Salta el menú de navegació i ves al contingut

EROSKI CONSUMER, el diari del consumidor

Cercador

logotip de fundació

Canals d’EROSKI CONSUMER


Estàs en la següent localització: Portada > Edició impresa >

Les dades, informacions, interpretacions i qualificacions que apareixen en aquesta informació corresponen exclusivament al moment en què es van realitzar i tenen, per tant, una vigència limitada.

Analitzada l'accessibilitat en tres edificis públics (ajuntament, hospital i estació de tren) de 18 ciutats : Les ciutats avancen en accessibilitat per a discapacitats però s'obliden dels cecs i dels sords

L'escassetat d'informació en braille i la falta d'intèrprets professionals de llengua de signes són les traves més evidents per als discapacitats auditius i visuals

Hospital, no sempre sans i estalvis

És fonamental que tots els ciutadans puguin accedir, sense problemes, a aquest tipus d’instal.lacions. Tanmateix, encara hi ha algunes barreres importants per als tres tipus de discapacitat. En primer lloc, s’ha de destacar que durant el recorregut es van trobar alguns perills a la Corunya, Múrcia, Oviedo, Sant Sebastià, Sevilla i Saragossa per a les persones cegues, a causa sobretot del fet que el paviment no era estable (sots pronunciats, enfonsaments de calçada, trossos de terra solts, rajoles que sobresortien, voreres massa altes) i tampoc antilliscant.

/imgs/20110301/tema4.jpg
Durant el recorregut cap a l’edifici hospitalari es va haver de travessar la calçada diverses vegades. Per al discapacitat visual és imprescindible que hi hagi un mitjà acústic que avisi que creua una calçada amb trànsit; tanmateix, entre les ciutats on el pas de vianants tenia semàfor, aquest solament disposava d’avís acústic a Alacant, Bilbao, Còrdova, Granada, Madrid, Oviedo i Valladolid. D’altra banda, les persones amb problemes auditius necessiten que tota la informació que els envolta sigui visual, però entre els semàfors que es van trobar durant els 18 recorreguts, únicament a Còrdova s’assenyalaven els segons que faltaven perquè es posés vermell.

Per a accedir a l’hospital, la porta era giratòria solament a Bilbao i a Valladolid, encara que en tots dos casos hi havia un accés amb portes manuals. Durant els recorreguts amb la persona amb discapacitat motora es va observar que l’entrada no estava al mateix nivell del carrer en 13 de les 18 ciutats analitzades; encara més, en deu hi havia graons, això sí, salvats per rampes no mecàniques i ascensors. Dins de l’hospital, solament a Vitòria determinades zones dificultaven la mobilitat. Així mateix, el discapacitat visual únicament va trobar bandes o guies de direcció de diferent color i textura que l’ajudessin a Bilbao i Vitòria. A més, només a Granada es van trobar obstacles a l’interior de l’edifici que hi complicaven el recorregut de les persones amb problemes de visió, encara que en tots els casos el paviment era estable.

Per demanar informació, les persones en cadires de rodes es van apropar als taulells d’atenció al pacient, però especialment a Bilbao, Granada i Oviedo no n’hi havia cap a una altura adequada. Les persones que més problemes van tenir per comunicar-se van ser els discapacitats auditius: solament a Màlaga es va informar de l’existència d’un servei d’intèrpret professional de llengua de signes, encara que no s’oferia a l’instant. Això va obligar que la persona es comuniqués de manera escrita i per gestos, encara que es dificultava en gran manera la comunicació. De fet, el tracte no va ser correcte a Barcelona, Cadis, Còrdova, Pamplona, Sant Sebastià, Sevilla i València, bàsicament per les dificultats a l’hora de facilitar la informació.

D’altra banda, les persones cegues també tenen problemes per a accedir a la informació que hi ha en un edifici públic, ja que en línies generals la gran majoria de cartells, fullets i impresos no estan traduïts al braille.

Finalment, els lavabos adaptats dels hospitals estan senyalitzats en la majoria amb el símbol internacional d’accessibilitat i la porta d’entrada hi permet l’entrada d’una cadira de rodes. En canvi, a l’interior es van trobar algunes manques ressenyables: hi faltaven sistemes visuals per a indicar si el lavabo estava ocupat o lliure i les aixetes no disposaven d’un sistema automàtic que s’accionés quan s’hi posaven les mans a sota (útil per als discapacitats visuals i els físics).

Estació: un viatge d’obstacles

/imgs/20110301/tema5.jpg
En el cas de l’accessibilitat per a les persones invidents, el més cridaner és que en prop de la meitat de les ciutats estudiades (Alacant, Cadis, Granada, Màlaga, Oviedo, Sant Sebastià, Saragossa i Vitòria) es van trobar obstacles o perills en l’entorn immediat de l’estació de ferrocarril: mobiliari urbà mal col.locat (columnes, arbres, fanals), paviment en mal estat…

Per a les persones amb discapacitat física totes les estacions disposaven d’un servei d’ajuda i acompanyament (anomenat Atendo i promogut per Renfe), a més que la distribució interior de l’edifici hi permetia la mobilitat sense problemes, tal com es va poder observar en les 18 estacions de trens analitzades. No obstant això, es van trobar alguns obstacles a l’hora de dirigir-se a les andanes (a Granada i Sant Sebastià) i als taulells d’atenció al públic (Alacant, Còrdova, Pamplona, Saragossa, València i Valladolid). Igual de negatiu resulta el fet que en set de les 18 ciutats, els taulells d’informació i compra de bitllets es troben massa alts per a una persona en cadira de rodes; és el cas de Bilbao, la Corunya, Granada, Múrcia, Oviedo, València i Vitòria.

Pràcticament la majoria d’estacions no disposen de senyals acústics d’informació o d’ubicació per a ajudar els invidents. Tampoc les portes, les parets i els terres estan pintats d’un color contrastat entre ells perquè una persona amb visió reduïda pugui distingir-los. Les vores de les andanes de les estacions de tren d’Alacant, Pamplona, València i algunes de Valladolid no tenen bandes de seguretat sobre el paviment. A més, en més de la meitat de les estacions de tren visitades (localitzades a Alacant, Barcelona, Còrdova, la Corunya, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Saragossa i Valladolid) les màquines electròniques de compra de bitllets no tenien les instruccions en braille o en relleu. Així i tot, l’atenció demostrada pel personal de l’estació cap a la persona invident va ser satisfactòria en tots els casos excepte a Sant Sebastià, Madrid, Saragossa i Alacant, on la persona del taulell d’informació es dirigia en tot moment al tècnic que acompanyava a l’invident en comptes d’aquest, que era qui li havia sol.licitat informació.

D’altra banda, el problema principal per a una persona amb discapacitat auditiva es troba en la manca de dispositius visuals per a alertar els usuaris en cas d’emergència (només se’n van veure en les instal.lacions de Bilbao, la Corunya, Màlaga, Múrcia, Sevilla i València). Però l’obstacle principal per a comunicar-se continua sent la falta d’un intèrpret professional de llengua de signes: solament disposaven d’aquest servei les estacions de Barcelona, Madrid, Valladolid, Còrdova, Oviedo, Pamplona i Màlaga. Tot i això, en més de la meitat de casos, l’atenció demostrada pel personal d’informació cap a aquesta persona amb discapacitat auditiva era bona.

Per finalitzar la visita, es va comprovar l’accessibilitat dels lavabos de l’estació. Hi ha pocs aspectes negatius per als discapacitats físics. En totes les ciutats els lavabos visitats estaven senyalitzats amb el símbol internacional d’accessibilitat en la porta. L’accés era prou ample com perquè hi pogués entrar còmodament una persona en cadira de rodes. Ara bé, en els lavabos visitats a la Corunya, Bilbao i Saragossa, el seu interior no era prou espaiós. A més, el lavabo de la Corunya no tenia barra de recolzament.

Així mateix, si les portes d’entrada als lavabos no es troben pintades en colors cridaners o ben senyalitzades en braille, aquests difícilment poden ser localitzats per una persona invident o amb visió reduïda, i això passaria als lavabos de Barcelona, Còrdova, la Corunya, Madrid, Màlaga, Múrcia, Oviedo, Pamplona, Saragossa, Sevilla i Valladolid. A més, solament en tres casos (Còrdova, Múrcia i Sevilla) els lavabos comptaven amb un sistema visual que indiqués si estava lliure i ocupat, necessari per als no oïdors.

Paginació dins d’aquest contingut

Et pot interessar:

Infografies | Fotografies | Investigacions