Malament en conservació d'animals i mediocres en educació ambiental
L’estudi s’ha dividit en quatre apartats: el primer, l’atenció al client-visitant, la seguretat del recinte i les prestacions lúdiques del centre; el segon, la tasca d’educació ambiental que realitza el zoo; el tercer apartat el configuren el benestar dels animals i la qualitat dels espais on viuen, juntament amb les aportacions del centre en matèria de conservació d’espècies; i, finalment, la tasca d’investigació de cada establiment i el grau de relació amb d’altres centres similars i institucions que revelen l’esperit científic i el compromís social dels gestors d’aquests parcs. La primera conclusió de l’informe és que la situació dels zoos i aquàriums espanyols és decebedora (la mitjana final frega l’aprovat, sense assolir-lo) i diferent en uns i altres: n’hi ha un de modèlic, alguns de bons, molts de mediocres i alguns de molt deficients. S’ha comprovat (a partir d’una metodologia pròpia que s’ha creat expressament) que 8 dels 22 zoos i aquàriums no arriben a l’aprovat. Són, en ordre creixent de qualitat, els següents: Parc Zoològic de Còrdova, Aquarium Terrarium de Madrid, Zoo de Vigo, Río Safari Elx, Safari Aitana d’Alacant, Parc Ornitològic Los Molinos (Àlaba), Safari Madrid i Safari Park Vergel d’Alacant. Quatre es queden amb un mediocre “regular”: Zoo Municipal de Guadalajara, Marineland de Barcelona, Zoo de València, Zoo Santillana del Mar (Cantàbria). Uns altres cinc (Natura Park de Mallorca, Aquàrium Finisterre de la Corunya, Parc de les Aus de Barcelona, l’Aquàrium de Barcelona i el Zoo Aquàrium de Madrid) assoleixen el “suficient” i un, Marineland de Mallorca, obté un “bé”. A partir d’aquí vénen els quatre millors zoos, els únics que responen al que avui ha de ser un recinte que manté en captivitat animals salvatges. Amb un “molt bé” tenim el Parc de Cabárceno (Cantàbria), l’Aquàrium de Sant Sebastià i el Zoo de Barcelona. Només un, el Zoo de Jerez de la Frontera (Cadis), mereix un l’excel·lent.
l més salvable d’aquests zoos i aquàriums és l’atenció al client i l’oferta lúdica i d’educació ambiental que, malgrat això, aconsegueixen un escarit aprovat de mitjana. D’altra banda, la tasca essencial de conservació (programes de cria en captivitat, benestar dels animals…) ni tan sols assoleix el suficient. Pel que fa a investigació científica, el suspens és rotund. Només aprova un de cada tres centres. Per tant, es pot concloure que la majoria dels zoos espanyols continuen ancorats en el passat i no compleixen els objectius que els demanda la societat del segle XXI. Aquesta situació es pot explicar per la inexistència d’una llei d’àmbit nacional, específica per als recintes que exhibeixen animals. L’abril del 2002, com a molt tard, Espanya ha d’incorporar a la seva legislació una Directiva europea (1999/22/CE) que assenyala que la finalitat d’un zoo és “l’educació pública, la investigació científica i la conservació de les espècies” i que obliga a realitzar inspeccions periòdiques d’aquests centres a més d’establir la possibilitat de clausurar les instal·lacions que no compleixen les condicions que fixa la norma.
Els zoos i aquàriums ofereixen, llevat d’alguna excepció, molt poca informació per al visitant a l’interior del recinte i no es té gaire cura dels espais en els quals els animals desenvolupen la seva vida. També cal millorar la seguretat del públic davant dels animals en set centres i només la quarta part d’ells estan adaptats a les necessitats dels usuaris minusvàlids. D’altres conclusions són que a la meitat dels recintes no hi ha serveis sanitaris per a incidències mèdiques que afectin els visitants i que molts no compten amb un pla d’emergència per afrontar una situació urgent, com un incendi Però el que més preocupa és que un de cada tres centres sembla no cuidar bé els animals (així es va percebre en la visita realitzada). També es constata que aquests zoos amb prou feines desenvolupen programes de cries en captivitat d’espècies amenaçades d’extinció ni de reintroducció d’espècies a la natura. El mateix es pot dir de la tasca d’investigació científica, que només és acceptable en menys de la meitat d’ells i és del tot inexistent en cinc centres.
Una de les principals funcions d’un zoo és oferir una alternativa de lleure al visitant, que normalment ha de realitzar un desplaçament i pagar una entrada per poder accedir al recinte. Doncs bé, un de cada tres centres no s’esforça gens en el paper lúdic que els visitants reclamen. El més qualificat és el Zoo de Barcelona i el pitjor el de Còrdova. Quant a l’educació ambiental que desplega el centre, un de cada tres suspèn. El pitjor va ser l’Aquarium Terrarium de Madrid i el millor el de Jerez de la Frontera.
Preus i afluència de públic
D’altra banda, els zoos no són barats: 1.130 pessetes costa de mitjana l’entrada dels adults i 713 pessetes la dels infants. El Marineland de Barcelona, mediocre en aquesta anàlisi, és el més car: els adults han de pagar 2.200 pessetes i els infants 1.300 pessetes. Només dos són d’accés gratuït: el de Guadalajara, de qualitat mediocre, i el Zoo de Vigo, un dels pitjors. Entre els que cobren entrada el més barat és precisament el pitjor, el de Còrdova: 300 pessetes els adults i 150 els infants. El de Jerez de la Frontera, el millor dels que s’han estudiat, té de bo fins i tot el preu: 600 pessetes els adults i 400 els infants. Dos d’ells (Safari Madrid i Safari Park Vergel d’Alacant), molt lluny de ser un exemple a imitar, són cars: 1.600 pessetes per als adults.
Pel que fa a l’atractiu lúdic de les instal·lacions, la seguretat del públic davant els animals, l’atenció que reben els visitants i els serveis a la seva disposició, el 31% dels nuclis zoològics no arriba a l’aprovat. Els suspensos més sonors els reben el de Còrdova, l’Aquarium Terrarium de Madrid, el Zoo de Vigo i l’Ornitològic Los Molinos. L’altra cara de la moneda la protagonitzen el Zoo de Barcelona, l’Aquàrium Finisterre de la Corunya, l’Aquàrium de Sant Sebastià i el Parc de Cabárceno. Les exhibicions i actuacions especials són una de les ofertes lúdiques que menys prolifera (la meitat dels centres no n’ofereix cap). Els que més recorren a l’espectacle són el Zoo Aquàrium de Madrid i Marineland de Barcelona.
D’altra banda, la informació que s’ofereix a l’usuari per aconseguir un profit mínimament didàctic del recorregut per les instal·lacions del zoo o aquàrium és deficitària. Els punts d’informació interactius (al 81% dels zoos no n’hi ha), les estructures dedicades a la interpretació ambiental (16 dels 22 centres no en tenen) i qualsevol tipus de publicació del centre (el 50% dels estudiats en prescindeixen) brillen per la seva absència.
Els ambients en què viuen els animals, des del punt de vista del visitant, reben un suspens. Cinc zoos presenten una situació deplorable (Safari Madrid, Zoo Aquàrium de Madrid, Aquarium Terrarium Madrid, Zoo de Vigo i Parc Zoològic de Còrdova) i el 45% pot millorar i ho ha de fer. No sembla acceptable que sobrevisquin zoos en els quals s’entreveuen restes de brutícia, barrots o estructures d’aspecte carcerari, ambients desagradables a la vista o tan poc adequats per a la vida d’un animal com és el ciment.
D’altra banda, la seguretat del públic davant els animals és millorable: dos d’ells no la garanteixen (Zoo de Còrdova i Safari Madrid), si bé quinze ho fan de manera satisfactòria. Els cinc restants (Zoo de Vigo, Safari Aitana d’Alacant, Zoo Santillana del Mar a Cantàbria, Marineland de Mallorca i Zoo de Jerez de la Frontera) han de millorar en aquesta qüestió, que va valorar les rases de seguretat a les zones de grans animals, la tanca, la doble porta d’entrada als recintes, la disposició del centre que impossibiliti la fugida dels animals i les distàncies que aïllin el públic dels animals. Seguint amb la seguretat dels usuaris, l’atenció mèdica que es dispensa als visitants és escassa (deu centres no tenen servei sanitari) i el 40% dels recintes no compta amb un pla d’emergència. Una altra constatació és que els zoos no fan l’esforç suficient per adaptar les seves instal·lacions a les necessitats dels usuaris amb discapacitats físiques. Es queden, en conjunt, en un simple aprovat. Només cinc (Zoo Aquàrium de Madrid, Natura Park de Mallorca, Aquàrium Finisterre, Marineland de Mallorca i Río Safari Elx) estan adaptats satisfactòriament per a persones minusvàlides (accessos, lavabos, recorreguts…) i dos (Aquarium Terrarium de Madrid i Ornitològic Los Molinos) no gaudeixen de cap adaptació.
Respecte al desplegament d’un programa d’educació ambiental, a la informació pedagògica que s’ofereix a l’usuari i a les activitats i exhibicions que es porten a terme, la tercera part suspèn. Els pitjors són l’Aquarium Terrarium de Madrid, el Zoo de Vigo, el de Còrdova i el Safari Aitana d’Alacant. A l’altre costat se situen, amb un excel·lent, el de Jerez de la Frontera i l’aquàrium donostiarra. A la majoria dels recintes les exhibicions educatives (la participació dels animals exposa els seus comportaments naturals i la seva biologia, sense que això impliqui entrenament per a actuacions artificioses o merament lúdiques) no es produeixen. L’oferta de material educatiu que ofereixen és també insuficient. En la majoria se circumscriu a cartells i només la meitat dels centres va poder demostrar que compta amb un programa d’educació ambiental documentat.
Un de cada tres, malament en conservació
Pel que fa a la conservació de les espècies mitjançant programes concrets i el treball destinat a fomentar i preservar el benestar animal, el 36% de les instal·lacions suspèn. Els més criticables són el Zoo de Còrdova, l’Aquarium Terrarium de Madrid, el Zoo de Vigo i el Río Safari Elx. El Zoo de Barcelona va obtenir una qualificació immillorable, com també el de Jerez de la Frontera i el Parc de Cabárceno. Són impresentables, per exemple, els caus dels óssos del Safari Madrid, que consisteixen en grans tubs de formigó. Cal destacar que només el Zoo de Cabárceno (Cantàbria) proporciona un tracte digne als rèptils, el benestar dels quals és menyspreat per gairebé tots els centres. De tota manera, on més fallen és en la inexistència de programes de cries en captivitat d’espècies amenaçades i de programes per reintroduir espècies a la natura. Tampoc es posa suficient atenció a la protecció dels animals respecte a certes llibertats que es prenen els visitants menys conscienciats. La part més positiva és l’estat físic aparent dels animals que es va qualificar, en general, de més que acceptable.
- Un equip de biòlegs especialistes en espais protegits i conservació d’animals, després d’establir un qüestionari i fixar un sistema de valoració i ponderació, va visitar i va analitzar, el febrer i març del 2000, un total de 22 zoos i aquàriums de tot el país.
- Els tècnics van recórrer les instal·lacions de cada centre. Posteriorment, van mantenir una entrevista amb el responsable de cada recinte i van estudiar els documents interns del centre (gestió, relacions amb entitats…).
- A cada centre es van analitzar 47 variables dividides en quatre grups. El primer grup és l’atenció al visitant i la qualitat lúdica i educativa del centre que agrupa 25 qüestions, entre les quals hi ha els accessos al centre, els lavabos, l’hoteleria i les mesures per garantir la seguretat del públic davant els animals. Es va comprovar l’atenció mèdica que dispensa el centre als visitants i si compta amb pla d’emergència. També s’ha comptabilitzat el temps que romanen oberts al públic i es va anotar si hi havia senyals per orientar-se a l’interior del recinte. Així mateix, també s’han tingut en compte les visites guiades que s’ofereixen, l’atenció personalitzada i el material divulgatiu, a més de les activitats que promou el centre i la facilitat de presa de contacte amb el zoo (Internet, telèfon, fax i correu electrònic). S’ha comparat el grau d’adaptació de les instal·lacions a les necessitats de les persones minusvàlides, els punts d’informació interactius, les estructures dedicades a la interpretació ambiental i les publicacions del centre. També es van avaluar els espais on viuen els animals i la facilitat per a l’observació de les espècies, la proximitat física a elles i el nombre de cries que es poden veure. Finalment, la qualitat i diversitat d’exhibicions i actuacions protagonitzades pels animals.
- El segon grup és l’educació ambiental. S’ha comprovat si el centre compta amb un programa documentat d’educació, la quantitat i qualitat de la informació (cartells, plafons…) a la que pot accedir el públic al recinte, el material educatiu que ofereix el centre i les activitats i exhibicions educatives que organitza.
- El tercer apartat, la conservació, comprèn els programes de cria en captivitat, de reintroducció a la natura d’espècies concretes i d’altres serveis de conservació de la fauna. També s’avaluen els ambients que habiten els animals, com també el seu estat físic i anímic i la seva seguretat davant les possibles insensateses del públic. També es va comprovar l’existència de cartells que recordin als usuaris quin ha de ser el seu comportament davant dels animals i es van esbrinar les tècniques de maneig i control (contracepció, eutanàsia sense dolor, necròpsies…) de les espècies a cada centre.
- El quart bloc era el treball d’investigació. Es van analitzar els projectes d’investigació en què cada centre treballa actualment, les aportacions científiques publicades en els últims cinc anys, la pertinença a organitzacions i institucions i els programes coordinats amb d’altres centres o institucions.
- Una vegada recollida tota la informació de cada centre, es va realitzar l’informe final. Els criteris de ponderació del valor de cada qüestió dins de cada apartat (molt diferents: la seguretat del públic davant els animals mereix un valor de fins a 5 punts mentre que l’existència d’àrea recreativa infantil “val” 0,5 punts) van ser consensuats pels tècnics de CONSUMER i els experts. Pel que fa als criteris de ponderació de cada apartat respecte als altres tres, es va decidir que els quatre representessin el mateix (25% cada un) a l’hora d’obtenir la mitjana final de cada centre.
Gairebé no s’investiga. Més de la meitat dels centres zoològics amb prou feines realitzen investigació científica. Entre els pitjors no podien faltar els que tant s’han esmentat, l’Aquarium Terrarium de Madrid, el Zoo de Còrdova, el Río Safari Elx i el Safari Aitana, als quals s’afegeix el Safari Park Vergel d’Alacant, els quals mereixen, tots cinc, un zero en investigació (no fan res).
Però també hi ha excepcions en aquest lamentable panorama científic: el de Jerez de la Frontera obté un deu, pels nombrosos i prestigiosos treballs d’investigació que porta a terme, mentre que el de Cabárceno, a Cantàbria, i l’aquàrium donostiarra aconsegueixen un excel·lent.
Les aportacions científiques publicades en revistes especialitzades pels nostres zoos en els últims cinc anys han estat gairebé nul·les, mentre que només s’assoleix un aprovat just de mitjana quant a la pertinença o relació amb d’altres centres, associacions i institucions.
Els que més destaquen
- El que disposa de recintes millors i més amplis per als animals: Parc de Cabárceno
- El que inverteix més i millor en conservació d’espècies amenaçades: Zoo de Jerez de la Frontera.
- El més ben gestionat i el que està més enfocat a les exigències que el segle XXI planteja als zoos: Zoo de Jerez de la Frontera.
- El que realitza més tasques d’investigació i millors: Zoo de Jerez de la Frontera.
- El que desenvolupa més esforç en infraestructures i equipament per a l’educació: Aquàrium de Sant Sebastià.
- El que es troba en un entorn més atractiu: Aquàrium Finisterre, a la Corunya.
- El que té el millor equipament i material educatiu multimèdia: Aquàrium Finisterre.
- El que més intenta mostrar fauna autòctona ibèrica diversa: Zoo Municipal de Guadalajara.
- El més ben dotat en serveis públics (restaurant, botiga, banys…): Zoo Aquàrium de Madrid.
- El que ofereix les millors exhibicions de vols d’aus: Zoo Aquàrium de Madrid.
- El que compta amb la millor zona dedicada als infants (zoo infantil): Zoo de Barcelona.
Les modificacions que han d’experimentar zoos i aquaris per transformar-se en centres moderns que responen a les exigències legals futures i a les normes ètiques intemporals passen també per canviar la mentalitat d’alguns visitants d’aquests recintes en els quals s’exhibeix fauna en captivitat. La visita hauria de “rendibilitzar” la captivitat a què són sotmesos animals salvatges. A continuació tenim alguns suggeriments per aconseguir-ho:
- Intentar conèixer com funciona el centre, si s’esforça en el benestar dels seus animals, en la conservació d’espècies amenaçades i en la seva tasca educativa i de sensibilització ecològica.
- Fer-nos guiar per personal especialitzat que resolgui els nostres dubtes. Les actuacions especials (vols d’aus, exhibicions de foques i dofins…) poden servir per apreciar les habilitats i els costums dels animals, sempre que en respectin la dignitat, evitant situacions anormals o denigrants per a l’animal, i s’abstinguin d’exhibir comportaments no naturals de l’espècie.
- La informació mitjançant fullets, cartells, estructures multimèdia (en els pocs centres que n’ofereixen) ha estat dissenyada per transmetre informació sobre els animals i ambients que contemplem. No desaprofitem aquest gran recurs que tenim a la nostra disposició.
- Abans de realitzar una visita amb infants, assegurem-nos que serà profitosa per a ells i intentem que el passeig assoleixi uns mínims educatius. Visitem prèviament el lloc i informem-nos de la possibilitat de realitzar activitats d’educació ambiental. El que els infants perceben pot ser diferent al que intentem ensenyar-los: l’educació és un assumpte delicat quan es tracta de mostrar animals en captivitat i fora del seu medi natural. El risc és que la visita es converteixi en un espectacle curiós.
- Si després de la visita ens queda la impressió que no es compleixen els objectius que ha de perseguir un zoo o aquari, fem arribar el nostre malestar als seus responsables.
- Una reforma integral, de fons i de forma en la seva concepció. La investigació, la conservació i l’educació són els tres pilars sobre els quals s’ha de recolzar el zoo modern, cridat a ser una peça clau en la defensa de la vida salvatge, pel seu esforç a aconseguir restablir l’equilibri ecològic entre fauna i hàbitat.
- Una llei específica de regulació dels recintes que exhibeixen animals a nivell nacional, inexistent avui. L’abril del 2002, com a molt tard, Espanya ha d’incorporar a la seva legislació la Directiva europea (1999/22/CE), que obligarà a cada centre a passar inspeccions periòdiques.
- Un zoo només ha d’acollir el nombre d’espècies i animals que el seu personal (degudament qualificat) pugui controlar (tècniques de reproducció, mort sense dolor, operacions i tractaments), a fi de desterrar pràctiques que signifiquin el sofriment innecessari dels animals.
- Un bon zoo ha de tenir cura dels aspectes ambientals (instal·lació, espais en els quals viuen, dieta alimentària…) i socials (composició del grup, nombre de components, proporció de sexes…) de la vida dels seus animals al recinte.
- Crear hàbitats similars als dels llocs d’on prové cada una de les espècies i animals que acull el zoo o l’aquàrium. D’aquesta manera s’aconseguiria que desapareguessin els comportaments anòmals dels animals tancats en llocs inadequats: felins recorrent incansablement la seva gàbia, simis que mosseguen els barrots, elefants, gaseles i d’altres herbívors que demanen llaminadures als visitants…
- Un esforç seriós i responsable per regenerar els hàbitats naturals de totes les espècies, en els seus països d’origen, perquè aquesta és l’única manera d’aconseguir tornar a introduir a la natura els animals en perill d’extinció.
Gairebé no s'investiga
Més de la meitat dels centres zoològics amb prou feines realitzen investigació científica. Entre els pitjors no podien faltar els que tan s’han esmentat, l’Aquarium Terrarium de Madrid, el Zoo de Còrdova, el Riu Safari Elx i el Safari Aitana, als quals s’afegeix el Safari Park Vergel de Tarragona, els quals mereixen, tots cinc, un zero en investigació (no fan res). Però també hi ha excepcions en aquest lamentable panorama científic: el de Jerez de la Frontera obté un deu, pels seus nombrosos i prestigiosos treballs d’investigació que porta a terme, mentre que el de Cabárceno, a Cantàbria, i l’aquàrium donostiarra aconsegueixen un excel·lent. Les aportacions científiques publicades en revistes especialitzades pels nostres zoos en els últims cinc anys han estat gairebé nul·les, mentre que només s’assoleix un aprovat just de mitjana quant a la pertinença o relació amb d’altres centres, associacions i institucions.
Mantenir tancats animals salvatges (encara que hagin nascut en captivitat, el seu codi genètic no s’altera) i en hàbitats estranys atempta contra l’ordre natural i resulta cruel per a aquest tipus de fauna. A més, alguns zoos no tenen cura del benestar dels seus animals. El Govern central, l’octubre de 1998, va denunciar que els nostres zoos no complien les condicions necessàries d’espai, disseny, atenció veterinària, higiene i alimentació dels animals. Avui, la principal intenció de molts d’aquests recintes és constituir-se en un element més de l’oferta ludicoeducativaturística d’una zona o ciutat o, directament, el negoci pur.
No està clar que els zoos siguin eficaços com a eina educativa ni com a transmissors de sensibilització sobre els problemes dels animals en perill d’extinció. Qui vulgui o necessiti informació sobre la fauna, la pot trobar sense necessitat d’anar a un zoo (documentals TV, vídeos, enciclopèdies, llibres i revistes especialitzades, Internet…).
La tasca conservacionista no és excusa: de les 3.000 espècies aproximadament que exhibeixen els zoos de tot el món, només 66 estan amenaçades de desaparició, malgrat que s’han identificat unes 6.000 espècies en perill. El més adequat seria preservar els ecosistemes on viuen aquests animals en els seus països d’origen, així no perillarien tantes espècies. Però el que hi ha és un intercanvi d’algunes espècies en perill entre els diversos zoos, la qual cosa no ajuda gaire a fer que aquests animals tornin a poblar els seus hàbitats d’origen.
Protegint uns quants individus (com fan els zoos) no se salva l’espècie. La funció de “reserva” que s’adjudiquen els zoos no és del tot certa. En captivitat, el patrimoni genètic de les espècies no es manifesta igual que en llibertat (no hi ha competència ni selecció natural, per exemple), per la qual cosa l’espècie s’acaba debilitant.
Els zoos no reintrodueixen espècies locals en el seu ecosistema original i gairebé cap realitza investigació sobre la fauna que manté en captivitat. En tot cas, es qüestiona el valor científic dels estudis realitzats amb animals en captivitat.
A Espanya abunden les petites instal·lacions zoològiques privades, tant en recintes oberts al públic en general, com en hotels, centres de diversió o finques. La situació en què es puguin trobar els animals suscita preocupació.