Anàlisi documental per a conèixer el panorama internacional i nacional de la natalitat

Natalitat en caiguda lliure

A Espanya, s'ha passat dels 18,7 naixements per cada 1.000 persones en 1976 als 9 de 2014. Els experts urgeixen polítiques de suport a la fecunditat, com ara redistribuir els costos dels fills i reformar la jornada laboral.
1 Octubre de 2015
Img tema de portada listado 166

Natalitat en caiguda lliure

/imgs/20151001/nacimiento.jpg

La natalitat és, avui dia, un motiu de preocupació al nostre país. Des de fa dècades, no es compleix amb la taxa de reemplaçament, 2,1 fills per dona, l’índex de fecundació mínima necessària perquè una població es mantingui en el temps sense disminuir el seu volum.

Una taxa de fertilitat adequada permet a les societats mantenir el seu nivell de benestar i creixement econòmic. Segons l’economista Paul Wallace, “la principal inversió de qualsevol societat ha de ser en la seva pròpia substitució”. I és que si els índexs de fecunditat cauen d’una forma constant, l’envelliment de la població pot tenir un efecte negatiu en el creixement del PIB. Espanya n’és un cas extrem, ja que les taxes de natalitat no deixen de baixar i es calcula que la ràtio de dependència de la població gran s’incrementarà aproximadament en un 140% el 2050.

D’altra banda, la natalitat és fonamental per a l’ésser humà, perquè no hem d’oblidar que tenir fills és un desig vital per a una gran part de la població. De fet, les preferències dels ciutadans als països avançats se situen entorn dels dos fills o més. Però s’estan produint diferències importants entre el nombre de fills que es tenen i els que es voldria tenir. A Espanya, per exemple, un 30% de les dones es veuen obligades a conformar-se a tenir un sol fill.

En vista d’aquesta situació, EROSKI CONSUMER ha volgut conèixer de primera mà quines són les dades estadístiques que dibuixen el panorama de la fertilitat al món i, més concretament, en territori espanyol. Dades que permeten efectuar una retrospectiva del problema de la natalitat. Per a dur-ho a terme, s’han revisat diversos estudis publicats en dates recents per diverses entitats internacionals (les Nacions Unides i el Banc Mundial de dades) i també nacionals (l’Institut Nacional d’Estadística, INE), entre d’altres.

La conclusió principal és que els països avançats estan perdent natalitat, i Espanya es troba entre aquests. Tanmateix, alguns països europeus ja han pres mesures per revertir aquesta tendència; de fet, han aconseguit mantenir una taxa de fecunditat equilibrada.

No és el cas del nostre país, on se segueixen mantenint taxes persistentment baixes, sense que es prenguin mesures per a evitar-ho. Per això, els experts urgeixen polítiques de suport a la fecunditat perquè, si continua així, el futur no és gens encoratjador.

La fertilitat al món

Al món

La fertilitat al món ha disminuït significativament des de la dècada dels 60; concretament, a partir de l’any 1964, quan cada dona tenia una mitjana de 5 fills. Aquesta xifra mai s’ha tornat a recuperar i, en l’actualitat, l’índex mitjà de fertilitat se situa en 2,5 fills per dona.

L’últim mig segle, aquesta disminució de la fertilitat s’ha produït en totes les regions del món a ritmes diferents: des d’un 70% a l’Àsia oriental i el Pacífic i fins a un 24% a l’Àfrica subsahariana.

Amb tot, en aquesta època, cada regió partia amb un nivell de fertilitat diferent. Mentre que l’Orient Mitjà, Àfrica, l’Àsia meridional, l’Àsia oriental, el Pacífic, l’Amèrica Llatina i el Carib tenien una taxa molt alta de fertilitat (més de 6 fills per dona), a Europa, l’Àsia central i Amèrica del Nord era moderada (entorn de 3,5 fills per dona).

50 anys més tard, tan sols l’Àfrica subsahariana manté una taxa de fertilitat alta (5,1 fills per dona). A l’Amèrica Llatina, el Carib, l’Orient Mitjà, el nord d’Àfrica i l’Àsia meridional, l’índex és moderat (al voltant de 2,5 fills per dona) i a Europa, l’Àsia central i oriental, el Pacífic i Amèrica del Nord és baix (menys de 2 fills per dona).

Malgrat aquestes dades, segons un informe elaborat el 2014 per les Nacions Unides, a Europa, els nivells de fertilitat han augmentat lleugerament en alguns països els últims cinc a deu anys, si bé no ha estat suficient per a aconseguir el nivell de reemplaçament de 2,1 fills per dona (nivell de fecundació mínima necessària perquè una població es mantingui en el temps sense disminuir el seu volum, sense tenir en compte les migracions).

Així, els països de l’Europa occidental (com Àustria i Alemanya) i la pràctica totalitat dels països de l’Europa oriental i meridional seguien tenint nivells de fertilitat inferiors a 1,5 fills per dona el 2014.

En línies generals, la mitjana d’edat del primer part ha augmentat tant als països amb una baixa fertilitat com en aquells amb un índex alt. No obstant això, en aquests últims encara són dones molt joves, especialment a l’Àfrica subsahariana, on en 9 països és de menys de 19 anys. Així i tot, als països amb una fecunditat alta, també s’ha produït un augment important en l’ús d’anticonceptius, especialment a d’Àfrica occidental.

Per contra, als països amb una taxa de fertilitat baixa, és molt comú posposar l’edat del primer part. Per exemple, a Grècia, Itàlia, Luxemburg i Suïssa el primer part és a partir dels 30 anys.

El cas especial d'Espanya

Fertilitat a Espanya

La natalitat a Espanya no és aliena a les tendències dels seus veïns més propers. Segons l’INE, durant el 2014 van néixer al nostre país un total de 426.303 infants (són dades provisionals). Per primera vegada des de fa 6 anys, ha augmentat el nombre de naixements, però amb prou feines ho ha fet en un 0,1% en relació amb el 2013 (tan sols 588 nens més). I és que des de 2008, quan es va aconseguir la xifra màxima de naixements (519.779 nens), la natalitat ha anat decreixent i no s’ha tornat a recuperar.

Malgrat aquest petit repunt, els experts no parlen d’un canvi de tendència. Expliquen que simplement s’han recuperat els nivells de 2012, després del pànic generat amb l’arribada de la crisi el 2008, que va comportar descensos importants el 2009 i el 2013.

Per tant, després d’aquest petit miratge, les dades no són encoratjadores. Cada dona a Espanya té ara una mitjana d’1,3 fills, una xifra molt allunyada dels 2,8 fills que s’infantaven el 1976. De fet, 1980 va ser l’últim any en què es va complir la taxa de reemplaçament (llavors, cada dona tenia una mitjana de 2,2 fills).

I és que, si mirem enrere, les taxes de natalitat a Espanya s’han precipitat a un ritme vertiginós i han passat de 18,7 naixements per cada 1.000 persones el 1976 a només 9 en l’actualitat. Han disminuït la meitat.

D’altra banda, segons l’INE, el nombre de dones entre 15 i 49 anys (en edat de ser mares) també continua baixant des de 2009. Llavors, es comptabilitzaven 11,6 milions de dones en edat fèrtil, mentre que ara en són 10,9 milions.

Aquest descens es deu a tres raons. En primer lloc, perquè arriben a aquest rang d’edats generacions menys nombroses nascudes durant la crisi de natalitat dels 80 i la primera meitat dels 90. En segon lloc, per la menor aportació de la immigració exterior. I, en tercer lloc, pel major augment d’emigracions a l’exterior dels últims anys.

Per la seva banda, l’edat mitjana de la maternitat es va elevar als 31,8 anys el 2014, enfront dels 31,7 de l’any anterior. En gairebé 40 anys, les dones han ajornat 3 anys la maternitat (el 1975, l’edat mitjana se situava en 28,8 anys).

En el futur, els experts preveuen que el nombre de naixements seguirà descendint a causa de la taxa de fertilitat tan baixa i al nombre descendent de mares en edat fèrtil.

Caiguda “brutal”

Un estudi recent publicat el 2014 en la revista Anales de Pediatría i coordinat pel pediatre Jesús María Andrés analitza els més de 38 milions de naixements registrats a Espanya entre 1941 i 2010. En aquest, es posa l’accent en el “descens brutal” de la natalitat, una tendència que no sembla que s’hagi de revertir.

Així mateix, una altra recerca elaborada el 2013 sota la supervisió del sociòleg danès Gøsta Esping-Andersen, denominat “El dèficit de natalitat a Europa”, recorda que Espanya viu una situació cridanera. I és que encara que s’ha produït un descens generalitzat de les taxes de fecunditat en tots els països avançats, al territori espanyol la caiguda ha estat molt més pronunciada.

L’exemple es pot trobar als Estats Units, el Canadà i alguns països europeus (Regne Unit, França, Holanda i els països escandinaus), on es van produir caigudes més modestes que s’han recuperat després i han aconseguit un equilibri de fecunditat estable entorn dels dos fills per dona.

Llavors, quin és el problema del nostre país? Per què Espanya ha passat de ser el país amb la fecunditat més alta d’Europa (2,9 fills per dona el 1970) a tenir, fins i tot, l’índex més baix del món (1,15 el 1998)?

En l’estudi del pediatre Jesús María Andrés, s’esmenten alguns factors socioculturals que explicarien aquesta caiguda. Per exemple, el percentatge superior de dones amb treball remunerat, el nombre més elevat de persones amb estudis universitaris, l’increment de la renda familiar i la transformació de l’estil de vida a Espanya.

Tanmateix, aquestes circumstàncies també s’han produït en altres societats desenvolupades, en les quals la taxa de fertilitat s’ha aconseguit equilibrar. Per tant, què passa a Espanya?

Quins factors expliquen aquesta situació?

Feina i igualtat

La recerca supervisada pel sociòleg danès Gøsta Esping-Andersen posa el focus d’atenció en dos aspectes: les condicions de la feina i la igualtat de sexes.

Avui dia, a Espanya, les elevades taxes d’atur generen inseguretat laboral (especialment entre els treballadors joves). La conseqüència és que es retarda el pas a una feina estable i a aconseguir una independència econòmica. Per tant, també s’endarrereix la formació d’una família. Cal recordar que la decisió de tenir un fill està directament relacionada amb la seguretat econòmica.

A més, la principal dificultat a què s’enfronten les dones espanyoles no és la maternitat en si, sinó aconseguir la possibilitat de tenir més d’un fill. Aquí entra en joc la flexibilitat laboral, especialment important quan es pretén conciliar la vida laboral amb la maternitat. Segons l’estudi, la disponibilitat de feines a temps parcial i en el sector públic influeix positivament en els nivells de fecunditat.

Quant a la igualtat de sexes, la recerca insisteix que s’ha d’aconseguir una igualtat en tots els àmbits de la societat (tant en les relacions amb la família com amb les institucions) per a poder assolir la taxa de fecunditat desitjada.

Al nostre país, aquesta paritat no és una realitat. Segons el Ministeri d’Igualtat, hi ha 1.997.800 dones que no tenen feina ni la busquen per raons familiars, enfront de tan sols 130.800 homes. Elles dediquen 2 hores i 22 minuts a la cura dels fills i 4 hores i 29 minuts a les feines domèstiques (activitats de manteniment de la llar). Ells, en canvi, destinen només 1 hora i 46 minuts a cuidar dels fills i 2 hores i 32 minuts a les feines domèstiques.

Absència de polítiques

Els experts asseguren que el precipici que han dibuixat al llarg dels anys les taxes de fertilitat es deuen a una històrica absència de polítiques que promoguin la natalitat. Per aquest motiu, urgeix prendre mesures al més aviat possible. En aquest sentit, l’estudi coordinat per Esping-Andersen identifica tres prioritats:

  1. Reconèixer i adaptar-se al compromís de les dones amb l’educació i amb la seva trajectòria professional. És un procés irreversible i la societat (en tots els àmbits) ha d’adaptar-se a aquesta realitat.
  2. Redistribuir els costos dels fills. Espanya manca d’un sistema adequat d’ajudes a les famílies i als fills i la demanda de places en escoles infantils per a menors de 3 anys sobrepassa de llarg l’oferta. A més, la disponibilitat de les àvies cuidadores s’esgotarà a curt termini i el cost de les escoles infantils privades no està a l’abast de la majoria de les famílies. Per tant, la mesura més eficaç per a combatre la baixa natalitat és la d’invertir en les escoles infantils de 0 a 3 anys.
  3. El mercat laboral ha d’adaptar-se. Hi ha una necessitat imperiosa de reformar la jornada laboral (excessivament llarga) i la contractació a temps parcial, millorar la protecció laboral de les dones treballadores i replantejar la política dels permisos de paternitat i maternitat (són massa curts i haurien d’incloure la possibilitat que tots dos progenitors puguin cuidar els seus fills).
La Llei per a la conciliació a Espanya

/imgs/20151001/bebemadre.jpg

La Llei Orgànica 3/2007 de 22 de març per a la igualtat efectiva de dones i homes estableix una sèrie de mesures, com ara:

  1. Permisos retribuïts
  1. Maternitat: 16 setmanes de permís que s’amplien 2 setmanes en cas de naixement, adopció o acolliment de fills amb discapacitat.
  2. Paternitat: 13 dies interromputs per naixement, adopció o acolliment, que se sumen als 2 dies reconeguts per conveni col.lectiu. És un permís autònom del de la mare.
  3. Lactància: 1 hora diària que es pot acumular en dies lliures o jornades completes. Si els dos progenitors treballen, els poden gaudir indistintament.
  4. Vacances: es recull el dret de gaudir-les fora dels períodes d’incapacitat temporal per embaràs, part o lactància i si coincideix amb la suspensió per paternitat o maternitat.
  5. Altres: s’incrementen 2 dies (4 si cal un desplaçament) en els supòsits següents:
  • Defunció, accident o malaltia greu de parents fins al segon grau de consanguinitat o afinitat.
  • Hospitalització o intervenció quirúrgica sense hospitalització de parents fins al segon grau de consanguinitat, sempre que es necessiti repòs domiciliari.
  1. Permisos no retribuïts
  1. Reducció de jornada: per a cuidar menors de 8 anys o persones amb discapacitat que no exerceixin cap activitat retribuïda, així com per a cuidar familiars fins al 2n grau de consanguinitat o afinitat que no puguin valer-se per si mateixos i no exerceixin cap activitat retribuïda. La jornada es pot reduir, amb baixada de salari, entre 1/8 i la meitat de la jornada.
  2. Excedències: dos tipus:
  • Voluntària: amb almenys un any d’antiguitat en l’empresa i per un termini mínim de 4 mesos i màxim de 5 anys.
  • Guarda legal: de durada no superior als 3 anys per a cuidar cada fill (natural, d’adopció o acolliment) comptadors des de la data de naixement.
  • Cura de familiars: menys de 2 anys per a atendre un familiar fins al 2n grau de consanguinitat o afinitat, que, per raons d’edat, accident, malaltia o discapacitat, no pugui valer-se per si mateix.

En els casos de guarda legal i cura de familiars, es tindrà dret a la reserva del lloc de treball durant el primer any. A més, els 2 primers anys d’excedència es consideren temps cotitzat a l’efecte de la Seguretat Social -per cura de fills- i el primer any d’excedència -per cura de familiars-.