix i amb una autoestima molt alta.
- Si els pares li donen l’autonomia suficient sense protegir-lo en excés, es convertirà en un adult independent i dotat d’iniciatives.
- Alguns estudis atribueixen als fills únics més maduresa i capacitat intel·lectual gràcies a la major atenció i estimulació de què han sigut objecte.
- La major relació que tenen amb el món adult els confereix un desenvolupament lingüístic superior al d’altres infants de la seva edat.
- Acostumats a ser el centre d’atenció, és habitual que siguin els líders del grup.
- Son persones molt creatives, ja que estan acostumades a inventar-se els propis jocs i a entretenir-se sols.
- Acostumats a conviure només amb adults maduren a una edat massa primerenca.
- Si estan massa protegits pels pares corren el risc de ser persones insegures, tímides i amb dificultats per a integrar-se.
- Son molts els fills únics que se senten pressionats per no decebre els pares, ja que aquests posen totes les expectatives en ells i no volen fallar-los.
- Els agrada ser el centre d’atenció i els suposa un gran esforç esperar el torn en els jocs de grup.
- Els costa ser generosos perquè no estan acostumats a compartir.
- Com que no tenen germans manquen de l’experiència necessària per a reconciliar-se després d’una baralla. Cal ensenyar-los des de petits i marcar-los les pautes quan es relacionin amb altres nens i nenes.
Entrevista amb el psicòleg Albert Soldevilla, de l'Institut Mensalus de Barcelona
La tendència dels pares és intentar donar als fills tot el que ells no han tingut. Això podria condicionar els qui han crescut sense germans, i pensar que han de proporcionar un o més germans o germanes als seus fills. Però no deixa de ser una creença una mica errònia, ja que els pares no haurien de sentir-se obligats a cobrir totes les necessitats de les quals ells no van gaudir. Encara més, poden pensar per un moment en els avantatges d’haver crescut com a fills únics per a fomentar-los en el seu. Si creuen que van tenir algunes carències per ser fills únics, poden cobrir-les sense haver de recórrer obligatòriament a tenir més fills.
Això podria dependre més dels pares que no dels mateixos fills. Perquè si bé és cert que el fill únic no ha de lluitar tant per l’atenció dels seus pares ni compartir tan sovint els seus privilegis, és tasca dels pares ensenyar els valors relacionats amb la generositat i l’esforç per a aconseguir el que un desitja.
Un menor sobreprotegit pot no desenvolupar algunes habilitats necessàries per al seu desenvolupament, com per exemple l’autonomia. Precisament es valora que els fills únics tinguin més possibilitats de reforçar aquesta autonomia perquè es veuen obligats, de vegades, a jugar sols i a crear-se els propis interessos. Per tant, seria interessant que els pares facilitessin aquest procés.
La sobreprotecció s’evita quan es compta amb l’opinió i els desigs dels mateixos nens. Els pares no han de fer constantment el que els fills ja estan preparats per a fer per si sols. S’ha de pensar en els fills com a persones amb els seus criteris i opinions que caldrà tenir en compte, encara que els pares tinguin més poder de decisió i aconsellin el que per a ells és correcte.
Això només passaria si el fill únic no comparteix experiències amb els seus iguals en altres contexts. És important que desenvolupi les seves habilitats de relació en activitats escolars o extraescolars que en fomentin les habilitats socials. Si és així, la seva socialització serà normal.
Sempre cal donar respostes que els infants puguin comprendre per la seva edat. És important evitar detalls que competeixen als adults (falta de recursos econòmics, infertilitat, divorcis, etc.). Destacant que hi ha diferents tipus de famílies, algunes més nombroses que altres, podria haver-n’hi prou. També és determinant que l’infant vegi en els seus iguals l’oportunitat de tenir amistats amb qui compartir el mateix que si tingués més germans.
Els pares han d’anar amb cura amb les expectatives que generin sobre els seus fills únics. Per a ells és com tenir només una oportunitat que els seus desigs com a pares es vegin complerts. Això pot contribuir que es desenvolupi un control excessiu sobre el seu comportament o la seva trajectòria futura, fet que podria generar una falta de motivació en l’infant pel fet que es veuria obligat a complir els desigs dels pares i no tant els propis. El fill únic s’ha de guiar i aconsellar, com qualsevol altre, però fomentant també la seva independència de criteri i autonomia personal perquè percebi que també és partícip del seu desenvolupament.
Tenir un altre fill sempre ha de ser una decisió dels pares perquè vulguin ser pares per segona vegada, mai per a donar un germà com a principal motiu. Perquè podria passar que els pares es veiessin obligats a fer un sobreesforç per atendre les necessitats del segon fill per haver cregut que era el més adequat. No cal patir pel benestar dels fills únics, no hi ha estudis que demostrin que hagin de compartir la seva vida amb un germà o germana per al seu desenvolupament correcte.