La presència és ínfima i es deu a una contaminació difícilment evitable
Es van analitzar 107 aliments elaborats, amb la finalitat d’identificar els que contenien organismes modificats genèticament (OGM) o els seus derivats, i, si és procedent, quantificar la proporció en què es trobava aquest contingut transgènic. Així mateix, es va comprovar si els productes que contenien material transgènic complien la norma d’etiquetatge.
Encara que es coneixen una gran varietat d’organismes modificats genèticament (OGM), els més significatius entre nosaltres són tres corresponents al blat de moro (Bt-176, Bt-11 i Mon-810) i un a la soja (RR-soja). L’anàlisi ha estudiat aquests OGM, els quatre autoritzats en la UE si bé per a productes destinats a l’alimentació humana només se n’admeten dos: el RR-soja i el Bt-176. S’han inclòs el Bt-11 i Mon-810 perquè són els més cultivats a Europa.
Un organisme modificat genèticament (OGM) s’obté en introduir un fragment d’ADN d’una espècie en l’ADN d’una altra. D’aquesta forma s’obté el mateix organisme principal però amb la informació afegida d’una altra espècie. Perquè la UE admeta un OGM per al seu ús en el camp de l’alimentació ha de superar i complir uns protocols i controls de seguretat molt estrictes.
Estos 107 productes no es van elegir a l’atzar, sinó perquè -en incloure entre els seus ingredients blat de moro o soja, o alguns dels seus derivats- figuren entre els més susceptibles de contenir transgènics. Les dades que proporciona l’anàlisi són, per tant, representatives de la penetració dels transgènics en el mercat d’alimentació.
Quant a la metodologia seguida en l’anàlisi (PCR: reacció en cadena de la polimerasa), basada en els últims avanços registrats en la tecnologia per a detecció d’OGM, la tècnica qualitativa (que detecta presència o absència d’OGM) és la que està validada a nivell europeu, mentre que la tècnica quantitativa (que determina, en forma de percentatge, la quantitat d’OGM respecte del total del blat de moro o soja que conté) és la utilitzada i avalada pel CSIC, organisme de referència a nivell espanyol. Ambdues són les més comunes i millor acceptades per la comunitat científica. Per tant, són les tècniques que ofereixen els resultats més fiables.
La principal conclusió de l’anàlisi és que en només dos productes (és a dir, menys del 2% dels estudiats) es va comprovar presència de transgènics, en aquests dos casos de blat de moro, i amb una presència ínfima, vint vegades inferior a l’1% del seu contingut en blat de moro, proporció a partir de la qual la normativa comunitària obliga que el producte informe en el seu etiquetatge que conté OGM. aquests dos productes presentaven el que tècnicament es coneix com “contaminació encreuada o accidental”, molt difícil d’impedir pels fabricants. I això perquè és quasi impossible, a data d’avui, garantir l’absència absoluta i estandarditzada de transgènics en els aliments. Són dues les raons fonamentals: una, que hi ha cultius de plantes transgèniques en molts països el que propicia els diversos modes de contaminació i dos, que assegurar aquesta absència total i constant d’OGM suposaria per als fabricants un seguiment complex i molt costós de cada producte des del seu origen fins a la seva posada a la venda, que a més hauria de demostrar la seva eficiència real en la pràctica.
D’altra banda, els dos productes amb traces de transgènics complien la norma d’etiquetatge, ja que no estan obligats a identificar-se com a transgènics en no superar els OGM el 1% del seu contingut de blat de moro o soja.
En el cultiu es poden donar les contaminacions encreuades tant en la sembra com en la collita, que es realitzen amb maquinària que ha de netejar-se a consciència quan es passa de la feina amb plantes modificades genèticament a la de plantes no modificades. Una altra possibilitat de contaminació és la pol·linització, que es produeix tant per mitjà d’insectes com per mitjà de l’aire mateix. L’única forma de reduir la possibilitat que ocorri aquesta pol·linització encreuada entre cultius transgènics i no transgènics és utilitzar aïllaments físics o biològics: és recomanable, per exemple, que entre cultius que usen OGM i els que no en fan servir hi hagi una distància superior a 200-400 metres i, d’altra banda, que es respecti un període de més de 4 dies de diferència de floració entre aquests dos tipus de cultiu.
A més, la contaminació d’OGM pot produir-se en el transport de la matèria primera fins a la fàbrica. El desplaçament de les llavors es realitza normalment en grans depòsits, que han de ser netejats minuciosament entre càrrega i càrrega (pensem en els contenidors de barcos de gran tonatge) perquè no es produeixin contaminacions entre les llavors amb OGM i les que en manquen. Finalment, també pot propiciar-se involuntàriament aquesta contaminació en el processament dels productes. Algunes empreses elaboren aliments tant amb matèries primeres amb OGM com sense ells, emprant diferents matèries primeres però la mateixa maquinària. Per a evitar el contacte entre matèries primeres amb OGM i sense OGM, han de netejar-se acuradament aquests màquines, parant una atenció especial a les canonades i els racons difícils.
En conclusió: evitar la contaminació encreuada resulta summament difícil fins i tot per a fabricants compromesos a oferir aliments lliures d’OGM.
Els dos positius de transgènics detectats per l’anàlisi van ser uns cereals per al desdejuni (boles de blat de moro recobertes amb mel, de Kellog´s) i un aperitiu de blat de moro, de Grefusa. En aquest últim producte es van detectar Bt-176 i Mon-810, aquests dos de blat de moro i en ínfimes quantitats (0,02% i 0,048% respectivament), mentre que en les boles de blat de moro recoberta amb mel, de Kellog´s, es va detectar el Mon-810, també en una mínima quantitat (0,032%). El Mon-810 està autoritzat a la Unió Europea a nivell industrial i de cultiu, però no està aprovat el seu ús en l’alimentació. En els dos casos en què s’han detectat traces de blat de moro transgènic, les empreses fabricants van demostrar a CONSUMER la realització estandarditzada de controls tant a les matèries primeres subministrades pels proveïdors com en el procés d’elaboració, a més de la supervisió d’entitats alienes que revisen i certifiquen que les seves matèries primeres no utilitzen OGM i que es fa el que es pugui per a evitar contaminacions en el procés d’elaboració dels seus productes. Al costat d’aquestes accions, les dues empreses (igual que moltes altres en el sector d’alimentació) estan començant a introduir en el seu sistema de producció la traçabilitat, o control i seguiment estricte, detallat i documentat de la qualitat de cada producte des de l’origen fins a la seva posada al venda. D’aquesta manera, s’avancen als nous projectes normatius que treballa la UE sobre els transgènics.
Esta anàlisi va estudiar també sis productes d’alimentació per a mascotes. Només en dos d’ells (“Aliment per a gossos adults amb bou i verdures”, de Pedigree, i “Aliment complet per a gats amb bou, xai i conill”, de Whiskas Supreme), es va detectar presència de transgènics. En el de Pedigree, el diagnòstic és “contaminació encreuada”, perquè contenia només traces (el 0,09% del RR-soja), però en el de Whiskas, la proporció va ser més alta (el 6,63% de RR-soja). El més probable és que, en contenir soja entre els seus ingredients, aquesta sigui d’origen transgènic. En qualsevol cas, cap no incompleix la normativa, perquè la legislació no obliga a etiquetar els aliments transgènics destinats a alimentació d’animals.
La revolució biotecnològica es basa en l’ADN (àcid desoxiribonucleic), molècula bàsica en què es troba tota la informació genètica de l’individu, l’estructura de la qual va ser descoberta en 1953, i fou a partir de llavors quan es van començar a dur a terme els primers assajos de modificació genètica realitzats en laboratori (in vitro). Aquestes tècniques s’han aplicat en agricultura, medicina, medi ambient i indústria alimentària i permeten la transferència de gens entre diferents espècies, a més d’agilitzar i analitzar els possibles canvis que es generen, a fi de reduir l’atzar inherent a la naturalesa.
La fase de gran auge dels transgènics neix el 1994, quan als EUA la Food and Drug Administration (FDA, institució oficial que regula els temes de seguretat alimentària i dels medicaments) autoritza la comercialització del primer vegetal amb un gen aliè al natural d’aquesta espècie: és el tomàquet “Flavr-Savr” de la companyia Calgene, que retarda l’ablaniment caracterísitic de la tomaca.
OGM es defineix com “organisme, amb l’excepció dels éssers humans, en què el material genètic ha sigut modificat d’una manera que no es produeix naturalment en l’aparellament ni en la recombinació natural.” (Directiva UE 2001/18/CEE). Aquesta alteració en el material genètic es pot deure a la introducció, eliminació o modificació dels seus gens. Són considerats OGM els organismes vius capaços de reproduir-se. Per exemple, les llavors de soja. La soja és un llegum, utilitzat com a font proteica en alimentació animal i humana, la llavor del qual pot formar noves plantes. Els productes derivats dels OGM, tanmateix, han sigut manipulats de manera que contenen només material modificat genèticament, però no organismes vius. L’exemple el tenim en la lecitina de soja, que s’obté a partir de refinaments successius de l’oli que es conté en les llavors de soja, utilitzada principalment com a emulgent. El terme transgènic, utilitzat molt freqüentment, és un cas particular d’OGM: és l’organisme en què s’ha introduït voluntàriament gens estranys al seu material genètic perquè en mancava.
La incorporació d’aliments transgènics al mercat ha provocat una debat social i científic molt encès sobre els beneficis i perjudicis que reporten.
Sense ànim d’una descripció exhaustiva, poden resumir-se de la manera següent. Els avantatges que aporten els OGM en l’agricultura són la reducció dels costos en la producció i la millora de la qualitat dels vegetals. Algunes plantes transgèniques milloren la qualitat del producte convencional: les característiques organolèptiques (color, sabor, textura…), l’augment de la durabilitat de la fruita i el retard consegüent del seu procés de maduració, el retard de l’ablaniment de l’aliment o la modificació del seu contingut d’àcids grassos. Altres avantatges són l’augment de la resistència enfront de plagues de bacteris, fongs, insectes, nematodes i virus que afecten als cultius. Més avantatges: la millor tolerància als herbicides, la menor necessitat d’aigua i per tant major resistència a la sequera, la reducció dels nitrats existents en la planta, i la millor resistència a temperatures extremes.
Quant als possibles efectes negatius dels OGM, els més rellevants poden dividir-se en tres grups, segons afecten a la salut humana, al medi ambient o a l’economia.
Les repercussions negatives dels aliments transgènics en la salut de persones s’enquadren en l’àmbit de l’elucubració, ja que no estan sustentats en constatacions científicament demostrades, perquè si els nombrosos estudis realitzats permetessin mantenir sospites al respecte no se n’hauria autoritzat el cultiu i la producció. De totes maneres, s’especula amb la possibilitat que gens amb resistència antibiòtica que es troben en els OGM puguin ser transferits a humans, animals i bacteris i anul·lar l’efecte dels medicaments antibiòtics. Així mateix, s’elucubra amb l’aparició de noves malalties i possibles alteracions en la resposta immunològica de l’organisme humà (problemes al·lèrgics causats per l’aparició de noves proteïnes que, expressades per l’ADN manipulat, l’organisme humà no reconeixeria: les proteïnes són les principals causants de les al·lèrgies i es pensa en la possibilitat que l’ADN introduït codifiqui noves proteïnes), i amb possibles desequilibris nutricionals no esperats, encara que una de les evidències que es busquen en els estudis de seguretat d’OGM sigui que el nou producte resulti substancialment equivalent al no-transgènic, incloent les seves propietats nutricionals.
Quant al perjudici mediambiental que poden causar els aliments transgènics i la seva producció -aparentment més sustentats tant per la realitat com pels assajos científics- se’ls responsabilitza de la propagació descontrolada d’OMG, que en posseir gens que els confereixen avantatges enfront dels vegetals convencionals poden entrar en competència desigual amb aquests, amb la qual cosa es propiciaria una disminució de la biodiversitat vegetal i l’aparició de plantes resistents als herbicides.
Finalment, entre els perjudicis econòmics i socials derivats dels cultius de plantes transgèniques destaca l’augment de la dependència del sector agrícola davant del paquet tecnològic, compost per les llavors modificades genèticament i els productes fitosanitaris específics, amb el que això suposa de dependecia estratègica dels grangers davant d’un reduït nombre de multinacionals productores de plantes i llavors transgèniques. Sorgeix així el temor davant del gran poder mantingut per un reduït nombre de grups empresarials que controlaran el sistema de producció d’aliments des del mateix gen fins al lineal del supermercat, deixant sense a penes autonomia els grangers. Aquestes multinacionals (que han invertit durant anys xifres milionàries en investigació biotecnològica) venen el seu producte amb un impost tecnològic que significa el pagament dels drets de propietat i de patent.
S’han desenvolupat nombrosos mètodes per a integrar ADN aliè dins de cèl·lules vegetals amb la finalitat de transformar o incorporar noves característiques. Els mètodes més utilitzats en la transformació dels cultius agrícoles aprovats en la UE estan basats en la utilització de vectors biològics i mètodes físics. Per a obtenir una planta transgènica s’ha d’introduir en l’ADN d’una espècie informació genètica que provingui d’una altra, per a això es realitzen els següents passos:
Primerament s’identifica el gen que es vol inserir en la planta a modificar. Aquest gen pot provenir d’una altra planta, d’un bacteri, d’un virus o fins i tot d’animals. Posteriorment, s’aïlla aquest gen. Una vegada aïllat, la introducció del gen en la cèl·lula vegetal de la planta es pot fer per mitjà de vectors biològics (utilitzant un bacteri com a transport) o recorrent a mètodes físics (en el qual s’introdueix directament).
El gen aïllat s’introdueix en un plàsmid (seqüències curtes d’ADN que es troben fora del cromosoma). Posteriorment, aquesta construcció s’insereix en un bacteri del gènere agrobacterium (amb capacitat d’infectar cèl·lules de plantes). Una vegada inserit, el bacteri s’introdueix en un medi nutritiu en el qual es troben cèl·lules vegetals pertanyents a la planta a modificar, les quals són infectades pel bacteri introduint-los el plàsmid-gen. La cèl·lula, ja amb el plàsmid en l’interior, es multiplica en el laboratori.
El més utilitzat és el bombardeig de microboles, que incorporen directament l’ADN dins de la cèl·lula o teixit vegetal. En aquest cas, s’entapissen milers de partícules metàl·liques microscòpiques amb el gen que es desitja incorporar. Aquests corpuscles s’introdueixen en un sistema denominat “pistola de gens” que dispara a les cèl·lules vegetals aquest ADN a gran velocitat com si fossin projectils. Els fluids cel·lulars interns de les cèl·lules vegetals renten el component metàl·lic i l’ADN penetra en el nucli cel·lular on s’integra. Posteriorment, les cèl·lules es multipliquen en el laboratori.
No en totes les cèl·lules vegetals en les quals s’ha introduït un gen, aquest s’incorpora de forma adequada dins de l’ADN propi de la cèl·lula. En no poder-se distingir a simple vista una cèl·lula vegetal modificada de la que no ho està esdevé imprescindible la inserció de gens marcadors que els confereixin resistència a antibiòtics o herbicides en el medi de cultiu cel·lular. D’aquesta forma, en aplicar sobre totes les cèl·lules antibiòtics o herbicides, aquelles en què no s’hagi inserit el gen de forma adequada no presentaran resistència, amb la qual cosa moren, i seleccionen així les cèl·lules en què s’ha format la modificació genètica. Finalment, aquestes cèl·lules, ja modificades, es cultiven en terra, on creixen com a plantes normals però se n’obté una planta modificada genèticament.
En primer lloc, es va realitzar una homogeneïtzació de dues unitats de cada producte alimentari a fi d’analitzar una mostra representativa de cada un dels 113 analitzats. Després d’aquest pas, es va procedir a l’extracció de l’àcid desoxiribonucleic (ADN) emprant diferents protocols en funció del tipus d’aliment. El dit gen és sotmès a la tècnica PCR (reacció en cadena de la polimerasa), en la qual es determina únicament la presència o absència de material transgènic. En cas de no detectar-se, es considera que aquest aliment està lliure de gens transgènics. I si sorgeix un positiu es procedeix a la quantificació dels OGM per mitjà d’un altre tipus de PCR, basada en la mateixa base teòrica però que empra una estratègia diferent que permet determinar el percentatge d’OGM existent en la mostra.
La PCR és un mètode d’anàlisi basada en la detecció i amplificació de fragments específics d’ADN gràcies a un parell de petites seqüències d’ADN (encebadors) que limiten la regió que ha d’amplificar-se. La PCR està composta de tres passos que es repeteixen successivament un nombre determinat de cicles i que mimetitza el procés de replicación que ocorre en la naturalesa:
- Separació de l’ADN
- Unió d’encebadors
- Extensió Esta tècnica es realitza gràcies a l’acció de diferents temperatures que separen les cadenes d’ADN i faciliten la unió dels encebadors i l’acció de la polimerasa.
Hi ha una sèrie de procediments de seguretat que han de ser aplicats a tot OGM que vulgui ser autoritzat per al seu ús en un determinat país. Aquests són molt semblants en tot el món i s’apliquen gen a gen. Bàsicament, aquests procediments tracten principalment de:
- estudiar tot el material genètic introduït
- avaluar del risc de transferència del gen a altres plantes o organismes
- examinar la seguretat dels productes derivats del gen.
El dissenyador de l’OGM té l’obligació de proporcionar un material de referència pur, igual com mescles amb concentracions conegudes al costat de les seqüències d’interès ja que els sistemes basats en la tecnologia PCR necessiten informació detallada de les seqüències del gen integrat i d’aquells que l’acompanyen a fi de poder-ne dur a terme la detecció.
En gran manera, tot es remet al principi anomenat d'”equivalència substancial” desenvolupat per l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) i recomanat per la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació) i l’OMS (Organització Mundial de la Salut). Consisteix en la comparació sistemàtica de totes les propietats (composició, propietats nutricionals, contingut en toxines i al·lèrgens, usos en l’alimentació humana o animal, tipus de processament, consum per grups vulnerables, impacte sobre el medi ambient) de la planta transgènica, cultivada en diversos llocs almenys dues temporades amb la del cep progenitor no modificat cultivat al costat del cep transgènic. Segons aquest principi es van avaluar positivament, entre d’altres, els dos autoritzats en la unió europea per al seu ús en alimentació humana: soja RR i blat de moro Bt-176.
Els productes transgènics han d’acomplir els criteris establerts per la directiva europea de 1997: “Que sigui necessari i útil, segur per a la salut humana i el medi ambient, i que les seves característiques siguin les declarades i que, a més, es mantinguin amb el temps”.
Dins de la legislació, l’etiquetatge és un dels aspectes més discutits dels que afecten als aliments modificats genèticament. Segons la norma, és obligatori etiquetar tots aquells els ingredients dels quals (incloent-hi additius i aromes) continguin almenys un 1% d’un OGM, i s’ha de fer constar en l’etiqueta amb la llegenda “fabricat a partir de soja/blat de moro modificat genèticament”. Aquest límit té com a objectiu excloure la presència accidental d’ingredients transgènics en aliments convencionals deguda a una contaminació involuntària. Els productes destinats a l’alimentació animal, de moment, no tenen obligació d’incloure la llegenda esmentada en el seu etiquetatge encara que superen el 1% de material genètic en la seva composició.
Hi ha una gran discordança legislativa pel que fa a l’etiquetatge d’organismes genèticament modificats i productes derivats, i s’arriben a registrar grans diferències i, en alguns casos, situacions contradictòries. Per exemple: els EUA, el major productor d’OGM, no exigeix l’etiquetatge d’aliments que continguen OGM autoritzats encara que el seu contingut sigui superior al 1%. Aquesta situació genera grans dificultats en la Unió Europea, que exigeix l’etiquetatge específic quan el contingut supera 1%; així, s’han d’establir línies de producció separades d’elements transgènics i no transgènics en el moment de la seva importació. Aquesta situació es veu agreujada en productes com la soja. El dèficit productiu europeu d’aquesta llavor ens fa dependents de la importació, que generalment es realitza de països americans, en què la producció és majoritàriament de soja transgènica.
La controvèrsia també arriba als sistemes de detecció d’OMG en els aliments. La tècnica qualitativa està validada a nivell europeu, la detecció d’OMG es realitza amb la mateixa tècnica (PCR qualitativa) i amb els mateixos criteris en tota la UE. Respecte a la tècnica quantitativa, en no existir consens, en la metodologia i en la unificació de criteris d’anàlisi poden sorgir desacords en els resultats. Els problemes pràctics en la detecció d’OGM es basen en diversos aspectes, que s’inicien en el mateix cultiu. Hi ha contaminacions encreuades, ja sigui per pol·linitzacions de plantes transgèniques en cultius de no modificades, ja per sembra de llavors no controlades de plantes transgèniques. D’altra banda, el desenvolupament legislatiu és lent i, amb freqüència, aliè i poc relacionat amb la pràctica productiva diària. Un altre punt a debatre, i que pot considerar-se un inconvenient, és l’ampli nombre d’OGM que poden incorporar-se al mercat sense control amb la consegüent dificultat per a la seva detecció, ja que les seves modificacions no són conegudes.
Les legislacions que s’estan duent a terme en la UE tracten punts tan crucials i debatuts com la traçabilitat (seguiment de tots els passos en la fabricació d’un aliment, des de les matèries primeres empleades fins a la seva col·locació en el punt de venda) dels OGM. En aquestes futures lleis figurarà el control que ha d’aplicar-se en totes les fases de comercialització tant de productes que siguin o continguin OGM com dels aliments o pinsos produïts a partir d’OGM inclosos additius i aromes. En aquesta línia, s’està estudiant un sistema de formulació i assignació de codis exclusius als OGM.
En síntesi
En síntesi
- Amb la metodologia tècnica més acceptada a nivell científic, es van analitzar 107 productes alimentaris a fi d’identificar els que contenien organismes modificats genèticament (OGM). Si era procedent, es va calcular la proporció en què aquests apareixien, i es va comprovar si complien la norma que obliga que el seu etiquetatge informi que són transgènics quan superen el 1% d’OGM.
- La mostra estudiada la formen els productes (no les marques, sinó les famílies de producte) més susceptibles de contenir OMG perquè tenen soja o blat de moro o algun dels seus derivats. Els dos únics OMG autoritzats en la Unió Europea per a l’alimentació humana són el gen RR-soja i el Bt-176 (de la blat de moro).
- Els resultats de l’anàlisi són, per tant, representatius de la penetració dels transgènics, a data d’avui, en el nostre mercat alimentari.
- Un OMG s’obté en introduir un fragment d’ADN d’una espècie en l’ADN d’una altra per a obtenir el mateix organisme principal però amb la informació afegida d’una altra espècie.
- A nivell europeu, perquè un OGM sigui admès en la cadena d’alimentació ha de superar protocols científics i controls de seguretat molt estrictes.
- Només 2 dels 107 productes contenien OMG i en aquests dos casos es tractava de “traces”, una quantitat vint vegades inferior a l’1%. Presentaven “contaminació encreuada o accidental”, molt difícil d’impedir pels fabricants: és quasi impossible garantir, en les actuals circumstàncies, l’absència absoluta i estandarditzada de transgènics en els aliments.