Ecoturisme

La convivència entre els visitants i els llocs de destí

1 Juliol de 2002
Img listado informe

La convivència entre els visitants i els llocs de destí

/imgs/20020701/informe.01.jpg
Paisatges degradats, contaminació, consum excessiu de recursos i energia, alteració de la vida natural, etc. Encara que no ho sembli, estem parlant de turisme, més concretament dels problemes que, directament o indirectament, s’han desencadenat des que fa a penes 50 anys el fet de viatjar va passar de ser un privilegi d’uns pocs a convertir-se en un fenomen de masses. Un turisme de sol i platja, de bars i discoteques d’estiu, de parcs temàtics, etc.

Com a resposta a aquest fosc panorama va néixer, fa tan sols uns vint anys, un tipus de turisme diferent que té com a principals atractius la naturalesa, les cultures tradicionals i un major o menor grau d’aventura, i com a llocs de destí principals els espais naturals protegits. És l’anoment ecoturisme o turisme verd, en el qual entren en joc aspectes com la qualitat del paisatge, la tranquil·litat, la sostenibilitat, l’autenticitat, la recerca de tradicions, el patrimoni artístic local, etc.

L’any 2002 ha sigut declarat l’Any Internacional de l’Ecoturisme (AIE). Segons una enquesta de l’Organització Mundial del Turisme feta a 300 tour-operadors d’Espanya, França, el Regne Unit, Alemanya, Itàlia, els EUA i el Canadà, entre un 2% i un 4% del total de turisme va ser ecològic l’any 2000. No obstant això, el volum total va ser més alt, perquè la majoria dels ecoturistes no recorren a agències. En xifres econòmiques, i centrant-nos en el nostre país, dels 36.000 milions d’euros de beneficis del sector turístic espanyol l’any 2000, 1.300 milions d’euros van provenir de l’ecoturisme, xifra que va representar un increment del 18%, respecte de l’any anterior, mentre que el turisme de sol i platja només va créixer un 4%.

No obstant això, és errònia la idea generalitzada que l’ecoturisme comporta -sobretot per als països més desfavorits- una font d’ingressos important. Segons un informe de la Fundació Ford per a la UNESCO de novembre del 2001, la repercussió positiva dels projectes d’ecoturisme (observació d’animals o de flora, parcs naturals, etc,..) es limita a uns quants llocs de treball poc qualificats. Eixe estudi també revela que els diners gastats pels turistes ecològics van a parar a les companyies aèries internacionals, als hotels, les agències de viatge i els béns de consum importats dels països occidentals i amb els quals els viatgers estan més familiaritzats. El Banc Mundial estima que el 55% de la despesa turística efectuada en països en vies de desenvolupament reverteix en els països del nord, encara que hi ha d’altres especialistes que xifren aquest percentatge en el 90%.

Turisme responsable

La Unió Mundial per a la Naturalesa defineix l’ecoturisme com “l’activitat turística responsable ambientalment que consisteix a viatjar o visitar àrees naturals, sense destorbar, a fi de gaudir, apreciar i estudiar els atractius naturals (paisatge, flora i fauna silvestres) d’aquestes àrees, i també qualsevol manifestació cultural, del present i del passat, que s’hi puguin trobar, per mitjà d’un procés que promou la conservació, té un impacte ambiental i cultural baix i propicia un involucrament activament i socioeconòmicament benèfic de les poblacions locals”.

Conceptes com el respecte ambiental, la protecció de la biodiversitat, el consum minimitzat de recursos, la contribució a la millora de la qualitat de vida de la població local i la incorporació de components educatives i interpretatives són inherents a aquesta forma d’entendre i practicar el turisme, que any rere any va guanyant adeptes.

Tipus d’ecoturistes

  • Turistes de motivació baixa. Viatgers de fullet turístic, que visiten un Parc Nacional o les cascades de l’Iguaçú perquè són una oferta afegida a un paquet tancat de vacances.
  • Ecoturistes de motivació mitjana. Els agrada la naturalesa com un lloc recreatiu, de descans i de gaudiment, però sense més pretensions. No és extrany trobar-los practicant esports a l’aire lliure, com el senderisme o l’equitació.
  • Ecoturistes de motivació alta. Visiten amb freqüència els Espais Naturals Protegits a la recerca de fauna i flora específica (col·leccionistes).
  • Ecoturistes científics. Componen el grup menys nombrós. Més que turístic, el seu objectiu és professional. El fi dels seus viatges és l’estudi de la naturalesa.

Llocs de destí ecoturistes sense sortir de casa

  • Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Osca). Isards i trencalossos.
  • Parc Nacional d’Aigüestortes i Reserva Nacional de l’Alt Pallars-Aran (Lleida). Boscos caducifolis, isards, galls salvatges i picots negres.
  • Parc Nacional dels Pics d’Europa (Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó). Boscos caducifolis i isards.
  • Parc Natural de Somiedo (Astúries). Fagedes, óssos bruns, cabirols, galls salvatges, llops i picots negres.
  • Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries). Roures, óssos bruns, gats salvatges, galls salvatges, llúdries i martes.
  • Parc Regional de Sierra de Gredos (Àvila). Roures, pins silvestres i cabres salvatges.
  • Parc Natural de Sierras de Cazorla, Segura y Las Villas (Jaén). Pinars, cabres salvatges i àguiles reials.
  • Parc Natural de Sierra de las Nieves (Màlaga). Pinsaps, avets mediterranis, galers, cabres salvatges i àguiles reials.
  • Parc Nacional de Cabañeros (Ciudad Real i Toledo). Alzinars, sureres, cérvols, cabirols, senglars, linxs, àguiles imperials i voltors negres.
  • Parc Natural de Monfragüe (Càceres). Sureres, brucs, arboços, àguiles imperials, cigonyes negres i linxs ibèrics.
  • Parc Natural de Sierra de Hornachuelos (Còrdova). Alzines, sureres, cérvols, senglars, gats salvatges i genetes.
  • Parc Natural de Los Alcornocales (Cadis i Màlaga). Sureres (és el surerar més extens d’Europa), galters, rododendres, llorers i cabirols.
  • Parc Nacional de Doñana (Huelva). Tamarius, boga, canyís, àguiles imperials, linxs ibèrics i aus de zones humides i costes.
  • Parc Natural Marítim-Terrestre Cabo de Gata-Níjar (Almeria), Paratge Natural Desierto de Tabernas (Almeria) i Parc Regional de Calblanque, Montaña de las Cenizas y Peña del Águila (Múrcia). Poblacions estepàries, espart, albardí, margalló, savina mora, zurres, sisons, eriçons moruns, tortugues mores, falcons pelegrins, ducs.
  • Parc Natural del Carrascar de la Font Roja (Alacant). Alzines, fleixos de flor, aurons, senglars, gats salvatges, genetes, teixons, turons, liróns, mosteles.
  • Reserva Natural de la Laguna de la Fuente de Piedra (Màlaga). Flamencs, grues, currocs, gavines capblanques.
  • Reserva Natural de las Laguna de Villafáfila (Zamora). Avitardes, ànecs comuns, ànecs collverd, ànecs xiuladors, ànecs negres.

Llocs de destí ecoturistes sense sortir de casa

  • Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut (Osca). Isards i trencalossos.
  • Parc Nacional d’Aigüestortes i Reserva Nacional de l’Alt Pallars-Aran (Lleida). Boscos caducifolis, isards, galls salvatges i picots negres.
  • Parc Nacional dels Pics d’Europa (Astúries, Cantàbria i Castella-Lleó). Boscos caducifolis i isards.
  • Parc Natural de Somiedo (Astúries). Fagedes, óssos bruns, cabirols, galls salvatges, llops i picots negres.
  • Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries). Roures, óssos bruns, gats salvatges, galls salvatges, llúdries i martes.
  • Parc Regional de Sierra de Gredos (Àvila). Roures, pins silvestres i cabres salvatges.
  • Parc Natural de Sierras de Cazorla, Segura y Las Villas (Jaén). Pinars, cabres salvatges i àguiles reials.
  • Parc Natural de Sierra de las Nieves (Màlaga). Pinsaps, avets mediterranis, galers, cabres salvatges i àguiles reials.
  • Parc Nacional de Cabañeros (Ciudad Real i Toledo). Alzinars, sureres, cérvols, cabirols, senglars, linxs, àguiles imperials i voltors negres.
  • Parc Natural de Monfragüe (Càceres). Sureres, brucs, arboços, àguiles imperials, cigonyes negres i linxs ibèrics.
  • Parc Natural de Sierra de Hornachuelos (Còrdova). Alzines, sureres, cérvols, senglars, gats salvatges i genetes.
  • Parc Natural de Los Alcornocales (Cadis i Màlaga). Sureres (és el surerar més extens d’Europa), galters, rododendres, llorers i cabirols.
  • Parc Nacional de Doñana (Huelva). Tamarius, boga, canyís, àguiles imperials, linxs ibèrics i aus de zones humides i costes.
  • Parc Natural Marítim-Terrestre Cabo de Gata-Níjar (Almeria). Paratge Natural Desierto de Tabernas (Almeria) i Parc Regional de Calblanque, Montaña de las Cenizas y Peña del Águila (Múrcia). Poblacions estepàries, espart, albardí, margalló, savina mora, zurres, sisons, eriçons moruns, tortugues mores, falcons pelegrins, ducs.
  • Parc Natural del Carrascar de la Font Roja (Alacant). Alzines, fleixos de flor, aurons, senglars, gats salvatges, genetes, teixons, turons, liróns, mosteles.
  • Reserva Natural de la Laguna de la Fuente de Piedra (Màlaga). Flamencs, grues, currocs, gavines capblanques.
  • Reserva Natural de las Laguna de Villafáfila (Zamora). Avitardes, ànecs comuns, ànecs collverd, ànecs xiuladors, ànecs negres.

Decàleg de l’Ecoturista:

  1. Gaudeixi sense degradar. Observi sense interferir ni agredir.
  2. Ajudi a preservar el medi. L’ecoturista és, per definició, un turista actiu.
  3. Faci de la seua experiència turística una classe mediambiental. Reflexioni i aprengui.
  4. Impliqui’s tot l’any, no només en les seves vacances.
  5. Comprovi que l’activitat en què s’embarcarà és realment respectuosa amb el medi ambient i li aportarà coneixement. Asseguri’s del compromís ambiental de l’empresa o organització amb què viatjarà.
  6. Denunciï davant dels organismes o autoritats competents si veu una mala pràctica en el lloc on es trobi.
  7. Redueixi les deixalles. Reutilitzi i recicli (i no tan sols quan faci turisme).
  8. Prescindeixi del cotxe i l’avió tot el possible. Utilitzi el transport públic. I també les cames i la bicicleta sempre que pugui.
  9. Doni suport al desenvolupament de les comunitats tradicionals que visiti; compri’ls els productes, tasti la gastronomia local, conegui el seu patrimoni històric i cultural.
  10. Consciencii les persones del seu entorn. Si l’experiència ha sigut bona i enriquidora, faci-ho saber als seus familiars, amics i companys de treball.

El camí de Santiago

Els inicis medievals del pelegrinatge a la tomba de l’apòstol tenen sens dubte un caràcter místic, però precisament aquest recolliment individual, la curta estada en cada lloc i la contemplació a través dels quilòmetres caminats de les manifestacions culturals, converteixen el Camí de Santiago, ara tan de moda, en un exemple d’ecoturisme sense haver-ho pretés. Es tracta de no envair sinó de respectar els paratges, de malgastar energia pròpies però mai robar-les a les naturalesa, de caminar humilment quilòmetres admirant els ecosistemes, les arquitectures, la gastronomia, els accents, les gents que apareixen al pas del caminant, i prevalen a la seva marxa. L’esperit es manté en el segle XXI, encara que la popularitat i les millores han incrementat el trànsit entre els 750 quilòmetres que separen Roncesvalls de la capital gallega. Atenent aquesta demanda, i amb l’escrupolós respecte del concepte tradicional, la segona versió on-line de la guia monogràfica consumer (https://caminodesantiago.consumer.es/) ofereix des de juliol d’enguany, les dades actualitzades dels 113 albergs on s’acull els pelegrins.

S’ha ampliat la informació útil amb la inclusió de notícies, dades pràctiques per a arribar a Roncesvalls i sortir de Santiago, enllaços interessants en Internet, una calculadora per a conèixer el pressupost d’un caminant, consells per als pelegrins, i dos llocs interactius: una galeria de fotos enviades pels protagonistes del Camí: els pelegrins, i els comentaris, anotacions i relats d’aquells que vulguin compartir-los amb els internautes.

Una història recent

Amb la creació l’any 1872 del primer gran Parc Nacional dels Estats Units, l’àmpliament conegut Yellowstone, es va començar a gestar el que avui coneixem com a ecoturisme. Ja llavors es van establir com a objectius del Parc la conservació dels últims paratges verges del país, i la seva visita ordenada per a l’educació i el gaudiment recreatiu dels ciutadans.

Els primers Parcs Nacionals del nostre país, Ordesa i Covadonga, daten de 1918, si bé la seua visita va ser limitada fins ben entrada la dècada dels 80. És en aquests anys, amb la nova vertebració de l’estat espanyol en comunitats autònomes, quan es dispara la creació d’Espais Naturals Protegits (ENP), sota diferents denominacions i figures legals: Parcs Naturals, Reserves, Biotips, Paratges, Monuments Naturals, Reserves de la Biosfera, etc. Aquest interès per part d’autoritats i institucions per conservar el patrimoni natural del nostre país coincideix en el temps amb el despertar d’una nova consciència ecològica dels ciutadans preocupats per la degradació incessant de la Naturalesa.

A Europa han sigut fonamentals en el desenvolupament de l’ecoturisme els programes Leader, que, des de 1992, estan finançant nous productes ecoturístics en l’àmbit rural de les comarques europees d’economia deprimida com les espanyoles, portugueses, gregues i italianes.